Novel·la desordenada per entregues (4)

Esperança. On he sentit abans aquesta paraula? Algú demana esperança? Però, com es fa això de tenir, sentir o entreveure esperança?

Dijous vaig començar la rehabilitació. No serà un camí fàcil, però tenc el més important, coratge. Ja he fet dues sessions, i tot i que no conec encara millora, imagin que en poques setmanes recuperaré part de la mobilitat. No tenc por. Potser una mica de respecte, però res més. No em tortur pensant en què passaria si tot això no funcionàs. En realitat seria ben fàcil resignar-me i deixar de lluitar. Com sempre. Com sempre fins ara, és clar. Com sempre fins que he entès que donar-ho tot per perdut sense haver començat és de covards. És aquí on entra l'esperança? Vols dir que ho he trobat? No saps idò l'alegria que em dónes. 

Tenir plans de futur també es relaciona amb l'esperança? Realment em pensava seria bastant més difícil. Hi ha vida més enllà de la cadira de rodes. Visca! Ara estava pensant... potser avui m'he aixecat més optimista del que és habitual en mi i demà tot serà gris o negre una altra vegada... no ho crec. Sembla que no. No és eufòria alcoholitzada ni altres estats al·lienats. Som jo. Podria dir que he tornat? Ja tenc ganes de fer la tercera sessió. 

Novel·la desordenada per entregues (3)

Les proves analítiques eren prou clares i no deixaven marge a l'esperança. Aquell estiu tot just estrenat s'acabava de cop, així, sense compassió, sense temps per reflexionar, sense espai per al penediment, de manera brutal, amb la sensació d'anar a la deriva en terra ferma, talment un follet que s'acaba d'adonar que ha perdut els seus poders màgics.

Aquella era una batalla perduda sense ni tan sols haver-se'n plantejat l'estratègia a seguir. Era completament inútil fer-se preguntes del tipus "I si...?". Només el final. El seu final. I ni tan sols podia allargar-ho a mode d'improvisació jazzística. Els dubtes deixaven de tenir sentit al mateix ritme que la partitura arribava al darrer compàs del seu "What a wonderful world" particular. 

Si fos creient, el més fàcil hauria estat conhortar-se amb la promesa de la vida eterna, però era un poc massa tard com per començar a donar per vàlids arguments que li eren aliens -mai no empraria la lluita activa-, així que la sensació d'anar caminant per l'estreta corda fluixa semblava que li oprimia el cervell. I no era tristesa pel que deixava, sinó desconsol pel que mai no havia provat. 

Novel·la desordenada per entregues (2)

La immediatesa de la trobada amb l'amant la torbava en tots els sentits possibles. Mentre acabaven d'acordar els detalls de la cita furtiva, notava aquella sensació tan enyorada a l'entrecuix, alhora que la consciència li dictava tot el contrari. Però no era capaç de negar-s'hi, sabia que en veure's tot el demés perdria la seva importància i que no seria fins en acabar les alenades compassades que la ment seria seva una altra vegada. 

En realitat res de tot allò no tenia gaire sentit, però veure's d'amagat era quelcom semblant a tenir una aventura i ho feia més interessant. Tanmateix, l'home que ella estimava i per qui deixaria de fer aquelles bogeries no mostrava el suficient interès com per poder pensar que d'alguna manera li era infidel. 

Potser pensar que només era sexe li feia fugir totes les ganes acumulades, encara que no devia ser tan dolent deixar-se dur pel desig una vegada cada molt de temps. Més d'un any en feia de l'última, quan es va prometre no tornar-hi. I amb el cor més enllà del mar feia plans amb un cos que no li era desagradable, tot i saber que no en podria treure mai el que realment volia. 

Novel·la desordenada per entregues (1)

- Perdona que sigui tan directa. És que ja començ a tenir una edat, i no estic per segons quins jocs. Me dius que sí, però jo no hi veig l'interès per cap banda. No fa falta me posi més en evidència, no?- deia na Marta sense mirar-la als ulls. Potser no era tan valenta com es pensava, i s'estimava més donar-se per vençuda enlloc de creure en ella mateixa i en el que li deien les seves companyes. N'Alba sí que la mirava, dubtant entre seguir animant la seva amiga o callar. Ella sempre ho veia tot tan clar...

- Idò jo n'estic convençuda. Hauries de mirar de dir-li alguna cosa.

- Encara més?
- Dona, al meu entendre encara no li has fet saber res de res.
- Res de res... si ja t'ho dic jo. Res de res!
N'Alba no va dir cap altra paraula. Quan na Marta es tancava en ella mateixa era gairebé impossible accedir-hi, així que les dues van estar una bona estona sense dir-se res, només mirant la mar, potser pensant en allò que fa tants anys una d'elles havia sentit a dir: "L'aigua salada ho esborra tot"... Podria esborrar també allò?
- Torna!- va xisclar n'Alba. Però na Marta ja no escoltava. Ella sempre tan tràgica, no es conformava amb un final que no tenia ni començament. Així que es va inventar la seva pròpia història.

VIE-PMI-MAH

Escric des de l'aeroport de Viena, tot esperant que surti el nostre vol, que ens durà cap al Sud, cap a la terra, cap a Mallorca. Ho dic en plural perquè me'n vaig acompanyada dels meus pares i tres parelles més, que aquests dies han estat de visita. Aprofit que encara estic de baixa per anar-me'n abans del que tocaria... 

Han estat sis dies intensos, hem vist moltíssimes coses, de fet, crec que no queda res per veure, o com a mínim ells se'n van amb aquesta sensació. I jo estic rebentada... després de dues setmanes de no fer pràcticament res, aquests darrers dies he rescabalat el temps perdut.

A Palma no seguiré amb ells, la meva destinació final (d'avui) és una altra, com no, Menorca. Tenc dos mesos i els repartiré entre les dues (o tres, encara no ho sé) illes... Quines ganes d'arribar. Esperau-me que ja vénc!!!!!!

Adéu Viena i tota la colla de bona gent que quedau, però no serà un comiat massa llarg, ens veim ben aviat. I seguirem caminant... 

La veïna (II) i les drogues

Durant la darrera setmana hem dormit tranquils. Jo més que ningú a causa de les drogues, cosa que potser explicaré més avall.

Des que en Pablo va baixar i quasi es carrega les portes, no hem tornat sentir música. A cap hora de la nit. Ni del dia. I ahir vàrem saber la veritat d'aquesta història. No és que l'espantéssim i hagi decidit que ja no ens molestarà més, com nosaltres pensàvem, sinó que la senyora és a Venècia. I això com ho podem saber? No, ningú no ens ha donat aquesta informació. És que la veïna ens ha enviat una postal!

Passem a una altra cosa. No és que vulgui despistar la gent amb la segona part del títol d'aquesta entrada. Però sí, també fa una setmana que prenc drogues per a poder dormir (entenent com a droga el que he trobat a internet: tota matèria primera d'origen biològic que directa o indirectament serveix per a l'elaboració de medicaments) i de dimecres ençà fins i tot per a poder caminar. 

Tot va començar fa quinze dies (mentida, tot va començar als 18 anys, però seria massa llarg d'explicar). Aquell dissabte jugava el Barça a la mateixa hora que Christina Stürmer cantava a Heldenplatz. Com que les dues coses eren conjugables sempre i quan em perdés el començament d'una i el final de l'altra, primer vaig anar amb Dona invisible a veure el grup. Un dels músics és pare de dos alumnes i tenia curiositat per veure'l en directe. Un parell de cançons més tard vàrem anar cap allà on la resta de convocats del dia ens esperaven mirant el futbol, un pis molt a prop del meu antic habitatge al 5è districte. Durant tota la vetllada vaig anar adonant-me que les cames no em responien així com jo volia, que de sobte em feien mal segons com em movia. I quan va arribar l'hora de marxar, de camí cap al tramvia, em vaig fer mal de veritat. Una punxada terrible a l'esquena. 

Com que no era la primera vegada que em passava (record l'any passat com na Lídia se'n reia de mi quan no em podia aixecar del llit segons quins matins), no li vaig donar massa importància, i durant deu dies vaig seguir fent vida normal, segons les possibilitats, és clar, perquè no he pogut anar ni un sol dia més a peu a l'escola, però sense deixar de fer res que tengués o no planejat (feina, manifestacions, trobades amb els amics, cobrir feina d'altres que ja estaven de baixa...). Ja passarà, pensava. Els dies que em feia prou mal com per no poder dormir em prenia un ibuprofèn i llestos. Fins dimarts. Davallar les escales de l'escola a les set de l'horabaixa em va dur més feina que cap altre dia. Moure les cames era un vertader suplici, i si m'aturava era pitjor perquè després no podia continuar. Encara no m'explic com vaig arribar a casa en aquelles condicions. 

L'endemà, després de suspendre les classes, finalment na Begoña em va acompanyar al metge. Resulta que és una mica més greu del que em pensava. Era necessari aturar immediatament. Repòs absolut. I si fos d'ell, ja seria dins un avió rumb a Mallorca per descansar mínim quinze dies. El fet és que som a casa, sense fer res per prescripció mèdica, prenent ibuprofèn de color de rosa (hihihi) i tetrazepam.

No sé fins quan durarà això, però tenc ben clar que he de fer més cas a la gent quan em diu que vagi al metge, per poc que m'agradi la idea. I ara no em queda més remei que fer bonda. Encara no he xerrat amb el meu cap, però m'imagin que les classes d'espanyol d'enguany es poden donar per acabades... 

P.D. Ja els ho he fet saber, però merci als Aventurers per les sèries i pel·lícules per passar l'estona i a na Begoña per acompanyar-me i fer-me la compra. I a la resta per les vostres mostres de preocupació, afecte i ànims. Així és més bo de dur! 

La veïna

Paranoica. Així acabaré aquest curs. 

La veïna de baix és una senyora major, petiteta, amable i del tot inofensiva. Això durant el dia. A mesura que el sol es pon es fa efectiva la seva transformació, ben igual que l'home-llop. 

La parella que ens va llogar el pis ens havia dit que de vegades la veïna posava la tele "una mica alta" perquè és sorda. És sorda i està completament boja. No es tracta que posi la tele "una mica alta" a hores acceptables, sinó que quan tothom apaga els llums per anar a dormir, ella s'adona que està massa sola i els decibels inunden tot l'edifici. Hi ha nits que no en té suficient amb la tele i hi afegeix la ràdio. Fins aquí ho duc bé; llevat que tengui mal de cap no em molesta el renou i puc dormir, però el meu company de pis no. Ell necessita taps. I no ho duu bé.

Si la cosa s'acabàs aquí, potser seria ell l'únic que tendria el perill de perdre els nervis. Però n'hi ha més. D'ençà que vivim aquí hem rebut multitud de notetes estrambòtiques, sense sentit, que ens acusen, entre altres coses, d'assetjament sexual, d'administrar electroxocs o de no deixar-la dormir de nit. La darrera avui. 

Devien ser les 3 de la matinada i jo intentava dormir. De sobte he sentit un renou fort a la porta. En aquells moments estava sola, en Pablo i unes amigues havien sortit de festa. I no m'ha fet cap gràcia. No és la primera vegada que intenten obrir o toquen a la porta i quan hi vas no hi ha ningú. I m'he començat a posar nerviosa, imaginant aquesta senyora totalment posseïda entrant a casa. Poc temps després ha arribat el meu company i ha trobat una nota a la porta. Sense pensar-ho gens ha baixat, ha retornat el paper i un poc més i tira les portes de la veïna a terra... I ha funcionat. Per primera vegada la música ha deixat de sonar. S'ha fet el silenci necessari per a un descans òptim. Però jo no podia deixar de pensar si hi havia cap possibilitat que la veïna pujàs, entràs a casa i jo-què-sé-més. 

Pregunta fàcil: i per què no telefonau la policia? Idò ja ho hem fet, varen venir, varen comprovar que el nivell de renou era inacceptable, i ens van dir que no podien fer absolutament RES. Però que intentarien parlar amb ella. Vàrem sentir com tocaven a les portes i al timbre, però aquella nit la senyora devia estar massa ocupada, perquè per més que va insistir la policia ni la música es va aturar ni ella va obrir. 

Com es fa?

Vaja, avui toca insomni... no tenc cap motiu (lògic) que m'obligui a estar desperta fent voltes dins el llit, però així és.

Avui m'han demanat com duc "les hormones". I no sé què contestar. De fet, només em surt posar-me vermella i callar, perquè no sé què explicar, ni si hi ha res a explicar. 

A finals d'any en farà deu que em(ens) vaig casar. Es diu aviat. Joder... deu anys ja. Amb la carrera just començada, de manera inconscient però a la vegada tenint ben clar el que feia, el que fèiem, il·lusionada amb aquell projecte comú que tan sols dos anys i mig després es trencaria, abocant-me al pitjor estiu de la meva vida. Crec que mai he plorat tant. I esper que mai més es torni a repetir aquella mescla de sensacions de fracàs, impotència, ràbia, decepció, tristesa extrema i, sobretot, de dolor insuportable. Feia molt de temps que no en xerrava i molt més que no escrivia sobre aquella experiència. Sí, experiència. Al cap i a la fi en això queda. Molt temps després he estat capaç de mirar enrere i deixar de banda l'amargor per donar pas a l'agraïment per tot allò bo que vaig poder aprendre de tot plegat. Molt millor així, no?

Però hi ha una cosa... en tot aquest temps no he coincidit amb ningú que em pugui tornar la sensació d'estimar, en ambdós sentits. Amor de parella, vull dir, òbviament (de la resta d'amors en vaig servida i n'estic ben contenta). Al principi és lògic pensar que no en volia ni sentir a parlar. Avui ja em fa falta. I no sé si serà cert el que també m'han dit aquest vespre, que no sé triar. Possiblement. Ara bé, aquestes coses es trien? Vaig repetint patrons, una vegada i una altra, igual és que he après a viure d'aquesta manera i oferir-me la possibilitat d'un amor correspost no entra dins els meus plans. Inconscientment, és clar. I aquests patrons es resumeixen en:

1) Un dia descobresc que algú que ja conec se'm fa interessant, normalment per la conversa que té.

2) Sent que potser tenim coses en comú i una escalada de pensaments encadenats em fa veure aquesta persona amb uns altres ulls i pens en la possibilitat d'alguna cosa.

3) Tot i que per una banda m'hi vull resistir, aquesta persona passa a ocupar bona part de la meva ment.

4) Em faig moltes il·lusions i qualsevol doi em sembla un senyal.

5) L'altra persona no respon a les meves expectatives i comença la fase d'emprenyament. Amb mi mateixa. I amb ell/ella.

6) Arrib a la conclusió que tot ha estat un miratge, que és normal que l'altre/a no senti res per mi i que mai més tornaré estar amb algú.

I així vaig passant els dies. 

De totes maneres, molt hi té a veure la meva "maleïda" passió. Pujades i baixades emocionals es van succeint, unes vegades per donar-me per vençuda i d'altres per convèncer-me que tenc permís i som mereixedora d'aquest amor que es suposa que hauria d'arribar tard o d'hora. Quan estic a la fase "optimista" tampoc puc evitar analitzar la meva situació actual: faig el que em dóna la gana i quan em dóna la gana. Visc allà on vull i vaig on em duu el vent. No he de passar comptes amb ningú. Agaf tren o avió amb la regularitat que el meu sou i les meves ganes de conèixer món (o anar a concerts de Wise Guys, perquè no dir-ho?) em permeten. Seria tot això compatible amb una relació? Vull pensar que sí. Però, un moment. Vull una relació? La necessit? Això ja no ho sé.  

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Cap a Viena que t'hi espera gent (i II)

El divendres (29 d'abril) l'havíem reservat per fer una sortida especial: aniríem a Salzburg en cotxe. Ens vàrem trobar ben prest a l'oficina de lloguer de cotxes i, una vegada superats els tràmits burocràtics, vàrem anar a cercar el nostre vehicle. En Tomeu va ser l'encarregat de treure'ns de Viena, amb el suport logístic de na Coral al mapa de paper i en Tià a les noves (ja no tant, eh?) tecnologies. No va ser massa difícil, només deixar la ciutat una llarga autopista comunica les dues regions, amb els corresponents punts de descans. En vàrem aprofitar un per berenar i canviar de conductor... pobre Tià, no el vàrem deixar conduir tranquil. La segona aturada va ser a Mondsee, un poblet a la vora del llac que duu el mateix nom, molt polit. I vàrem aprofitar per dinar, ja que hi érem. Després vàrem fer una volteta per la ruta que a l'oficina de turisme ens havien recomanat. 

Fins a Salzburg va conduir na Coral. L'avantatge d'haver-hi estat fa no gaire, és que ja sabia ben bé per on havíem d'anar: des de Mirabell cap a la casa de Doppler, travessant el pont, enfilant la Getreidegasse fent aturada a la casa de Mozart, arribant a la catedral tot admirant les fonts que ara ja estan descobertes. Aquesta vegada sí, vàrem poder pujar amb el funicular fins a la fortalesa Hohensalzburg. Diria que va ser una incursió ràpida, ben aviat varen començar a tancar els museus i ni tan sols vàrem ser a temps de fer la visita guiada, però les vistes i el bon temps ho varen suplir bastant bé. En tornar davallar vàrem berenar de Bretzels. Per acabar la visita a Salzburg vàrem passar pels jardins de Mirabell, florits, plens de tulipes de tots colors. I encara vàrem poder descobrir que més enllà el jardí seguia, que hi havia unes figures de nanets que ens varen inspirar per fer-nos fotos "artístiques" i que un poc amagat hi havia un parc infantil inspirat en "La Flauta màgica"... encara ens sentim prou joves com per jugar una estona? Sí!!!!

Sortir de la ciutat va ser, potser, la part més complicada del dia. La missió va recaure en n'Antònia, i tots vàrem posar el nostre granet d'arena per tal d'embullar-la i anar fent voltes inútils...

Altra volta quilòmetres d'autopista. Encara teníem temps i ganes de fer una darrera aturada a Seewalchen am Attersee, un dels llocs on Klimt va pintar els seus paisatges. La veritat és que aquesta zona de llacs immensos és impressionant. Només ens va faltar poder fer una volteta amb barca... També vàrem aprofitar per sopar.

Jo mateixa em vaig encarregar de la darrera etapa de carretera, conduint per primera vegada a Àustria i entrant el cotxe dins Viena. Tanta sort que era bastant tard i no hi havia gaire trànsit...

El dissabte vàrem tornar a Schönbrunn, aquesta vegada per veure el zoo. Sí que vaig fer bé de treure'm el passi anual! L'horabaixa vàrem arribar a l'Stephansplatz per fer les compres pertinents i després vàrem anar a l'hotel a deixar-ho tot per, una mica més tard, anar a l'òpera, que des de fa unes setmanes tenen una pantalla instal·lada a la plaça Herbert von Karajan i es poden veure les funcions de franc. Asseguts enterra vàrem poder escoltar i veure una estona de Don Giovanni (Mozart). Un moment, aquest Don Giovanni... és ell? No, no ho és. Espera! Sí! És ell! Ildebrando d'Arcangelo en el paper de Don Giovanni!!!! Ai, que m'acub...

Per al darrer sopar vàrem triar els crêpes del Café der Provinz. En Jaume, na Mercè i n'Aina ens varen acompanyar, fent la vetllada encara més interessant.

I aquí s'acaba aquesta revisió del que ha estat, fins el moment, la darrera visita. M'ho he passat molt bé, ha valgut la pena el cansament i tot plegat, només per tenir-vos a prop i fer-vos partícips d'aquest escenari de la meva vida, d'aquesta Viena que tant em dóna i que tant em deixa compartir. I més il·lusió em fa perquè dos dels protagonistes d'aquest capítol seran pares després de l'estiu i segurament aquest és el darrer viatge que facin fins aleshores (i supòs que bastant temps després!). Tomeu i Coral, tota la felicitat del món!!!! 

Cap a Viena que t'hi espera gent (I)

Va ser un poc estrany. El que diré ara només val per als que feim feina al món de l'ensenyament, ja sé que als altres igual no vos fa gràcia. Tornar a casa, la de Viena vull dir, el primer dimarts després de Pasqua. Clar que ja havia fet vacances des del dijous abans de Rams, però era la primera vegada que marxava mentre als altres encara els quedaven uns dies. I a més arribar i trobar-me visites que ja fa un dia que hi són, com si fos jo la que ve a veure'ls i no al contrari. Crec que ha estat la vegada que més m'he cansat i a la vegada la que menys he hagut de pensar, perquè duien una idea bastant clara del que volien fer.

Idò això, dimecres al matí (27 d'abril) em vaig trobar a l'hotel amb na Coral, en Tomeu, n'Antònia i en Tià, que curiosament s'allotjaven just devora l'Ambaixada. Primera aturada, com no, Belvedere. Una passejada pels exteriors ens va mostrar com els jardiners fan la seva feina: flors intermitents, olor d'herba tallada, fonts que es van omplint... Viena es vol posar encara més guapa, i els que se n'ocupen ho aconsegueixen.

En decidir que també volien veure el museu per dins, vaig aprofitar per anar a la feina a arreglar quatre coses que tenia pendents. I en sortir-ne ja era hora d'anar a dinar. Després em varen acompanyar a l'escola i varen poder veure alguns dels meus alumnes, que normalment xerren pels colzes però estaven un poc tallats... Lògicament uns minuts més tard se'n varen anar a voltar pel centre.

Al cap d'unes hores ens vàrem reunir al Naschmarkt, tot decidint que aquell vespre soparíem a ca nostra, de manera que havíem d'anar a fer la compra. El menú consistiria en amanida i pa amb oli. Jo anava despistada, com sempre mirant a terra, i vaig posar el que havia agafat a la cistella d'un altre jove que, pel que vaig poder intuir, va flipar una estona... 

Ja a ca nostra, volíem pujar amb l'ascensor. Som cinc. Posa que màxim quatre. Bah, total no ho sabrà... Què no? Es tanca la porta i la cosa no es mou. Ni s'obre. Cinc persones ben estretes dins un ascensor (petit). I tanta sort que ens va pegar per riure... finalment la porta es va obrir i vàrem decidir que aniríem tots per l'escala... 

L'endemà ens vàrem trobar a l'aturada de Hietzing per entrar a Schönbrunn. Primer vàrem voltar pels jardins, pujant a la Glorieta i contemplant les vistes per acabar entrant al palau. Crec que aviat em sabré el que diu l'àudioguia de memòria i podré fer jo mateixa de guia.

A migdia tenien ganes de tastar les salsitxes que es venen al carrer, així que vàrem anar a l'Stadtpark a dinar (prèvia compra d'un panet de formatge al súper, clar), asseguts a un banc, com faig els dies que he d'anar al matí a l'Ambaixada i fa bon temps (abans d'anar a l'escola, vull dir, perquè no tenc temps de tornar a casa). Altra vegada els vaig deixar "lliures" mentre jo anava a complir amb les meves obligacions laborals. 

Per sopar en Tià tenia ganes de tastar els fideus d'un dels locals del Naschmarkt. Na Begoña també s'hi va apuntar, i vàrem acabar menjant a un vietnamita, on na Coral i en Tomeu varen poder recordar moments del seu viatge de noviis. 

De camí cap a casa na Begoña i jo ens vàrem posar al dia de les respectives neures, sobretot del "no m'agrada, però...". Quines dues!

De Divendres Sant a Dilluns de Pasqua

Divendres Sant (22 d'abril). Tradició o no, enguany vàrem tornar quedar per anar a dinar a la platja. Havíem de partir prest i anar a no-sé-quina platja, però tradició o no, era quasi migdia quan ens trobàvem al Caló d'en Borgit... i com m'agrada aquest raconet de Mallorca! Feia vent i per això vàrem cercar un recés on poder menjar tranquil·lament i prendre una mica el sol, ja que hi érem. Truites, pasta, galletes, "popets"... tot era boníssim, i amb la millor companyia del món. Sí, ja ho sé, darrerament escric molt això de la "millor companyia del món", i mai sobre les mateixes persones, però és que cada escenari té els seus bons actors i actrius i cada obra és diferent a l'anterior. Així que puc dir-ho ben alt: sou el millor que em podria haver passat. Tots. Totes. Sigui a les Illes o al continent. 

El vespre vàrem anar a veure el Davallament. No sé si és perquè és Felanitx o simplement perquè ho fan molt bé, però tot i ser la mateixa història amb els mateixos textos cada any, estones posa la pell de gallina. En Joan va arribar tard, vestit de banda de música, perquè li han encomanat la tasca de portar la bandera. Tan guapo... Però no el vaig veure desfilar. Amb els que pròximament seran papàs (Tomeu i Coral) i els que ja ens han convidat a noces (Sílvia i Miquel) vaig anar a sopar. I a xafardejar.

Dissabte Sant (23 d'abril). Sant Jordi passa desapercebut entre processons, dinars i lipdubs. Sí, dissabte al matí vàrem posar el nostre granet d'arena per aconseguir que Felanitx també tengui el seu lipdub "Felanitx m'agrada". Tòpics com els de "la gent no es mou", "no participa" o "no estimam la vila" varen quedar per unes hores en segon pla. Hi ha qui dirà que ha quedat "cutre" o que estava mal organitzat. Sempre hi haurà gent que es queixarà. Però la meva experiència em diu que aquelles hores de rialles i nervis, aquells moments de no saber ben bé què fer, aquella escala de l'església plena de gent i, com no, el resultat final de tot plegat, han valgut bé la pena. I sí, amb orgull seguiré dient que Felanitx m'agrada.

Va ser un dia rodó, dinant al Parc, fent horeta amb en Joan i na Joana a ca'n Peu, anant a fer la compra al Lidl on s'hi van afegir na Sara i una amiga seva, fent un Laccao als Tamarells i acabant sopant a ca'n Toni González. Gràcies una vegada més per ser-hi.

Diumenge de Pasqua (24 d'abril). Com ja he explicat altres anys, el diumenge de Pasqua els Salers sortim a cantar per tot el poble recaptant panades, rubiols, botelles de vi i tot el que la gent ve a bé a donar-nos. Amenaçava pluja, però el cert és que durant tot el matí el cel es va comportar i ens va deixar fer la nostra "feina". Enguany amb cançons noves i les mateixes ganes, amb gent molt jove incorporant-se a la tradició, amb un bon berenar per agafar forces... A migdia els vaig haver de deixar. No puc fer tard al dinar familiar quan he estat més de tres mesos fora. 

A casa molt bon ambient (amb la manca dels nebots, què hi farem?), rostit per als carnívors i verdures al forn per a mi, dolços típics i molts d'anys per tot el que podem celebrar aquests dies, Sant Jordi i aniversaris de noces.

L'horabaixa em vaig tornar afegir a les cantades de sales per les cases de fora vila, ja amb l'aigua present. Vàrem acabar sopant a casa d'un dels Salers, amb unes bones rialles d'"orella a orella", hihihihihihi... (o hauria de dir de "boca a orella"?). Ves alerta on trepitges, aquest és el meu (nostre) terreny!

Dilluns de Pasqua (25 d'abril). Caminada solidària a Sant Salvador, organitzada per la Penya Barcelonista Els Tamarells i a benefici de DACESMA, entitat que ajuda a persones (i les seves famílies) amb danys cerebrals esdevinguts. Feia molt de temps que no pujava a peu i aquesta era una bona ocasió, per anar-hi amb els amics i per contribuir a la causa. El temps no acompanyava massa, però així i tot no va ploure fins que vam ser a dalt i tampoc no ho va fer molt de temps. Per dinar hi havia torrada, així que vaig dur el meu propi menjar. Després hi va haver música i un sorteig. No ens va tocar res, però vàrem riure. En baixar cadascú se'n va anar a casa seva, menys en Joan, que va venir a la meva, i na Joana, que s'hi va apuntar més tard. 

Què ràpid passen els dies. Una setmana i mitja intensa, divertida, genial. Tot i que me'n torn amb les idees gens clares, cosa que en el fons fa més emocionant la propera tornada. Potser és que val més no aclarir-ho. Potser és que ja torn tenir el cap ple del que no toca. Però... i el que hem rigut... Mira'm als ulls i no diguis res més.

De Rams a Dijous Sant

Resulta complicat mantenir el blog al dia quan els esdeveniments s'acaramullen i voldries trobar el temps necessari per explicar-ho tot amb detall.

Dissabte de Rams (16 d'abril). Encara amb l'experiència d'Hamburg ben present (massa a estones) vaig compatir un concert de Wise Guys al Konzerthaus vienès amb Dona invisible, Bego Ña i Herr Olmeno. No sé com varen tenir la paciència d'aguantar la meva sobredosi d'èxtasi durant aquelles hores... Ben davant, com ha de ser quan compres les entrades amb uns mesos d'antelació, cantant, ballant quant la cançó ho demana a cop de ritme i harmonia, gaudint de les vistes i fent totes les fotos possibles. I com més va més m'agraden aquests cinc joves... ja no tant, però joves al cap i a la fi. I no, no em fa por cansar-me'n. Després de l'embriagament musical vàrem visitar el bar del costat per comentar aquesta i altres jugades. Herr Olmeno té teories molt interessants...

Diumenge de Rams (17 d'abril). Com és ja habitual, una hora de son per fer via cap a l'aeroport, que el vol sortia ben prest. Escala a Madrid. Per fer-ho més entretingut, la primera companyia de vol surt amb retard, l'empresa que gestiona els panells informatius decideix que puc invertir el temps d'espera fent-me canviar innecessàriament de terminal (control de passaport inclòs, estrany, no?) per a darrera hora dir-me que no m'havia d'haver mogut del lloc on era abans i la segona companyia aèria, que és la mateixa que la primera però amb nom i colors diferents, també (afortunadament) duu retard... Però l'alegria que es sent quan s'intueixen els perfils mallorquins després de quasi tres mesos i mig no té preu. 

A Palma m'esperaven en Joan i na Joana (iuhuuuuuuuuuuuuuu!), que de seguida em van dur fins a ca nostra per: 1) abraçar la meva mare i 2) dinar de fideuà de verdures!


L'horabaixa ens vàrem trobar amb més amics i entre altres coses vàrem pujar al Calvari al mateix temps que la gent que havia participat al Via Crucis en davallava. Que sí, que feim tard, ja ho sabem, gràcies...


Dimarts Sant (19 d'abril). No pot ser. Ara ja no. Anar a Mallorca és automàticament sinònim de passar per Menorca. A resoldre qüestions pendents, a visitar amics i amigues i simplement a passejar per Maó. Així que a migdia vaig agafar l'avió amb la intenció de fer una sorpresa als companys de l'escola, però el vol va sortir massa tard i no va poder ser. Na Xisca em va venir a recollir i vàrem anar a casa seva. Després sí que varen començar les sorpreses. En Miquel va dir: "No m'ho puc creure". El que no em puc creure jo, després de tant de temps, és que pensi que aniré a Mallorca i no passaré a veure'l. Encara que signifiqui canviar d'illa. El vespre va ser el torn de na Lídia, amb qui vàrem anar a sopar as Castell. Ai, com vos estim!!!! Ja dins el llit, tot i el cansament acumulat, hi va haver temps de xafardejar com cal (eh, Xisca?).


Dimecres Sant (20 d'abril). Matí, visita a Mare de Déu del Carme, l'escola del curs passat. No sé com em vaig poder contenir tenint gairebé tots els (meus) nins i nines aferrats ("Mira! Ha vengut na Maria!"). Després em vaig dedicar a passejar-me per les classes a saludar els i les mestres. Feien la setmana cultural, fent tallers d'art i decorant tot el recinte escolar, que he de dir que els ha quedat de conya. I com que era allà, vaig donar un petit cop de mà. He contribuït a la nova imatge!!!! Altra volta és com si mai no hagués partit. Potser enyori una mica això de tenir companys de feina... però ja tornaré. A migdia na Xisca i jo ens vàrem tornar trobar amb en Miquel per anar a dinar, i després em vaig acomiadar de tots dos: na Xisca partia cap a Mallorca i en Miquel cap a Berlín. Ha estat massa curt! L'horabaixa el vaig passar a l'EOI, amb mestres i companys que no feia ni dues setmanes que ens havíem vist a Hamburg... Un alemany va fer una xerrada sobre la Pasqua a Alemanya. Després una petita "festa" on em vaig encarregar de posar la música (hihihihi, Wise Guys, hihihi, Die Prizen, hihihi, Die Ärzte, hihihi...). Na Rosa (iuhuuu!!) també s'hi va apuntar i en acabar, juntament amb n'Ernest (el mestre) vàrem anar a fer una cervesa al port, que em pensava seria curta però es va convertir en una altra cervesa (per mi vi blanc!), un sopar i una copa al Parra... i vénga riure. Aturarem alguna vegada? (No, per favor!)

Dijous Sant (21 d'abril). Les darreres hores a Menorca les vaig passar amb n'Inma, que va venir expressament de Ciutadella per estar una estona amb mi. Gràcies, de veritat. No només per venir, sinó per escoltar-me (més aviat intuir-me) i no jutjar-me. Vals un món! L'horabaixa, ja a Ca'n Peu, varen venir els meus nebots, que es fan grans molt aviat. I com que quedaven a dormir ja no vaig moure'm de casa.

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (i IV)

Diumenge 10 d'abril.
Dec haver dormit unes... bé, millor no ho cont, que l'efecte placebo deixarà de funcionar. El nombre de persones que baixen a berenar disminueix escandalosament. Però seguesc allà, al peu del canó, sense perdre'm res. 

Avui toca sortir d'Hamburg i anar una mica més al Nord, a Lübeck. Feim via cap a l'estació i cercam el tren. Què bé, és de dos pisos. Nyà, el pis de dalt és 1ª classe... Ens acomodam i, tot i que el trajecte és curt (40 minuts) més d'un acaba per tancar els ulls. 

Arribam a Lübeck una hora abans que comenci la visita guiada, així que feim una avançada pel nostre compte. Fins el primer cafè/forn. Hi ha una concentració de motos i no deixen d'anar amunt i avall.

A les 12 ens trobam amb la guia, que en un perfecte alemany ens explica que es diu Belén (eing?) i que és d'Oviedo (aaaahhhh). Per això xerra tan clar! Som a la Holstentor, antiga porta d'entrada a la ciutat, que degut al terreny fangós s'ha anat enfonsant devers un metre i segons com t'ho mires està torta. O molt torta. El casc antic, el que visitarem, és una illa que formen els rius Trave i Wakenitz. Ens expliquen una mica d'història, de com Lübeck va sortir més o menys ben parada dels bombardejos i que per això la majoria de cases són autèntiques -amb autèntiques vull dir històries, no de bades la UNESCO les ha declarades patrimoni de la humanitat-; ens mostren les casetes construïdes als patis interiors de les cases més grans, a les que s'hi accedeix a través de passadissos. Sense cap dubte el que més impressiona és la plaça de l'ajuntament. La visita s'acaba just davant la casa/museu de la família de Thomas Mann. Ja està? Ara que ens havíem avesat a Frau Ginseng tot sembla curt! 

Entram a la casa/museu i ens deixam seduir per la lletra impresa. Tenc a les mans els llibres de la tetralogia bíblica sobre Josep i els seus germans, o Alexander, de Klaus Mann (fill de Thomas), però tenint en compte que a casa m'espera Der Zauberberg que encara no he llegit, em conform amb això, en tenir-los a les mans. N'Inma necessita anar al bany i em deixa algunes de les seves coses. Passen els minuts i no torna. Surt el mestre que ha rebut una telefonada seva. Inma? Estàs bé? Ostres, s'ha quedat tancada i no pot sortir! Al final ho aconsegueix, però l'ensurt és notable. 

Anam a passejar una mica i a cercar un lloc per dinar. Només som 9, no serà tan difícil. No, el complicat és trobar un restaurant obert! Vist que hem arribat a l'altra banda de la petita illa i només hem vist un turc obert, tornam enrere i hi entram. Demanam, quasi tots el mateix. L'home és tot sol (esporàdicament surt una dona, però no cuina), i podem veure com ho prepara. Mmmm, quina bona pinta. El temps passa entre rialles (com no) i converses. Quan ho té tot a punt i ens duu el dinar, hi ha un plat de més. A veure, tothom té el seu menjar... deixa-ho per aquí enmig que algú li farà cas... i és aleshores que el mestre, que havia quedat visitant una exposició, fa la seva entrada triomfal, adjudicant-se el plat que sobra. Estam convençuts que estava preparat, que s'ha posat d'acord amb algú que li ha demanat dinar... idò no. És una autèntica coincidència.

Compres fetes (diuen que el massapà és molt bo, malauradament no m'agrada), tornam al tren i cap a Hamburg. A aquestes alçades el seny em recomana que me'n vagi a l'hotel, a descansar una estona. 

El vespre tenim taula reservada al Bullerei, al mateix barri on havíem sortit divendres. És un local gran, curiós, on ens tenen un menú preparat. En seure, m'adon que hi ha una botella d'oli. S'illa, es diu. Espera, això no sona gaire alemany. És oli mallorquí! I si qualsevol cosa m'emociona, un oli de Mallorca a la taula no serà menys. El menjar és molt bo i la companyia millor. Na Maru, una de les companyes de viatge, deixa anar que és el seu aniversari, i evidentment no acabarem la vetllada sense un Zum Geburtstag viel Glück. Resulta que per allà a prop hi ha un cuiner molt famós que surt per la tele alemanya. Ens farem una foto amb ell? És clar! I sortim ja a mitjanit, xalests, cap a l'hotel a fer maletes. Bé, això jo que me n'he d'anar a les 4 i mitja de la matinada cap a l'aeroport...

Un comiat breu i la majoria se'n va a dormir. Un petit comitè queda a fer la darrera cervesa i em guard les emocions a la butxaca, que no és qüestió de muntar el numeret. Tenc tant per agrair...

Anam a dormir, una hora i mitja em queda, però no puc... la intensitat amb què visc la vida, la passió que m'acompanya vagi on vagi i amb la companyia que sigui... I mentre em moc entre el plorar i el no plorar, ja és hora de partir. Adéu. Fins aviat.

Me'n vaig amb taxi. L'home que el condueix deu pensar que perquè és prest i vaig mig adormida, no m'adonaré que m'està intentant cobrar 43€ enlloc dels 23€ que marca la pantalla...

Gràcies a tots i totes per convertir, una vegada més, un viatge més en un viatge memorable. Crec que ho he dit tot, i el que no, es deixa intuir zwischen den Zeilen. 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (III)

Dissabte 9 d'abril.

El millor d'aquests viatges és aixecar-se fresc i descansat per continuar amb el pla preestablert. Fresc: una dutxa, ràpid! Descansat: on he posat les ulleres de sol? Un moment, de qui són aquestes sabates????

Baixam a berenar i no hi ha ningú. Quin morro, aprofiten fins l'últim segon per dormir! Entre cafè, suc de taronja i panet amb formatge arriba el mestre (hihihihi), pobret, ell no ha fet res (hihihihi), però no podem deixar de riure (hihihihi), som poc discrets (hihihihi) fins que ens diu que no l'hagués molestat gens que el despertàssim quan tornàvem de festa... ho sabrem per a la propera vegada.

Frau Ginseng ens espera a la Hauptbahnhof i no podem fer tard, que no ens hem de perdre res! Feim camí en bus per anar fins el port, on ens hi passam tot el matí entre canals, el riu, les noves construccions (tipus l'Elbphilarmonie, faraònica, inacabada i que costarà tres vegades més del pressupostat) o les poques cases "històriques" que han sobreviscut al gran incendi del 1842 i a la II Guerra Mundial. El tour d'avui inclou una passejada en barca (L62, que forma part de la xarxa de transport públic d'Hamburg!!). Què bé l'aire fresc (gelat) a la cara, poder veure la vorera des d'una altra perspectiva, els esquitxos d'aigua també a la cara... aigua del riu! Puacs! Ràpid, alguna cosa per eixugar-me abans que em comenci a caure la pell!!!!

El passeig acaba a Finkenwerder, a l'altre costat, amb ganes d'anar a dinar. Just devora on ens deixa la barca hi ha un restaurant, però som gent aventurera i no ens conformam amb el primer que trobam, no, sinó que preferim sortir a la recerca d'alguna altra cosa, és igual el què, però que no sigui tan fàcil com arribar i seure. Dos carrers més enllà visualitzam un possible objectiu i... bingo! Ara que el cuiner és a mig dinar i el partit Hamburg-Dortmund és a punt de començar, anem a demanar una vintena de plats. I a més ens posarem just devora la tele per produir el màxim d'interferències possibles als espectadors que aniran arribant al mateix temps que gaudim del menjar de manera més o menys escandalosa, que es noti que venim del Mediterrani, home!

Panxa plena tornam al centre d'Hamburg, alguns se'n van a descansar a l'hotel i d'altres anam de compres. O ho intentam. 

A l'hora acordada ens tornam trobar a l'hotel. N'Inma m'ajuda a maquillar-me una mica (pero que no se note mucho, eh?), el que no fa falta és que ho proclamis en veu alta... Els que han quedat al centre ens esperen a l'ajuntament. I sí, feim tard. Entschuldigung. M'oferesc per fer de guia fins el restaurant on es suposa que hem de sopar, i el mestre fa una broma sobre un taxi... al final optam per la via ràpida, perquè el local que hi ha girant la cantonada també ens agrada. M'acost al mestre i li dic: "Són 25€", hihihi... i em qued de pedra quan ell, sense pensar-ho, treu la cartera i me'ls dóna! Però què fas? Si era per la broma del taxi! Em desmuntes els esquemes per moments... Clar que ell pensava que eren per sopar. Sí, i jo som tan maleducada de demanar-ho -exigir-ho- així, no et fot... 

El lloc està molt bé. Hi ha poca gent, normal tenint en compte que els autòctons ja han sopat. I menjam de luxe. He d'anar al bany, i en sortir-ne... "has vist el mirall que ocupa tota la paret?... Jo no..." ¬¬

Què feim després de sopar? Natürlich anar de festa. No tenim els mateixos problemes d'edats del vespre anterior, perquè n'hi ha que estan cansats (amb raó) i se'n van a dormir. Anam al barri del Reeperbahn a veure què trobam. Sí, el de l'oci, la diversió, el sexe... I tot és ple. Menys el darrer bar de tots. Música variada, copes econòmiques... I ballam. I bevem. I ens ho passam molt bé. I deixaré ja d'escriure... perquè m'ho guard, perquè potser que no me'n recordi bé i perquè ja sortia el sol... 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (II)

Divendres 8 d'abril.

Ens aixecam a una hora decent... decent pel que seran la resta de dies, clar. Passam d'anar a cercar na Maria per sa cuina i baixam al menjador a berenar, que només són 4€ i, tot i que comenten que el cafè en realitat és una altra cosa, està prou bé.

Hem quedat amb una guia que ens farà un breu recorregut per la història i els llocs més emblemàtics d'Hamburg. Per això anam en massa fins l'estació central. Tanta sort que el dia anterior les targetes bancàries no havien funcionat, perquè hi ha un altre tipus de bitllet que surt bastant més econòmic, però que en teoria ens obliga a viatjar de cinc en cinc... 

I trobam a Frau Jensen... o Ginseng, com li quedaria després de l'experiència: una mestra jubilada, aparentment senzilla, serà bona de seguir. Mai no hem anat tan errats. Quina energia, senyores i senyors, quantes coses podem veure en... espera... dues? tres? He perdut el compte d'hores! O hauria de dir no-veure, imaginar? Moltes de les seves explicacions es basaven en "aquí hi havia... però ja no hi és". Lògic, tenint en compte el mateix que explicava fa uns dies de Köln, Hamburg també va ser greument castigada pels bombardejos. 

Visitam el centre: els edificis són bastant sobris per fora, la diferència amb el que he vist fins aquest viatge és notable, enlloc de columnes, escultures i ornaments, maons vermellosos configuren el paisatge i deixen poc espai a les filigranes. Per això mateix els arquitectes i aquells que els paguen es dediquen a fer dels espais interiors autèntiques obres d'art, com per exemple amb les escales. 

Veim Sankt Jacobi, que com el seu nom deixa intuir té a veure amb el Camí de Santiago (un poc enfora, això sí). A dins, el que més em crida l'atenció és l'orgue barroc. Si no ho vaig entendre malament, Bach havia passat per aquí, però la manca de mecenatge el va fer anar cap al Sud, a Leipzig.

Frau Ginseng ens mena pels llocs més insòlits. De sobte, obre una porta d'un edifici que està en obres (?), ens fa anar en silenci i baixam al soterrani, on podem veure les restes d'una antiga construcció que sembla que restauren i al mateix temps integren al nou edifici... sortim i creuam el carrer. Per un pas de vianants? No, què va... vénen cotxes i els que són a mig camí corren. I en sé d'un que corre, i puja a la vorera. I la vorera no està acabada. I hi ha un operari que fa feina a aquesta vorera. I el mira amb mala cara. (hahahahahahahahaah) 

Cap a migdia descobrim una torre gòtica, em recorda a l'Stephansdom de Viena o la Kölner Dom de Colònia. Però falta alguna cosa... què deu ser? Ah, sí, que només és la torre, que no te n'adones i quan et demanes "on és l'església"? resulta que ja ets dins, però que no hi ha sostre. Atracció turística barrejada amb "recordatori" del que mai més hauria de tornar a passar.

A una hora que tots els alemanys i alemanyes fa estona que han fet la digestió, per fi "Frau Ginseng" ens deixa anar a dinar. Ens recomana un lloc alternatiu, just devora l'ajuntament, o davall diria jo. Un menjador bastant econòmic, que els ingressos els destina a ajudar als sense sostre. Molt bé, contribuirem una mica a la causa. La veritat és que el menjar és bo. Només que som molts i quan el darrer té el menjar el primer ja se l'ha acabat. Però això són minúcies sense importància. 

Després de dinar tenim temps lliure, que podem aprofitar per passejar i descobrir els voltants de l'ajuntament que (increïble) encara no hem vist. Caminar? Estooo... anem a fer un cafè. Amb unes quantes companyes, després de pensar-ho molt, ens decidim per la pitjor opció. Ens atenen poc i malament. No ens serveixen la meitat de la comanda i després ens duen el compte d'una altra taula. És igual, som bona gent i no ens enfadam.

L'horabaixa ens tornam trobar amb tot el grup i partim cap al Goethe-Institut, on ens tenen preparada una rebuda amb cafè, sucs, aigua i pastissos. Parlam de Menorca, d'Alemanya, de per què estudiam alemany, etc. I em tornen unes ganes terribles d'anar a classe...

En acabar, Frau Ginseng està a punt per seguir la visita a Hamburg. I nosaltres? Ja no n'estic tan segura... el cas és que el que aquesta dona explica és interessant i no val cap excusa per sortir-se del seu pla, que deu ser que dormim com a nins petits en arribar la nit. És el torn del Reeperbahn, un dels centres d'oci nocturn. Oci, diversió, sexe... quina diferència hi ha? També és el barri on uns joves Beatles van viure i actuar a principis dels anys 60, quan encara no eren famosos. Com és lògic, més d'una menció, com per exemple una plaça o cartells a cadascun dels locals on van tocar. 

Tard, més tard de les 9 del vespre, donam per acabada la visita guiada. Si fos per Frau Ginseng crec que encara hi seríem ("ja acabam, però aquí darrere hi ha una cosa que..."). Ai que no sopam... a veure on ens volen tan tard i tanta gent. Idò trobam un restaurant italià que (pobrets) sí que ens volen, però no podem seure tots junts (tanta sort, no?), sinó ens dues taulades (ja n'hi ha). No em podia haver tocat amb més bona companyia. Per no ferir sensibilitats o que algú es passi de llest, només ho explicaré a mitges. Mai m'hagués pogut imaginar arribar a riure tant amb una persona que quan la vaig conèixer no em va entrar per l'ull dret. Ni per l'esquerre. Ni amb els ulls tancats. Quina sort que les primeres impressions solen ser equivocades ;)

I després... marxa! Intentam entrar tots al mateix local (ja ens val), però també vénen menors i no les deixen passar. Els mestres fan la seva feina i comencen una recerca per trobar el local adequat. I el troben. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho passam molt bé. Quan la majoria decideix que en té prou, n'hi ha quatre que no, que encara no ens basta. I quedam. I canviam de local. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho tornam passar molt bé. Ja sigui llevant-nos de damunt un pesat o donant porta a un altre que sembla que s'interessa però que després descobreixes que només vol que li paguis el taxi. Tonta, potser ho sigui una mica, però tant...

El camí de tornada a l'hotel és pràcticament indescriptible. No crec que l'alcohol hi tengui un paper decisiu; les copes són barates però també lleugeres. És el viatge en metro més divertit que he fet mai. En dir que l'aturada on l'agafam es diu "Schlump"... (ja està aquí, ja arriba Arale) i tot el camí planejant les excuses més absurdes per despertar el mestre (què tens una aspirina? m'he deixat el pijama, la tele no es veu, a quina hora ens hem de llevar? no puc obrir la porta -i així fins a l'infinit-), però arribam i no tenim el coratge suficient com per dur-ho a terme. I si té mal despertar? Però de totes maneres, com riurem demà!

Es suposa que anam a dormir... de seguida... bé, no... primer la darrera cervesa... ja deu ser tard... quina son... ningú s'acaba la cervesa i tothom es queda dormit... i fa calor... (i estam estrets? hihihihihihi) 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (I)

Si ets un/a lector/a que ha vengut al viatge, llegeix primer la lletra petita. Sí, aquesta mateixa i la que hi ha més avall, justament allà on trobis el símbol *. Gràcies.

-De viatge amb l'EOI? Amb quina? La de Menorca? Però si tu ara vius a Viena! Ja no vas a classe. Què fots anant de viatge amb ells?

-Mira, fa unes setmanes entre una alumna de Ciutadella i els mestres em varen convidar i clar, no podia dir que no...

Quina alegria trobar-me n'Inma per Facebook. Quina alegria saber que encara no havien fet el viatge d'enguany. Quina alegria justament tenir aquell cap de setmana buit a l'agenda. Quina alegria rebre un missatge de na Virginia convidant-me a anar amb ells a Hamburg. Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!

Aquesta és una d'aquelles (una altra vegada) entrades complicades d'explicar. Quan comença un dia? Quan acaba? Qui hi havia? Quin és l'ordre? Com es deia això? És un còctel d'experiències reals, imaginàries, sensacions i sobre tot, molt d'humor.  Què serà el que provoca que qualsevol doi ens faci gràcia, o que només mirant-nos als ulls no poguem contenir les rialles?

Dijous 7 d'abril.

Com sempre. El gran grup parteix abans i des d'un altre lloc (lògicament, en aquest cas). M'he d'espavilar tota sola, però he de reconèixer que a aquestes alçades no és un problema. Un moment, com que "a aquestes alçades"? No ho ha estat mai!

Me'n duc la maleta més petita que tenc, per tal de posar-hi el mínim imprescindible de roba i altres herbes, que només són quatre dies. Vaig directament de la feina (Stupendor!) a Wien Mitte i mentre esper el tren me n'adon que no he tret diners. Ai quin cap! Surt a la recerca d'un caixer però no en trob cap del meu banc. Ho intent amb un altre i només em dona una tercera part del que jo pretenia**. Segur que a l'aeroport ho puc tornar intentar, pens jo. Ui, però ara que me n'adon, vaig amb el temps just... ja ho veurem. 

A l'aeroport tanta sort que no duc equipatge per facturar, que ja faig tard. Trob un caixer de camí a la porta d'embarcament. Què bé! ...¬¬ aquest no em vol donar res. Vaja, cap a Hamburg, ja pagarem amb targeta. 

Oh! Han modernitzat la zona d'espera! Però només és un rentat de cara. Com sempre, hem d'esperar una eternitat des que s'anuncia que el vol embarca fins que algú es comença a moure. Sortim amb més de mitja hora de retard. Si em fan això moltes vegades més em relaxaré i arribarà el dia que perdré l'avió per confiar-me massa. 

A l'avió sec devora un jove amb unes cames interminables. Reim de la situació, és igual com es posi perquè no hi cap. I sense adonar-me'n ja som a Hamburg. Clar, després de les 13 hores de tren de la setmana passada, qualsevol trajecte és curt. 

Gràcies a Google ja sabia el que havia de fer: línia S1 fins a Hauptbahnhof i després U2 fins a Hammer Kirche. Ah, però a Berliner Tor també hi ha la possibilitat de fer transbord i queda més a prop de l'hotel. Segons el mail que na Virginia havia enviat hem de comprar una targeta de transport pels dies que serem a la ciutat. Ho intent, però la màquina rebutja totes dues targetes bancàries que tenc. Fantàstic. I jo amb un bitllet massa gros... me'n vaig a l'hotel, demà ho compraré. 

Surt del metro i sense pensar-ho massa començ a caminar. És tard. No hi ha ningú pel carrer... Un moment, al costat on es suposa que hi ha l'hotel no hi ha ni un sol edifici! Genial, m'he equivocat de sentit. Torn enrere i efectivament, allà hi ha l'hotel. 

-Hola, bon vespre. Estic amb el grup que ve de Menorca.

-Herr Pons?

-Exacte, aquest mateix.

-Aquí tens la clau i aquest és el teu nombre d'habitació.

-Gràcies.

Joer, què fàcil. Ni el DNI, ni res que demostri que som qui dic, hihihi. 6è pis, habitació 609, hihihihi. A veure, dos llits, un bany... una maleta! A ver... qui serà... això és de n'Inma!!!! Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!! Telefon a na Virginia que em diu que ja són de camí. Baix a la recepció i m'entretenc amb Söhne Mannheims, que surten a la tele. I arriben els menorquins. Besades, abraçades, mirades, quina alegria!!!! El grup ja està complet, 19 persones amb ganes de passar-ho bé. N'hi ha que se'n van a dormir de seguida, i quedam uns quants a fer la xerradeta. Interrogatori, diria més bé. No em sap greu, només que acab d'arribar i em posa un poc nerviosa ser el centre d'atenció, però és normal, supòs, jo també tenc ganes que em contin coses de Menorca. I és curiós, només són necessaris dos minuts per adonar-me que em sent totalment integrada amb companys i companyes, és com si en realitat mai no hagués deixat de formar part activa de l'escola. A una hora prudent (ha!) ens retiram i n'Inma i jo ens posam els pijames al mateix temps que al dia. Quina alegria ser aquí.

* Estimat/ada company/a de viatge: molt bé, ho has trobat :P aquí podràs llegir única i exclusivament les meves impressions, no t'ho agafis com un diari de viatge vàlid per a tu (o igual sí), perquè potser hi trobis a faltar moltes coses i possiblement te'n sobrin tantes altres. És el que té tenir un blog personal, hihihi. Un altre avís: normalment, quan escric, som detallista fins a punts extrems i se m'escapen els sentiments per tot arreu. Si trobes que la passió et sobrepassa no et preocupis, tanca la finestra i ja hi tornaràs un altre dia, si encara te'n queden ganes. Ah, i gràcies per contribuir de manera desinteressada i inconscient al contingut... amb una cervesa n'hi ha prou?

**A Àustria pots treure diners de qualsevol caixer, sigui del banc que sigui, sense que et cobrin comissions. El mateix passa quan envies diners a l'estranger -per internet-. A canvi et cobren 15€ cada tres mesos de manteniment. No està gens malament. 

Köln: Die Prinzen, Wise Guys und Jördis Tielsch

Un altre cap de setmana dels intensos, com potser va sent habitual, però de cap manera rutinari. 

Dijous començava el viatge amb 13 hores de tren. Sí, 13. Des de Viena fins a Colònia (Köln), de nit, per arribar fresca i descansada... o no. Al compartiment del vagó ja hi havia dos passatgers. Una bona estona després d'haver partit em vaig adonar que la dona del costat anava de blanc de cap a peus i duia una botella d'aigua... això em recorda... aaahhhh!!!! El Kahlenberg! 

Altres companys de viatge:

- Un home que no va deixar de xerrar fins que es va quedar dormit.

- Un jove que només parlava anglès i que abans de dormir va passar el rosari (o això em va semblar).

- Un altre jove que va aprofitar que la dona de blanc havia abandonat el tren per estirar-se i ser l'únic a dormir de manera regular i decent.

No. No vaig arribar fresca i descansada. Necessitava un llit i dormir unes quantes hores per estar preparada per al concert. La meva orientació em va fallar durant tot el cap de setmana, i el primer tramvia que vaig agafar després de comprar l'abonament de transport per tres dies (20€! Més car que a Viena!) va ser en sentit contrari. Torna baixar i espera que en véngui un altre. I enlloc de pujar al 18, vaig optar pel 3 que tenia una aturada que posava Frankfurter Strasse, el carrer de l'hotel, al barri de Mühlheim, al costat dret del Rhein (el riu). Clar que els carrers poden ser molt llargs... Vaig trobar l'hotel, però com que no podia entrar a l'habitació fins a migdia, vaig deixar-hi les maletes i vaig anar a passejar un poc. Un poc. Quatre hores! Vaig arribar al riu i ja que hi era vaig resseguir-ne el curs fins un pont. I ja que hi era vaig travessar el pont. I ja que hi era vaig caminar pel parc del Rhein fins el Zoobrücke (Pont del Zoo). I ja que hi era el vaig travessar. I com que em vaig trobar just davant el Zoo, ja que hi era vaig entrar. 

No sé que tenc amb els zoos. Supòs que és el que s'anomena doble moral. Per una banda els animals estan allà tancats... per l'altra m'agrada veure'ls... 

Per fi vaig poder anar a l'hotel, registrar-me, pujar a l'habitació, comprovar que no era res de l'altre món, dutxar-me i dormir...

Per fi. Arriba el moment de veure per primera vegada Die Prinzen, un altre d'aquests grups que tant escolt des de fa dos anys. Són de Leipzig i enguany celebren el seu 20è aniversari. Quasi res! El Local, l'E-Werk (antiga fàbrica elèctrica), està més o menys amagat, però quan vaig arribar-hi ja hi havia una bona coa de gent esperant per ser a les primeres files. Així i tot, em vaig poder posicionar a tercera o quarta fila i vaig veure i sentir el concert perfectament, a més de fer moltes fotos. He de dir que, a banda de tenir moltes ganes de veure'ls en directe, em feia un poc de por que el resultat no fos l'esperat, per allò d'escoltar molt un grup en format digital i que després el directe no sigui igual o pitjor. Però no. L'equilibri entre professionalitat i diversió l'assoleixen amb molt bona nota. Esper que aquesta no serà la darrera visita que els faré, m'ho vaig passar tan bé... entenent (quasi) tot el que deien, cantant totes les cançons de principi a fi... buf, molt bona experiència. Llàstima que després del concert, tot i ser la darrera en anar-me'n, no pogués demanar-los un autògraf, ja que no varen sortir a saludar al públic, com moltes altres vegades fan. Bé, no es pot tenir tot i jo me'n vaig a dormir amb un regust dolcet.

L'endemà tenia tot el matí i part de l'horabaixa per descobrir Köln, tot i que vaig començar pel que ja havia vist l'any passat, amb la diferència que aquesta vegada duia una guia a la mà que m'ho explicava tot: la catedral i els seus voltants. Tor això amb un temps estiuenc i una temperatura de 25º. Em vaig animar a pujar a la torre sud, més de 500 escalons per assolir una altura de 97,25m i veure una perspectiva aèria de la ciutat amb el riu i els ponts. Va valer la pena. En passar per les campanes, justament devia ser l'hora en punt i varen sonar. Genial. L'únic punt negatiu potser serien les milers de signatures tipus "jo vaig ser aquí" que hom pot llegir durant tota la pujada i a qualsevol racó de les filigranes on una mà pugui arribar-hi. Innecessari, gent. Quina manera més ridícula de voler-se fer present. No fa falta, de veres.

En baixar de la torre vaig entrar a la catedral. Al mateix temps que cercava les vidrieres de les que em parlava la guia, algú va anunciar que en poc temps començaria la pregària del migdia i que durant mitja hora no es permetien les visites ni les fotos. Vaig pensar que era una bona oportunitat per experimentar una catedral pràcticament buida, sense remors, sense flaixos, i assistir a una celebració en alemany, que no em demaneu perquè però em feia moltes ganes.  

Acabada la pregària vaig seguir la ruta recomanada fins el riu, per després tornar un poc enrere i veure l'ajuntament emmarcat dins la resta de casc històric. Em va agradar especialment St. Maria im Kapitol. A l'entrada d'aquestes construccions hi sol haver uns plafons informatius on es pot veure i llegir la història, i inevitablement hi ha sempre l'episodi de la destrucció durant la II Guerra Mundial (Köln va ser bombardejada sistemàticament i al final de la guerra entre un 80 i un 90% de la ciutat era runa, per això tot sembla nou o molt ben conservat, perquè va haver de ser reconstruït). 

Un poc cansada de tant caminar, i conscient que m'esperava un altre concert dels bons, vaig tornar a l'hotel. Bé, durant una hora ho vaig provar. Vaig pujar a l'autobús equivocat que em va fer una bonica ruta turística...

Dues hores abans del concert ja era a l'E-Werk, aquesta vegada molt més envant a la coa, així que vaig aconseguir estar a la segona fila i ho vaig veure tot, una altra vegada, perfectament. Wise Guys. És que ja no sé què més dir! Puc escriure'n comentaris tot el dia, que no acabaré mai! Aquesta vegada no eren ells sols, sinó que tenien una convidada especial, na Jördis Tielsch, una nina que han descobert durant aquest any i a la que donen suport. La veritat és que val la pena escoltar-la. Té una veu increïble, i és tan jove...

I d'aquest concert puc escriure també que vaig quedar a l'Afterglow, la trobada que solen fer amb els i les fans en acabar de cantar. Carregada de nervis vaig demanar fotos i autògrafs, excepte a n'Eddi, que havia patit un accident amb aigua calenta (s'havia cremat la panxa i un braç, però així i tot va sortir a cantar i ballar) i en baixar de l'escenari va haver d'anar de seguida a l'hospital. En Dän em diu:

- D'on ets?

- De Mallorca.

- Mallorca?

- Sí.

- Però... Mallorca d'Espanya?

- Sí...

- I com així xerres tan bé alemany?

- ...

I després en Sari igual. Hihihihi...

I vaig partir amb un somriure d'orella a orella que encara em deu durar... Wise Guys!!!!!

Diumenge encara vaig tenir prou temps per veure Kölner City, la part comercial de Colònia. Però quan em dirigia al Sud, es va posar a ploure. Encara em quedaven unes quantes hores, i vaig provar d'ignorar l'aigua. Impossible. Així que vaig optar per pujar al tramvia i veure on em duia.

13 hores més de tornada cap a Viena, amb la sorpresa que aquesta vegada els vagons eren tots Liegenwagen, és a dir, enlloc de seients eren lliteres. I tot i dormir quasi tota la nit, l'endemà el meu cap seguia anant en tren...

Però tot val la pena. Aquest ritme no m'atura, no m'espanta, no em fa tornar enrere, sinó seguir endavant, planejar més sortides, més concerts, més Wise Guys, més Prinzen, més vida.    

Sílvia & Miquel experience (II)

Diumenge, 27 de març.

07:30. Sona el despertador i me'n vaig a dutxar.

08:00. Na Sílvia diu que el seu rellotge torna posar les 7:00. Ai, aquest cansament ja fa fer coses, només havia canviat l'hora del mòbil. Baixam a berenar.

08:50. Som a l'aturada d'autobusos, volem agafar la línia 22 però el diumenge no circula, així que agafam la 25. (Ningú pel carrer)

09:35. Ens feim fotos al palau Hellbrunn, gaudint dels "jocs d'aigua" que ens ofereix la pluja i de la solitud dels jardins interrompuda per un jardiner que ens mira i somriu -aquests turistes estan bojos-.

10:00. Havent vist tot el que es pot veure i atès que avui no obrin, tornam a l'aturada de l'autobús.

10:55. Som a Leopoldskron (un dels escenaris de "The Sound of Music").

11:15. Ens perdem un poc i enlloc de tornar a l'aturada corresponent, caminam més del compte i sortim bastant més enfora. Oh, sorpresa, per aquí sí que passa la línia 22 els diumenges!

12:15. Decidim tornar a Viena amb el tren que surt al cap de mitja hora. Compram dinar, que ens el menjam mentre esperam. Incomprensiblement, a tota l'estació encara no han canviat l'hora (igual que als rellotges públics de la resta de la ciutat), i s'anuncien els trens que fa una hora que han partit. Haurem d'endevinar quin és el nostre.

12:40. Arriba el nostre tren. No, espera, que aquest és més petit. I no se'n va a Linz.

12:43. -Mmmm, estooo... Perdoni senyor, què ens pot dir quina hora és?

           -Sí, mirau, l'hora dels rellotges de l'estació és la correcta. 

           -Què????!!!! Hahahahahahahahahaha... (i així mitja hora, més o manco).

És a dir, a sobre que diumenge avançaven l'hora, havíem anat tot el matí amb una altra hora de més!!!! Ens havíem aixecat a les 06:30!

Al final vàrem haver d'esperar una hora més a Salzburg, després dues hores a Linz (que vàrem aprofitar per veure'n el centre) per arribar a Viena devers les 20:00.

Vàrem acabar el dia demanant menjar per internet.

Dilluns 28 de març.

Dia de Schönbrunn. Després de la primera mirada ràpida al palau i als voltants, vàrem entrar al zoo. Devia ser un poc prest, perquè molts dels animals dormien... Res especial a contar, m'encanta aquest zoo i ens hi vàrem passar tot el matí. Ah, sí! El petit panda, que ja es pot veure! Quina monada! (vull dir, pandada, no?)

A les 14h els vaig deixar encara visitant cocodrils per anar-me'n a l'escola.

En sortir-ne vaig anar ràpidament cap al Musikverein. Hi vàrem arribar al mateix temps. El vespre abans havíem reservat entrades per veure un concert de la Simfònica de Viena. Sempre és una experiència entrar a aquest edifici, que des de fora sembla que no ofereix res de l'altre món, i en veure l'escenari on cada primer de gener comença l'any amb el concert més famós del Món, un no sap si emocionar-se o decebre's perquè en realitat és més petit del que sembla per la tele. Jo sempre trii la primera opció. Vàrem gaudir d'una hora i mitja de Mahler (i el cor es va guanyar el sopar estant quasi una hora darrere l'orquestra i cantant només els cinc o deu minuts finals).

Una senyora malsofrida quasi em va fer sortir els meus instints assassins. Una senyora que no pot sofrir que els nins i nines s'interessin pel que està passant a l'escenari. Una senyora que fa tot el possible perquè aquests nins i nines no vegin res (quan els menuts feien tanta bonda que era quasi increïble). Una senyora que es comporta com si hagués pagat l'entrada més cara i qualsevol moviment insignificant li destrossa el concert. Senyora! Compri's un balcó per a vostè soleta!

Per sopar vàrem (vaig, hihihi) triar l'Einstein, just devora l'ajuntament. Bon menjar i abundant, quina panxada! A la mateixa plaça de l'ajuntament hi havia caramulls d'arena o terra i algunes que no sabíem perquè devien ser... Na Sílvia va dir que igual hi havia un campionat de bots de cotxes o motos... sí, clar, i amb el primer bot s'estamparan a la façana de l'ajuntament! Idò no anava tan desencaminada, era per a bicicletes. 

Vàrem aprofitar per passar per davant el Burgtheater i el Parlament, i després a casa a dormir. 

Dimarts 29 de març.

Per tal de gaudir de les vistes de Viena, amb el solet que feia, vàrem pujar al Kahlenberg (Camembert segons el dialecte vienès de na Sílvia). Una hora bona de camí per, incomprensiblement, trobar l'aparcament i el camí d'accés estibat de cotxes, quan normalment està ben buit. A més, en dimarts. Hi havia una carpa muntada i centenars de persones que anaven amunt i avall. Fins aquí, tot "normal", però quan ens vàrem fixar que tota aquella gent anava de blanc de cap a peus (difícil coincidència), que feien fila per entrar no sabem on i sortir-ne una altra vegada en fila i en complet silenci, vàrem sospitar que no era un bon dia per fer aquesta visita. Després de llegir algunes coses com "cura", "ànima" o "eternitat" ens vàrem retirar discretament. Em deman si quan anàvem a les Vetlles de Lluc fèiem tanta por...

Vàrem desfer el camí per anar cap a una altra banda de Viena, al Lainzer Tiergarten, on es poden fer excursions, veure animals o visitar l'Hermesvilla, regal de Francesc Josep a la seva esposa Sisi, per quan estàs "estressada". Res, una "caseta" de cap de setmana.

I jo havia de tornar a la feina, així que vaig deixar en Miquel i na Sílvia davant l'Òpera. Més tard ens vàrem tornar trobar devora l'escola, a la sortida que na Sílvia va batiar com a Stupendor -en realitat Stubentor- i que així es quedarà per cada vegada que hi passi (que és pràcticament cada dia). Em varen contar que havien anat al Prater i que havien pujat a una d'aquestes atraccions que a mi em fan tanta por. Quin coratge!

Per berenar en Miquel tenia ganes d'un Bratwurst... el que passa és que ens vàrem equivocar i l'experiència no va ser del tot bona.  

Vàrem anar a sopar al Welt, el lloc on ens reunim els diumenges amb els amics de Viena. N'Arrate va venir. I crec que ni en Miquel ni na Sílvia s'haguessin imaginat mai que la feina del primer podria crear tanta expectació...

Dimecres 30 de març.
Comiat. Snif. M'encanta que venguin a veure'm. Però quan se'n van... snif... en fi... que ha estat tot un plaer tenir-vos aquí i recuperar una mica el temps que se'ns havia quedat no sabem ben bé on.