Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no. 

 

Berlin (IV)

Dilluns, 22 de febrer.

22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...

Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!

Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.

Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant. 

A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...

Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.

A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...

Amb aquest panorama, val més anar a fer la maleta per l'endemà i dormir. Sí, val més. 30 anys. Què bé han començat!

Berlin (III)

Diumenge 21 de febrer.

Tocava aixecar-se prest. El tren cap a Dresden partia d'hora, així que sense berenar ni res vàrem anar a l'estació en taxi, per por de perdre el tren (en realitat vàrem haver d'esperar una bona estona, fins i tot vàrem poder berenar). 

El trajecte va durar unes tres hores aproximadament, amb canvi de tren inclòs. Tres hores que vaig començar escoltant Wise Guys i vaig acabar participant activament o no de la conversa d'uns quants companys de viatge, realment interessant i divertida. Així com ens anàvem allunyant de Berlin la neu anava desapareixent, sense fer-ho del tot. 

Una vegada a Dresden vàrem començar a caminar per la part més nova de la ciutat, amb una lleugera nevada que feia més màgic el passeig pel Kästner Passage (Erich Kästner, entre d'altres, va escriure "Emil und die Detective", i era de Dresden) i el Kunsthofpassage, el barri dels artistes, amb parets espectacularment decorades. Ens vàrem dividir per anar a dinar ràpidament, -vaig anar amb en Xavi a menjar un kebab a un local que es deia Istanbul...- ja que a les dues havíem quedat amb una guia que ens mostraria i explicaria la part més interessant, a l'altra banda del riu... pensàvem que seria ben ràpid fer el camí que ens separava del punt de trobada, però finalment vàrem fer una mitja hora tard...

Afortunadament a la guia li sobrava el sentit de l'humor (vaig entendre que havia viscut a algun lloc d'Andalusia). Ens va oferir una visita molt divertida, entre explicacions i comentaris que de vegades no sabies si xerrava seriosament o et prenia el pèl. Vàrem veure l'òpera -reconstruïda tres vegades-, la catedral, el palau Zwinger i vàrem acabar el passeig a la Frauenkirche. Un recorregut molt interessant per aquesta "Florència de l'Elba" que ens va convèncer de la bellesa i alhora la dissort de la ciutat, on molts dels edificis s'han acabar de reconstruir en els darrers anys. 

Finalitzada la visita guiada disposàvem d'unes dues hores de temps lliure, que uns quants vàrem aprofitar per entrar a un bar-restaurant a encalentir-nos les idees amb una bona tassa de Glühwein... o dues, o tres.

La tornada molt tranquil·la, només destacar una interessant conversa sobre educació, de la que vaig esdevenir "secretària" personal -i com me va agradar!-.

A Berlin la major part del grup tenia ganes d'anar a sopar de kebab, però jo ja n'havia dinat i vaig estimar-me més anar a l'hotel, entre altres coses per carregar l'MP4 i poder tornar escoltar Wise Guys. Vaig aprofitar que en Macià -mestre de Ciutadella- havia de fer unes feines amb ordinador per deixar-li l'aparell. Vaig esperar que acabàs i després, sense haver-ho pensat, em va dir que anava a sopar... anam? D'acord, vaig a cercar la jaqueta i vénc amb tu. Era massa tard com per posar-me a menjar, però una cervesa sí que la vaig fer. I alguns descobriments més. Conversa agradable, de les que m'agraden...

Berlin (II)

Dissabte 20 de febrer.

Ens vàrem aixecar relativament prest, per estar a punt a les 10. Vaig anar amb les meves companyes d'habitació a berenar. En total érem més de 30 persones, però aviat vaig veure que no aniríem junts per tot. Hi havia gent que ja havia estat abans a Berlin i es feien el seu propi programa. Evidentment contaré el que vaig fer jo, sinó no acabaria mai.

Vàrem sortir al fred carrer per anar a la Breitscheidplatz a visitar la Gedächtniskirche (església de la memòria), que va ser destruïda (com tantes altres coses) durant la II Guerra Mundial i ha quedat talment com a record del que mai més no hauria de tornar a passar. Després d'estar-hi una estona cadascú va partir pel seu vent, i en Xavi i jo vàrem passejar la resta del matí per la Ku'damm, una avinguda estibada de comerços de tot tipus, aturant-nos sobretot a les llibreria i botigues de música. Al final del matí duia tres llibres més en alemany dins la motxilla: "Deutsche Geschichte", Mythologie" i "Religionen der Welt". I perquè em vaig aturar. La propera vegada que véngui a Berlin faré més lloc a la maleta.

A migdia havíem quedat amb la gran part del grup al Sony Center de la Potsdamer Platz. D'allà un bon nombre ens vàrem dirigir a la West Side Gallery, el tros més llarg de mur que es conserva. Vàrem veure'n el principi, amb els seus graffitis, al mateix temps que en Macià ens explicava la història del mur. 

Molts dels que érem allà volien anar al barri turc, però en Xavi i jo vàrem tornar a Potsdamer Platz perquè teníem ganes d'anar al cinema, però els horaris no ens varen anar bé i ens vàrem dedicar a seguir passejant, amb la Berlinale present a tot arreu. Vàrem acabar per anar a l'hotel, cansats de voltar sense rumb fix.

Es suposa que el vespre anàvem a sopar, però jo em vaig estimar més anar a descansar. Descansar? Sí!!!! Dormir!!!! (I Wise Guys cantaven a Kiel...)

Berlin

Divendres 19 de febrer.

Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).

A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.

Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada. 

Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies. 


A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.




         
 

Schmetterlinge

Quina putada no tenir el valor de dir el que penses o sents. Però de vegades deu ser millor així. I si tot és un miratge? I si realment és fruit d'una magnificació dels aconteixements? Potser sigui millor esperar uns dies per posar ordre al que passa pel cap, pel cor i per l'estómac. 

Acab d'arribar de Berlin. Això ho deixaré per la propera entrada, però té molt a veure (evidentment) amb el meu estat actual. Un estat d'eufòria total i absoluta, perillosa perquè em puc deixar dominar per aquestes sensacions i caure en l'error (o no) de creure el que no és. 

Potser el fet que ahir vaig fer trenta anys també ajuda. Trenta anys fets a Berlin. Trenta anys que no tenc clar si els duc bé o no, però que intent que no m'afecti. Gràcies, moltes, pel que m'he trobat a casa en arribar, un sopar amb gent que m'estim amb locura i que m'han fet sentir molt especial. Molt. 

Així que les papallones tenen dues raons de ser, una que probablement (i amb l'ajuda del meu optimisme) no arribarà enlloc i una altra que ja és, que existeix, sou aquí i vos puc tocar, abraçar i besar. 

Esperaré un temps prudencial per saber si t'he de dir res o no. Hi ha coses que no es poden controlar. Idò?   

Berlin

Aeroport Berlin-Tegel. 15:16.

Estic cansada, trista i uns quants adjectius més que no escriuré per no fer caure l'àura d'optimisme que m'envolta normalment. He deixat Viena, ben dematí, després de quatre setmanes intenses d'alemany, de cultura, de bons moments. Em fa falta que algú em xerri, en alemany, és clar.

A les 4:30 ha sonat el despertador, encara que la veritat és que no he dormit gaire. No podia. No volia. He deixat una carta per la recepció amb les claus, però ho he deixat tot a l'habitació. Igual no he fet bé. A les 5 ja era a Schottentor, en menys de mitja hora he arribat a Landstrasse, però ha resultat més complicat del que em pensava comprar el bitllet per anar a l'aeroport i trobar el tren. Aquesta estació està en obres i la informació no és gens clara. He descobert que faltava mitja hora perquè partís l'Schnell-Bahn. Mentre esperava ha aparegut n'Eva. Al final, sense planejar-ho, encara hem tengut un poc més de temps per compartir. Ella vola cap a Köln, li han concedit una beca i farà un altre curs de tres setmanes. A l'aeroport també hem hagut de fer un poc de gimcana per trobar els mostradors de facturació i el camí cap a les portes d'embarcament, però ho hem aconseguit. El meu vol anava primer, i ens hem acomiadat definitivament.

El viatge fins a Berlin deu haver estat bo, el fet és que he dormit tot el temps. Una vegada al meu destí provisional, com que tenia molt de temps, he agafat el bus i he anat cap al centre, prèvia demanda de visita recomanada. He baixat a Brandenburger Tor i he fet el camí fins a Alexanderplatz, aturant-me totes les vegades que he volgut. Dues d'aquestes vegades, a les esglésies de Sant Hedwig (quina gràcia) i de Santa Maria... i asseguda als seus bancs ha comparegut la plorera que em vaig aguantar ahir. Ai!, aquest sentir! Per sort, a Alexanderplatz hi havia un trio de corda que m'ha alegrat un poc, interpretaven molt bona música.

El cansament ara mateix em pot. He tornat a l'aeroport una hora abans del que era necessari. En Muammer m'ha escrit. Ha anat a la residència però allà ningú no sap res de cap carta ni de les claus... no és tan difícil pujar a l'habitació a comprovar-ho, no? Idò es veu que sí, he d'escriure un mail a l'home gens simpàtic i després ja veurem si li donen la fiança a en Muammer o què. Mitja hora per embarcar. Tres hores de vol i seré a Mallorca una altra vegada. Potser partir amb son és una bona idea per bloquejar una mica el cap, però contínuament em vénen flaixos i la sensació de buit (pel que he deixat, no pel que me'n duc) em fa un nus a la gola. Supòs que necessit plorar a pler. Sol ser això. O contar-ho tot amb la mateixa passió amb la que ho he viscut. Sent, sent molt a dins meu, però també sé que la intensitat de vegades és inversament proporcional al temps que fa que ha passat. Calma...

Felanitx. 23:48.

No sé si valdria més obviar el que ha passat durant el camí de tornada. Però no seria jo. He plorat, en veu baixa per no molestar els veïnats, però he plorat. Quan deixàvem Berlin, quan hem sobrevolat el mar, quan he vist Menorca, quan pensava en totes i cadascuna de les persones que han quedat a Viena o, com jo, han partit cap a casa...

Llarg, el camí. I a Palma m'esperaven els meus pares. Hem anat a Sant Jordi a veure un combat de glosat. Em pot el cansament. I no vull anar a dormir. És com si tot s'hagués d'esvair pel fet de tancar els ulls i oblidar durant unes hores. Necessit algú que m'abraci fins que em quedi dormida...

Ich liebe... ich mag... ich vermisse... ich bin... ich möchte...

Reise nach Wien - 20 febrer 2009

Sona el despertador a les 4 de la matinada. M'aixec, quin remei. Faig saber a na Marilena que és hora d'aixecar-se. Em contesta amb una sèrie de mots impossibles de desxifrar, es gira cap a l'altre costat i continua dormint. Començ a vestir-me i insistesc unes quantes vegades més. Ni cas. Pens a qui he de demanar ajuda, tot i ser conscient de l'absurd de la situació. Falten 5 minuts per les 4:30, l'hora de trobada amb el grup i per fi na Marilena s'adona del que està passant, s'aixeca a tota velocitat i es vesteix. Na Susana em telefona, deuen pensar que ens hem dormit, però no l'agaf, sortim aviat de l'habitació i anam cap a baix. Trobam de camí els mestres que ja ens venien a cercar. Còmic.

Pujam al bus que ens duu de tornada a Berlin-Tegel, l'aeroport. Fa fred, molt de fred, és molt prest, massa prest... Arribam a l'aeroport i altra volta a facturar l'equipatge. En el transcurs d'aquest desplaçament sé que no vaig somiar quan pensava que algú volia entrar a l'habitació: era en Vidal que s'havia equivocat de pis. Còmic.

Hem de tornar passar un control. No és fàcil per a un grup d'unes quinze o setze persones anar ràpid, menys encara si t'han de tocar de dalt a baix per comprovar que efectivament no dus res perillós a sobre, o si les encarregades de vetllar per la seguretat no estan d'acord amb la teva manera de dur elements líquids dins l'equipatge de mà. Còmic.

És encara molt prest però ja som a punt d'embarcar cap al nostre destí final. Entram a l'avió i altra volta hem d'esperar. Aquesta vegada, perquè es fongui el gel de damunt (!). Són prop de dues hores més de vol, que passen ràpid pel fet que tots i totes tenim prou son com per no adonar-nos que ja som a Àustria quasi a punt d'aterrar. Tot nevat, blanc, preciós, una vista meravellosa des de la meva posició privilegiada devora la finestra.

Una vegada a l'aeroport alguns necessiten una dosi de cafeïna per poder continuar funcionant, així que aquests es donen el gust de prendre el primer cafè vienès mentre els altres esperam. Tot seguit anam a cercar el tren que ens durà fins la ciutat, no sense abans passar per les petites dificultats de comprar una quinzena de bitllets a una màquina automàtica, on primer hem de descobrir quins són els botons adequats que hem de pitjar. Al final, però, en sortim victoriosos, cadascú amb el seu bitllet d'anada a la ciutat i un altre per poder moure'ns durant els tres dies de visita amb els transports urbans públics que volguem, uns 13€, no està gens malament.

Quan sortim al carrer, per l'aturada de S. Marx, el vent gelat gairebé ens talla les idees, però contribueix al ràpid despertar del grup, que s'afanya per trobar l'hotel. No és gens enfora, enfilam el carrer humit i gris, cap a la Landstrasser Haupstrasse i al número 165 trobam el lloc on dormirem (o no) les properes nits, el Gartenhotel Gabriel City.

Arribam a temps de berenar, però primer li toca a en Miquel convèncer a la dona de l'entrada que efectivament no tenim cap inconvenient en pagar la nit que teníem reservada i que per qüestions climatològiques no hem emprat. Deixam l'equipatge a l'entrada i anam a berenar, un bon berenar després de tot. Trobam na Rosa i na Paqui, elles anaven per una altra via i varen poder arribar el dia planejat. Na Rosa ens conta la seva aventura per arribar fins l'hotel, com havia agafat el tren en direcció oposada a la ciutat, com havia hagut d'esperar una hora a una estació solitària amb un grupet d'italians i de com dos joves "autòctons" li van indicar on es trobava l'hotel.

Després de berenar anam a veure les habitacions. No són com les de Berlin, què hi farem, però hi estarem la mar de bé. Emmoquetat, dos banys (molt útil, sí senyor), una petita gelera, llits confortables...

Ens tornam trobar tots junts i partim. Ara hem d'anar fins el centre, així que prenem l'Schlachthausgasse fins l'estació d'U-Bahn (metro) del mateix nom. Pujam a l'U-Bahn. És curiós, no és més que un metro, però tenia ganes de, per fi, pujar a un U-Bahn, o a un S-Bahn, tant temps estudiant els mitjans de transport... Crec que l'alemany m'està trastornant una mica. La línia que els duu és la U3, Simmering-Ottakring. Sortim per la Herrengasse i ens dirigim a la Michaelerplatz, on comença la visita al Hofburg, residència imperial i palau d'art. Ens endinsam a una part de la història de Viena, primer de tot comprant les entrades a unes al·lotes gens simpàtiques, que s'estimen més cobrar-nos un a un que fer-nos preu de grup. Visitam els Kaiserappartements, amb una àudioguia que ens dóna detalls del palau i de la vida de Franz Joseph i Elisabeth (coneguda mundialment amb el nom de Sisi). Com és habitual en la meva persona, no puc evitar voler escoltar o llegir TOTA la informació que hi ha al meu abast, de manera que mentre la resta van avançant a un ritme que els permetrà visitar la Silberkammer i potser el Sisi Museum, jo tenc temps, "només", de fer una volta completa als Kaiserappartements, fascinada amb el que veig i amb el que em va contant l'aparell que m'han donat a l'entrada.

Quan surt del meu particular viatge al passat trob l'altra gent. Anam a fer una volta i arribam a l'Österreichische Nationalbibliothek. Ens feim fotos amb la neu, amb els monuments, amb el paisatge, vaig gravant, na Joana (Ciutadella) em fa més fotos... i quan ens giram, ens hem quedat completament soles. Ningú al davant, ningú al costat. Havíem d'entrar a la biblioteca, no? Caminam un poc i entreveim baix unes arcades perfils coneguts. Ens hi dirigim. Era el grup de Ciutadella. Ja tornam estar dividits. No tenim ni idea d'on són els altres, però en José Luis vol anar a l'Schatzkammer, així que l'acompanyam. La resta no entram, quedam amb ell per al cap de mitja hora, que aprofitam per passejar una mica més. En José Luis surt extasiat de la seva visita, no té paraules. Ens comunicam via SMS amb l'altra gent per saber on són, després de comprovar que a la biblioteca no hi ha ningú. "Reinthaler, c", ens contesta en Miquel. Molt bé. I això què és? En Vidal no té més remei que telefonar. Són a dinar, fantàstic. Després d'escoltar les indicacions, també nosaltres tenim gana i hi anam. És a prop, a la Dorotheergasse. Els trobam ben asseguts i ben servits, amb plats típics del país. Ens seim a una altra taula i també demanam. No tenc ni idea del que he comanat... fins que m'ho duen, formatge arrebossat i fregit, acompanyat de confitura... mmmmmmmmmmmmmmm!

Mentre dinam, apareix en Jaume, que viu a Viena amb la seva dona, na Mercè. Ver sol i s'asseu amb nosaltres. Què extrany és tenir-lo devora després de tant de temps!

Després de dinar el pla era anar a l'Albertina, però... el grup que ha arribat i per tant acabat primer se'n va al Café Hawelka. En Jaume ens fa de guia a la resta i seguim visitant Viena, per acabar a una gelateria fent xocolates, cafès, tartes...

Prop de les 7 havíem quedat tot el grup a una estació. Allà mateix arriba la darrera (o eren dues?) component que completava el grup, na Sílvia. Ens acomiadam d'en Jaume que evidentment tés més ganes d'anar a casa amb na Mercè que seguir voltant per Viena. Pujam a l'S-Bahn que ens condueix gairebé allà on s'acaba la ciutat (o això és el que sembla), ben enfora, a Floridsdorf. Aquests trajectes, però, lluny de ser avorrits i pesats, són més ocasions per establir interessants converses, fins i tot en alemany (però no havíem quedat que no en sabem?). Baixam, supòs que a la darrera o de les darreres estacions, caminam sobre gel i arribam al Heuriger on hem de sopar aquella nit, el Weingut Helm situat a l'Stammersdorfer Strasse. La dinàmica és clara: demanam primer de tot el vi blanc jove propi d'aquests locals i després cadascú s'acosta a la barra a demanar el que més li ve de gust per menjar. Carn, carn i més carn... Però també amanides, uf! És un gran sopar, de fet crec que no hi ha cap de les menjades que hem fet plegats que no sigui memorable. No només és el vi, que ajuda, les rialles surten de manera espontània, natural, ens ho estam passant bé. Per acabar, postres boníssimes: Sachertorte, Apfetstrudel...

Acabat el sopar tornam al centre. Interessant conversa amb na Susana (auf Deutsch!), gairebé -o sense- ens explicam la vida. Tenim la ferma convicció de visitar el Bermudadreieck, concretament el Kaktus Bar. Begudes diverses circulen entre el munt de gent que hi ha... massa pel meu gust i pel meu estat d'aleshores. Mentre tothom balla i riu, em començ a sentir malament, em falta l'aire, i no vull que aquesta vegada això m'espatlli el viatge, així que me'n vaig a fora a respirar un poc (i parar la neu). Me'n vaig a dormir finalment amb la segona remesa, fent via per agafar el darrer U-Bahn. Son més de la una de la matinada. Entre que arribam a l'hotel, pas per la dutxa i vaig a dormir, les dues.

Diuen que vaig contribuir a l'aventura nocturna espantant una mica el personal que havia de dormir amb mi: quan van entrar, em vaig posar a xerrar i fins i tot em vaig incorporar del llit... però d'això, evidentment, jo no en sé res.

Reise nach Wien - 19 febrer 2009

El dia anterior a la partida teníem classe d'alemany. Aquella setmana havia estat molt intensa, a l'escola havíem fet la setmana cultural, dedicada al carnaval arreu del Món. A mi m'havia tocat explicar (i alhora anar descobrint) Oceania, cosa que inevitablement em va fer viatjar sense moure'm de Maó. Com deia, el dia anterior ens vam trobar a classe, amb ganes de partir. Jo ja duia l'equipatge al cotxe, no feia comptes anar a dormir a Alaior, sinó que vaig dormir a ca na Lídia, en Jordi i en Rafel, que com sempre em van rebre molt bé. Vaig estrenar al pijama que duria al viatge dormint al costat de na Lídia.

L'endemà en Jordi, aprofitant que entrava a les 8 a treballar a l'institut, em va dur fins l'aeroport. Ja hi havia na Teresa que esperava. A poc a poc varen anar arribant la resta de components del grup, alguns coneguts de classe o del passadís i d'altres que no ens havíem vist mai. Tres mestres? El nostre sap xerrar català? (-llegir-ho en to humorístic, eh?-)

Vàrem facturar algunes maletes i vàrem pujar cap a la porta d'embarcament. N'hi ha que això de passar el control els duu més feina que als altres... La inèrcia em duu sempre cap a la porta 2 i esperar el bus (o jardinera com li diuen i que no entenc perquè), però aquesta vegada era una porta bastant més propera i amb entrada directa a l'avió... al quiosc "El Jueves" encara no havia arribat. Vol amb Clickair, vaig seure tota sola... la resta de companys havien quedat a les primeres files, més o menys, però el meu passatge deia que em tocava el seient 22F - premonició del gran 22F que m'esperava enguany?-. Un vol curt, agradable, com sempre.

En esser al Prat, dubtes sobre si quedàvem dins la terminal, si sortíem a fora, si anàvem a Barcelona... al final vam sortir tots, alguns havíem de recollir maletes i no era pla que es quedassin fent voltes damunt la cinta, no? Pensava jo que igual ja podríem facturar, però els mostradors d'Air Berlin eren tancats... Total, no hi ha temps d'anar a Barcelona, anam a berenar. El no-grup es desfà, Ciutadella per un costat, Maó per un altre, mestres per un altre... Crec recordar que algú de Ciutadella arribava amb un altre vol, que s'havia despistat comprant el passatge a una altra companyia, qui devia ser?

Arriba l'hora, facturam altra volta, passam el control, uns més ràpid que d'altres, pensam que podem anar a comprar alguns entrepans pel vol... i arriba la primera de les sorpreses. A les pantalles informatives ens diuen que el nostre vol duu un retard estimat d'unes dues hores, a les 15:15, posa. Hauríem tengut prou temps per anar a Barcelona, encara érem a temps d'agafar la connexió cap a Viena (he dit que volàvem via Berlin?). D'una manera més tranquil·la anam a passejar, compram llibres i revistes ("El Jueves" sí que hi era), anam a dinar... després de les dues hores tornam al punt de trobada i quasi de passada ens adonam que acaben de retardar encara més el nostre vol, fins les 17:30, més o menys. Trobam altres companys, que ens indiquen que si anam a la porta d'embarcament ens donen vals per anar a menjar... molt bé, ara que ja hem dinat. Resignació, no ens queda d'altra. Ara ja no arribam a la connexió. A Berlin feia mal temps, o això és el que ens deien per megafonia.

A l'hora estimada comença a haver-hi moviment a la porta destinada a abandonar el país. Ens van dir que podíem quedar a dormir a Barcelona i agafar el vol de l'endemà a les 12 del migdia... Ni parlar-ne! Volíem partir, si de cas havíem de fer nit, que fos a Berlin, almenys, clar que això va implicar també certs comentaris cap al nostre mestre de Maó, en Miquel, que sabem que li agrada Berlin, que no fos una cosa preparada per ell, aix... (-segona frase per llegir en to humorístic-)

Finalment arribam a pujar a l'avió. Bé, finalment és un dir, perquè una vegada a dins vàrem estar més d'una hora a partir. Ni me'n vaig adonar, perquè em vaig adormir... Primer contacte amb la llengua alemanya, a través de les revistes que hi havia a l'avió (que tots vàrem agafar però Déu n'hi do com costen de llegir) i la veu de les hostesses. A Berlin fa mal temps... Després que ens donassin l'opció de sortir de l'avió sense possibilitat de retorn que alguns passatgers van estar a punt d'acceptar, ens indiquen que per fi sortim.

Arribam a Berlin tard, molt tard, massa tard. Efectivament tot és cobert de neu. Esperam una bona estona per recollir les maletes, esperam una bona estona perquè al mostrador d'Air Berlin ens donin una solució, esperam una bona estona a que arribi l'autobús... temps que aprofit per treure la càmara de vídeo per primera vegada. Sempre em passa el mateix. Per por que a algú no li faci gràcia, per vergonya, o jo què sé perquè, la trec tard, poc i malament, i moltes de les coses que serien dignes de quedar enregistrades, ho han de fer només a la nostra memòria. Això es cura amb l'edat, clar que fa molt temps que pens el mateix.

Un curtet viatge amb bus, admirant la neu que tot ho cobreix, i arribam a l'hotel de les properes hores (no pos nit, perquè tanmanteix...), un Holiday Inn, on ens assignen habitacions (com sempre qued la darrera i em toca compartir habitació amb una joveneta de Ciutadella, que no ens coneixem però és igual). Anam a les habitacions, deixam l'equipatge i baixam a sopar. Després de tot el dia de menjar entrepans i altres porqueries, va bé una mica de verdesca, i una cervesa per anar ambientant. Total, que entre una cosa i l'altra són les 2:00 i ens hem d'aixecar a les 4:00. Començam bé.

Anam a dormir amb el convenciment que el dia s'ha acabat. Abans pas per la dutxa per no haver-ho de fer en aixecar-me. Quan em fic dins el llit na Marilena (s'escriu així?) ja dorm, i sona el telèfon de l'habitació... No pot ser... Estic tan cansada que no l'agaf. Qui pot ser a aquestes hores? Ara només falta que algú intenti entrar... i no he acabat de pensar-ho que sent algú que manipula el pany de la porta... No m'aixec, no, no...