Dilluns, 22 de febrer.
22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...
Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!
Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.
Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant.
A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...
Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.
A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...
Sí, sí, sí, ja sé com es diu i on és el restaurant: Es diu Euphoria, Grunberger-Strasse cantó Simon Dach-Strasse! Danke sehr!!!!
ResponElimina