dilluns, 9 de març del 2009

Reise nach Wien - 20 febrer 2009

Sona el despertador a les 4 de la matinada. M'aixec, quin remei. Faig saber a na Marilena que és hora d'aixecar-se. Em contesta amb una sèrie de mots impossibles de desxifrar, es gira cap a l'altre costat i continua dormint. Començ a vestir-me i insistesc unes quantes vegades més. Ni cas. Pens a qui he de demanar ajuda, tot i ser conscient de l'absurd de la situació. Falten 5 minuts per les 4:30, l'hora de trobada amb el grup i per fi na Marilena s'adona del que està passant, s'aixeca a tota velocitat i es vesteix. Na Susana em telefona, deuen pensar que ens hem dormit, però no l'agaf, sortim aviat de l'habitació i anam cap a baix. Trobam de camí els mestres que ja ens venien a cercar. Còmic.

Pujam al bus que ens duu de tornada a Berlin-Tegel, l'aeroport. Fa fred, molt de fred, és molt prest, massa prest... Arribam a l'aeroport i altra volta a facturar l'equipatge. En el transcurs d'aquest desplaçament sé que no vaig somiar quan pensava que algú volia entrar a l'habitació: era en Vidal que s'havia equivocat de pis. Còmic.

Hem de tornar passar un control. No és fàcil per a un grup d'unes quinze o setze persones anar ràpid, menys encara si t'han de tocar de dalt a baix per comprovar que efectivament no dus res perillós a sobre, o si les encarregades de vetllar per la seguretat no estan d'acord amb la teva manera de dur elements líquids dins l'equipatge de mà. Còmic.

És encara molt prest però ja som a punt d'embarcar cap al nostre destí final. Entram a l'avió i altra volta hem d'esperar. Aquesta vegada, perquè es fongui el gel de damunt (!). Són prop de dues hores més de vol, que passen ràpid pel fet que tots i totes tenim prou son com per no adonar-nos que ja som a Àustria quasi a punt d'aterrar. Tot nevat, blanc, preciós, una vista meravellosa des de la meva posició privilegiada devora la finestra.

Una vegada a l'aeroport alguns necessiten una dosi de cafeïna per poder continuar funcionant, així que aquests es donen el gust de prendre el primer cafè vienès mentre els altres esperam. Tot seguit anam a cercar el tren que ens durà fins la ciutat, no sense abans passar per les petites dificultats de comprar una quinzena de bitllets a una màquina automàtica, on primer hem de descobrir quins són els botons adequats que hem de pitjar. Al final, però, en sortim victoriosos, cadascú amb el seu bitllet d'anada a la ciutat i un altre per poder moure'ns durant els tres dies de visita amb els transports urbans públics que volguem, uns 13€, no està gens malament.

Quan sortim al carrer, per l'aturada de S. Marx, el vent gelat gairebé ens talla les idees, però contribueix al ràpid despertar del grup, que s'afanya per trobar l'hotel. No és gens enfora, enfilam el carrer humit i gris, cap a la Landstrasser Haupstrasse i al número 165 trobam el lloc on dormirem (o no) les properes nits, el Gartenhotel Gabriel City.

Arribam a temps de berenar, però primer li toca a en Miquel convèncer a la dona de l'entrada que efectivament no tenim cap inconvenient en pagar la nit que teníem reservada i que per qüestions climatològiques no hem emprat. Deixam l'equipatge a l'entrada i anam a berenar, un bon berenar després de tot. Trobam na Rosa i na Paqui, elles anaven per una altra via i varen poder arribar el dia planejat. Na Rosa ens conta la seva aventura per arribar fins l'hotel, com havia agafat el tren en direcció oposada a la ciutat, com havia hagut d'esperar una hora a una estació solitària amb un grupet d'italians i de com dos joves "autòctons" li van indicar on es trobava l'hotel.

Després de berenar anam a veure les habitacions. No són com les de Berlin, què hi farem, però hi estarem la mar de bé. Emmoquetat, dos banys (molt útil, sí senyor), una petita gelera, llits confortables...

Ens tornam trobar tots junts i partim. Ara hem d'anar fins el centre, així que prenem l'Schlachthausgasse fins l'estació d'U-Bahn (metro) del mateix nom. Pujam a l'U-Bahn. És curiós, no és més que un metro, però tenia ganes de, per fi, pujar a un U-Bahn, o a un S-Bahn, tant temps estudiant els mitjans de transport... Crec que l'alemany m'està trastornant una mica. La línia que els duu és la U3, Simmering-Ottakring. Sortim per la Herrengasse i ens dirigim a la Michaelerplatz, on comença la visita al Hofburg, residència imperial i palau d'art. Ens endinsam a una part de la història de Viena, primer de tot comprant les entrades a unes al·lotes gens simpàtiques, que s'estimen més cobrar-nos un a un que fer-nos preu de grup. Visitam els Kaiserappartements, amb una àudioguia que ens dóna detalls del palau i de la vida de Franz Joseph i Elisabeth (coneguda mundialment amb el nom de Sisi). Com és habitual en la meva persona, no puc evitar voler escoltar o llegir TOTA la informació que hi ha al meu abast, de manera que mentre la resta van avançant a un ritme que els permetrà visitar la Silberkammer i potser el Sisi Museum, jo tenc temps
, "només", de fer una volta completa als Kaiserappartements, fascinada amb el que veig i amb el que em va contant l'aparell que m'han donat a l'entrada.

Quan surt del meu particular viatge al passat trob l'altra gent. Anam a fer una volta i arribam a l'Österreichische Nationalbibliothek. Ens feim fotos amb la neu, amb els monuments, amb el paisatge, vaig gravant, na Joana (Ciutadella) em fa més fotos... i quan ens giram, ens hem quedat completament soles. Ningú al davant, ningú al costat. Havíem d'entrar a la biblioteca, no? Caminam un poc i entreveim baix unes arcades perfils coneguts. Ens hi dirigim. Era el grup de Ciutadella. Ja tornam estar dividits. No tenim ni idea d'on són els altres, però en José Luis vol anar a l'Schatzkammer, així que l'acompanyam. La resta no entram, quedam amb ell per al cap de mitja hora, que aprofitam per passejar una mica més. En José Luis surt extasiat de la seva visita, no té paraules. Ens comunicam via SMS amb l'altra gent per saber on són, després de comprovar que a la biblioteca no hi ha ningú. "Reinthaler, c", ens contesta en Miquel. Molt bé. I això què és? En Vidal no té més remei que telefonar. Són a dinar, fantàstic. Després d'escoltar les indicacions, també nosaltres tenim gana i hi anam. És a prop, a la Dorotheergasse. Els trobam ben asseguts i ben servits, amb plats típics del país. Ens seim a una altra taula i també demanam. No tenc ni idea del que he comanat... fins que m'ho duen, formatge arrebossat i fregit, acompanyat de confitura... mmmmmmmmmmmmmmm!

Mentre dinam, apareix en Jaume, que viu a Viena amb la seva dona, na Mercè. Ver sol i s'asseu amb nosaltres. Què extrany és tenir-lo devora després de tant de temps!

Després de dinar el pla era anar a l'Albertina, però... el grup que ha arribat i per tant acabat primer se'n va al Café Hawelka. En Jaume ens fa de guia a la resta i seguim visitant Viena, per acabar a una gelateria fent xocolates, cafès, tartes...

Prop de les 7 havíem quedat tot el grup a una estació. Allà mateix arriba la darrera (o eren dues?) component que completava el grup, na Sílvia. Ens acomiadam d'en Jaume que evidentment tés més ganes d'anar a casa amb na Mercè que seguir voltant per Viena. Pujam a l'S-Bahn que ens condueix gairebé allà on s'acaba la ciutat (o això és el que sembla), ben enfora, a Floridsdorf. Aquests trajectes, però, lluny de ser avorrits i pesats, són més ocasions per establir interessants converses, fins i tot en alemany (però no havíem quedat que no en sabem?). Baixam, supòs que a la darrera o de les darreres estacions, caminam sobre gel i arribam al Heuriger on hem de sopar aquella nit, el Weingut Helm situat a l'Stammersdorfer Strasse. La dinàmica és clara: demanam primer de tot el vi blanc jove propi d'aquests locals i després cadascú s'acosta a la barra a demanar el que més li ve de gust per menjar. Carn, carn i més carn... Però també amanides, uf! És un gran sopar, de fet crec que no hi ha cap de les menjades que hem fet plegats que no sigui memorable. No només és el vi, que ajuda, les rialles surten de manera espontània, natural, ens ho estam passant bé. Per acabar, postres boníssimes: Sachertorte, Apfetstrudel...

Acabat el sopar tornam al centre. Interessant conversa amb na Susana (auf Deutsch!), gairebé -o sense- ens explicam la vida. Tenim la ferma convicció de visitar el Bermudadreieck, concretament el Kaktus Bar. Begudes diverses circulen entre el munt de gent que hi ha... massa pel meu gust i pel meu estat d'aleshores. Mentre tothom balla i riu, em començ a sentir malament, em falta l'aire, i no vull que aquesta vegada això m'espatlli el viatge, així que me'n vaig a fora a respirar un poc (i parar la neu). Me'n vaig a dormir finalment amb la segona remesa, fent via per agafar el darrer U-Bahn. Son més de la una de la matinada. Entre que arribam a l'hotel, pas per la dutxa i vaig a dormir, les dues.

Diuen que vaig contribuir a l'aventura nocturna espantant una mica el personal que havia de dormir amb mi: quan van entrar, em vaig posar a xerrar i fins i tot em vaig incorporar del llit... però d'això, evidentment, jo no en sé res.

1 comentari:

  1. M'encanta llegir les experiències vieneses que expliques... És clar, cadascú té les seves ... und als Lehrer finde ich das super, dass ihr euch auf Deutsch unterhaltet... Ich warte ungeduldig darauf, dass der nächste Tag kommt...

    ResponElimina