Köln: Die Prinzen, Wise Guys und Jördis Tielsch

Un altre cap de setmana dels intensos, com potser va sent habitual, però de cap manera rutinari. 

Dijous començava el viatge amb 13 hores de tren. Sí, 13. Des de Viena fins a Colònia (Köln), de nit, per arribar fresca i descansada... o no. Al compartiment del vagó ja hi havia dos passatgers. Una bona estona després d'haver partit em vaig adonar que la dona del costat anava de blanc de cap a peus i duia una botella d'aigua... això em recorda... aaahhhh!!!! El Kahlenberg! 

Altres companys de viatge:

- Un home que no va deixar de xerrar fins que es va quedar dormit.

- Un jove que només parlava anglès i que abans de dormir va passar el rosari (o això em va semblar).

- Un altre jove que va aprofitar que la dona de blanc havia abandonat el tren per estirar-se i ser l'únic a dormir de manera regular i decent.

No. No vaig arribar fresca i descansada. Necessitava un llit i dormir unes quantes hores per estar preparada per al concert. La meva orientació em va fallar durant tot el cap de setmana, i el primer tramvia que vaig agafar després de comprar l'abonament de transport per tres dies (20€! Més car que a Viena!) va ser en sentit contrari. Torna baixar i espera que en véngui un altre. I enlloc de pujar al 18, vaig optar pel 3 que tenia una aturada que posava Frankfurter Strasse, el carrer de l'hotel, al barri de Mühlheim, al costat dret del Rhein (el riu). Clar que els carrers poden ser molt llargs... Vaig trobar l'hotel, però com que no podia entrar a l'habitació fins a migdia, vaig deixar-hi les maletes i vaig anar a passejar un poc. Un poc. Quatre hores! Vaig arribar al riu i ja que hi era vaig resseguir-ne el curs fins un pont. I ja que hi era vaig travessar el pont. I ja que hi era vaig caminar pel parc del Rhein fins el Zoobrücke (Pont del Zoo). I ja que hi era el vaig travessar. I com que em vaig trobar just davant el Zoo, ja que hi era vaig entrar. 

No sé que tenc amb els zoos. Supòs que és el que s'anomena doble moral. Per una banda els animals estan allà tancats... per l'altra m'agrada veure'ls... 

Per fi vaig poder anar a l'hotel, registrar-me, pujar a l'habitació, comprovar que no era res de l'altre món, dutxar-me i dormir...

Per fi. Arriba el moment de veure per primera vegada Die Prinzen, un altre d'aquests grups que tant escolt des de fa dos anys. Són de Leipzig i enguany celebren el seu 20è aniversari. Quasi res! El Local, l'E-Werk (antiga fàbrica elèctrica), està més o menys amagat, però quan vaig arribar-hi ja hi havia una bona coa de gent esperant per ser a les primeres files. Així i tot, em vaig poder posicionar a tercera o quarta fila i vaig veure i sentir el concert perfectament, a més de fer moltes fotos. He de dir que, a banda de tenir moltes ganes de veure'ls en directe, em feia un poc de por que el resultat no fos l'esperat, per allò d'escoltar molt un grup en format digital i que després el directe no sigui igual o pitjor. Però no. L'equilibri entre professionalitat i diversió l'assoleixen amb molt bona nota. Esper que aquesta no serà la darrera visita que els faré, m'ho vaig passar tan bé... entenent (quasi) tot el que deien, cantant totes les cançons de principi a fi... buf, molt bona experiència. Llàstima que després del concert, tot i ser la darrera en anar-me'n, no pogués demanar-los un autògraf, ja que no varen sortir a saludar al públic, com moltes altres vegades fan. Bé, no es pot tenir tot i jo me'n vaig a dormir amb un regust dolcet.

L'endemà tenia tot el matí i part de l'horabaixa per descobrir Köln, tot i que vaig començar pel que ja havia vist l'any passat, amb la diferència que aquesta vegada duia una guia a la mà que m'ho explicava tot: la catedral i els seus voltants. Tor això amb un temps estiuenc i una temperatura de 25º. Em vaig animar a pujar a la torre sud, més de 500 escalons per assolir una altura de 97,25m i veure una perspectiva aèria de la ciutat amb el riu i els ponts. Va valer la pena. En passar per les campanes, justament devia ser l'hora en punt i varen sonar. Genial. L'únic punt negatiu potser serien les milers de signatures tipus "jo vaig ser aquí" que hom pot llegir durant tota la pujada i a qualsevol racó de les filigranes on una mà pugui arribar-hi. Innecessari, gent. Quina manera més ridícula de voler-se fer present. No fa falta, de veres.

En baixar de la torre vaig entrar a la catedral. Al mateix temps que cercava les vidrieres de les que em parlava la guia, algú va anunciar que en poc temps començaria la pregària del migdia i que durant mitja hora no es permetien les visites ni les fotos. Vaig pensar que era una bona oportunitat per experimentar una catedral pràcticament buida, sense remors, sense flaixos, i assistir a una celebració en alemany, que no em demaneu perquè però em feia moltes ganes.  

Acabada la pregària vaig seguir la ruta recomanada fins el riu, per després tornar un poc enrere i veure l'ajuntament emmarcat dins la resta de casc històric. Em va agradar especialment St. Maria im Kapitol. A l'entrada d'aquestes construccions hi sol haver uns plafons informatius on es pot veure i llegir la història, i inevitablement hi ha sempre l'episodi de la destrucció durant la II Guerra Mundial (Köln va ser bombardejada sistemàticament i al final de la guerra entre un 80 i un 90% de la ciutat era runa, per això tot sembla nou o molt ben conservat, perquè va haver de ser reconstruït). 

Un poc cansada de tant caminar, i conscient que m'esperava un altre concert dels bons, vaig tornar a l'hotel. Bé, durant una hora ho vaig provar. Vaig pujar a l'autobús equivocat que em va fer una bonica ruta turística...

Dues hores abans del concert ja era a l'E-Werk, aquesta vegada molt més envant a la coa, així que vaig aconseguir estar a la segona fila i ho vaig veure tot, una altra vegada, perfectament. Wise Guys. És que ja no sé què més dir! Puc escriure'n comentaris tot el dia, que no acabaré mai! Aquesta vegada no eren ells sols, sinó que tenien una convidada especial, na Jördis Tielsch, una nina que han descobert durant aquest any i a la que donen suport. La veritat és que val la pena escoltar-la. Té una veu increïble, i és tan jove...

I d'aquest concert puc escriure també que vaig quedar a l'Afterglow, la trobada que solen fer amb els i les fans en acabar de cantar. Carregada de nervis vaig demanar fotos i autògrafs, excepte a n'Eddi, que havia patit un accident amb aigua calenta (s'havia cremat la panxa i un braç, però així i tot va sortir a cantar i ballar) i en baixar de l'escenari va haver d'anar de seguida a l'hospital. En Dän em diu:

- D'on ets?

- De Mallorca.

- Mallorca?

- Sí.

- Però... Mallorca d'Espanya?

- Sí...

- I com així xerres tan bé alemany?

- ...

I després en Sari igual. Hihihihi...

I vaig partir amb un somriure d'orella a orella que encara em deu durar... Wise Guys!!!!!

Diumenge encara vaig tenir prou temps per veure Kölner City, la part comercial de Colònia. Però quan em dirigia al Sud, es va posar a ploure. Encara em quedaven unes quantes hores, i vaig provar d'ignorar l'aigua. Impossible. Així que vaig optar per pujar al tramvia i veure on em duia.

13 hores més de tornada cap a Viena, amb la sorpresa que aquesta vegada els vagons eren tots Liegenwagen, és a dir, enlloc de seients eren lliteres. I tot i dormir quasi tota la nit, l'endemà el meu cap seguia anant en tren...

Però tot val la pena. Aquest ritme no m'atura, no m'espanta, no em fa tornar enrere, sinó seguir endavant, planejar més sortides, més concerts, més Wise Guys, més Prinzen, més vida.    

Außergewöhnlich

Ho he de fer, és necessari. Si no vols seguir llegint, atura't aquí i canvia de pàgina, ara! 

T'esper. Encara ets aquí?

N'estàs segur/a? Mira que t'he avisat...

Tu mateix/a. Després no et queixis.

Ara ja no hi ets a temps. Wise Guys. Sí, he de tornar a xerrar d'ells. Va ser ahir vespre, als voltants de les set i mitja, quan sortien a l'escenari del Konzerthaus vienès. Un programa com sempre molt ben triat, amb cançons de Klassenfahrt (Klassenfahrt, Ich hab geträumt, Lisa, Mein neues Handy, Das ist der Hammer, Ikea o Schlechtes Karma -amb coreografia inclosa que no em deixa llevar els ulls de n'Eddi en tot el temps que dura; Jaume, un que m'agrada i no és gay!-) i d'altres més antigues (Mädchen lach doch mal, Ruf doch mal an, Es ist nicht immer leicht, Jetzt und hier, Jetzt ist Sommer, Schiller o Radio), fins i tot una cançó de Nadal que en Nils va interpretar de la millor manera possible, Endlich wieder Weihnachtszeit.

Emoció continguda de principi a fi de les quasi tres hores que va durar el concert. A punt de plorar més d'una vegada, impossible restar quieta al seient assignat, més enfora del que m'hagués agradat però suficient per gaudir de l'espectacle. Com m'agraden aquesta gent. Però crec que ja ho he dit a bastament com perquè tothom ho sàpiga. 

Què més puc afegir? Ah, sí, Marieta, mira que arribes a ser beneita. En Dän anuncia on segueix la festa després del concert, l'anomenat Afterglow, no ho entens prou bé, i enlloc de demanar-ho te'n vas a casa a contracor, a contravent i a contra neu, carregada amb un llibre de partitures, una tovallola i un pòster pensant que potser no ets suficient bona com per merèixer xerrar una estona amb ells o que et signin un autògraf al llibre que has comprat. Imbècil.   

Totalnacht

28-30 maig 2010

I el dia va arribar, just després d'unes minicolònies on ja es sap que dormir, el que es diu dormir, no es fa ni a pler ni en quantitat d'hores suficients. Temps just per passar per casa, una dutxeta, i cap a l'aeroport falta gent. Crec que per primera vegada en molt de temps, no hi va haver ni retards ni històries, com a mínim a l'hora de partir.

Vaig fer escala a Palma, i com que em sobrava un poc de temps va venir na Sara a veure'm, que ja falta poc per final de curs...

Prop de les deu de la nit embarcava al vol d'Air Berlin, emocionada, amb ganes de tot però amb reserves pel que m'esperava en ser a Köln. Com que era la segona vegada en poc temps que viatjava a l'aeroport de Köln-Bonn, no va ser gens difícil seguir el camí correcte cap al tren, i tampoc no em vaig equivocar comprant el bitllet a la màquina (vos jur que són difícils d'entendre, per molt alemany que sàpigues). Vaig anar fins la Hauptbahnhof i d'allà vaig agafar el segon tren que em deixaria, de matinada i un poc desorientada, a Mühlheim. Dic desorientada perquè em va costar una mica decidir-me a caminar en la direcció correcte, al meu mapa no sortia aquella part de la ciutat i en vaig haver de cercar un altre. Trobada la Frankfurter Str. només l'havia de seguir tot recte, però una senyalització de l'aparcament de l'Stadthalle em va despistar i vaig fer un poc de volta. Res, que a les dues de la matinada ja era davant la porta del lloc on es faria el concert l'endemà a partir de les set del vespre, així que el que m'esperava era duret, si tenim en compte que allà (com es lògic) no hi havia ningú més...

Començava a tenir un poc de fred i a pensar que potser seria millor cercar un hotel a prop, per almenys descansar unes quantes hores, quan varen aparèixer cinc joves, entre ells na Francis, una de les al·lotes que vaig conèixer a la coa per comprar les entrades el mes passat. Venien carregats amb menjar i ja havien deixat el cotxe just allà davant, varen treure els sacs de dormir i ens vàrem disposar a passar la nit en aquell trespol tan fred de les escales. Ells almenys duien alguna cosa per posar davall el sac de dormir... jo no.

Quin fred! Quin mal! És impossible dormir en aquestes condicions! Però alguna estona ho devia haver fet, perquè ja començava a sortir el sol... millor dit, a fer claror, però és que només eren les quatre i mitja del matí!!!!

A les sis, poc a poc, les primeres persones que estaven una mica menys boges que nosaltres, apareixien. I durant tot el dia, la mateixa pregunta: de quina hora sou aquí????

No tenc un record molt nítid del que va ser el matí, entre la son que ja duia de les minicolònies i la que evidentment vaig emmagatzemar aquella nit... sé que ben prest vaig anar a cercar una xocolata calenta, a més d'anar al bany. I vaig anar alternant conversa amb estones de son, ara ja amb una espècie d'estora davall meu, i amb el sol pegant de veres (a mi perquè a Menorca ja m'havia tocat, però d'aquell seguit d'alemanys i alemanyes blancs com la llet més d'un i una van arribar a l'hora del concert amb un considerable to rogenc a la pell). 

Em posava dels nirvis comprovar que quan xerraven entre ells, no entenia gairebé res. És un poc frustrant, perquè quan penses que ja saps xerrar, diguem-ne, amb una "certa" fluidesa, no entendre el que diuen et fa ser conscient del poc que realment saps...

A les quatre i vint les portes es van obrir. Ens van posar un braçalet de color rosa i vàrem entrar. Podia haver segut davant de tot, hauria estat ben lògic, però em vaig estimar més seure amb la gent amb la que havia passat tot el dia, així que vaig deixar que ells triassin. Quarta filera, molt bé, veig tot l'escenari, serà genial... fins que davant meu s'asseuen dues torres. I ja és massa tard per canviar-me. Bé, com a mínim si no s'aixequen gaire...

Tres hores més d'espera... i ja hi som. Arriba el moment, comencen sis hores de concert!!!

I ara, com ho faig per descriure un concert? S'ha de viure! S'ha de sentir! És molt complicat transmetre el que vaig viure dins aquella sala. Cinc blocs de cançons, 15 a cada bloc, de les recents, de les més antigues, algunes noves! Coreografies, rialles d'acudits que no entenia, oblits de frases senceres, cançons que les deixaven cantar al públic, i ells sempre tan professionals, tan divertits, tan admirables, que no tenc paraules suficients... En Dän saluda a tota la gent de la sala, i tot seguit als que han vengut d'Àustria, de França, d'Eslovènia... "Mallorca! Mallorca!" criden unes veus al meu voltant. "Mallorca? Algú ha vengut de Mallorca?", "Sí, jo", "De veres?", "...sí", "Però... vius a Mallorca realment", "...sí", "Però si ets molt jove!" i tot l'auditori esclata a riure. Excepte jo. Què m'he perdut? No ho entenc! I quan s'acaba el bloc de cançons una joveneta m'ho explica: "La imatge que tenim de Mallorca és de gent gran amb diners que se n'hi va, es compra una finca i s'hi queda a viure", "Vols dir... que s'ha pensat que som alemanya?", "Efectivament"... 

75 cançons són moltes cançons. Així que no varen faltar aquelles que tant m'agraden com Alles in die Luft, Quäl dich fit, Lass die Sonne scheinen, Achtung ich will tanzen, Mad world, Mittsommernacht bei Ikea, Ohne dich, Hamlet, Die Bahn kommt, Tekkno, Paris, Jeden Samstag, Klassenfahrt, Jetzt und Hier... bé, no acabaria mai. 

Cada bloc va començar amb un d'ells duent un cartell que anunciava la part corresponent (Teil 1, Teil 2...) i fent alguna cosa especial: en Dän amb una guitarra i cantant amb el públic Ich bin e'ne Kölsche Jung..., en Ferenc fent una versió tipus "Karaoke" de The unknown Stuntman, n'Eddi cantant en "playback" un Goldeneye que estones anava massa depressa i estones tot el contrari, en Sari improvisant hip-hop i finalment en Nils cantant alguna cosa que tenia a veure amb un vídeo que havien gravat ambientat a Star Trek. 

També a cada bloc varen canviar el seu vestuari: 1-La roba que duen a la portada del darrer disc Klassenfahrt, 2-De negre, 3-La roba que duien a la gira Frei!, 4-Vestit (de mudar) negre (allò que en castellà es diu traje i que en català no li trob una traducció que m'agradi prou), 5-Disfresses trekkies. Cal dir que a la darrera part, molta de la gent es va disfressar, ja que, com molt bé va explicar en Dän (i jo vaig entendre), abans la Totalnacht es feia per carnaval, i és ben sabut que a Köln el carnaval és molt important.

Aquesta nit hi va haver un espai especial per a la solidaritat. Wise Guys col·laboren des de fa estona amb Misereor, i dels diners de les entrades es van poder fer entrega de dos xecs per valor de 20.000€ cada un a dos projectes a Àfrica, un per a medi ambient i l'altre per a infants. 

Hi va haver molts altres moments especials, com per exemple la pujada a l'escenari de Christoph Tettinger, el primer baix de la formació, o també l'entrega d'un CD signat a una dona que havia assistit a totes les Totalnacht que s'han fet fins ara (que crec que són 8).

Després del concert hi havia la possibilitat de quedar una estona més i accedir a compartir dues paraules, un autògraf, una foto... amb Wise Guys. I no vaig tenir coratge. Eren allà davant meu, un munt de gent demanava la seva atenció, però no vaig poder ni acostar-me. Els vaig mirar una estona d'enfora per tot seguit desfer el camí que em duria fins l'aeroport, aquesta vegada un poc més humit perquè plovia. Morta de son, rebentada, però feliç, realment feliç d'haver-ho fet, d'haver-ho aconseguit. Un segon que em vaig veure reflexada a un mirall vaig veure la mala cara que feia. Però era igual. Valia la pena tot el que havia esperat, tot el que havia passat, per poder gaudir de nou d'aquests cinc homes que em fan perdre els sentits de mala manera, que em tenen així d'enganxada a la seva música i al seu espectacle. 

A descansar. Quan serà el proper?

Köln ist einfach korrekt

Una altra locura. Però què bé ha anat!

Plovia, relativament feia fred. Divendres passat, quan encara era a l'escola, vaig rebre un missatge de Baleària, que em deia que el vaixell, degut al mal temps, enlloc de Ciutadella sortiria de Maó, encara que a l'hora prevista, a les 18h... vaig telefonar per assegurar-me de la durada del trajecte, i quan em van dir que serien dues hores i mitja, vaig demanar que em canviassin el passatge per un altre dia, ja que a les 21h en teoria hauria de ser a l'aeroport -me vols explicar perquè punyetes vas en vaixell si després has d'agafar un vol?-. 

Mentre els nins i nines berenaven vaig mirar vols, cosa que hauria d'haver fet des del principi, amb el resultat que no hi havia ni un vol amb places lliures en tot el dia! Bé, en realitat sí, però fent escala a Barcelona o Eivissa (?) i per més de 150€. Així que de seguida vaig tornar telefonar a Baleària per dir que sí que viatjaria aquell mateix dia. 

Per què els meus viatges sempre comencen amb aquests ensurts?

Tenint en compte que a les 20:30 arribaria a Alcúdia no podia badar. Afortunadament na Sara venia a cercar-me. 

Abans d'anar al port vaig passar per ca'n Miquel, que des de dimecres ja gaudeix -per fi, després de les cancel·lacions degudes al volcà islandès- de companyia a llarg termini. Vàrem jugar una estona a un joc ambientat a Viena (auf Deutsch, natürlich!). 

El viatge va ser mogut, sort que em vaig adormir de seguida. I en arribar a Alcúdia, sorpresa, no podem arribar al port per no sé quina activitat naviera. Quasi mitja hora aturats enfront del moll! No vaig desesperar, perquè ja estic avesada que passin aquestes coses i que al final tot vagi bé. Finalment vàrem desembarcar i seguit vaig trobar na Sara i vàrem partir com un llamp cap a l'aeroport. Vàrem tenir poc temps per xerrar, però sabíem que el diumenge ens tornaríem veure, de manera que en arribar al destí vaig sortir de seguida cap a cercar el meu passatge. Cap problema. Buf, ja està!

També vaig dormir durant el vol. Tenint en compte que era la darrera vegada que ho faria fins en tornar, ho vaig aprofitar.

I dues hores i mitja més tard ja trepitjava sòl alemany, a l'aeroport de Köln-Bonn... Efectivament, el meu primer viatge a la ciutat dels Wise Guys. Vaig haver d'esperar fins les 3:15 per agafar el tren que em va dur a l'estació central de Köln. Sabia que això quedava a prop de l'anomenadíssima catedral, el que no m'imaginava és que fos tant! Vaig aixecar la vista i allà s'alçava ella, grandiosa, imponent, espectacular... no, no exageren! Després dels primers segons d'astorament, i quan es va anunciar tren que havia d'agafar (S-Bahn 18) vaig baixar les escales i el vaig esperar pacientment... ja arribava. I abans que el rellotge marcàs les 5 de la matinada vaig baixar a l'aturada Efferen i ben aviat vaig trobar la gent que ja feia coa davant l'oficina dels Wise Guys. Havia arribat! 

Em vaig acomodar així com vaig poder per passar les cinc hores que faltaven. Al principi va ser tot un poc fred, en tots els sentits, però tot va canviar quan les al·lotes que hi havia just darrera em van proposar jugar a Phase 10, un joc que es veu que tothom coneix i que a tothom agrada (com aquí, l'Uno, més o manco, però aquest és bastant més complicat). Com es lògic, ulls com a taronges quan varen començar a saber que venia des de Menorca per comprar unes entrades...

Algú m'havia dit -cosa que ni havia pensat- que hi hauria d'haver anat amb algú altre, més que res pel tema d'anar al bany... Vaig procurar no beure des d'abans de partir de Mallorca, i vaig visitar tots els lavabos que vaig anar trobant pel camí. Així i tot va ser necessari anar dues vegades al de la benzinera del davant. Tanta sort que cinc hores són suficients per conèixer gent, i que els fans dels Wise Guys són educats, amables i alhora molt divertits.


A les nou, sorpresa. Just després d'arribar la que deu ser l'al·lota encarregada de l'oficina, va aparèixer en bicicleta amb dos dels seus fills en Sari. Al·lucinava (jo mateixa, vull dir). Tan enfora que em semblen i tan a prop que el tenia! Poc temps després varen tornar sortir en Sari i els fills, repartint tassons, cafè, te, llet i sucre. Increïble. I m'estava passant a mi. També varen arribar en Nils i en Ferenc. 


A les deu varen obrir les portes, i per ordre vàrem anar passant per comprar les entrades. Ells mateixos les venien, en Sari cobrava, en Nils ens les donava i en Ferenc comprovava que tot estàs correcte. Flipava. Les al·lotes amb les que havia passat les hores d'espera van informar de la meva situació (podria dir-se'n al·lota boja que viatja des de Menorca només per comprar unes entrades?), amb el consegüent "de veres?" per part d'ells. En Ferenc va afegir que era afortunada d'haver pogut viatjar després de les incidències del volcà. No m'ho puc creure. Vaig xerrar amb ells (sí, poc, ja ho sé, però val més això que res!) i vaig tocar en Ferenc. Definitivament. Som una fan. Idò!

Contenta, feliç, eufòrica amb les meves entrades, després d'acomiadar-me de tots i totes i de mig quedar pel dia del concert (volen esser a la porta a les cinc del matí i el concert comença a les set de l'horabaixa!), vaig agafar el tren de tornada a Köln.


Wise Guys. Val la pena? Sí, i mil vegades sí!!!!


El que segueix són quasi dotze hores de son, passeig, més son, més passeig, la catedral, els carrers de Köln, el Rhein, sol, molta gent, llibres en alemany i una tornada a l'aeroport més aviat del previst perquè ja no podia més. Enlloc de tornar l'endemà al matí, vaig canviar el vol pel mateix dissabte a la nit.

Na Sara, molt amablement, em va venir a cercar a l'aeroport, em va donar sopar, em va deixar dutxar i em va deixar dormir còmodament al seu llit mentre ella sortia de festa amb els seus amics. I l'endemà em va tornar a Alcúdia. Gràcies per tot! PER TOT!


I ara? Un GRAN concert m'espera el 29 de maig. Sis hores de concert, per això es diu Totalnacht, i jo tenc dues entrades. Qui s'anima?

Frankfurt, Siegen i... Wise Guys!!!!

No sé com començar perquè em costarà descriure tot el que vaig viure el cap de setmana del pont de desembre. L'any 2009 quedarà per sempre més a la meva memòria... i encara no ha acabat.

Aquest cap de setmana vaig visitar Frankfurt - i na Rosa!-. En Joan i en David també s'hi varen apuntar.

Divendres ens vàrem trobar a l'aeroport de Son Sant Joan (ells venien de Felanitx i jo de Menorca) i vàrem anar a facturar les maletes. Gairebé tres hores de vol amb Ryanair i vàrem arribar a l'aeroport de Frankfurt-Hahn... jo ja sabia que era aquí on arribàvem, així que la sorpresa d'haver d'agafar un bus que feia un trajecte de quasi dues hores fins a la ciutat de Frankfurt va ser només dels meus acompanyants.

Una vegada a Frankfurt, a l'estació (Hauptbahnhof) vàrem haver de demanar un taxi, ja que eren més de la 1 de la matinada i el transport públic ja no anava. Per fi vàrem trobar l'hotel Jaguar. Allà ens esperava na Rosa, gairebé adormida. Ella havia viatjat des de Freiburg (on fa un curs d'Alemany) i havia arribat bastant més prest. Vàrem deixar l'equipatge i na Rosa ens va contar l'enganxada que ja havia tengut amb l'amo de l'hotel... i quan vàrem baixar el vàrem trobar que plorava sol quasi a les fosques... resulta que fa un any se li va morir la dona. Potser era l'origen de la "mala rebuda" a na Rosa. Vàrem anar a sopar a un turc, que devia ser l'únic local per menjar obert a aquelles hores. Cervesa alemanya per tots i kebab pels tres mallorquins. Ben bo. I va arribar l'hora d'anar a dormir, que encara que sembli curt, havia estat un dia duret.

Dissabte ens va fer aixecar l'amo de l'hotel, perquè quedaven deu minuts per poder baixar a berenar. Tot un detall. Al mejador hi havia buffet, que encara que no era massa variat, estava bé. Ens vàrem poder omplir (mal fet!). Tot seguit vàrem sortir al carrer i vàrem pujar al S-Bahn. Vàrem baixar a l'aturada Römer, que és on està ubicat el Weihnachtsmarkt, el mercat de Nadal. Olors, colors, fred, pluja... ambient nadalenc per tots els racons. Ganes de tastar tot el que veiem, i com que havíem berenat no podíem. Indescriptible, gent per tot arreu, Glühwein (vi calent), dolços de tot tipus, cavallets...

A migdia vàrem anar a la Hauptbahnhof. Na Rosa duia els passatges, així que només vàrem haver de triar el tren correcte i pujar. Tot el camí vam jugar amb les dames xineses que en David havia duit.

Una vegada a Siegen vàrem cercar un lloc calentet per dinar. Després vàrem visitar el Weihnachtsmarkt, amb pista de gel inclosa, on vàrem gaudir d'una tassa de Glühwein (per als no germanòfils, vi calent amb espècies)... aquests alemanys, seran el que voldreu, però saben com muntar-se un advent com cal.

I per fi. Va arribar el moment d'anar a l'auditori on es feia el concert. Amb temps suficient vàrem entrar, mirar de trobar el nostre lloc i tanta sort... per variar m'havia equivocat comprant les entrades i tenia un lloc per a cadira de rodes! Afortunadament van entendre l'errada i vaig poder seure al costat de na Rosa a la quarta filera (en Joan i en David seien a una altra banda)... nervis, fum, música de fons, més nervis... s'apaguen els llums... aaaaaaaaahhhhhhhhhhhh, són ells, canten, sonen, els sent, SURTEN!!!! Wise Guys al meu davant, tots cinc, tots ells... no sé com no em va pegar res. Quan em vaig voler adonar les cames em feien mal, estava bocabadada i no parava de tremolar! Però unes quantes cançons més tard em vaig poder relaxar i vàrem gaudir de dues hores i mitja de concert. Són tantes les emocions que vaig experimentar que no sé quines paraules escriure. Ho deixarem així, segur que qui em coneix ja m'entén... Am Anfang, Es ist nicht immer leicht, Alles in die Luft, Schiller, Seeman, Quäl dich fit, Ruf doch mal an, Sing mal wieder, Jetzt ist Sommer, Jetzt und hier... cançons dels seus anterios discos, i Schlechtes Karma, Ikea, Im Flugzeug, Mein neues Handy... avançament del proper disc que sortirà d'aquí a un mes. Al·lucinant tot plegat. Ells, la música, les coreografies, les presentacions. TOT.

Una vegada acabat el concert va tocar córrer per poder agafar el darrer tren de la nit. Però jo ja estava satisfeta. Així que m'és igual les dues hores de tren de tornada, m'és igual aixecar-me aviat l'endemà per poder fer coses, m'és igual passejar hores i hores pels hivernacles del Palmengarten (interessant, per cert), m'és igual el fred que feia baix la pluja altra volta al Weihnachtsmarkt, m'és igual menjar sense miraments, m'és igual tot (excepte la vostra companyia, és clar).

Dilluns a migdia ens acomiadàvem de na Rosa (adéu polida, fins aviat) i de Frankfurt, agafant el bus que ens duria a Hahn. Allà vàrem facturar i vàrem esperar pacientment l'hora d'embarcar. Una vegada dins l'avió semblava que ja s'havia acabat tot, però no... No cridarien algú per megafonia? No seria jo aquest algú? I l'avió estibat de mallorquins, quina vergonya. Resultava que hi ha havia dos comprovants de vol amb el meu nom... En Joan havia fet dues còpies de tot i en David, enlloc de passar amb el seu passatge, va passar amb la meva còpia. Còmic, tot plegat. Però ara ja sí, el nostre viatge arriba al seu final. I ara... fins quan? Quin/on serà la propera? Ja fris de tornar partir...