Gairebé mitjanit. Temperatura agradable que no rebutja jaqueta prima de color gris. Estómac lleugerament satisfet per l'amanida de nervis que es cargolen després d'anys d'esperar el moment que ja arriba. I ja hi és. Es repeteix l'escena de músics a l'escenari recolzats amb l'aplec de gent anònima o no tant, benvinguda, necessària, valorada, estimada... I s'enlaira el concert. Frenesia d'acords, notes, cordes, vents, percussions, cables, llums i alguna cabellera desbordada.
Èxtasi total i absolut, sense cap dubte, sense cap recel; bogeria incontrolable; desconeguts mesclats entre habituals amb quilòmetres a l'esquena i hores acumulades. I és tot tan perfecte!
Ens ho miram, en plural que és el que som ara, des del segon pla que arriba amb la maduresa que dóna l'experiència d'haver-ho viscut a primera línia no fa tant temps, quan encara escrivies en singular, viatjaves en bus (o avió, o vaixell, o tren, o taxi), el còmput d'hores dormides era quasi negatiu i cercaves recompensa a la teva dedicació/devoció darrere l'escenari. I sense melangia. Amb un somriure.
I et gaudim! Sí, a tu, a qui en realitat hem vengut a veure, malgrat el conjunt sigui del tot recomanable i imprescindible! Però és que et venim a veure a tu! Cantam, ballam, bevem, riem, i seguim tots els teus moviments.
No necessitam res més, ens ho hem passat molt bé i ens disposam a partir cap a casa quan, de sobte, apareix aquell pensament contradictori. Quedam un poc més i t'esperam? O millor no molestam? Però... en realitat molestam? Aix, no sé què fer... Talles d'arrel la conversa interna amb una mirada furtiva des d'un costat de la plaça i ja ho sé del cert. Ha valgut la pena. Com sempre.
Gràcies, maco*!
