Necessitava una mica de banda sonora per començar aquest escrit. Ja he connectat el meu disc dur extern amb tota la música que he anat acumulant aquests darrers anys i ara mateix sona Haurtxoa sehaskan, amb la veu femenina d'Aritzak. Música euskalduna. Vés a saber què sonarà després.
El 22 de gener de l'any passat vaig escriure que volia fer-me una casa i ser mare. Cap de les dues coses duu camí de fer-se realitat a curt termini. La primera no em sap molt de greu, total som ben poc a Mallorca i quan hi som estic bé allà on som, supòs que si hi passàs molt temps tornaria el neguit per tenir un espai més propi. La segona... no em fuig aquella dèria que ja dura massa anys. Massa o no, però el desig hi és. Qued embadalida davant els infants que van apareixent, alguns de companyes meves que ja han trobat aquest camí, d'altres de trobades fortuïtes. Som conscient del que suposaria, dels canvis que inevitablement hi anirien lligats. En tenc tantes ganes... I no puc esperar que aparegui el "pare ideal", més que res perquè no crec que existeixi, almenys no el "pare-parella". És una responsabilitat i una càrrega a la consciència massa gran per demanar-ho a qui tenc ganes de demanar-ho (potser també em falta valor -tot i haver-ho insinuat alguna vegada- i em pot la maleïda vergonya implícita en qualsevol conversa). He tornat mirar informació sobre reproducció assistida - inseminació artificial (cap de les dues maneres de dir-ho em fa el pes). Com ho feim?
És el moment? No ho sé. Quan es sap? Hi ha alguna senyal? Ho he de pensar més? Ho faig i ja està? Ja està... però com? No estic boja, no? No. Segur que no. Ets una dona que tot i les teves ambigüitats el que saps cert és que et mors de ganes d'introduir canvis a la teva vida, canvis que suposaran el repte (i el plaer) de dur endavant una nova vida, i viure la teva per aquesta nova. M'explic? Crec que sí.
Som a Menorca. Per acabar sona Ken Zazpi.
El 22 de gener de l'any passat vaig escriure que volia fer-me una casa i ser mare. Cap de les dues coses duu camí de fer-se realitat a curt termini. La primera no em sap molt de greu, total som ben poc a Mallorca i quan hi som estic bé allà on som, supòs que si hi passàs molt temps tornaria el neguit per tenir un espai més propi. La segona... no em fuig aquella dèria que ja dura massa anys. Massa o no, però el desig hi és. Qued embadalida davant els infants que van apareixent, alguns de companyes meves que ja han trobat aquest camí, d'altres de trobades fortuïtes. Som conscient del que suposaria, dels canvis que inevitablement hi anirien lligats. En tenc tantes ganes... I no puc esperar que aparegui el "pare ideal", més que res perquè no crec que existeixi, almenys no el "pare-parella". És una responsabilitat i una càrrega a la consciència massa gran per demanar-ho a qui tenc ganes de demanar-ho (potser també em falta valor -tot i haver-ho insinuat alguna vegada- i em pot la maleïda vergonya implícita en qualsevol conversa). He tornat mirar informació sobre reproducció assistida - inseminació artificial (cap de les dues maneres de dir-ho em fa el pes). Com ho feim?
És el moment? No ho sé. Quan es sap? Hi ha alguna senyal? Ho he de pensar més? Ho faig i ja està? Ja està... però com? No estic boja, no? No. Segur que no. Ets una dona que tot i les teves ambigüitats el que saps cert és que et mors de ganes d'introduir canvis a la teva vida, canvis que suposaran el repte (i el plaer) de dur endavant una nova vida, i viure la teva per aquesta nova. M'explic? Crec que sí.
Som a Menorca. Per acabar sona Ken Zazpi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada