Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no.