Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (i IV)

Diumenge 10 d'abril.
Dec haver dormit unes... bé, millor no ho cont, que l'efecte placebo deixarà de funcionar. El nombre de persones que baixen a berenar disminueix escandalosament. Però seguesc allà, al peu del canó, sense perdre'm res. 

Avui toca sortir d'Hamburg i anar una mica més al Nord, a Lübeck. Feim via cap a l'estació i cercam el tren. Què bé, és de dos pisos. Nyà, el pis de dalt és 1ª classe... Ens acomodam i, tot i que el trajecte és curt (40 minuts) més d'un acaba per tancar els ulls. 

Arribam a Lübeck una hora abans que comenci la visita guiada, així que feim una avançada pel nostre compte. Fins el primer cafè/forn. Hi ha una concentració de motos i no deixen d'anar amunt i avall.

A les 12 ens trobam amb la guia, que en un perfecte alemany ens explica que es diu Belén (eing?) i que és d'Oviedo (aaaahhhh). Per això xerra tan clar! Som a la Holstentor, antiga porta d'entrada a la ciutat, que degut al terreny fangós s'ha anat enfonsant devers un metre i segons com t'ho mires està torta. O molt torta. El casc antic, el que visitarem, és una illa que formen els rius Trave i Wakenitz. Ens expliquen una mica d'història, de com Lübeck va sortir més o menys ben parada dels bombardejos i que per això la majoria de cases són autèntiques -amb autèntiques vull dir històries, no de bades la UNESCO les ha declarades patrimoni de la humanitat-; ens mostren les casetes construïdes als patis interiors de les cases més grans, a les que s'hi accedeix a través de passadissos. Sense cap dubte el que més impressiona és la plaça de l'ajuntament. La visita s'acaba just davant la casa/museu de la família de Thomas Mann. Ja està? Ara que ens havíem avesat a Frau Ginseng tot sembla curt! 

Entram a la casa/museu i ens deixam seduir per la lletra impresa. Tenc a les mans els llibres de la tetralogia bíblica sobre Josep i els seus germans, o Alexander, de Klaus Mann (fill de Thomas), però tenint en compte que a casa m'espera Der Zauberberg que encara no he llegit, em conform amb això, en tenir-los a les mans. N'Inma necessita anar al bany i em deixa algunes de les seves coses. Passen els minuts i no torna. Surt el mestre que ha rebut una telefonada seva. Inma? Estàs bé? Ostres, s'ha quedat tancada i no pot sortir! Al final ho aconsegueix, però l'ensurt és notable. 

Anam a passejar una mica i a cercar un lloc per dinar. Només som 9, no serà tan difícil. No, el complicat és trobar un restaurant obert! Vist que hem arribat a l'altra banda de la petita illa i només hem vist un turc obert, tornam enrere i hi entram. Demanam, quasi tots el mateix. L'home és tot sol (esporàdicament surt una dona, però no cuina), i podem veure com ho prepara. Mmmm, quina bona pinta. El temps passa entre rialles (com no) i converses. Quan ho té tot a punt i ens duu el dinar, hi ha un plat de més. A veure, tothom té el seu menjar... deixa-ho per aquí enmig que algú li farà cas... i és aleshores que el mestre, que havia quedat visitant una exposició, fa la seva entrada triomfal, adjudicant-se el plat que sobra. Estam convençuts que estava preparat, que s'ha posat d'acord amb algú que li ha demanat dinar... idò no. És una autèntica coincidència.

Compres fetes (diuen que el massapà és molt bo, malauradament no m'agrada), tornam al tren i cap a Hamburg. A aquestes alçades el seny em recomana que me'n vagi a l'hotel, a descansar una estona. 

El vespre tenim taula reservada al Bullerei, al mateix barri on havíem sortit divendres. És un local gran, curiós, on ens tenen un menú preparat. En seure, m'adon que hi ha una botella d'oli. S'illa, es diu. Espera, això no sona gaire alemany. És oli mallorquí! I si qualsevol cosa m'emociona, un oli de Mallorca a la taula no serà menys. El menjar és molt bo i la companyia millor. Na Maru, una de les companyes de viatge, deixa anar que és el seu aniversari, i evidentment no acabarem la vetllada sense un Zum Geburtstag viel Glück. Resulta que per allà a prop hi ha un cuiner molt famós que surt per la tele alemanya. Ens farem una foto amb ell? És clar! I sortim ja a mitjanit, xalests, cap a l'hotel a fer maletes. Bé, això jo que me n'he d'anar a les 4 i mitja de la matinada cap a l'aeroport...

Un comiat breu i la majoria se'n va a dormir. Un petit comitè queda a fer la darrera cervesa i em guard les emocions a la butxaca, que no és qüestió de muntar el numeret. Tenc tant per agrair...

Anam a dormir, una hora i mitja em queda, però no puc... la intensitat amb què visc la vida, la passió que m'acompanya vagi on vagi i amb la companyia que sigui... I mentre em moc entre el plorar i el no plorar, ja és hora de partir. Adéu. Fins aviat.

Me'n vaig amb taxi. L'home que el condueix deu pensar que perquè és prest i vaig mig adormida, no m'adonaré que m'està intentant cobrar 43€ enlloc dels 23€ que marca la pantalla...

Gràcies a tots i totes per convertir, una vegada més, un viatge més en un viatge memorable. Crec que ho he dit tot, i el que no, es deixa intuir zwischen den Zeilen. 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (III)

Dissabte 9 d'abril.

El millor d'aquests viatges és aixecar-se fresc i descansat per continuar amb el pla preestablert. Fresc: una dutxa, ràpid! Descansat: on he posat les ulleres de sol? Un moment, de qui són aquestes sabates????

Baixam a berenar i no hi ha ningú. Quin morro, aprofiten fins l'últim segon per dormir! Entre cafè, suc de taronja i panet amb formatge arriba el mestre (hihihihi), pobret, ell no ha fet res (hihihihi), però no podem deixar de riure (hihihihi), som poc discrets (hihihihi) fins que ens diu que no l'hagués molestat gens que el despertàssim quan tornàvem de festa... ho sabrem per a la propera vegada.

Frau Ginseng ens espera a la Hauptbahnhof i no podem fer tard, que no ens hem de perdre res! Feim camí en bus per anar fins el port, on ens hi passam tot el matí entre canals, el riu, les noves construccions (tipus l'Elbphilarmonie, faraònica, inacabada i que costarà tres vegades més del pressupostat) o les poques cases "històriques" que han sobreviscut al gran incendi del 1842 i a la II Guerra Mundial. El tour d'avui inclou una passejada en barca (L62, que forma part de la xarxa de transport públic d'Hamburg!!). Què bé l'aire fresc (gelat) a la cara, poder veure la vorera des d'una altra perspectiva, els esquitxos d'aigua també a la cara... aigua del riu! Puacs! Ràpid, alguna cosa per eixugar-me abans que em comenci a caure la pell!!!!

El passeig acaba a Finkenwerder, a l'altre costat, amb ganes d'anar a dinar. Just devora on ens deixa la barca hi ha un restaurant, però som gent aventurera i no ens conformam amb el primer que trobam, no, sinó que preferim sortir a la recerca d'alguna altra cosa, és igual el què, però que no sigui tan fàcil com arribar i seure. Dos carrers més enllà visualitzam un possible objectiu i... bingo! Ara que el cuiner és a mig dinar i el partit Hamburg-Dortmund és a punt de començar, anem a demanar una vintena de plats. I a més ens posarem just devora la tele per produir el màxim d'interferències possibles als espectadors que aniran arribant al mateix temps que gaudim del menjar de manera més o menys escandalosa, que es noti que venim del Mediterrani, home!

Panxa plena tornam al centre d'Hamburg, alguns se'n van a descansar a l'hotel i d'altres anam de compres. O ho intentam. 

A l'hora acordada ens tornam trobar a l'hotel. N'Inma m'ajuda a maquillar-me una mica (pero que no se note mucho, eh?), el que no fa falta és que ho proclamis en veu alta... Els que han quedat al centre ens esperen a l'ajuntament. I sí, feim tard. Entschuldigung. M'oferesc per fer de guia fins el restaurant on es suposa que hem de sopar, i el mestre fa una broma sobre un taxi... al final optam per la via ràpida, perquè el local que hi ha girant la cantonada també ens agrada. M'acost al mestre i li dic: "Són 25€", hihihi... i em qued de pedra quan ell, sense pensar-ho, treu la cartera i me'ls dóna! Però què fas? Si era per la broma del taxi! Em desmuntes els esquemes per moments... Clar que ell pensava que eren per sopar. Sí, i jo som tan maleducada de demanar-ho -exigir-ho- així, no et fot... 

El lloc està molt bé. Hi ha poca gent, normal tenint en compte que els autòctons ja han sopat. I menjam de luxe. He d'anar al bany, i en sortir-ne... "has vist el mirall que ocupa tota la paret?... Jo no..." ¬¬

Què feim després de sopar? Natürlich anar de festa. No tenim els mateixos problemes d'edats del vespre anterior, perquè n'hi ha que estan cansats (amb raó) i se'n van a dormir. Anam al barri del Reeperbahn a veure què trobam. Sí, el de l'oci, la diversió, el sexe... I tot és ple. Menys el darrer bar de tots. Música variada, copes econòmiques... I ballam. I bevem. I ens ho passam molt bé. I deixaré ja d'escriure... perquè m'ho guard, perquè potser que no me'n recordi bé i perquè ja sortia el sol... 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (II)

Divendres 8 d'abril.

Ens aixecam a una hora decent... decent pel que seran la resta de dies, clar. Passam d'anar a cercar na Maria per sa cuina i baixam al menjador a berenar, que només són 4€ i, tot i que comenten que el cafè en realitat és una altra cosa, està prou bé.

Hem quedat amb una guia que ens farà un breu recorregut per la història i els llocs més emblemàtics d'Hamburg. Per això anam en massa fins l'estació central. Tanta sort que el dia anterior les targetes bancàries no havien funcionat, perquè hi ha un altre tipus de bitllet que surt bastant més econòmic, però que en teoria ens obliga a viatjar de cinc en cinc... 

I trobam a Frau Jensen... o Ginseng, com li quedaria després de l'experiència: una mestra jubilada, aparentment senzilla, serà bona de seguir. Mai no hem anat tan errats. Quina energia, senyores i senyors, quantes coses podem veure en... espera... dues? tres? He perdut el compte d'hores! O hauria de dir no-veure, imaginar? Moltes de les seves explicacions es basaven en "aquí hi havia... però ja no hi és". Lògic, tenint en compte el mateix que explicava fa uns dies de Köln, Hamburg també va ser greument castigada pels bombardejos. 

Visitam el centre: els edificis són bastant sobris per fora, la diferència amb el que he vist fins aquest viatge és notable, enlloc de columnes, escultures i ornaments, maons vermellosos configuren el paisatge i deixen poc espai a les filigranes. Per això mateix els arquitectes i aquells que els paguen es dediquen a fer dels espais interiors autèntiques obres d'art, com per exemple amb les escales. 

Veim Sankt Jacobi, que com el seu nom deixa intuir té a veure amb el Camí de Santiago (un poc enfora, això sí). A dins, el que més em crida l'atenció és l'orgue barroc. Si no ho vaig entendre malament, Bach havia passat per aquí, però la manca de mecenatge el va fer anar cap al Sud, a Leipzig.

Frau Ginseng ens mena pels llocs més insòlits. De sobte, obre una porta d'un edifici que està en obres (?), ens fa anar en silenci i baixam al soterrani, on podem veure les restes d'una antiga construcció que sembla que restauren i al mateix temps integren al nou edifici... sortim i creuam el carrer. Per un pas de vianants? No, què va... vénen cotxes i els que són a mig camí corren. I en sé d'un que corre, i puja a la vorera. I la vorera no està acabada. I hi ha un operari que fa feina a aquesta vorera. I el mira amb mala cara. (hahahahahahahahaah) 

Cap a migdia descobrim una torre gòtica, em recorda a l'Stephansdom de Viena o la Kölner Dom de Colònia. Però falta alguna cosa... què deu ser? Ah, sí, que només és la torre, que no te n'adones i quan et demanes "on és l'església"? resulta que ja ets dins, però que no hi ha sostre. Atracció turística barrejada amb "recordatori" del que mai més hauria de tornar a passar.

A una hora que tots els alemanys i alemanyes fa estona que han fet la digestió, per fi "Frau Ginseng" ens deixa anar a dinar. Ens recomana un lloc alternatiu, just devora l'ajuntament, o davall diria jo. Un menjador bastant econòmic, que els ingressos els destina a ajudar als sense sostre. Molt bé, contribuirem una mica a la causa. La veritat és que el menjar és bo. Només que som molts i quan el darrer té el menjar el primer ja se l'ha acabat. Però això són minúcies sense importància. 

Després de dinar tenim temps lliure, que podem aprofitar per passejar i descobrir els voltants de l'ajuntament que (increïble) encara no hem vist. Caminar? Estooo... anem a fer un cafè. Amb unes quantes companyes, després de pensar-ho molt, ens decidim per la pitjor opció. Ens atenen poc i malament. No ens serveixen la meitat de la comanda i després ens duen el compte d'una altra taula. És igual, som bona gent i no ens enfadam.

L'horabaixa ens tornam trobar amb tot el grup i partim cap al Goethe-Institut, on ens tenen preparada una rebuda amb cafè, sucs, aigua i pastissos. Parlam de Menorca, d'Alemanya, de per què estudiam alemany, etc. I em tornen unes ganes terribles d'anar a classe...

En acabar, Frau Ginseng està a punt per seguir la visita a Hamburg. I nosaltres? Ja no n'estic tan segura... el cas és que el que aquesta dona explica és interessant i no val cap excusa per sortir-se del seu pla, que deu ser que dormim com a nins petits en arribar la nit. És el torn del Reeperbahn, un dels centres d'oci nocturn. Oci, diversió, sexe... quina diferència hi ha? També és el barri on uns joves Beatles van viure i actuar a principis dels anys 60, quan encara no eren famosos. Com és lògic, més d'una menció, com per exemple una plaça o cartells a cadascun dels locals on van tocar. 

Tard, més tard de les 9 del vespre, donam per acabada la visita guiada. Si fos per Frau Ginseng crec que encara hi seríem ("ja acabam, però aquí darrere hi ha una cosa que..."). Ai que no sopam... a veure on ens volen tan tard i tanta gent. Idò trobam un restaurant italià que (pobrets) sí que ens volen, però no podem seure tots junts (tanta sort, no?), sinó ens dues taulades (ja n'hi ha). No em podia haver tocat amb més bona companyia. Per no ferir sensibilitats o que algú es passi de llest, només ho explicaré a mitges. Mai m'hagués pogut imaginar arribar a riure tant amb una persona que quan la vaig conèixer no em va entrar per l'ull dret. Ni per l'esquerre. Ni amb els ulls tancats. Quina sort que les primeres impressions solen ser equivocades ;)

I després... marxa! Intentam entrar tots al mateix local (ja ens val), però també vénen menors i no les deixen passar. Els mestres fan la seva feina i comencen una recerca per trobar el local adequat. I el troben. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho passam molt bé. Quan la majoria decideix que en té prou, n'hi ha quatre que no, que encara no ens basta. I quedam. I canviam de local. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho tornam passar molt bé. Ja sigui llevant-nos de damunt un pesat o donant porta a un altre que sembla que s'interessa però que després descobreixes que només vol que li paguis el taxi. Tonta, potser ho sigui una mica, però tant...

El camí de tornada a l'hotel és pràcticament indescriptible. No crec que l'alcohol hi tengui un paper decisiu; les copes són barates però també lleugeres. És el viatge en metro més divertit que he fet mai. En dir que l'aturada on l'agafam es diu "Schlump"... (ja està aquí, ja arriba Arale) i tot el camí planejant les excuses més absurdes per despertar el mestre (què tens una aspirina? m'he deixat el pijama, la tele no es veu, a quina hora ens hem de llevar? no puc obrir la porta -i així fins a l'infinit-), però arribam i no tenim el coratge suficient com per dur-ho a terme. I si té mal despertar? Però de totes maneres, com riurem demà!

Es suposa que anam a dormir... de seguida... bé, no... primer la darrera cervesa... ja deu ser tard... quina son... ningú s'acaba la cervesa i tothom es queda dormit... i fa calor... (i estam estrets? hihihihihihi) 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (I)

Si ets un/a lector/a que ha vengut al viatge, llegeix primer la lletra petita. Sí, aquesta mateixa i la que hi ha més avall, justament allà on trobis el símbol *. Gràcies.

-De viatge amb l'EOI? Amb quina? La de Menorca? Però si tu ara vius a Viena! Ja no vas a classe. Què fots anant de viatge amb ells?

-Mira, fa unes setmanes entre una alumna de Ciutadella i els mestres em varen convidar i clar, no podia dir que no...

Quina alegria trobar-me n'Inma per Facebook. Quina alegria saber que encara no havien fet el viatge d'enguany. Quina alegria justament tenir aquell cap de setmana buit a l'agenda. Quina alegria rebre un missatge de na Virginia convidant-me a anar amb ells a Hamburg. Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!

Aquesta és una d'aquelles (una altra vegada) entrades complicades d'explicar. Quan comença un dia? Quan acaba? Qui hi havia? Quin és l'ordre? Com es deia això? És un còctel d'experiències reals, imaginàries, sensacions i sobre tot, molt d'humor.  Què serà el que provoca que qualsevol doi ens faci gràcia, o que només mirant-nos als ulls no poguem contenir les rialles?

Dijous 7 d'abril.

Com sempre. El gran grup parteix abans i des d'un altre lloc (lògicament, en aquest cas). M'he d'espavilar tota sola, però he de reconèixer que a aquestes alçades no és un problema. Un moment, com que "a aquestes alçades"? No ho ha estat mai!

Me'n duc la maleta més petita que tenc, per tal de posar-hi el mínim imprescindible de roba i altres herbes, que només són quatre dies. Vaig directament de la feina (Stupendor!) a Wien Mitte i mentre esper el tren me n'adon que no he tret diners. Ai quin cap! Surt a la recerca d'un caixer però no en trob cap del meu banc. Ho intent amb un altre i només em dona una tercera part del que jo pretenia**. Segur que a l'aeroport ho puc tornar intentar, pens jo. Ui, però ara que me n'adon, vaig amb el temps just... ja ho veurem. 

A l'aeroport tanta sort que no duc equipatge per facturar, que ja faig tard. Trob un caixer de camí a la porta d'embarcament. Què bé! ...¬¬ aquest no em vol donar res. Vaja, cap a Hamburg, ja pagarem amb targeta. 

Oh! Han modernitzat la zona d'espera! Però només és un rentat de cara. Com sempre, hem d'esperar una eternitat des que s'anuncia que el vol embarca fins que algú es comença a moure. Sortim amb més de mitja hora de retard. Si em fan això moltes vegades més em relaxaré i arribarà el dia que perdré l'avió per confiar-me massa. 

A l'avió sec devora un jove amb unes cames interminables. Reim de la situació, és igual com es posi perquè no hi cap. I sense adonar-me'n ja som a Hamburg. Clar, després de les 13 hores de tren de la setmana passada, qualsevol trajecte és curt. 

Gràcies a Google ja sabia el que havia de fer: línia S1 fins a Hauptbahnhof i després U2 fins a Hammer Kirche. Ah, però a Berliner Tor també hi ha la possibilitat de fer transbord i queda més a prop de l'hotel. Segons el mail que na Virginia havia enviat hem de comprar una targeta de transport pels dies que serem a la ciutat. Ho intent, però la màquina rebutja totes dues targetes bancàries que tenc. Fantàstic. I jo amb un bitllet massa gros... me'n vaig a l'hotel, demà ho compraré. 

Surt del metro i sense pensar-ho massa començ a caminar. És tard. No hi ha ningú pel carrer... Un moment, al costat on es suposa que hi ha l'hotel no hi ha ni un sol edifici! Genial, m'he equivocat de sentit. Torn enrere i efectivament, allà hi ha l'hotel. 

-Hola, bon vespre. Estic amb el grup que ve de Menorca.

-Herr Pons?

-Exacte, aquest mateix.

-Aquí tens la clau i aquest és el teu nombre d'habitació.

-Gràcies.

Joer, què fàcil. Ni el DNI, ni res que demostri que som qui dic, hihihi. 6è pis, habitació 609, hihihihi. A veure, dos llits, un bany... una maleta! A ver... qui serà... això és de n'Inma!!!! Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!! Telefon a na Virginia que em diu que ja són de camí. Baix a la recepció i m'entretenc amb Söhne Mannheims, que surten a la tele. I arriben els menorquins. Besades, abraçades, mirades, quina alegria!!!! El grup ja està complet, 19 persones amb ganes de passar-ho bé. N'hi ha que se'n van a dormir de seguida, i quedam uns quants a fer la xerradeta. Interrogatori, diria més bé. No em sap greu, només que acab d'arribar i em posa un poc nerviosa ser el centre d'atenció, però és normal, supòs, jo també tenc ganes que em contin coses de Menorca. I és curiós, només són necessaris dos minuts per adonar-me que em sent totalment integrada amb companys i companyes, és com si en realitat mai no hagués deixat de formar part activa de l'escola. A una hora prudent (ha!) ens retiram i n'Inma i jo ens posam els pijames al mateix temps que al dia. Quina alegria ser aquí.

* Estimat/ada company/a de viatge: molt bé, ho has trobat :P aquí podràs llegir única i exclusivament les meves impressions, no t'ho agafis com un diari de viatge vàlid per a tu (o igual sí), perquè potser hi trobis a faltar moltes coses i possiblement te'n sobrin tantes altres. És el que té tenir un blog personal, hihihi. Un altre avís: normalment, quan escric, som detallista fins a punts extrems i se m'escapen els sentiments per tot arreu. Si trobes que la passió et sobrepassa no et preocupis, tanca la finestra i ja hi tornaràs un altre dia, si encara te'n queden ganes. Ah, i gràcies per contribuir de manera desinteressada i inconscient al contingut... amb una cervesa n'hi ha prou?

**A Àustria pots treure diners de qualsevol caixer, sigui del banc que sigui, sense que et cobrin comissions. El mateix passa quan envies diners a l'estranger -per internet-. A canvi et cobren 15€ cada tres mesos de manteniment. No està gens malament. 

Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no. 

 

Berlin (IV)

Dilluns, 22 de febrer.

22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...

Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!

Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.

Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant. 

A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...

Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.

A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...

Amb aquest panorama, val més anar a fer la maleta per l'endemà i dormir. Sí, val més. 30 anys. Què bé han començat!

Berlin (III)

Diumenge 21 de febrer.

Tocava aixecar-se prest. El tren cap a Dresden partia d'hora, així que sense berenar ni res vàrem anar a l'estació en taxi, per por de perdre el tren (en realitat vàrem haver d'esperar una bona estona, fins i tot vàrem poder berenar). 

El trajecte va durar unes tres hores aproximadament, amb canvi de tren inclòs. Tres hores que vaig començar escoltant Wise Guys i vaig acabar participant activament o no de la conversa d'uns quants companys de viatge, realment interessant i divertida. Així com ens anàvem allunyant de Berlin la neu anava desapareixent, sense fer-ho del tot. 

Una vegada a Dresden vàrem començar a caminar per la part més nova de la ciutat, amb una lleugera nevada que feia més màgic el passeig pel Kästner Passage (Erich Kästner, entre d'altres, va escriure "Emil und die Detective", i era de Dresden) i el Kunsthofpassage, el barri dels artistes, amb parets espectacularment decorades. Ens vàrem dividir per anar a dinar ràpidament, -vaig anar amb en Xavi a menjar un kebab a un local que es deia Istanbul...- ja que a les dues havíem quedat amb una guia que ens mostraria i explicaria la part més interessant, a l'altra banda del riu... pensàvem que seria ben ràpid fer el camí que ens separava del punt de trobada, però finalment vàrem fer una mitja hora tard...

Afortunadament a la guia li sobrava el sentit de l'humor (vaig entendre que havia viscut a algun lloc d'Andalusia). Ens va oferir una visita molt divertida, entre explicacions i comentaris que de vegades no sabies si xerrava seriosament o et prenia el pèl. Vàrem veure l'òpera -reconstruïda tres vegades-, la catedral, el palau Zwinger i vàrem acabar el passeig a la Frauenkirche. Un recorregut molt interessant per aquesta "Florència de l'Elba" que ens va convèncer de la bellesa i alhora la dissort de la ciutat, on molts dels edificis s'han acabar de reconstruir en els darrers anys. 

Finalitzada la visita guiada disposàvem d'unes dues hores de temps lliure, que uns quants vàrem aprofitar per entrar a un bar-restaurant a encalentir-nos les idees amb una bona tassa de Glühwein... o dues, o tres.

La tornada molt tranquil·la, només destacar una interessant conversa sobre educació, de la que vaig esdevenir "secretària" personal -i com me va agradar!-.

A Berlin la major part del grup tenia ganes d'anar a sopar de kebab, però jo ja n'havia dinat i vaig estimar-me més anar a l'hotel, entre altres coses per carregar l'MP4 i poder tornar escoltar Wise Guys. Vaig aprofitar que en Macià -mestre de Ciutadella- havia de fer unes feines amb ordinador per deixar-li l'aparell. Vaig esperar que acabàs i després, sense haver-ho pensat, em va dir que anava a sopar... anam? D'acord, vaig a cercar la jaqueta i vénc amb tu. Era massa tard com per posar-me a menjar, però una cervesa sí que la vaig fer. I alguns descobriments més. Conversa agradable, de les que m'agraden...

Berlin (II)

Dissabte 20 de febrer.

Ens vàrem aixecar relativament prest, per estar a punt a les 10. Vaig anar amb les meves companyes d'habitació a berenar. En total érem més de 30 persones, però aviat vaig veure que no aniríem junts per tot. Hi havia gent que ja havia estat abans a Berlin i es feien el seu propi programa. Evidentment contaré el que vaig fer jo, sinó no acabaria mai.

Vàrem sortir al fred carrer per anar a la Breitscheidplatz a visitar la Gedächtniskirche (església de la memòria), que va ser destruïda (com tantes altres coses) durant la II Guerra Mundial i ha quedat talment com a record del que mai més no hauria de tornar a passar. Després d'estar-hi una estona cadascú va partir pel seu vent, i en Xavi i jo vàrem passejar la resta del matí per la Ku'damm, una avinguda estibada de comerços de tot tipus, aturant-nos sobretot a les llibreria i botigues de música. Al final del matí duia tres llibres més en alemany dins la motxilla: "Deutsche Geschichte", Mythologie" i "Religionen der Welt". I perquè em vaig aturar. La propera vegada que véngui a Berlin faré més lloc a la maleta.

A migdia havíem quedat amb la gran part del grup al Sony Center de la Potsdamer Platz. D'allà un bon nombre ens vàrem dirigir a la West Side Gallery, el tros més llarg de mur que es conserva. Vàrem veure'n el principi, amb els seus graffitis, al mateix temps que en Macià ens explicava la història del mur. 

Molts dels que érem allà volien anar al barri turc, però en Xavi i jo vàrem tornar a Potsdamer Platz perquè teníem ganes d'anar al cinema, però els horaris no ens varen anar bé i ens vàrem dedicar a seguir passejant, amb la Berlinale present a tot arreu. Vàrem acabar per anar a l'hotel, cansats de voltar sense rumb fix.

Es suposa que el vespre anàvem a sopar, però jo em vaig estimar més anar a descansar. Descansar? Sí!!!! Dormir!!!! (I Wise Guys cantaven a Kiel...)

Berlin

Divendres 19 de febrer.

Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).

A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.

Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada. 

Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies. 


A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.




         
 

Després del viatge

Encara no he acabat d'aterrar. Fa sis setmanes que vàrem tornar, un mes i mig de vida als núvols i no en tenc prou. Em trob tan a gust amb aquestes ales que no veig la necessitat de "tornar".

Sempre m'han agradat els idiomes, començant per la meva pròpia llengua catalana, continuant amb la veïna castellana, tot i les èpoques de prejudicis i autocensures provocades pel sentiment compartit d'agressió, invasió i poc respecte, després l'anglès a l'escola i a l'institut, el francès, l'italià i el grec també a l'institut, altra volta francès a la universitat, una petita introducció a l'àrab durant el temps de solitud a Eivissa i acabant amb el darrer que he començat, l'alemany. Bé, acabant... de començar. Amb els altres idiomes sempre vaig començar amb ganes i amb molta empenta. En canvi, amb aquest que estic aprenent ara, vaig començar per inèrcia, per fer alguna cosa. I ara em trob que em fascina, que omple tot el temps lliure que em queda després (i de vegades fins i tot abans) d'acabar amb les altres obligacions. No record una passió tan desmesurada amb la resta, excepte l'experiència grega de quan tenia 17 anys, que retorna a temporades.

De vegades no queda més remei que cercar la motivació per continuar fent el que sigui. De vegades aquesta motivació t'arriba sense saber ben bé com, era allà, només havies d'obrir els ulls. Tot va lligat. Els primers mesos a Menorca no m'haurieu sentit xerrar d'aquesta manera. Varen ser realment terribles, només volia tornar a Mallorca, no podia -ni volia- creure que hagués de fer feina aquí, vaig lluitar contra la meva realitat durant uns quants mesos, ocupant el temps per no tenir-ne per pensar -una d'aquestes ocupacions era anar a classe d'alemany i d'aquesta manera m'ho prenia- intentant passar desapercebuda per tot arreu, tancant-me física, psicològica i espiritualment. Vaig cedir a la insistència d'un àngel que m'obligava a tornar viure la realitat, na Lídia, que amb paciència em va estirar fins que va aconseguir que em tornàs mirar al mirall al matí i em tornàs veure, som jo, na Maria, tenc una feina meravellosa, visc a una illa màgica, hi ha molta gent que m'estima i, el més important, jo mateixa puc fer-ho. Gràcies, Lidia, mai podré acabar d'agrair haver-te trobat.

Va ser un d'aquests dies, a classe d'alemany, que vaig trobar una motivació que fins aleshores ni m'hi havia fixat. A partir d'aquí el meu interès va anar en augment, fins arribar al viatge dels escrits anteriors, on imagin que s'intueix l'energia positiva amb què visc tot això. El millor de tot és que ho puc extrapolar a gairebé tot el que és la meva vida actualment. Un amic meu, en Jaume, que viu a Viena (casualitat o no), em va dir un dia: "La teva capacitat per veure la part positiva de les coses va més enllà del que és normal".

Què voleu que vos digui? M'encanta tot plegat.

Darrerament he tengut també converses més que interessants. Amb na Rosa, per exemple, hem pogut compartir paraules i pensaments a un nivell molt especial, d'aquelles que saps que has d'esperar a trobar la persona adequada, perquè t'entenguin, perquè no s'espantin del que dius, perquè no pensin que has perdut el seny sinó tot el contrari.

Una altra d'aquestes converses, amb en Jordi i en Rafel, em du a replantejar-me un aspecte de la meva vida que no tenc la necessitat de plantejar-me, perquè des de sempre ho he viscut amb total normalitat, tret de les èpoques de rebuig motivades per desenganys -majoritàriament quan em vaig separar: la meva sexualitat. M'encanta, de totes maneres, trobar gent amb qui parlar-ne obertament, sense cap tipus de censura o tabú. Tot va començar com un joc de preguntes, amb el qual ells dos varen arribar a la conclusió de que som socialment hetero o bisexual, mentre que biològicament som homosexual. Bé, és la seva conclusió. No m'he posat mai etiquetes, ni em preocupa, però ho vaig trobar molt interessant. Potser tenguin una mica de raó, pel fet que a priori els trets que representen allò masculí em costen. Sexualment sobretot. Serà per això que sovint em sent atreta per homes que després resulta que són homosexuals? No ho sé, però ja he dit que no em preocupa. Més encara després del balanç de dos dies diferents, amb dues experiències totalment oposades. Em qued definitivament amb la del primer dia, és més, amb una sola de les besades de la nit enfront a tot el temps que vaig tenir sexe el segon dia. Efectivament a la primera experiència hi havia una dona; a la segona sols un home.

Som lliure. Em sent lliure.
Estic bé. Em sent bé.

und mein Leben hätte Sinn gehabt...

Reise nach Wien - 23 febrer 2009

Darrer dia. Tornada a casa, a la "realitat" que sovint (i afortunadament) deixam de banda quan anam de viatge. Més o menys uns hora després d'abandonar la idea de fer la maleta abans de dormir per no molestar les companyes que sensatament ja dormien i tocar el llit vienès per darrera vegada, comencen a sonar despertadors. És molt prest, sí, però és el que hi ha si volem (no!, no volem!) arribar d'hora al vol cap a Berlin. Feim o acabam de desar l'equipatge, notablement engreixat pels Mozartkugeln que qui més qui menys ha comprat però que no serà fins que siguem a casa que descobrirem que, malgrat el bon gust de boca que ens ha deixat Viena, aquests bombons no li fan gens d'honor... com a mínim per a gran part del grup.

Molt amablement, el senyor encarregat de la recepció aquella nit ens ha preparat un lleuger berenar. Tanta sort. Les 5:30 de la matinada és una hora assenyada per berenar? N'hi ha que necessitam recuperar forces com sigui, oder?

Sortim al carrer carregats i abrigats, feim la darrera travessia fins a l'estació i agafam el tren cap a l'aeroport... amb els bitllets correctes o no, què té més? Viena queda enrera, l'hotel, el Kaktus, els Schloss, els carrers nevats, el Musikverein, els U i els S-Bahn, els Heuriger, el vi blanc, els vienesos, les vieneses... de fet crec que ja ho he escrit quasi tot els dies anteriors.

Somiam amb una gran nevada que no deixi sortir l'avió, però kein Problem, tot va com hauria d'anar, arribam, facturam, anam a fer el darrer cafè vienès i sortim d'hora. Del trajecte fins a Berlin, poc o res record, supòs que el cansament va poder més i vaig dormir tot el vol. Arribam a Berlin i tres quarts del mateix, tot en ordre, pujam al següent avió i volam fins a Barcelona.

Un petit retard en l'entrega dels equipatges fa pensar que potser encara acabarem el viatge fent reclamacions, però no és així, és un simple retard i prou. Na Rosa i jo decidim que no cal esperar dretes i ens seim, càmera en mà, per gravar els darrers minuts que passa ella amb el grup. Quan per fi surten les maletes ens diu adéu... queda a Barcelona i no vola amb nosaltres cap a Menorca. Quants bons moments hem compartit, Rosa!

La resta anam a la consigna i deixam el màxim de pes allà. Després pujam a l'aerobus i feim camí cap a Plaça Catalunya. Tenim temps d'anar a dinar, què bé. Baixam Rambles en direcció al mar. El grup està clarament dividit entre els que encara tenen ganes d'anar a voltar i fer algunes compres i els que volen anar a dinar ben asseguts a un bon lloc. I no serà fins arribar a aquest lloc que els primers decidiran anar-se'n pel seu compte... era d'esperar. Amb l'entusiasme que em provoquen les compres, evidentment qued amb els que van a dinar, concretament a la Plaça Reial, a un restaurant de nom "Les quinze nits". Hem d'esperar una estona, però val la pena. Seim, i és curiós, som a Barcelona, podem xerrar català, però el cap encara és allà, i el temps que mir la carta, ja estic pensant com demanaré el que vull en alemany... Dinam més que bé, i després anam a pair-lo fent una passejadeta pel Raval.

És hora de partir i tornam a l'aerobus. Encara hi ha humor, la veritat és que qualsevol motiu és bo per riure. Arribam a l'aeroport, agafam tot l'equipatge, el facturam - alguns amb més dificultats que altres -, passam el control, anam a la porta d'embarcament, tot perfecte, cap retard, pujam a l'avió i ens disposam a gaudir el darrer trajecte per aire. I dic gaudir, jo, na Maria, qui tenia pànic als avions no fa massa anys... com canvien les coses.

Arribam a Menorca, tornam ser a casa. Na Teresa s'ofereix a acompanyar-me a casa, juntament amb en Miquel, i partim de l'aeroport havent-nos acomiadat del grup. Adéu a tots i totes, ha estat realment un plaer viatjar amb tots vosaltres, i crec que serà una experiència que recordarem tots plegats durant molt de temps.

En Miquel i jo pujam a la part de darrera del cotxe que condueix na Teresa, amb el seu home al costat. Un curt trajecte fins Es Castell -curt però agradable- adéu i besades. S'ha acabat. S'ha acabat? No ho crec...

Arrib altra volta al pis des d'on vaig partir el primer dia, arriba en Rafel, pujam i jo estic més que emocionada contant el viatge... però abans de continuar necessit una dutxa. Oh, què bé...

Encenc l'ordinador mentre seguesc menjant el cap a en Rafel amb la meva experiència i... sorpresa! No m'ho puc creure! El schön Wiener m'ha enviat un mail! He de contestar ara mateix! Entre rialles que no puc contenir, contest ben aviat en un alemany que ja veurem si entendrà o no... Amb tot això arriba en Jordi, i altra volta em pos a contar el viatge. Es suposa -és- que estic cansada, que no he dormit gaire, que l'endemà he d'anar a fer feina, i així i tot se'ns fa la una de la matinada xerrant. Me'n vaig a dormir, amb la certesa que ha estat un gran viatge, amb una emoció desbordant que vessa de cada porus de la meva pell. Estic segura que per més que continui escrivint, no trobaré cap paraula que resumeixi el que ara, passat un mes de tot plegat, encara sent quan hi pens. I voldria dir tantes coses que crec que val més que no digui res. Mirau-me als ulls i ho entendreu.

Ich bin sehr zufrieden...

Reise nach Wien - 22 febrer 2009

...una hora més tard. Sona el despertador. Na Susana i jo ens miram, feim "Un, dos, tres, va!" i ens aixecam. Ens vestim entre pensaments embullats de "potser seria millor seguir dormint però és que volem anar d'excursió tot i que sabem que podem caure en qualsevol moment encara que ens poden més les ganes de viure tot el que Viena ofereix i ja dormirem en tornar a ca nostra que total de viatge a Viena no s'hi està cada dia..." Amb tot això intentam despertar na Rosa, però ella ja ha decidit, conscient o inconscientment, seguir dormint algunes hores més, cosa comprensible i que evita que insistim de més.

Baixam a berenar i trobam la resta de companys que s'han animat a venir (lògicament, tots aquells que la nit anterior van anar a dormir a una hora decent), els i les de Ciutadella.

Tornam amb S-Bahn a fer el camí fins a Heiligenstadt, esperam el bus número 38A, pujam quan aproximadament falta un quart per les nou i aquesta vegada no ens aturam a Grinzing, sinó que anam bastant més amunt... i com més amunt ens feim més neu hi ha. Potser anomen molt la neu? Potser, però entendreu que per molts dels viatgers veure tanta neu junta és una cosa extraordinària i digna de fer-ne menció contínuament. Passen els minuts contemplant el paisatge, els revolts, xerrant amb unes i amb altres (auf Deutsch, bitte!)...

Una vegada al Kahlenberg, mitja hora després d'haver partit de l'estació, baixam del bus i anam a fer una volta, alerta on trepitges que t'enfonses! Fa fred, cau la neu al nostre voltant, augmentant la gruixa una miqueta més cada vegada. Arribam al mirador des d'on es suposa que hem de tenir una vista privilegiada de la ciutat de Viena, però clar, amb la que cau, no veim massa més enllà d'on som. Igualment, ha valgut la pena la matinada. En Miquel de Ciutadella ens sorpren amb un "Mirau què faig", fa una cucavela -el que deim a Mallorca referint-nos a una tombarella- a l'aire i cau d'esquena damunt un caramull de neu... bocabadats, li demanam que ho torni fer i prepar la meva càmera per immortalitzar el que encara no ens acabam de creure. Però m'ha retgirat tant que no pens a pitjar el botó fins que ja és massa tard.

Un home ens anuncia que hi ha una botiga de records i que si volem hi podem entrar. Una petita botiga. Alerta a no tirar res! No toqueu les coses! Això que volta ho fa sol, no hi posis les mans que es trenca! Estressant. Però suficient per trobar una bossa de tela amb la Petita Serenata Nocturna de Mozart impresa que ja és meva.

Unes quantes declaracions d'intencions més tard (t'han dit mai que tens una veu més que agradable?) trobam que és hora de començar a baixar, més encara si volem ser puntuals amb la resta de "dormilegues", tot i que en realitat no hem passat més de mitja hora a la muntanya. En una hora hem quedat al Schloss Schönbrunn. I ho aconseguim. De fet, arribam prest i tot. De bon principi esperam a l'estació, però la sensació tèrmica és prou dura com per pensar ràpidament que més val entrar i esperar a dins, segur que la temperatura és més bona de dur. Començ a rebre missatges que em feliciten el meu aniversari. Quin aniversari, gent, quin aniversari!

Schloss Schönbrunn, un altre palau d'història inabastable en el poc temps de què disposam. Un immens edifici que apareix voltant un cantó, amb una entrada que ja denota la magnificència del que amaga al darrera, amb jardins ocults per la neu que escapen a la nostra imaginació, colors i contrasts que confonen la nostra vista, sensacions indescriptibles quan penses en l'esplendor dels seus grans dies... Arribam els primers i no tenim més remei que esperar l'altre sector. No ens importa gaire, de fet, durant aquests dies si una cosa hem fet ha estat esperar, i sempre n'hem tret profit. No hi ha com ser positius... La resta de la colla fa la seva aparició, feim cua per comprar les entrades (feim la volta curta, eh?) i començam la visita, altra vegada amb àudioguies, d'aquestes que tant m'agraden. Quan anomenen Viena ciutat imperial tenen els seus motius. L'àudioguia ens explica si fa no fa la mateixa història que al Hofburg, però ara centrada en d'edifici on ens trobam i ampliada amb la història de Maria Teresa d'Àustria i la seva família. Cadascú al seu ritme...

Ens trobam a la sortida on, incomprensiblement, he arribat de les primeres (sinó la primera). Quan hi som tots, proposam què volem fer. I el primer de tot és anar fora a fer-nos fotos de grup (ei, que diria que quasi no n'hem fetes!) i jugar amb la neu. Na Rosa i na Sílvia s'animen a comprovar la facilitat -o no- de fer un àngel, tirant-se d'esquena i movent braços i cames. Neu per tot, no?

La secció més jove, capitanejada per Vidal, vol arribar al Prater, una zona recreativa vora el riu, i no dubten en prendre camí cap allà. En tornar ens ho contau! Els altres partim cap al centre amb U-Bahn, on en una de les aturades entra un jove amb un acordió i es posa a sonar. En Jose em convida a ballar i no em puc negar (som a Viena!), i ens movem al compàs de la música però també de les accelerades i les aturades que ens fan anar d'un costat a l'altre no sempre amb el control de l'equilibri assegurat!

Dinam a l'Augustinerkeller, tan bo i tan bé, que quan ens duen el compte, no ens fa gens de peresa pagar els poc més de 30€ que hem de posar cadascú. Sí, ens havien dit que Viena era car però, senyores i senyors, en tots aquests dies els dinars i sopars ens havien costat poc més de 10€ per cap. On anam, per aquest preu, a Mallorca o a Menorca? O sigui, que per un dinar de diumenge, servits a taula ben servits, primers, segons, postres, vi, pa... no em direu.

Sembla que això s'acaba. Però que ningú s'engani. Que arriba el final no vol dir que el que ve a partir d'aquest moment sigui senzill d'explicar, per la quantitat i per la qualitat, per la intensitat i per moltes altres coses a les que avui, quasi un mes després, no puc encara posar nom.

La següent activitat és la que a priori em feia més il·lusió: concert de la Simfònica Vienesa al Musikverein, el mateix lloc on anualment té lloc el clàssic concert d'any nou. Qui em coneix pot imaginar l'emoció que em produïa només pensar en entrar-hi. Noses fora! Deixam abrics, motxilles i demés al guardarroba, ens repartim les entrades i primera bona notícia: em toca seure amb en Miquel i en Jose, que a aquestes alçades de viatge ja hem descobert que no és mestre, "només" estudiant avançat. No m'ho puc creure. Qui em coneix sap també de la meva debilitat pels mestres, i aquesta no n'és una excepció -nota: seure amb qualsevol dels altres integrants de l'expedició vienesa hagués estat una experiència positiva, però...- així que estic encantada. Hem de seure a la Galerie, Rechts, a la primera fila i als seients 1, 2 i 3. Però no és fàcil trobar-ho. Unes quantes preguntes més tard descobrim que és a dalt de tot. Pujam, pujam, pujam (no s'acaba mai!) i per fi seim. M'he de llevar roba, quina calor! Estar a dalt ens permet una visió limitada en quant a detall de l'escenari, però una gran visió global de l'edifici i, com no, gaudir de les ones sonores en tota la seva esplendor. Tot escrivint, ara, m'adon que se m'ha quedat enganxat un cert aire recargolat, provocat per l'obertura de sentits a Viena. Ja està bé, no?

A punt de començar el concert. La Simfònica Vienesa, amb el director Johannes Wildner i un altre nom al programa, Marko Simsa, que encara no sabem ben bé què farà. Surten els músics, surt el director i surt aquest altre jove, vestit de manera més esportiva que no la resta... Un calfred em passa per tot el cos, estic a punt de fer realitat un somni. Resulta que és una espècie de concert didàctic, de manera que en Marko es dedica a explicar el que sonarà. Llàstima que no entenc gairebé res. Tanta sort que la música és un llenguatge universal. El primer que sona és Elefantenzauber d'Erke Duit. Magnífic. Abans de seguir amb Till Eulenspiegels lustige Streiche, op.28 de Richard Strauss, en Marko, el director i l'orquestra ens fan una dissecció dels diferents temes de l'obra. Arriba el moment crític... per jo. M'estic dormint. Literalment. No gens per la música, sinó pel cansament acumulat que fa acte de presència. Quina ràbia. He de fer vertaders esforços per mantenir la meva dignitat i que els dos acompanyants, asseguts un a cada banda, no se n'adonin. No sé com, però ho aconseguesc, arribam al descans, aprofitam per aixecar-nos, fer fotos, comentar... tanta sort, ja no podia més. Aquesta pausa em serveix per aclarir el meu cervell i poder gaudir de la segona part en millors condicions. Així que tot seguit escoltam Karneval-Ouvertüre, op.92 de Dvorák, Elfenmarsch, Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn i s'acaba el concert amb tres obres de Johann Strauss (fill): Scherz-Polka, op.72, Trisch-Trasch Polka, op.214 i Vergnügungszug Polka Schnell, op.281. A la segona, demanen la col·laboració del públic, cantant un fragment. Ostres! El que faltava per fer-ho rodó. Com que en Miquel ha aconseguit un programa jusr abans d'entrar, tenim la lletra, així que ens animam i ens posam a cantar

Emsig vie die Bienen, summ, summ,
schwirren, summ, summ, flirren, summ, summ,
hin und her im Grünen, summ, summ,
muss man fleissig Zeit gewinnen, summ, summ, summ.

S'acaba la música, hem de sortir, anam a cercar les nostres coses i ens trobam tots fora i cau una nevada encara més impressionant del que havíem vist fins aleshores. Estic meravellada, seguesc cantant, flipant, volant... arriba la més que esperada guerra de bolles de neu, enmig de comentaris d'on hem d'anar (Kaktus Bar, Vielleicht?). Els que havien anat al Prater tenien prou gana com per repetir al Reinthaler del primer dia. Els i les altres anam al Café Central, situat a la Herrengasse. Molt bona elecció. Un lloc elegant, adient per anar-hi després de l'experiència musical anterior, amb un pianista que ens regala encara més so en viu. No havíem de sopar, però per acompanyar el vi, la cervesa o l'almdudler acabam demanant alguns plats, tot i que bastant més lleugers que altres vegades. A les deu de la nit tanquen i pensam en tornar a l'hotel. Potser val més anar a dormir algunes hores abans de partir de tornada cap a Menorca.

Entre una cosa i l'altra són les onze quan entram per la porta de l'hotel. Bona nit, bona nit... però... n'hi ha que volem més, "immer mehr", i per no fer llarg algú proposa anar a fer la darrera cervesa al bar del costat, el Simon. Una cervesa, una altra, ara posam una cançó a la Jukebox, ara balles tu amb mi, ara ball jo amb tu, ara tots junts, i en surten prop de quatre hores i mitja de pura locura (sana locura) -tanta sort que hi havia un cartell que posava que tancaven a les 2, vàrem sortir d'allà a les 3:30, no es devien atrevir a treure'ns defora- i de moltes altres sensacions que no cabrien aquí, que cadascú se'n du a la seva manera. Vint-i-set hores i mitja d'aniversari, no està gens malament... Si la nit anterior vàrem aprendre el significat de wiederkommen, avui tocava la lliçó de l'einteilen. Banda sonora inclosa:

Ich geh' in Flammen auf
I kissed a girl
Friends will be friends
Ed ero contentissimo

-i jo he acabat les paraules-Danke!

Reise nach Wien - 21 febrer 2009

Ens aixecam relativament prest, tenint en compte les diverses franges horàries que vàrem triar per anar a dormir. Berenam bé, que el dia és llarg, i a les 10:30 ja som de camí, aquesta vegada a peu per les humides i nevades Strassen de Viena, tot contemplant els imponents edificis que ens envolten. El dia és fred (què esperaveu, viatjant a Àustria en ple febrer?), però no fa gens de mandra fer una passejadeta.

Arribam a l'Schloss Belvedere. Són dos palaus (Oberes Belvedere i Unteres Belvedere), construïts el segle XVIII, sota la direcció d'un arquitecte anomenat Hildebrant, com a residència d'estiu del príncep Eugen von Savoyen. Entram per la part de darrera de l'Oberes Belvedere, el que visitarem avui. En Miquel de Ciutadella treu el seu encara recent esperit d'infant i ens obsequia amb un ninot de neu, ja era hora de retornar als orígens i començar a jugar amb la neu. Fotos, fotos, fotos, i travessam el mur que guarda l'impressionant edifici, segellat per dues portes de ferro forjat no menys espectaculars. L'Oberes Belvedere apareix, imponent, envoltat de neu quasi bé com si fos construït damunt els núvols, amb un petit estany que sembla gelat, com a mínim per mantenir el pes d'un estol d'ocells. Volen bolles de neu...

Quan feim la volta per anar a cercar la porta d'entrada al que avui dia és una de les més importants galeries d'art de Viena, ens trobam amb un altre divertiment per a la vista: enfora, s'entreveu l'Unteres Belvedere, i enmig, un més que presumiblement espectacular jardí, tot ell blanc per les circumstàncies hivernals que ja hem explicat.

Creuam la porta d'accés i ja tot d'una ens trobam amb l'Erdgeschosshalle o Sala Terrena, fent funció de rebedor de visitants. Pagam el que correspon i ens endinsam a la magnificència d'un palau on no saps si posar l'atenció en les obres d'art exposades (Klimt, Schiele, Van Gogh...) o bé en l'edifici mateix, (Prunkstiege, Marmorsaal, Kapelle...) complicada decisió. Sense cap mena de dubte, però, l'obra que pren l'alè i el coneixement a tots els que hi passen (i es queden) pel davant és Der Kuss (El Bes) de Klimt.

Dues hores bones de gatera pictòrica després (no sé com dir-li, quan vaig sortir els meus ulls ja no sabien on mirar), sortim al carrer i agafam l'S-Bahn per dirigir-nos al centre. Passam per davant del Secession, un dels museus que teníem al programa però que per manca de temps no vàrem visitar. Així i tot, encara podem contemplar l'edifici per fora, "Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freizeit".

La següent aturada és el Naschmarkt, on podem comprar tot tipus de d'olives i verdures farcides de formatge i d'altres ingredients, envinagrats, plats preparats que estones em recorden a Marroc i estones a Grècia... colors i sabors de tots els ventalls possibles. Al·lucin amb les Dolmadakia -arròs envoltat de fulles de parra- que han comprat en Miquel i en Jose i que molt amablement em deixen tastar (quasi m'obliguen), em qued amb les ganes d'assaborir el Tzatziki, ens meravellam de les Falafel i l'Humus que compra na Teresa... en fi. Com que no en tenim prou, els cinc que encara quedam junts quan arriba l'hora de dinar (en Xavi, na Susana, na Teresa, na Rosa i jo) entram dins un dels diminuts bars a demanar alguna cosa calenta per menjar. No sabem on són la resta de la gent, els hem anat perdent a mesura que ens mesclàvem amb la munió de visitants que recorr el mercat a la mateixa hora que nosaltres. Els ciutadellencs ens havien dit que volien anar a un centre comercial del sud de Viena, però això ho hauran de contar ells...
Ben calentets, veim passar les companyes de cursos més avançats i anam amb elles a cercar Mariahilfer Strasse lloc on es suposa que ens trobarem tots més tard per acabar sopant al restaurant Vapiano. Trobam el carrer, anam envant enrera, no sabem ben bé què fer... i acab telefonat en Jaume perquè m'indiqui com ho hem de fer per voltar la Ringstrasse sense patir en l'intent. Quan ho tenim clar, agafam la línia 1 de l'S-Bahn i anam admirant l'Stadtsoper (l'òpera), el Parlament, el Rathaus (l'ajuntament), el Burgtheater... fins que algú s'adona que dins la seva bossa no hi ha tot el que hi hauria d'haver. S'acaba el contemplar, baixam per canviar a la línia 2, acabam la volta al mateix lloc que l'hem començada i tornam a Mariahilfer Strasse.

Ens dividim. Unes per intentar trobar el que falta (i malauradament no se'n sortiran) i les altres per... anar de compres, cosa que a mi em produeix mal de cap només de pensar-ho, així que torn telefonar en Jaume i em dóna les indicacions per arribar amb U-Bahn fins a ca seva. A la sortida del metro m'espera na Mercè. Anam cap a la Langegasse que és allà on viuen, molt a prop de l'ajuntament. Pel camí, com m'encanta, na Mercè em va explicant coses -per exemple, perquè davant el nom de cada carrer hi ha un número...- fins que arribam a un edifici i pujam amb un ascensor de pel·lícula, d'aquells que primer has d'obrir una barrera de ferro, amb la caixa de fusta i vidres per poder veure com puges o baixes (i passar-ho malament si tens vertígen). Bones una altra vegada, Jaume! Ep! Primer de tot ens hem de llevar les sabates! Molt bona pensada. Em treuen unes sabatilles i procedeixen a mostrar-me la casa... o el palau, depèn de com t'ho miris. Com no pot faltar a casa d'aquest parell, un tè calentet i un poc de sofà per explicar-nos com ens va la vida. I jo estic encantada de respondre preguntes, mirar fotos del seu viatge a Nova Zelanda, escoltar anècdotes vieneses... I es fa l'hora de partir. Acab de rebre un missatge de na Susana que diu que ens trobarem a l'Stephansdom (canvi de plans?). Passam per l'ajuntament, al costat de la gent que patina sobre gel, na Mercè ens convida a un dolç típic i boníssim, pujam a un autobús, som a temps de veure dues estàtues, una dedicada a Strauss i l'altra a Mozart -em feia molta il·lusió- baixam al costat de l'òpera, encara tenim temps de veure l'església que varen trobar davall terra quan construïen el metro i arribam d'hora a la catedral.

Com que encara no hi som tots, quan en Jaume i na Mercè s'acomiaden, vaig fins a una botiga de records a comprar una camiseta, com sempre que vaig de viatge. Impossible trobar "Wien", són plenes de "Vienna" per totes bandes. A la fi! Una! I no serà fins el dia següent que m'adoni que baix "Wien" posa "Austria"... D'acord que l'anglès és un idioma molt estès, però no cal, no? És com quan entram a una botiga d'aquestes a Mallorca i tot està en castellano, no? Bé, qüestions lingüístiques que m'importen, en resum, per dir que un "Österreich" hagués estat més benvingut.

Efectivament hi ha canvi de plans, anam a sopar a un altre Heuriger, es veu que l'experiència de la nit anterior es vol repetir. Aquesta vegada anam amb U-Bahn fins a Heiligenstadt i d'allà agafam el bus número 38 per arribar a Grinzing i cercar al número 22 el Reinprecht. Dinàmica similar, sinó igual, al vespre anterior, però aquesta vegada amb música en viu que alguns dels viatgers no varen dubtar en seguir-ne el ritme amb passos de vals, pasdobles o polkes. Memorable, sí senyor. Descobrim el potencial dansaire dels pocs però bons homes que integren l'esbart. I m'encanta. I es nota, perquè al vídeo que vaig gravar, quasi no em vaig perdre res.

Ben atapits de carn (no, jo no...), postres i vi, una part del grup decidim que ens fa ganes repetir al Kaktus Bar, tot i que l'endemà volem pujar al Kahlenberg i ens haurem d'aixecar prest. Bé, anirem a dormir a una hora prudencial. A partir de les dotze de la nit comença el meu aniversari, els meus darrers 20, i de molt bon grat convid a la primera ronda de cerveses. I quina manera de començar! Res a veure amb la nit anterior: em trob ballant com la que més, mesclada amb la resta de la gent, i fins i tot algú fa que m'atreveixi a pujar unes escales i continuar ballant a un altre nivell del local. Són hores intenses, massa com per descriure-les correctament. Només comentar que ens vàrem conèixer millor entre nosaltres i que alhora vàrem conèixer altra gent, schön Wiener...

Apunt negatiu: la gent que li agrada agafar el que no és seu...

Anam a dormir que són les 6 de la matinada. Fins...

Reise nach Wien - 20 febrer 2009

Sona el despertador a les 4 de la matinada. M'aixec, quin remei. Faig saber a na Marilena que és hora d'aixecar-se. Em contesta amb una sèrie de mots impossibles de desxifrar, es gira cap a l'altre costat i continua dormint. Començ a vestir-me i insistesc unes quantes vegades més. Ni cas. Pens a qui he de demanar ajuda, tot i ser conscient de l'absurd de la situació. Falten 5 minuts per les 4:30, l'hora de trobada amb el grup i per fi na Marilena s'adona del que està passant, s'aixeca a tota velocitat i es vesteix. Na Susana em telefona, deuen pensar que ens hem dormit, però no l'agaf, sortim aviat de l'habitació i anam cap a baix. Trobam de camí els mestres que ja ens venien a cercar. Còmic.

Pujam al bus que ens duu de tornada a Berlin-Tegel, l'aeroport. Fa fred, molt de fred, és molt prest, massa prest... Arribam a l'aeroport i altra volta a facturar l'equipatge. En el transcurs d'aquest desplaçament sé que no vaig somiar quan pensava que algú volia entrar a l'habitació: era en Vidal que s'havia equivocat de pis. Còmic.

Hem de tornar passar un control. No és fàcil per a un grup d'unes quinze o setze persones anar ràpid, menys encara si t'han de tocar de dalt a baix per comprovar que efectivament no dus res perillós a sobre, o si les encarregades de vetllar per la seguretat no estan d'acord amb la teva manera de dur elements líquids dins l'equipatge de mà. Còmic.

És encara molt prest però ja som a punt d'embarcar cap al nostre destí final. Entram a l'avió i altra volta hem d'esperar. Aquesta vegada, perquè es fongui el gel de damunt (!). Són prop de dues hores més de vol, que passen ràpid pel fet que tots i totes tenim prou son com per no adonar-nos que ja som a Àustria quasi a punt d'aterrar. Tot nevat, blanc, preciós, una vista meravellosa des de la meva posició privilegiada devora la finestra.

Una vegada a l'aeroport alguns necessiten una dosi de cafeïna per poder continuar funcionant, així que aquests es donen el gust de prendre el primer cafè vienès mentre els altres esperam. Tot seguit anam a cercar el tren que ens durà fins la ciutat, no sense abans passar per les petites dificultats de comprar una quinzena de bitllets a una màquina automàtica, on primer hem de descobrir quins són els botons adequats que hem de pitjar. Al final, però, en sortim victoriosos, cadascú amb el seu bitllet d'anada a la ciutat i un altre per poder moure'ns durant els tres dies de visita amb els transports urbans públics que volguem, uns 13€, no està gens malament.

Quan sortim al carrer, per l'aturada de S. Marx, el vent gelat gairebé ens talla les idees, però contribueix al ràpid despertar del grup, que s'afanya per trobar l'hotel. No és gens enfora, enfilam el carrer humit i gris, cap a la Landstrasser Haupstrasse i al número 165 trobam el lloc on dormirem (o no) les properes nits, el Gartenhotel Gabriel City.

Arribam a temps de berenar, però primer li toca a en Miquel convèncer a la dona de l'entrada que efectivament no tenim cap inconvenient en pagar la nit que teníem reservada i que per qüestions climatològiques no hem emprat. Deixam l'equipatge a l'entrada i anam a berenar, un bon berenar després de tot. Trobam na Rosa i na Paqui, elles anaven per una altra via i varen poder arribar el dia planejat. Na Rosa ens conta la seva aventura per arribar fins l'hotel, com havia agafat el tren en direcció oposada a la ciutat, com havia hagut d'esperar una hora a una estació solitària amb un grupet d'italians i de com dos joves "autòctons" li van indicar on es trobava l'hotel.

Després de berenar anam a veure les habitacions. No són com les de Berlin, què hi farem, però hi estarem la mar de bé. Emmoquetat, dos banys (molt útil, sí senyor), una petita gelera, llits confortables...

Ens tornam trobar tots junts i partim. Ara hem d'anar fins el centre, així que prenem l'Schlachthausgasse fins l'estació d'U-Bahn (metro) del mateix nom. Pujam a l'U-Bahn. És curiós, no és més que un metro, però tenia ganes de, per fi, pujar a un U-Bahn, o a un S-Bahn, tant temps estudiant els mitjans de transport... Crec que l'alemany m'està trastornant una mica. La línia que els duu és la U3, Simmering-Ottakring. Sortim per la Herrengasse i ens dirigim a la Michaelerplatz, on comença la visita al Hofburg, residència imperial i palau d'art. Ens endinsam a una part de la història de Viena, primer de tot comprant les entrades a unes al·lotes gens simpàtiques, que s'estimen més cobrar-nos un a un que fer-nos preu de grup. Visitam els Kaiserappartements, amb una àudioguia que ens dóna detalls del palau i de la vida de Franz Joseph i Elisabeth (coneguda mundialment amb el nom de Sisi). Com és habitual en la meva persona, no puc evitar voler escoltar o llegir TOTA la informació que hi ha al meu abast, de manera que mentre la resta van avançant a un ritme que els permetrà visitar la Silberkammer i potser el Sisi Museum, jo tenc temps, "només", de fer una volta completa als Kaiserappartements, fascinada amb el que veig i amb el que em va contant l'aparell que m'han donat a l'entrada.

Quan surt del meu particular viatge al passat trob l'altra gent. Anam a fer una volta i arribam a l'Österreichische Nationalbibliothek. Ens feim fotos amb la neu, amb els monuments, amb el paisatge, vaig gravant, na Joana (Ciutadella) em fa més fotos... i quan ens giram, ens hem quedat completament soles. Ningú al davant, ningú al costat. Havíem d'entrar a la biblioteca, no? Caminam un poc i entreveim baix unes arcades perfils coneguts. Ens hi dirigim. Era el grup de Ciutadella. Ja tornam estar dividits. No tenim ni idea d'on són els altres, però en José Luis vol anar a l'Schatzkammer, així que l'acompanyam. La resta no entram, quedam amb ell per al cap de mitja hora, que aprofitam per passejar una mica més. En José Luis surt extasiat de la seva visita, no té paraules. Ens comunicam via SMS amb l'altra gent per saber on són, després de comprovar que a la biblioteca no hi ha ningú. "Reinthaler, c", ens contesta en Miquel. Molt bé. I això què és? En Vidal no té més remei que telefonar. Són a dinar, fantàstic. Després d'escoltar les indicacions, també nosaltres tenim gana i hi anam. És a prop, a la Dorotheergasse. Els trobam ben asseguts i ben servits, amb plats típics del país. Ens seim a una altra taula i també demanam. No tenc ni idea del que he comanat... fins que m'ho duen, formatge arrebossat i fregit, acompanyat de confitura... mmmmmmmmmmmmmmm!

Mentre dinam, apareix en Jaume, que viu a Viena amb la seva dona, na Mercè. Ver sol i s'asseu amb nosaltres. Què extrany és tenir-lo devora després de tant de temps!

Després de dinar el pla era anar a l'Albertina, però... el grup que ha arribat i per tant acabat primer se'n va al Café Hawelka. En Jaume ens fa de guia a la resta i seguim visitant Viena, per acabar a una gelateria fent xocolates, cafès, tartes...

Prop de les 7 havíem quedat tot el grup a una estació. Allà mateix arriba la darrera (o eren dues?) component que completava el grup, na Sílvia. Ens acomiadam d'en Jaume que evidentment tés més ganes d'anar a casa amb na Mercè que seguir voltant per Viena. Pujam a l'S-Bahn que ens condueix gairebé allà on s'acaba la ciutat (o això és el que sembla), ben enfora, a Floridsdorf. Aquests trajectes, però, lluny de ser avorrits i pesats, són més ocasions per establir interessants converses, fins i tot en alemany (però no havíem quedat que no en sabem?). Baixam, supòs que a la darrera o de les darreres estacions, caminam sobre gel i arribam al Heuriger on hem de sopar aquella nit, el Weingut Helm situat a l'Stammersdorfer Strasse. La dinàmica és clara: demanam primer de tot el vi blanc jove propi d'aquests locals i després cadascú s'acosta a la barra a demanar el que més li ve de gust per menjar. Carn, carn i més carn... Però també amanides, uf! És un gran sopar, de fet crec que no hi ha cap de les menjades que hem fet plegats que no sigui memorable. No només és el vi, que ajuda, les rialles surten de manera espontània, natural, ens ho estam passant bé. Per acabar, postres boníssimes: Sachertorte, Apfetstrudel...

Acabat el sopar tornam al centre. Interessant conversa amb na Susana (auf Deutsch!), gairebé -o sense- ens explicam la vida. Tenim la ferma convicció de visitar el Bermudadreieck, concretament el Kaktus Bar. Begudes diverses circulen entre el munt de gent que hi ha... massa pel meu gust i pel meu estat d'aleshores. Mentre tothom balla i riu, em començ a sentir malament, em falta l'aire, i no vull que aquesta vegada això m'espatlli el viatge, així que me'n vaig a fora a respirar un poc (i parar la neu). Me'n vaig a dormir finalment amb la segona remesa, fent via per agafar el darrer U-Bahn. Son més de la una de la matinada. Entre que arribam a l'hotel, pas per la dutxa i vaig a dormir, les dues.

Diuen que vaig contribuir a l'aventura nocturna espantant una mica el personal que havia de dormir amb mi: quan van entrar, em vaig posar a xerrar i fins i tot em vaig incorporar del llit... però d'això, evidentment, jo no en sé res.