Abeniara

Diumenge passat, dia 27 de desembre, va ser un dia de nervis, de bons desitjos, d'emocions contingudes fins el final, de música, de cultura, d'identitat... va ser el nostre dia. Després de dos anys de feina, per fi, mostràvem al públic assistent el resultat de les hores invertides als assajos i a l'estudi, el primer disc d'Abeniara.

Quantes vegades he anat a presentacions de discs de grups que m'agraden i als que sempre admir... però diumenge érem nosaltres a l'escenari. Tot aquell muntatge d'equip de so i llums era per a Abeniara. Tota aquella gent que va omplir l'auditori ens venia a escoltar. I crec que tots i totes n'estam satisfets. Ens ho vàrem passar molt bé sonant. Una experiència per recordar (i per repetir, a finals de gener presentam el disc a Barcelona!). Gràcies a tota la gent que va venir, gràcies als col·laboradors, gràcies, gràcies, gràcies. 

Una vegada passat el concert, i rebent l'escalfor de les nostres amistats i coneguts, algú em va demanar que li signàs el CD... uooooooooo! Quina passada tot plegat. La veritat és que essent part implicada en tot això les paraules no em basten.

Crec que encara no ho he acabat de pair. Vaig a fer-ho, però a Istanbul... Bona entrada d'any!

(Més informació de la presentació a Diario de Mallorca) 

Frankfurt, Siegen i... Wise Guys!!!!

No sé com començar perquè em costarà descriure tot el que vaig viure el cap de setmana del pont de desembre. L'any 2009 quedarà per sempre més a la meva memòria... i encara no ha acabat.

Aquest cap de setmana vaig visitar Frankfurt - i na Rosa!-. En Joan i en David també s'hi varen apuntar.

Divendres ens vàrem trobar a l'aeroport de Son Sant Joan (ells venien de Felanitx i jo de Menorca) i vàrem anar a facturar les maletes. Gairebé tres hores de vol amb Ryanair i vàrem arribar a l'aeroport de Frankfurt-Hahn... jo ja sabia que era aquí on arribàvem, així que la sorpresa d'haver d'agafar un bus que feia un trajecte de quasi dues hores fins a la ciutat de Frankfurt va ser només dels meus acompanyants.

Una vegada a Frankfurt, a l'estació (Hauptbahnhof) vàrem haver de demanar un taxi, ja que eren més de la 1 de la matinada i el transport públic ja no anava. Per fi vàrem trobar l'hotel Jaguar. Allà ens esperava na Rosa, gairebé adormida. Ella havia viatjat des de Freiburg (on fa un curs d'Alemany) i havia arribat bastant més prest. Vàrem deixar l'equipatge i na Rosa ens va contar l'enganxada que ja havia tengut amb l'amo de l'hotel... i quan vàrem baixar el vàrem trobar que plorava sol quasi a les fosques... resulta que fa un any se li va morir la dona. Potser era l'origen de la "mala rebuda" a na Rosa. Vàrem anar a sopar a un turc, que devia ser l'únic local per menjar obert a aquelles hores. Cervesa alemanya per tots i kebab pels tres mallorquins. Ben bo. I va arribar l'hora d'anar a dormir, que encara que sembli curt, havia estat un dia duret.

Dissabte ens va fer aixecar l'amo de l'hotel, perquè quedaven deu minuts per poder baixar a berenar. Tot un detall. Al mejador hi havia buffet, que encara que no era massa variat, estava bé. Ens vàrem poder omplir (mal fet!). Tot seguit vàrem sortir al carrer i vàrem pujar al S-Bahn. Vàrem baixar a l'aturada Römer, que és on està ubicat el Weihnachtsmarkt, el mercat de Nadal. Olors, colors, fred, pluja... ambient nadalenc per tots els racons. Ganes de tastar tot el que veiem, i com que havíem berenat no podíem. Indescriptible, gent per tot arreu, Glühwein (vi calent), dolços de tot tipus, cavallets...

A migdia vàrem anar a la Hauptbahnhof. Na Rosa duia els passatges, així que només vàrem haver de triar el tren correcte i pujar. Tot el camí vam jugar amb les dames xineses que en David havia duit.

Una vegada a Siegen vàrem cercar un lloc calentet per dinar. Després vàrem visitar el Weihnachtsmarkt, amb pista de gel inclosa, on vàrem gaudir d'una tassa de Glühwein (per als no germanòfils, vi calent amb espècies)... aquests alemanys, seran el que voldreu, però saben com muntar-se un advent com cal.

I per fi. Va arribar el moment d'anar a l'auditori on es feia el concert. Amb temps suficient vàrem entrar, mirar de trobar el nostre lloc i tanta sort... per variar m'havia equivocat comprant les entrades i tenia un lloc per a cadira de rodes! Afortunadament van entendre l'errada i vaig poder seure al costat de na Rosa a la quarta filera (en Joan i en David seien a una altra banda)... nervis, fum, música de fons, més nervis... s'apaguen els llums... aaaaaaaaahhhhhhhhhhhh, són ells, canten, sonen, els sent, SURTEN!!!! Wise Guys al meu davant, tots cinc, tots ells... no sé com no em va pegar res. Quan em vaig voler adonar les cames em feien mal, estava bocabadada i no parava de tremolar! Però unes quantes cançons més tard em vaig poder relaxar i vàrem gaudir de dues hores i mitja de concert. Són tantes les emocions que vaig experimentar que no sé quines paraules escriure. Ho deixarem així, segur que qui em coneix ja m'entén... Am Anfang, Es ist nicht immer leicht, Alles in die Luft, Schiller, Seeman, Quäl dich fit, Ruf doch mal an, Sing mal wieder, Jetzt ist Sommer, Jetzt und hier... cançons dels seus anterios discos, i Schlechtes Karma, Ikea, Im Flugzeug, Mein neues Handy... avançament del proper disc que sortirà d'aquí a un mes. Al·lucinant tot plegat. Ells, la música, les coreografies, les presentacions. TOT.

Una vegada acabat el concert va tocar córrer per poder agafar el darrer tren de la nit. Però jo ja estava satisfeta. Així que m'és igual les dues hores de tren de tornada, m'és igual aixecar-me aviat l'endemà per poder fer coses, m'és igual passejar hores i hores pels hivernacles del Palmengarten (interessant, per cert), m'és igual el fred que feia baix la pluja altra volta al Weihnachtsmarkt, m'és igual menjar sense miraments, m'és igual tot (excepte la vostra companyia, és clar).

Dilluns a migdia ens acomiadàvem de na Rosa (adéu polida, fins aviat) i de Frankfurt, agafant el bus que ens duria a Hahn. Allà vàrem facturar i vàrem esperar pacientment l'hora d'embarcar. Una vegada dins l'avió semblava que ja s'havia acabat tot, però no... No cridarien algú per megafonia? No seria jo aquest algú? I l'avió estibat de mallorquins, quina vergonya. Resultava que hi ha havia dos comprovants de vol amb el meu nom... En Joan havia fet dues còpies de tot i en David, enlloc de passar amb el seu passatge, va passar amb la meva còpia. Còmic, tot plegat. Però ara ja sí, el nostre viatge arriba al seu final. I ara... fins quan? Quin/on serà la propera? Ja fris de tornar partir...

Som el que menjam?

Esper que no sigui del tot cert... no sé si es veu prou bé, però a la fotografia hi ha un ingredient que (crec) no hi tocaria ser. Anava a dir que el premi per endivinar-ho és una ensaïmada menorquina, però no crec que a ningú li faci ganes que li dugui res, o no almenys del mateix lloc d'on ha sortit aquest "cocarroi". Mai m'hagués imaginat a mi mateixa escrivint una entrada com aquesta.

Vegetariana i putejada.

Caps de setmana (IV)

Praha (1 novembre)

Em vaig poder recuperar dormint fins les 9. Mentre ens anàvem aixecant, dutxant, vestint... en Piotr i na Lenka varen anar a comprar el berenar.

Quan vàrem sortir al carrer tornava fer molt de fred. Vàrem tornar amb el bus cap a Praga. El primer que vàrem fer va ser anar a ca na Marketa a deixar les maletes, perquè aquella nit havíem de quedar a dormir allà. Després volíem visitar una part del castell i la catedral, i ens va anar bé perquè vàrem arribar just quan feien el canvi de guàrdia a l'entrada. Vàrem anar molt ràpid... bé, en Piotr no tant. En això ens assemblam, quan som a un lloc volem veure-ho tot, però clar, si vas amb altra gent t'has d'adaptar. I quina ràbia em va fer que just llavors la meva càmera decidís que ja no feia més fotos. Per sort, hi havia aparells abastament. En sortir del recinte del castell vàrem gaudir una altra vegada de vistes privilegiades, com ho demostren les fotos que els i les altres varen fer. Alguna n'hi ha amb la meva "estufeta" particular.

A migdia en Piotr havia de partir. El seu tren cap a Breslau sortia prest. Vàrem fer un comiat doble, ja que ens pensàvem que se n'anava per un altre camí, però al final va resultar que agafava el mateix metro que nosaltres. I va sorgir la pregunta: Perquè a totes ens ha fet dues besades i a tu tres? No en tenc (o no vull tenir) ni idea.

Vàrem anar a dinar al centre i abans que es fes fosc vàrem anar a fer una volta, sense na Lenka, que tenia coses a fer. N'Eva i jo ens vàrem emocionar amb una botiga on hi havia armadures, cotes de malla, espases, miniatures, penjolls... la fosca va tornar ben aviat però vàrem seguir caminant pels carrers de Praga. Vàrem travessar el riu per poder passejar per l'altra banda de la ciutat, igual d'interessant. Al final tots vàrem acabar comprant cosetes (per exemple, una bossa més grossa, que la meva havia quedat petita, una altra vegada).

Vàrem tornar veure na Lenka a l'aturada de metro Nádrazí Holesovice, que venia acompanyada del seu al·lot. També es fa afegir al grup un amic seu (que ja havíem conegut a Viena) i un altre jove. Ens varen dur a un local una mica fosc però molt original, un autèntic laberint de sales i passadissos decorats amb diferents tipus de motors, alguns amb moviment i tot. Vàrem beure cervesa txeca. Bona, bona.

Per sopar, els "autòctons" varen triar el lloc, que va estar molt bé. I ja s'acabava per mi el cap de setmana. Vàrem anar a dormir a ca na Marketa, i com que jo era la primera que m'aixecava l'endemà, em va tocar dormir a la cuina (!).

I pràcticament ja està. El dilluns vaig partir ben prest, metro, autobús, aeroport de Praga -overbooking que quasi em permet agafar vol directe, però al final no-, aeroport de Zurich -retard del següent vol-, aeroport de Barcelona i Menorca novament.

Curt, intens... com totes les coses que m'agraden, ha valgut la pena.

Caps de setmana (III)

Praha (dissabte 31)

A part del fred, que el vaig solventar amb jaqueta i mocador pel coll, el primer problema amb el que em vaig trobar va ser la llengua. Els meus coneixements en llengües eslaves són completament inexistents, així que les instruccions en txec que hi havia a la màquina que m'havia de vendre els bitllets de bus no m'ajudaven gens... Per sort, algú xerrava castellà i m'hi vaig acostar. Em va indicar com ho havia de fer, l'equivalència entre euros i corones i que si no feia via l'autobús em deixaria. La màquina no volia les meves corones recent canviades a l'aeroport, i efectivament vaig perdre el bus. Afortunadament deu minuts més tard en venia un altre, i vaig tenir el temps suficient per treure el bitllet.

Vaig anar fins a la darrera parada del bus, Dejvická, i primera del metro. Em vaig comunicar amb missatges de mòbil amb na Lenka i em va indicar que anàs fins l'aturada de Malostranská, a la vora del riu. Allà ja m'esperava ella. Quina alegria tornar-te veure! Vam sortir al fred carrer i vam anar a trobar la resta de gent, que havien pujat amb un funicular per tenir una vista general de la ciutat. Pel camí vam estar xerrant (per fi, en alemany!) i vaig poder gaudir jo també de les vistes.

A dalt els altres esperaven. Del curs de l'estiu hi havia n'Eva i en Piotr. També na Lola (companya d'habitació de n'Eva però que havia anat a una altra classe), en Xavi (al·lot de n'Eva), en Bernat (amic d'en Xavi), na Marketa (germana de na Lenka) i el seu al·lot (de na Marketa, que no me'n record del nom). Salutacions, abraçades, besades, presentacions... i en Piotr que em va enganxar del braç i ja no em va amollar en tot el cap de setmana. I jo, encantada :)

Vam baixar a peu. Només eren poc més de les cinc però ja feia fosca, o sigui que el dissabte només vaig gaudir de Praga de nit. Però ja està bé. Vam fer fotos, vam passejar pels carrers i un poc més tard ens vam acomiadar de les germanes, que tenien coses a fer. Vam aprofitar per anar pel centre. Alguns volien comprar titelles, d'altres dolços, i jo un jersei ben gruixut (que posàs Praha...). Em van dur a veure el rellotge astronòmic a l'Ajuntament vell. En Piotr va voler entrar a una exposició d'Alfons Mucha, i el vaig acompanyar. Curiosament, el carnet de l'EOI que aquí només em serveix per pagar una mica menys al cinema quan fan pel·lícules en versió original, allà em va servir per accedir al descompte per estudiants... Genial, l'exposició. Em va agradar molt.

A les vuit ens havíem de veure amb na Lenka i na Marketa, però feien tard i les vam esperar arrecerats. Feien prop de mitja hora tard i quan estava apunt d'enviar un missatge, na Lola es va adonar que n'havia rebut un. Ens estaven esperant a una altra estació feia estona! A sobre ens vam equivocar i encara vam fer més tard. Quin embull. Per fi vam arribar allà on era na Marketa, i ens va dur fins un restaurant prop de casa seva. Per entrar en calor, vi calent, boníssim. I després plats txecs variats. També bons.

En haver acabat semblava que els al·lots tenien ganes de festa, però les al·lotes no. I jo encara menys, que el cansament de les hores de viatge ja feien acte de presència. A sobre havíem d'anar fins a ca na Lenka, a Brandýs nad Labem, el que suposava una bona estona de metro i una altra de bus. Així que vam partir.

A ca na Lenka ens vam repartir els llits i poc temps després tots dormíem com angelets. Em va tocar dormir amb n'Eva, tot i que no acab d'estar segura si... bé, deixem-ho estar.

Caps de setmana (II)

Per Tots Sants... Menorca-Cardedeu-Praga.

Vaig sortir de Menorca el divendres 30 d'octubre en mànega curta. Quina calor que feia! Semblava que al fred li feia peresa instal·lar-se a l'illa. Durant la setmana havia estat mirant el temps a Praga i havien arribat als 0º, tot i que na Lenka m'havia dit que faria fred, però "no massa" -o això vaig entendre jo, que darrerament vaig molt despistada pel món-. Així, dins la petita motxilla hi duia una muda de roba, un mocador i una jaqueta, la mateixa que vaig fer servir aquest estiu a Viena i Hawaii...

A l'aeroport del Prat, vaig poder gaudir de les noves instal·lacions, agafant amb molt d'encert els passatges de Swiss Air per l'endemà. Després, una petita excursió en bus per arribar fins a la Renfe, que parteix de la terminal antiga. Per anar fins a Cardedeu no fa falta canviar de tren a Sans, com passava abans, sinó que és el mateix el que fa el trajecte. Perfecte. Vaig continuar llegint "Mil sols esplèndids", de Kahled Hosseini (el mateix autor d'"El caçador d'estels"), que ja em tenia completament enganxada. I el camí es va fer curt. En baixar a Cardedeu ja vaig sentir que la temperatura havia baixat considerablement. Només dos minuts i na Núria va venir a cercar-me. De seguida vàrem anar a casa seva, una planta baixa que comparteix amb dues al·lotes més, i una estelada que guaita del terrat, com havia de ser.

Ens vàrem posar al dia de tots els temes pendents, més d'un any feia que no ens havíem vist! Després va arribar una amiga seva, que casualment també és amiga de n'Antònia de Deixa't Anar i feia poques setmanes ens havíem trobat a les seves noces. Vàrem fer el sopar i vàrem continuar xerrant. Va arribar l'hora d'anar a dormir, que l'endemà el despertador sonaria ben prest...

...com de fet va ser. A les cinc i mitja em vaig aixecar, em vaig vestir, vaig donar les gràcies a na Núria i vaig partir cap a l'estació. Vaig arribar d'hora a l'aeroport. Altra volta excursioneta amb bus i com que no havia de facturar cap maleta, vaig anar directament a la porta de sortida cap Europa. Escala a Ginebra (Genève, Genf, Ginevra, Genevra, com volgueu). Vaig tornar escoltar francès una altra vegada després de molt temps. Tenia unes quantes hores (suficients, direm) i vaig acabar el llibre que havia començat el dia anterior...

A les quatre i mitja de l'horabaixa vaig arribar -per fi- a Praga (Praha), vint-i-quatre hores després de sortir de Menorca. I tot just creuar la porta de l'aeroport el fred em va pegar una galtada amb totes les seves forces...

Caps de setmana (I)

S'acumulen les setmanes. O vist d'una altra manera, el que s'afegeix a la llista són tots aquells dies que voldria contar, o fer-ne una ressenya, o escriure'n un comentari. Bàsicament es tracta de caps de setmana. No perquè la resta no sigui interessant, però ara mateix no em ve de gust xerrar de feina o d'estudis.

Darrer cap de setmana d'octubre. Fira del Pebre Bord. Felanitx.

Divendres, aprofitant que havia de quedar a Maó -entre altres coses per celebrar que na Rosa acabava la temporada de feina- vàrem sortir una estona. Primer de tot vàrem anar a sopar al Pierro, al port, amb na Xisca, na Lídia i una companya seva. Després vàrem arribar a l'Akelarre, on hi havia una festa ara no record ben bé de què, però vàrem ballar i beure una mica. Com que l'endemà m'havia d'aixecar prest, devers les dues vàrem partir a dormir (i també estava cansada...). Vaig posar el despertador -o això pensava- i em vaig dormir profundament... fins que na Lídia em va despertar a les 8. El meu vol sortia a les 8:15, no arribava.

Així i tot em vaig dutxar i na Lídia em va dur a l'aeroport. Afortunadament el meu passatge es podia canviar i vaig sortir de Menorca a mitjan matí. Ma mare va venir a cercar-me i ja em va deixar a l'auditori, on altres membres d'Abeniara acabaven de muntar escenari i decorats. Em varen posar al dia de les "peripècies" dels nostres convidats d'aquesta any a la V Mostra Folclòrica de la Fira del Pebre Bord, dos grups, uns de València i els altres de Ciudad Real. Em vaig dedicar a acabar de pulir la presentació i a migdia vaig anar a dinar a ca na Joana... quant temps feia?

El temps va passar ràpid i ja teníem els convidats a l'auditori, amb un petit problema: no hi cabien tots a la sala destinada a canviar-se de roba. Solució? Telefonada al batle. I les portes de l'ajuntament -que des que l'altre edifici està en obres ara les dependències es troben a l'antiga estació enològica, que fins fa poc temps va ser l'ambulatori i està just al costat de l'auditori- es van obrir.

Grups col·locats -als seus seients, vull dir-, tothom al seu lloc i em vaig posar al meu "espai habilitat" per ser la veu en off de l'acte. Una breu introducció i els primers en actuar van ser Asociación Cultural Coros y Danzas de Nuestra Señora de los Remedios de Calzada de Calatrava (de Ciudad Real), amb una escenificació d'unes noces pel ritus mossàrab. Els van seguir Grup de ball Les Folies de Carcaixent (València), músiques i danses molt semblants a les nostres i finalment, per tancar la mostra, vàrem pujar a l'escenari el grup Abeniara. Enguany la mostra estava ambientada a un dia de matances, així que el repertori de cançons i balls tenien molt a veure amb aquesta activitat, fins i tot vam avançar una jota del que serà ben aviat el nostre primer disc.

Després de la mostra, vàrem fer una petita excursió fins l'edifici dels Ramaders Agrupats, que hi ha una sala on la gent -grups- hi pot anar per fer sopars o dinars de torrada... pa amb oli en el meu cas. I a dormir que eren més de la una.

L'endemà, Fira del Pebre Bord. Vaig aprofitar per anar a fer una volta amb la meva mare. A migdia vaig anar a dinar amb la família i l'horabaixa vaig anar cap al Parc Municipal, per ajudar a preparar la ballada. Puntuals, a les 5 va començar a sonar el grup Pinyol Vermell de Campos. Poc a poc la pista s'anava omplint de gent. El segon grup va ser Esclafits i Castenyetes d'Artà. Per acabar, Abeniara. Només vaig poder estar amb ells mitja hora, ja que l'avió per tornar a Menorca no esperava.

Cap de setmana musical, cultural, intens... amb la ressaca de la nit de les Verges -un poquet en vaig escoltar des de Menorca via telefónica, amb una Tuna Regalèssima de cada vegada més coneguda, tant, que fins i tot les forces de seguretat de la vila -els municipals- els han d'escortar en segons quines ocasions... quina llàstima tot plegat.

Taner

M'has sorprès, i m'ha encantat. Mai, en tot el temps que vàrem compartir, m'havies xerrat com ho has fet avui. En realitat supòs que no té més importància, o potser sí? Per mi sí que en té, perquè m'has fet somriure.

La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé. Eres el meu millor veïnat -i ho dic sincerament-, fèiem un bon equip de feina, però et vaig trobar a faltar els horabaixes de cerveses i rialles. On et ficaves? I ara em dius que tens ganes de tornar-me veure aviat! I jo que en tenc! No saps les vegades que vaig imaginar que apareixies i t'unies a les llargues converses, a voltes surrealistes.

Has col·laborat a esvair dubtes i prejudicis d'un país que ens queda llunyà i exòtic, propiciant un interès que va més enllà de la pura curiositat. Gràcies. Danke. Teşekkürler.

Gràcies per les teves paraules. Realment gent com tu segueix reforçant la meva convicció de que som una persona molt afortunada. Esperaré, tendré paciència, per saber si ets de veritat. De moment em basta amb el que sé. Amb el que he llegit avui vespre.

Silenci

És dissabte horabaixa i no hem fet res més en tot el matí que posar una rentadora. Ara la nostra "nova" llar resta en silenci, dormint les hores manllevades a la setmana i a la nit anterior. Res d'extraordinari, només que se'ns fa tard. Sempre.

Hauria d'anar al meu antic pis, a cercar les coses que queden. Em fa mandra. És un dia d'aquells que la ment voldria activitat frenètica i el cos no l'acompanya. Aquest cos... Calla.

La casa on som ara té el terra de fusta. Hi ha miralls, coixins, estores, llums. Manquen vidres. Sobra pols. Fa ganes estar-hi, té una energia molt bona, molt adient, molt d'acord amb les nostres personalitats divergents. Estarem bé.

Fa vint-i-sis dies que vaig partir de Mallorca. No m'enyor. No t'enyor. Pau. Serenor. Menorca. Silenci.

Dos caps es recolzen en una mateixa tovallola que els fa de coixí just davant meu, la que he recollit de l'estenedor aquest matí quan m'he aixecat i el silenci omplia el món de portes endins. Silenci que he fet callar de seguida amb veus i instruments sortits de l'arxiu musical que sempre m'acompanya. Fluixet, que aquí tot es sent i les altres encara dormen la nit que ha acabat quan sortia el sol. Dormir. Dissabte. Dormir. El somni de tota la setmana quan el despertador sona a les set i mitja anunciant el berenar i el camí cap a l'escola. L'escola. Dissabte. Silenci.

Amunt. És ben hora de començar. Trencar el silenci i dinar i organitzar i anar i tornar i sortir i cridar. CridAR. CrIDAR. CRIDAR! CRIDAR!!!!

...

...em cansa estimar-te...

El que em passa pel cap després de tot

Necessitava una mica de banda sonora per començar aquest escrit. Ja he connectat el meu disc dur extern amb tota la música que he anat acumulant aquests darrers anys i ara mateix sona Haurtxoa sehaskan, amb la veu femenina d'Aritzak. Música euskalduna. Vés a saber què sonarà després.

El 22 de gener de l'any passat vaig escriure que volia fer-me una casa i ser mare. Cap de les dues coses duu camí de fer-se realitat a curt termini. La primera no em sap molt de greu, total som ben poc a Mallorca i quan hi som estic bé allà on som, supòs que si hi passàs molt temps tornaria el neguit per tenir un espai més propi. La segona... no em fuig aquella dèria que ja dura massa anys. Massa o no, però el desig hi és. Qued embadalida davant els infants que van apareixent, alguns de companyes meves que ja han trobat aquest camí, d'altres de trobades fortuïtes. Som conscient del que suposaria, dels canvis que inevitablement hi anirien lligats. En tenc tantes ganes... I no puc esperar que aparegui el "pare ideal", més que res perquè no crec que existeixi, almenys no el "pare-parella". És una responsabilitat i una càrrega a la consciència massa gran per demanar-ho a qui tenc ganes de demanar-ho (potser també em falta valor -tot i haver-ho insinuat alguna vegada- i em pot la maleïda vergonya implícita en qualsevol conversa). He tornat mirar informació sobre reproducció assistida - inseminació artificial (cap de les dues maneres de dir-ho em fa el pes). Com ho feim?

És el moment? No ho sé. Quan es sap? Hi ha alguna senyal? Ho he de pensar més? Ho faig i ja està? Ja està... però com? No estic boja, no? No. Segur que no. Ets una dona que tot i les teves ambigüitats el que saps cert és que et mors de ganes d'introduir canvis a la teva vida, canvis que suposaran el repte (i el plaer) de dur endavant una nova vida, i viure la teva per aquesta nova. M'explic? Crec que sí.

Som a Menorca. Per acabar sona Ken Zazpi.

Hawaii - Mallorca

21 d'agost, divendres. Aeroport de Heathrow.

Esperam el bus que ens durà a Luton. Ens hem equivocat amb les hores i hem comprat els bitllets per més tard. Què hi farem?

Ara que ja s'acaba, anem a fer una llista de coses que hem après en aquest viatge:

-Que podem improvisar la ruta i que tot ens surt bé.
-Que cada hostal és una experiència nova.
-Que les ones són a l'hivern.
-Que les balenes es veuen a l'hivern.
-Que les foques s'acosten a l'hivern.
-Que la propera vegada viatjarem a l'hivern!
-Que Hawaii no és igual a sol permanent, ni platges, ni gent en banyador... a Hawaii plou (molt) i les muntanyes són considerables.
-Que hi ha dos tipus de lava i tres tipus de volcans.
-Que a Big Island, vagis on vagis, sempre estàs en perill.
-Que la gent és molt hospitalària.
-Que els banys públics (aeroports) no tenen intimitat.
-Que 1 dime són 10 cèntims.
-Que demanis el que demanis per beure o menjar sempre serà tres vegades major al que t'esperes.
-Que els americans no saben fer pa.
-Que Hawaii és més barat que les Illes Balears!
-Que es pot dur una taula de surf amb una bicicleta.




Avui -31 d'agost- torn escriure des de Menorca. S'han acabat les vacances, però no encara l'estiu. Quin estiu... Viena, Hawaii... i les festes de Sant Agustí que just han passat i deixen un gust agredolç. Supòs que això serà tema per un altre escrit, a no ser que l'entrada de Menorca sigui triomfal com m'agradaria de fet que fos. L'eufòria, la nostàlgia, l'alegria, la tristesa, el passat, el futur, les ganes, la impotència, la por, la il·lusió, la serenor, la impaciència... es mesclen ara mateix dins el meu cap, el meu cor i la meva ànima, omplint tots els racons de la meva existència, demanant en veu alta algú a qui abraçar aquesta nit...

Ho superaré, i tot tornarà a la frenètica normalitat. Passar-ho bé té aquestes coses.

Pearl Harbor

20 d'agost, dijous.

Ja hi tornam a ser. Canvis d'horaris, de menjades, nits que duren dues o tres hores...

Dimarts vàrem intentar anar a Pearl Harbor. Primer intent frustrat. No sabíem quin bus agafar, i enlloc de demanar-ho, vàrem emprar la meva intuïció, que aquesta vegada va fallar. Així, el que vàrem veure va ser Pearl City, però amb bus, que no vàrem baixar fins que vàrem tornar ser prop de l'aigua. Ho intentam a peu? Accés restringit i controlat. Com es fa per anar a Pearl Harbor!!!?

Al final vàrem agafar un camí que ens va dur a passejar pels voltants de la central elèctrica... Tanta sort que un poc més endavant hi havia un parc i un Pizza Hut on dinar...

Vàrem decidir que ho tornaríem intentar l'endemà i vàrem anar a l'hotel, a veure la tele en anglès.

Terrible nit. No podia dormir!

Ahir al matí vàrem fer les maletes (n'he hagut de comprar una altra, que no m'hi cap tot) i les vàrem deixar a la consigna.

Per anar a Pearl Harbor havíem d'agafar el bus 9, i així ho vàrem fer. Efectivament ens va dur a Pearl Harbor, però a la zona militar! Vàrem demanar a la conductora què havíem de fer, i molt amablement ens va explicar que hauríem pogut agafar qualsevol dels altres autobusos, que havíem d'anar a l'Arizona Memorial. Aaaahhh... Ens va dur fins la propera aturada i ens va regalar dos transfers.

Per fi! Vàrem arribar a Pearl Harbor, el lloc que es pot visitar! Després de pensar-ho un poc vàrem comprar entrades pel vaixell Missouri i el Pacific Aviation Museum. Un bus ens hi va dur i vàrem fer més de dues hores voltant per dins el vaixell amb l'ajuda d'unes àudioguies (en anglès) que ens anaven explicant la història i alguns aspectes tècnics. Particularment, no m'emociona el fet que sigui un vaixell de guerra, però al final ho vaig trobar interessant i tot (el que expliquen, vull dir).

Més tard vàrem anar al museu; està bé, com no, molt americà (què vols? Ets a Amèrica, no?). I vàrem passar per la botiga i no ens vàrem estar de comprar regals.

Vàrem tornar a Waikiki amb el bus etern (no ho he dit, però cada viatge d'aquests són quasi dues hores!). Vàrem recollir les maletes després d'haver fet les darreres compres i vàrem anar a l'aeroport (sí, amb bus!). Com no, em vaig equivocar d'aturada i vàrem haver de caminar un poc, però no passa res, ens sobrava temps.

Un control d'agricultura, un altre de pes, la facturació... i per fi vàrem deixar les maletes. Les recolliríem a Londres. Enèsim control fora sabates (aquí et fan llevar fins i tot les xancles) i vàrem esperar el primer vol.

Arribam a San Francisco que són les dues per nosaltres però les cinc a la ciutat. Tenim son, així que anam a berenar (ahir no vàrem fer cap menjada decent), després ens compram dos d'aquests coixinets pel coll, anam a la terminal internacional i dormim.

No sé quina hora és però hem agafat el següent vol. Ja hem dinat i sobrevolam el riu Missouri, al Nord d'Estats Units.

Hawai'i - O'ahu

18 d'agost, dimarts. Waikiki.

Ahir matí vàrem fer les maletes per enèsima vegada. A les 10 el mateix taxista que ens havia duit dissabte ja ens esperava, i ens va tornar a l'aeroport.

Una altra vegada a Honolulu. Quantes vegades hem trepitjat aquest aeroport en quinze dies! Vàrem arribar un poc prest per poder entrar a l'hotel (sí, hotel!) que havíem reservat, així que primer vàrem anar a dinar.

Estam a la desena planta d'un gratacels, el Maile Sky Court, a una habitació petita però amb bany propi, cosa que s'aprecia a aquestes alçades.

19 d'agost, dimecres. 20:25. Aeroport de Honolulu.

Quasi 37 hores de viatge per endavant. És el que ens queda de la nostra aventura estiuenca.

El que hem fet aquests dos darrers dies ho explicaré més tard, potser a una de les llargues hores d'espera a San Francisco o a Londres o a una de les llargues hores de vol.

Tornam carregades, no només en sentit figurat, sinó també en sentit literal. Procures estalviar tot el que pots i el darrer dia no t'hi mires tant.

Tanc que ja comencen a cridar.

Hawaii Volcanoes National Park

17 d'agost, dilluns.

Intens és poc. Descriure tot el que vàrem veure ahir crec que és la part més difícil de tot el viatge.

Na Xisca i jo estàvem a punt per partir d'hora, però no anàvem soles. Un grup de cinc al·lotes i un jove també s'havien apuntat, i semblava que no tenien pressa. Més tard sabríem que són d'Irlanda, per això ens costava tant entendre'ls.

Ja eren les dotze quan vam arribar al Parc Nacional dels Volcans, amb la furgoneta de lloguer. Primera aturada al centre de visitants, una introducció al que ens esperava, amb una projecció sobre la darrera erupció (o explosió) del volcà l'any passat.

Segona aturada al Jaggar Museum, des d'on teníem una perspectiva espectacular de Kilauea Caldera (que té entre 3 i 5 quilòmetres de diàmetre) i de la columna de fum que surt del Halema'uma'u Crater. Hi ha una carretera que fa la volta completa, però està tancada; el perill és gairebé constant i no sempre predible. Des de la darrera explosió el nivell de fums i gasos sulfúrics ha augmentat considerablement i no es vol arriscar la vida dels visitants, com va passar temps enrera, quan un jove es va acostar massa a la lava per fer fotos i una explosió el va fer desparèixer per sempre... Vàrem tornar arrere per anar cap a l'altre costat. Vàrem veure forats d'on surt el vapor, tòxic, diferents punts de vista de Kilauea Caldera, un impressionant tub de lava -que vam poder seguir per dins una estona, el Thurston Lava Tube- diferents cràters i rius de lava inabastables per a la vista. Vàrem aprendre que hi ha dos tipus de lava: Pahoehoe i A'a. El primer és el que té aspecte viscós, mentre que el segon deixa un camí més obscur de pedres i roques poroses.

Al final de la carretera, baixant cap a l'oceà, vàrem gaudir d'enormes tubs de lava que acaben a l'aigua, vàrem emprar uns curiosos banys i vàrem veure, encara d'enfora, el fum sortint d'allà on la lava activa cau dins l'aigua.

No hi ha més remei que desfer el camí. La lava dels anys 70 bloqueja la carretera (a banda que, més envant, no seria gens segur passar-hi, la lava fa créixer l'illa, però molts dels llocs on sembla que pots passar perfectament no serien més que trampes, en qualsevol moment pots caure).

Una vegada fora del Parc Nacional, i per tal d'assolir l'espectacle nocturn, s'ha de conduir de tornada cap a Kea'au i d'allà tornar cap al Sud fins més enllà de Pahoa. Ja era de nit.

Un camí de lava marcat amb línies discontínues grogues i blanques ens va dur, amb l'ajuda de llanternes -poses un peu fora de la zona marcada i segur que prens mal-, fins un lloc segur. Indescriptible. No sé com explicar el que es veu i la sensació de produeix. Lava i aigua. Fum. Llum taronja. És que no ho aconseguiré per molt que escrigui. Això sí que s'ha de veure. Cercaré pel Youtube, segur que hi ha bons vídeos del que vàrem gaudir.

Kaua'i - Hawai'i

16 d'agost, diumenge. Hilo.

Fantàstica vetllada la de divendres. Vaig sentir gent que xerrava a la terrassa i vaig decidir apuntar-m'hi. Molt bona idea. Al principi no entenia res, quan els americans xerren entre ells deu ser una cosa semblant a quan ho feim dos mallorquins.

Una de les dones que "fa feina" a l'hostal és d'Arizona. Va venir de vacances a Kaua'i i se'n va enamorar. Està casada, però el seu marit ha quedat a Arizona, i cada setmana li envia diners.

També hi ha una parella de Chicago que viuen/treballen/estudien a Honolulu, o almenys ell. Els seus amics havien anat a passar la nit fora, però ella s'havia fet mal a un genoll el dia anterior botant ones (?) i havia de fer repòs (i li feia molt mal, bastava mirar-la a la cara).

Més tard es va afegir a la conversa una al·lota de vint anys, suïssa, que duu tot l'estiu viatjant sola per tot Nordamèrica. Quin coratge!

Finalment, i fins l'hora d'apagar els llums, va aparèixer na Tatiana, l'alemanya.

El "gerent" anava i venia constantment. Jo diria que amb algunes cerveses de més.

Quan va ser l'hora d'apagar els llums encara vam fer una estona més a la portassa, l'únic lloc de l'hostal on pots estar i fer renou passades les nou i mitja.

Vaig riure molt, sobretot amb la història d'una dona que ho havia volgut quedar a l'hostal perquè "l'oceà fa massa renou".

Ahir dematí va ser aixecar-nos, fer la maleta i partir. L'autobús va arribar puntual. Havíem de fer un transbord, no sabíem ben bé on, i quan ja ens pensàvem que ens ho havíem passat, va aparèixer el First Hawaiian Bank, el lloc indicat. Uns minuts més tard va arribar el transfer cap a l'aeroport. Molt bé, ja hi som, és prest, què feim? Vaig comprar un llibre per passar el temps, Testimony d'Anita Shevre, en anglès.

A migdia sortia el nostre vol amb escala a Honolulu, on vàrem dinar.

A Hilo, esperàvem un taxi per anar a l'hostal, i un guarda de seguretat molt simpàtic en va cridar un.

A l'hostal, la mateixa habitació de l'altra vegada, plena de gent, amb la diferència que aquesta vegada les al·lotes són més simpàtiques i comunicatives. Vaig estar una estona a entrar, intentant posar al dia el bloc, i quan vaig anar al dormitori, na Xisca xerrava amb una japonesa i una coreana. Al final de la conversa s'hi va afegir una holandesa que també xerra castellà.

I a dormir, que demà serà un dia intens!

Hanalei

*(he recuperat totes les lletres i els accents!)

14 d'agost, divendres. Kapa'a.

No va ser. Apuntar-me a una festa amb un munt de desconeguts no em va acabar de fer.

Avui ens hem passejat un poc. Amb un bus hem resseguit la costa Nord-Est fins a Hanalei. Tot arribant, les Makaleha Mountains ens oferien un espectacle del tot recomanable: incomptables caigudes d'aigua que molta gent s'atreveix a admirar des dels helicòpters que es poden llogar. A l'altra banda de la carretera, una llarga platja ens ha servit per fer d'observadores de gent que aprenia a fer surf amb les minses ones que arribaven a la costa i d'un estol d'ocells que ens envoltaven, uns petits que avancen a bots i d'altres un poc més grossos que caminen i mouen al cap al mateix ritme... el que fa no tenir res a fer. Detalls que normalment passaríem per alt ens serveixen per entretenir-nos una bona estona.

A migdia hem cercat un lloc per dinar. No hem tengut sort. Vull dir que sí que hem trobat lloc però més hagués valgut que no. Ha estat car, ens han servit "d'aquella manera" i a més, tret del maki de verdures que ha estat boníssim, s'han equivocat amb la comanda. Havia demanat un plat de verdures i m'han duit un que s'assembla però que duu peix i a més és molt coent. Per alguna cosa la nostra guia no en parla.

Tornam ser a Kapa'a, a l'hostal, amb ganes que sigui demà per viatjar de nou a Hilo.

Avui arriba na Margot amb unes amigues, però serà difícil que ens trobem.

I jo tenc ganes de tornar a casa. No estic malament, i na Xisca és una excel·lent companya de viatge, però són molts dies de trescar. Viena pesa... -no vull pensar-hi massa-.

Kapa'a

13 d'agost, dijous. Kapa'a.

No era un tornado, nomes un huraca... pero sembla que ja ha passat.

Avui ha estat un dia de relax total. Cap avio, cap cotxe, cap autobus... Hem dedicat la jornada a passejar i a l'estudi del "cranc blanc de platja".

Despres de dormir quasi onze hores, m'he aixecat i he sortit a la terrassa. Una al.lota que ja havia vist ahir m'ha donat el bon dia. Poc despres s'ha aixecat na Xisca. Uns quants intercanvis de frases mes tard, m'he adonat que l'al.lota tenia al costat un llibre amb el titol en alemany -he de dir que jo en vaig trobar dos a una prestatgeria i ben aviat ja n'estava llegint un, Die Morgengabe (Eva Ibbotson), que m'encanta perque esta ambientat a Viena-. No me n'he pogut estar i li he demanat d'on era. "Alemanya". Aixi, parles alemany? "Naturalment". I tot d'una he deixat de banda l'angles per -per fi- mantenir una conversa en alemany. Visca!

Hem anat a berenar al Kountry Kitchen, recomanacio de na Lidia. Hi havia coa per seure, i n'hi ha hagut tot el temps que hem estat alla. Na Xisca ha demanat pancakes i jo spanish omelette, que no ens hem pogut acabar. Com sempre, pero, tot bonissim.

Encara ha plogut una estona, pero quan ha aturat hem fet una volta per Kapa'a. Negocis un rere l'altre a la carretera principal, sobretot referents a la venda de souvenirs i a la salut. Moltes esglesies, tambe. I galls. Els primers varen arribar amb els polinesis. Despres els colonitzadors occidentals varen introduir-hi els domestics. Durant el temps de les plantacions de sucre, la poblacio estava controlada per la crema dels camps de cultiu. Els anys 80, amb l'abando d'aquesta activitat, els animals varen proliferar. Kaua'i no te depredadors d'ocells, inclosos els galls. Les altres illes prenen mesures quan n'hi ha massa, pero aqui no, son com un simbol.

Tot el dia ha estat ennuvolat. No hem pres cap precaucio i... clar, les meves cames tenen un preocupant color vermell.

Avui hem vist moltes ones, i com he dit abans, crancs. Surten de davall l'arena, pero s'amaguen de seguida si intentes acostar-t'hi. Ens han entretingut una bona estona.

Al llarg de la costa hi ha tambe un llarg passeig nomes per a vianants i vehicles sense motor, que ofereix una visio de l'ocea inigualable. No l'hem fet tot, pero hem arribat a Kealia Beach on, tot i les indicacions que aconsellen no nedar, molta gent intentava fer surf o alguna cosa semblant. I els constants avisos de perill no desapareixen. Es suposa que hi ha una zona on es poden veure foques monjo, pero no tendrem sort, no deu ser temps.

No se quina hora es, pero acabam de coneixer un gallec simpatiquissim que ens ha donat conversa una bona estona. Es estudiant de quimica, ha viscut a Alemanya i a Australia i ara es aqui de cami cap a casa (?). Diu que ens veurem mes tard, que a la portassa hi haura festa... no se, no se.

Maui - Kaua'i

12 d'agost, dimecres.

Ja tornam ser dins un avio. La veritat es que no atura i el cansament aviat es fara evident, tot i que no tenim ganes d'acabar encara.

Ahir vespre un mal de cap terrible em va obligar a anar a dormir encara mes prest del que ho feim habitualment. M'he despert devers les tres i mitja, amb el llit ben desfet. Record que somiava. I m'he tornat dormir, aquesta vegada fins les set.

Quan escric aixo volam rumb a Kaua'i, pero amb escala a Honolulu, despres d'haver fet carreres per l'aeroport per arribar a temps. Avui l'elegida es Mokulele Airlines.

Deixam Maui. No es que no ens hagi agradat, nomes que aquesta illa despren una energia estranya, incompatible amb nosaltres. El barem, a la meitat del nostre viatge, es positiu. Pero tenim ganes que la segona part sigui millor.

La tormenta tropical encara dura. A l'aeroport de Lihu'e plovia. Pero hem tengut sort. Mitja hora d'espera i ha arribat un bus. Son mes petits i hi ha menys frequencies, pero mirarem de passar nomes amb aquest transport. Al poble hem canviat de bus. Dubtavem sobre on baixar i els veins se n'han adonat. Hem establert conversa i despres d'explicar d'on venim i quin idioma xerram, ens han indicat on hi havia la nostra aturada. Estam a Kapa'a i ens encanta. El bus ens ha deixat just devora l'hostal, el Kaua'i Beach House, blau, cridaner, unic, indescriptible. Sense portes ni vidrieres, habitacions i llits compartits, just davant l'ocea, terrassa espectacular on hem fet la vetllada (be, ara que escric nomes son les 20:40, pero fa estona que fa fosca). Na Lidia tenia rao de recomanar-nos aquest lloc. Estarem be. Benissim. Ja hem vist (i sentit) un munt de pollastres (es veu que aquesta illa n'esta plena). I esperam el tornado que es suposa que ha d'arribar. Emocionant.

Tormenta tropical i Lahaina

11 d'agost, dimarts. Wailuku.

A Maui ens espera molta pluja. L'encarregat de l'hostal tenia tota la rao.

Ahir horabaixa ja va ploure i de moment no ha aturat.

Aquest hostal esta ple de gent, pero pocs son simpatics... tret de l'encarregat dels vespres. Quin somriure!

Quan ja dormiem (ho intentavem almenys) el del somriure va entrar acompanyat de sis italianes que cercaven lloc on passar la nit. Vaig intentar -sense gaire resultat- establir conversa. I abans que s'haguessin acabat d'acomodar, jo ja dormia.

Tot i la pluja, avui hem anat a fer una volta. Mes tard hem agafat el bus 20 i hem travessat Wailuku District en direccio Ma'alaea. Vistes espectaculars de les West Maui Mountains. Encara no hem baixat i hem resseguit la costa fins a Lahaina, amb canvi de temps inclos. El sol a l'esquerra deixava veure les veines illes de Kahoolawe i Lana'i. Els nuvols a la dreta donaven un aspecte fantasmagoric a les muntanyes. M'encanta aquest contrast.

A Lahaina, molta calor (mes encara davallant del bus gelat per l'aire condicionat). Hem fet una ruta cultural, des del Banyan Tree, el mes gros d'Estats Units i que deu tenir mes de 130 anys. Inexplicable. Un sol arbre ocupa tot un parc, suficientment gros perque molta gent hi descansi, hi bereni, s'hi faci fotos, els nins i nines juguin, i practicament no es molestin els uns als altres. Despres hem vist l'Old Courthouse, amb exposicio sobre la captura de balenes, antiga activitat comercial de la zona. Hem seguit els carrers marcats amb senyals que mostren els noms dels llocs historics. Esglesies, una rere l'altra, una petita preso, un mango que quasi em cau damunt el cap, flors arreu. I molta calor.

Per dinar hem triat un Thai, que ha estat molt bo.

L'horabaixa, el vent ha aparegut amb ganes, bufant de valent, i hem pogut veure com l'ocea s'enfurismava per moments. Hem tornat prest, gaudint una bona estona d'un Arc de Sant Marti precios.

A Wailuku encara plou. Be, ja ho he dit, pero es que no atura. L'encarregat del somriure no hi es... i ara anirem a fer bugada.

Hawai'i - Maui

10 d'agost, dilluns. Wailuku.

Ido no hem quedat... de moment. Despres de molt pensar-ho, avui mati hem fet una reserva pel proper cap de setmana al mateix hostal i hem acordat una excursio als volcans pel diumenge. Un dels homes de l'hostal n'es el guia.

Hem tornat el cotxe a l'aeroport i hem cercat un vol cap a Maui. No n'hi havia cap de directe, aixi que amb go! hem volat fins a Honolulu i despres fins a Kahului, a Maui. Hem vist altra volta les illes des de l'aire.

A l'aeroport de Kahului hem demanat informacio sobre llocs on quedar i manera d'anar-hi. "Heu de telefonar". Telefonar? Si ens ve just entendre quan ens parlen cara a cara! Telefonar? Ido si, he telefonat a l'hostal que ens han recomanat i un jove m'ha dit que si, que hi havia lloc i que venia a cercar-nos. Genial. Ja al cotxe ens ha dit que s'acosta una tormenta tropical que durara uns quants dies. I no es broma, com hem pensat en un primer moment.

L'hostal (Northshore Hostel) esta molt be, nomes que el de Hilo ha deixat el llisto massa alt.

A veure que ens espera a Maui...

Hawai'i = perill constant

Hilo, 9 de juliol, diumenge. 20:25.

Estam cansades. No seria just dir que fisicament, perque exercici n'hem fet poc, pero ens hem mogut molt. Li hem tret el suc al cotxe, i tambe al dia.

A les cinc i mitja m'he despert. Tothom dormia. He voltat fins les 6 i llavors m'he aixecat. M'he dedicat a estudiar la guia.

Hem sortit de l'hostal que ja eren les 10, previa berenada al bar del costat. Com que ahir ja vam explorar part de la costa sud-est, hem decidit anar cap a l'altre costat i admirar Hamakua Coast. A la dreta, el mar, a l'esquerra, la muntanya. A banda i banda de la carretera, vegetacio tropical. Ens hem aturat a les Akaka Falls, un parc on es poden veure dues cascades ben polides, envoltades de milers d'arbres, plantes, flors... plovia poc, pero suficient per fer mes entretinguda la visita. Malauradament, l'escala que condueix d'una cascada a l'atra esta en obres i hem hagut de desfer el cami dues vegades, pero ha valgut la pena.

Hem continuat mes cap al nord i la seguent aturada ha estat a Laupahoehoe, on les ones pegaven de veres. Hi ha un petit monument en memoria de les 159 persones que un tsunami se'n dugue el 1946.

No ens hem tornat aturar fins a Waimea, pero l'espectacle des del cotxe ha estat del tot meravellos. En aquest petit poble hem tornat triar un restaurant italia per dinar. Amanida i pizza, tot molt bo.

Canvi radical de paisatge. Un vertader desert s'esten entre la carretera de Waimea a Kailua i la gran muntanya, Manua Kea. Vegetacio minimalista alternada amb terra volcanica i algun riu de lava. Era com ser a una altra illa completament diferent.

Hem fet un canvi de direccio cap al mar i hem passat per Waikoloa, tot resseguint el nord de Kona Coast i tot Kohala, el punt mes septentrional de Hawai'i.

Cercant el monument al rei Kamehameha (si, el rei, no el crit mes famos de Son Goku) ens hem endinsat per un cami ple de clots. Al final, no hem trobat ni monument ni res, el cami acaba a les roques i no es pot passar a peu degut als desperfectes ocasionats pel terratremol de fa uns quants anys. Per tornar a la carretera, he conduit jo (pssst, que no ho puc fer! -en teoria-).

Seguint la carretera han tornat apareixer les plantes tropicals i els torrents d'aigua. I Maui. Que si, que allo que surt per damunt dels nuvols es Maui...

S'acaba la carretera i apareix Polulu Valley Overlook, mes vistes impressionants del mar, els penya-segats i la vall. Un munt de cartells avisen de diferents perills, entre ells, les foques monjo que sovint descansen a la platja. M'he aventurat a baixar un poc, pero he considerat que se'm faria fosc si volia arribar a baix.

Tornada repetint paisatge, pero no del tot escenari. Tot i que la guia ho desaconsella, hem agafat la Saddle Road, una carretera que passa entre les dues muntanyes. Ens ha encantat. Posta de sol, nuvols baixos, curves, rectes, vaques, cavalls, nenes, mes rius de lava... (i dues hores i mitja per arribar a Hilo!). Podem dir, amb el cap ben alt, que hem sobreviscut a la carretera mes perillosa de Hawai'i.

Definitivament, aquesta es l'illa del perill. Si t'acostes a les muntanyes, perill de foc. A la costa, perill de tsunamis. Perill de roques a la carretera, perill de vent, perill d'onades, perill d'esfondrament...

Tanta sort que avui hem posat banda sonora a l'excursio: Coldplay i The Script ens han acompanyat. I una vegada a Hilo, la plaga de granotes que fan que molta gent hagi de dormir amb taps -es al.lucinant el renou que arriben a fer- ens han donat la benvinguda. Crec que dema encara no partirem. Aquesta illa te mes per mostrar-nos!

O'ahu - Hawai"i

Hilo, 8 de juliol, dissabte. 21:05.

Com es habitual hem acabat la son ben prest. Les nostres companyes dormien i hem procurat no fer massa renou mentre feiem les maletes.

Aban d'acomiadar-nos de l'hostal hem fet una visita a l'Starbuck's, on no han entes el que els hem demanat. Tanta sort! Ens ha bastat be amb el batut que ens han posat.

Hem tornat les claus i hem anat al carrer a esperar un bus numero 20, el que ens ha duit fins l'aeroport. Una vegada alla, el jove que ens ha ates no entenia que tant ens era viatjar a Hilo o a Kona, el primer que sortis, o el mes barat... deia que no ens volia enviar al lloc equivocat. No hi ha lloc equivocat! Per pagar, li he mostrat les dues targes que tenc, perque trias, tampoc ho ha entes i ha cobrat meitat a una i meitat a l'altra. Finalment, volam a Hilo per poc mes de 100$ cada una.

A la sala d'embarcament hem descobert que el Burger King disposa de menu per a vegetarians.

El vol ens ha semblat molt curt, nomes 40 minuts, sobrevolant Moloka'i, Lana'i i Maui, que des de l'aire semblen poc habitades. Hawai'i (The Big Island) ha aparegut completament tapada de nuvols. A redols plovia. I hem imaginat fred, sensacio que ha fuit de cop una vegada fora de l'aeroport. Quina calor! Sembla que l'aire pesi al nostre voltant.

Primera peripecia del dia: llogar un cotxe. Entre que nomes na Xisca te llicencia internacional, la tarja ha de ser del mateix conductor, no en tenim de credit, na Xisca es menor de 25, enteniem que ens volien cobrar 400$ per dos dies (n'hem demanat tres pero com que sentir ploure) i que el cotxe que -a la fi- ens han donar es automatic... l'operacio ha durat bastant mes del que ens esperavem.

Segona peripecia: sortir de l'aeroport. Afortunadament, aprendre a conduir un cotxe automatic nomes ens ha costat tres frenades seques.

Tercera peripecia: trobar l'hostal que na Xisca havia mirat per internet, sense fer cap reserva, amb jo de copilot, ha resultat senzill. Un home molt amable ens ha llogat sense cap problema dues lliteres a una habitacio compartida. Aquest hostal es molt acollidor, per alguna cosa la guia que duim tambe el recomana.

Per dinar hem anat a un italia. Menjar com si fossim a casa, molt bo.

L'horabaixa l'hem passat dins el cotxe. Hem anat fins el Parc Nacional dels Volcans, pero no hem entrat, potser dema. Hem agafat un altre cami que ens ha permes observar de lluny el fumeral que surt del crater de Kilauea i passar per un dels rius de lava (refredada) que davalla del Manua Loa. Al llarg dels deu km llargs d'asfalt no sempre en bones condicions, hem trobat molts nenes, els ocells endemics de Hawaii. Ens ha agradat i impressionat a parts iguals.

Hem tornat a la carretera principal i hem fet un poc mes de cami fins el mar, fins Punalu'u Beach Park, pero hem arribat sol post, aixi que gairebe hem partit tot d'una.

Llarg el cami de tornada, mes encara plovent i a les fosques. Na Xisca ha superat amb escreix la prova de conduccio.

Sea Life Park

7 d'agost, divendres. Horabaixa.

A les 3 de la matinada totes dues estavem despertes. Hi ha hagut temps per llegir la guia, jugar amb en Sonic i "estudiar" alemany amb la Nintendo DS. Na Xisca, mentrestant, provant de tornar dormir connectada al seu MP3. Noves tecnologies...

A les 6 hem trobat que bastava de fer voltes, ens hem dutxat i hem sortit a la recerca d'un lloc per berenar. Avui l'escollit ha estat un Starbuck's. Hem anat a Ala Moana Center, des d'on parteixen tots els autobusos. Hem dubtat una mica, pero al final ens hem decidit per agafar la linia 57, que travessa les muntanyes, passa per Kailua i segueix la meitat costa est fins el Sea Life Park, el lloc on hem triat passar el mati. El temps va canviant a mesura que ho fa el paisatge. Partim amb sol -i l'aire condicionat gelat-, a les muntanyes esta ennuvolat i arribam altra volta amb sol. I calor. Al mar, ones que deuen ser petites, pero que basten be.

El parc ens ha agradat. El preu que hem pagat inclou tres espectacles, un amb lleons marins i dos amb dofins. Hem vist mantes enormes de ben a prop, i tortugues marines. Hem fet quatre hores que han passat ben aviat. I hem apres que "small" vol dir en realitat "gros". El menjar, vagis on vagis, et surt per les orelles.

Despres de veure-ho tot, hem esperat el proper bus, pero una linia diferent per poder gaudir la costa sud. Tots els pobles son iguals, i sembla que les cases siguin prefabricades. No ho podem assegurar, pero diriem que si.

Els gratacels ens han donat la benvinguda de nou a Waikiki. Tenim companyes d'habitacio (almenys hi ha les maletes), pero els nostres comptes son de partir dema, aixi que no hi haura massa temps de fer amistats.

Ara descansam, pero amb el despertador posat, que no ens passi com ahir...

Vespre.

Quasi... na Xisca no es podia aixecar. He anat sola a fer una volta i visitar el ciber d'ahir. Una hora mes tard na Xisca seguia dormint. Les companyes d'habitacio ja son aqui. Pero tret de quatre paraules cordials, no hem aprofundit gens.

He fet aixecar na Xisca. Hem anat a un ABC -alabats siguin- per comprar alguna cosa lleugera i hem arribat a la platja. Alla, musica local cortesia dels hotels, Lluna plena pacifica, ones, arena... I es hora d'anar a dormir. Dema no sabem on farem cap. La sort, l'energia, ho decidiran. Potser Hawai'i?

Jet lag

6 d'agost, dijous. Waikiki, 07:38 (Hora local)

Quin dia mes llarg el d'ahir...

A San Francisco teniem unes hores pero les vam passar dins l'aeroport mateix, tot havent passat, es clar, els incomptables controls. Una de les preguntes dels questionaris era si havies visitat una granja abans de viatjar... He posat que si, i he hagut de passar un control "extra" on m'han demanat si les sabates que duia havien trepitjat la granja (?).

Cinc hores i mitja de vol mes, i a les 21:15 hora local, arribam a Honolulu.

Un "transfer" ens ha duit fins l'hostal i un jove molt amable ens ha explicat les condicions que no hem entes.

Hem dormit benissim. Ara anam a iniciar la nostra aventura a O'ahu, la primera illa que visitam.

Mitjanit.

Jet lag? Tot arriba. A les 15:00 hem anat a fer "un poc d'horeta" i jo m'acab d'aixecar. Na Xisca encara dorm.

Avui mati hem sortit de l'hostal i hem partit en direccio contraria al mar. Darrera la ciutat s'alcen unes muntanyes impressionants, sembla mes un decorat que altra cosa. Els nuvols tapen els cims. Hem fet tot Ala Wai Boulevard, sense trobar un trist bar on anar a berenar. Al final del carrer hem girat a Kapahulu Avenue, on ens hem trobat una escola. No sabem si fan vacances o no, pero hem vist alguns nins i nines amb motxilles i un autobus escolar. I hem topat amb el mar, a Kalakaua Avenue. Hem entrat a un ABC Store (n'hi ha per tot i pots trobar de tot), hem comprat el berenar i hem anat a Kuhio Beach Park (la platja) a menjar i mirar la gent que feia surf. N'estava ple!

Hem passejat per Central Waikiki Beach, per Gray's Beach, per Fort DeRussy Beach, ens hem aturat per consultar la guia, hem seguit per Kahanamoku Beach i ens hem assegut vora la Hilton Lagoon per admirar i fer temps. Com el seu nom indica, es una llacuna artificial de l'hotel Hilton, pero es publica, almenys la part on hem estat nosaltres.

Un poc mes endavant hem trobat Ala Moana Boulevard, interessant si dema volem agafar un bus. Hem fet aquest carrer com a quatre vegades: nomes per passejar, cercant internet, cercant un lloc per dinar i finalment per tornar a l'hostal.

No ha estat gens facil trobar un local amb internet. La guia posava que al llarg de Kuhio Avenue en trobariem molts. El cert es que nomes n'hem trobat un. 6$ l'hora.

Per dinar hem tornat a Ala Moana Boulevard. Quin dinar! Nomes hem demanat un plat, tanta sort! No hi ha por de quedar-se amb gana. Na Xisca ha demanat una amanida i jo una truita amb espinacs i xampinyons. Tot enorme! A sobre, pankakes, que han quedat. No podem amb tot.

I ara, a patir el jet lag. Ja no tenc son i es mitja nit. Pero dema volem fer la volta a l'illa, em conve intentar tornar dormir. Bona nit.

Mediterrani - Pacific

5 d'agost, dimecres.

Gatwick Airport. 02:42 (Hora local) 03:42 (Mallorca)

Primera estacio assolida. Som a l'aeroport de Gatwick. Hem d'esperar a les 05:40 que obrin les taquilles per comprar el bitllet de bus que ens dura a Heathrow. Un taxista ja ens ha oferit els seus serveis, pero de moment no els necessitam.

Encara hi ha molta gent (tampoc puc escriure paraules amb "c" trencada, sera dificil aixo!), supos que esperant vols de connexio o be el mateix que nosaltres. Al final no m'he emportat l'ordinador... massa mals de caps. No sabem on dormirem i no em vull arriscar a perdre'l. Na Xisca intenta dormir, estirada a unes butaques que hem trobat. Tres hores poden passar molt rapid, pero tambe poden arribar a posar dels nervis. Confiarem en la primera opcio.

M'he comprat un quadern i dos boligrafs. No podia concebre quinze dies sense escriure res de res.

Aventura iniciada (quantes en fa, enguany?). Hawaii ens espera... qui m'ho hauria dit.

13:15 (Hora a Mallorca, aqui no ho se).

Volam. Fa estona i el que ens queda. Que dificil es arribar a America! No tan sols aixo, que dificil es moure's per Heathrow! Sembla que feim una gimcana, ara cap aqui, ara cap alla, un control rere l'altre...

A l'avio ens han donat un coixi, una manta i bon dinar. Hem intentat omplir uns questionaris obligatoris per poder entrar als Estats Units, pero hi ha coses que no sabem que contestar.

Estic mirant una pel.licula en alemany... hauria de fer-ho en angles, que vaig ben perduda (i pensar ara que sempre anava molt be quan l'estudiava a l'escola...). A sobre, a Heathrow m'he comprat una guia de conversa en TURC!

No se quantes hores queden de vol, nomes que quan arribem a San Francisco sera si fa no fa la mateixa hora que ara...

"Eppur si muove".

Sobrevolam Islandia.

19:20 (A Mallorca).

Fa mes de set hores que volam. Ja no entretenen ni les pel.licules, ni la radio, ni els llibres. Hauria de caminar una distancia una mica major que la que ens separa dels banys... pero aquests avions no estan fets per passejar-s'hi.

Deuen quedar unes tres hores. Ho superarem, clar que si. Tanta sort que a San Francisco tenim unes hores per estirar les cames i refrescar la ment. No se quina de les dues parts tenc mes entumida.

Sobrevolam Canada.

Waikiki

Que dificil ha estat trobar un lloc amb acces a Internet. Na Xisca i jo hem caminat tot el mati. Encara no ens podem avenir de ser alla on som, ens fa molta gracia pensar que a Mallorca (i Menorca) qui mes qui menys deu dormir, mentre aqui pensam on podem anar a dinar. No ens falten ofertes, llocs de menjar si que n'hem trobat a cada passa. No m'he oblidat de les normes ortografiques, no, pero no hi ha accents. Em fan moltissima falta i veig que almenys aquests quinze dies m'haure de resignar a escriure d'aquesta manera. A Gatwick em vaig comprar un quadern i dos boligrafs, per anar redactant el que ens passava. Com que ho he deixat a l'hostal, avui horabaixa o dema tornarem i ho passare al bloc. Aixi, aquest escrit servira nomes d'introduccio a aquesta aventura que acabam d'iniciar.

No tenim molt clar si patim jet-lag o si simplement estam cansades. El cert es que hem dormit tota la nit. Despres d'un dia que per nosaltres ha durat quasi 40 hores, normal.

No se com anira aixo de penjar fotos, ho intentare de totes maneres. Mmm, ara que ho veig, aquest ordinador no te entrada USB (?). Haure d'editar els missatges mes endavant.

Fins mes tard, des de Waikiki -encara no ens ho acabam de creure-.

Berlin

Aeroport Berlin-Tegel. 15:16.

Estic cansada, trista i uns quants adjectius més que no escriuré per no fer caure l'àura d'optimisme que m'envolta normalment. He deixat Viena, ben dematí, després de quatre setmanes intenses d'alemany, de cultura, de bons moments. Em fa falta que algú em xerri, en alemany, és clar.

A les 4:30 ha sonat el despertador, encara que la veritat és que no he dormit gaire. No podia. No volia. He deixat una carta per la recepció amb les claus, però ho he deixat tot a l'habitació. Igual no he fet bé. A les 5 ja era a Schottentor, en menys de mitja hora he arribat a Landstrasse, però ha resultat més complicat del que em pensava comprar el bitllet per anar a l'aeroport i trobar el tren. Aquesta estació està en obres i la informació no és gens clara. He descobert que faltava mitja hora perquè partís l'Schnell-Bahn. Mentre esperava ha aparegut n'Eva. Al final, sense planejar-ho, encara hem tengut un poc més de temps per compartir. Ella vola cap a Köln, li han concedit una beca i farà un altre curs de tres setmanes. A l'aeroport també hem hagut de fer un poc de gimcana per trobar els mostradors de facturació i el camí cap a les portes d'embarcament, però ho hem aconseguit. El meu vol anava primer, i ens hem acomiadat definitivament.

El viatge fins a Berlin deu haver estat bo, el fet és que he dormit tot el temps. Una vegada al meu destí provisional, com que tenia molt de temps, he agafat el bus i he anat cap al centre, prèvia demanda de visita recomanada. He baixat a Brandenburger Tor i he fet el camí fins a Alexanderplatz, aturant-me totes les vegades que he volgut. Dues d'aquestes vegades, a les esglésies de Sant Hedwig (quina gràcia) i de Santa Maria... i asseguda als seus bancs ha comparegut la plorera que em vaig aguantar ahir. Ai!, aquest sentir! Per sort, a Alexanderplatz hi havia un trio de corda que m'ha alegrat un poc, interpretaven molt bona música.

El cansament ara mateix em pot. He tornat a l'aeroport una hora abans del que era necessari. En Muammer m'ha escrit. Ha anat a la residència però allà ningú no sap res de cap carta ni de les claus... no és tan difícil pujar a l'habitació a comprovar-ho, no? Idò es veu que sí, he d'escriure un mail a l'home gens simpàtic i després ja veurem si li donen la fiança a en Muammer o què. Mitja hora per embarcar. Tres hores de vol i seré a Mallorca una altra vegada. Potser partir amb son és una bona idea per bloquejar una mica el cap, però contínuament em vénen flaixos i la sensació de buit (pel que he deixat, no pel que me'n duc) em fa un nus a la gola. Supòs que necessit plorar a pler. Sol ser això. O contar-ho tot amb la mateixa passió amb la que ho he viscut. Sent, sent molt a dins meu, però també sé que la intensitat de vegades és inversament proporcional al temps que fa que ha passat. Calma...

Felanitx. 23:48.

No sé si valdria més obviar el que ha passat durant el camí de tornada. Però no seria jo. He plorat, en veu baixa per no molestar els veïnats, però he plorat. Quan deixàvem Berlin, quan hem sobrevolat el mar, quan he vist Menorca, quan pensava en totes i cadascuna de les persones que han quedat a Viena o, com jo, han partit cap a casa...

Llarg, el camí. I a Palma m'esperaven els meus pares. Hem anat a Sant Jordi a veure un combat de glosat. Em pot el cansament. I no vull anar a dormir. És com si tot s'hagués d'esvair pel fet de tancar els ulls i oblidar durant unes hores. Necessit algú que m'abraci fins que em quedi dormida...

Ich liebe... ich mag... ich vermisse... ich bin... ich möchte...

Comiat

Divendres, 31 de juliol.

Quina ràbia em fa no poder acomiadar-me. Quina ràbia em fa haver de partir. Quina ràbia em fa que alguna gent es cregui amb el poder suficient per llevar la vida a altres. Dia trist, dia d'emocions a flor de pell, dia de comiats, dia de començar a pensar en el que ve a partir d'ara.

No hi érem tots. Ens hem trobat a la nostra classe per darrera vegada i hem anat al Café Central, on na Christiane havia reservat una taula. Ja hi havia estat al febrer, i m'ha agradat ben igual que aquella vegada, només que era matí i no hi havia ningú tocant el piano. No hem fet molt de temps, suficient per fer un cafetet i alguna foto amb el quadre de Sissí.

A les 11 hem arribat a la Universitat, a la grossa, a la principal. Hem anat a una sala bastant ampla que tenia el sòtil pintat, com no, per Gustav Klimt. Allà la mateixa dona del primer dia ens ha donat l'enhorabona (això sí, avui només alemany) i les gràcies. Tot seguit ha llegit una relació de nombre d'estudiants per país d'origen. Molts països tenien una representació d'entre 1 i 6 persones, però quan anava augmentant, i ha sobrepassat la xifra de 30, en tercer lloc es trobava EEUU, en segon lloc Espanya i, evidentment, en primer lloc per nombre de participants, Turquia. Finalment ha anat dient el nombre de curs, el seu mestre o la seva mestra, i els tres alumnes que han tret millor nota de cada aula, que tenien un petit obsequi. Ho he trobat entre lleig i innecessari. Així i tot, diré que de la nostra classe, els millors -per nota- han estat n'Eva, na Lenka, i el nostre estimat Herr Kiss, en Gábor. Per acabar, una foto de grup. I començam els comiats. En Baris ha partit sense dir-me res i m'ha sabut greu, però he tengut tot l'horabaixa per assimilar-ho... total...

Migdia fent maletes i netejant. No he anat a veure l'home de la recepció i ho hauria d'haver fet. Més avall explicaré perquè. A les 16h he anat a trobar-me amb en Herwig per darrera vegada. Hem fet un llarg passeig al costat del Donau. I una hora i mitja més tard ens hem dit adéu, però sense tristesa.

Abans de sortir una altra vegada per anar al campus, he passat per la recepció. Tancat. Què vol dir això? Que demà me'n vaig ben prest i no he recollit la fiança que vaig deixar el primer dia. Adéu...

A les 19h, puntual com sempre, era al campus esperant. Pensava que avui vendria tothom, però no ha estat així. Ha arribat en Muammer i de seguida ens hem trobat n'Eva i en Gábor, de lila, com jo... Un poc després ha arribat na Lenka amb la seva germana i el company d'aquesta. Una copa de vi blanc per cadascú. En Baris i na Luciana han arribat junts (ho he somiat o ja havien sortit junts de la Universitat, què té més?). Llavors n'Ivan. Molts temes de conversa, per exemple la desorientació d'en Gábor d'ahir vespre, la manera de moure les mans d'en Piotr que és realment còmica, algú que té "problemes" amb l'olor corporal, com és de guapa na Christiane, l'amor...

En Gábor no ha volgut temptar la sort i ha partit prest. Llavors ha arribat en Piotr. Cerveses i "nachos". I poc a poc la gent ha escampat. Cap llàgrima, tot i que avui migdia en tenia moltes ganes. Meravellós comiat amb en Muammer. Adéu companys i companyes. Tot un plaer compartir aquesta meva primera experiència a l'estranger amb vosaltres. I no direm res més, que després no es pot complir i de vegades les paraules no basten. Ich liebe...