Außergewöhnlich

Ho he de fer, és necessari. Si no vols seguir llegint, atura't aquí i canvia de pàgina, ara! 

T'esper. Encara ets aquí?

N'estàs segur/a? Mira que t'he avisat...

Tu mateix/a. Després no et queixis.

Ara ja no hi ets a temps. Wise Guys. Sí, he de tornar a xerrar d'ells. Va ser ahir vespre, als voltants de les set i mitja, quan sortien a l'escenari del Konzerthaus vienès. Un programa com sempre molt ben triat, amb cançons de Klassenfahrt (Klassenfahrt, Ich hab geträumt, Lisa, Mein neues Handy, Das ist der Hammer, Ikea o Schlechtes Karma -amb coreografia inclosa que no em deixa llevar els ulls de n'Eddi en tot el temps que dura; Jaume, un que m'agrada i no és gay!-) i d'altres més antigues (Mädchen lach doch mal, Ruf doch mal an, Es ist nicht immer leicht, Jetzt und hier, Jetzt ist Sommer, Schiller o Radio), fins i tot una cançó de Nadal que en Nils va interpretar de la millor manera possible, Endlich wieder Weihnachtszeit.

Emoció continguda de principi a fi de les quasi tres hores que va durar el concert. A punt de plorar més d'una vegada, impossible restar quieta al seient assignat, més enfora del que m'hagués agradat però suficient per gaudir de l'espectacle. Com m'agraden aquesta gent. Però crec que ja ho he dit a bastament com perquè tothom ho sàpiga. 

Què més puc afegir? Ah, sí, Marieta, mira que arribes a ser beneita. En Dän anuncia on segueix la festa després del concert, l'anomenat Afterglow, no ho entens prou bé, i enlloc de demanar-ho te'n vas a casa a contracor, a contravent i a contra neu, carregada amb un llibre de partitures, una tovallola i un pòster pensant que potser no ets suficient bona com per merèixer xerrar una estona amb ells o que et signin un autògraf al llibre que has comprat. Imbècil.