Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (i IV)

Diumenge 10 d'abril.
Dec haver dormit unes... bé, millor no ho cont, que l'efecte placebo deixarà de funcionar. El nombre de persones que baixen a berenar disminueix escandalosament. Però seguesc allà, al peu del canó, sense perdre'm res. 

Avui toca sortir d'Hamburg i anar una mica més al Nord, a Lübeck. Feim via cap a l'estació i cercam el tren. Què bé, és de dos pisos. Nyà, el pis de dalt és 1ª classe... Ens acomodam i, tot i que el trajecte és curt (40 minuts) més d'un acaba per tancar els ulls. 

Arribam a Lübeck una hora abans que comenci la visita guiada, així que feim una avançada pel nostre compte. Fins el primer cafè/forn. Hi ha una concentració de motos i no deixen d'anar amunt i avall.

A les 12 ens trobam amb la guia, que en un perfecte alemany ens explica que es diu Belén (eing?) i que és d'Oviedo (aaaahhhh). Per això xerra tan clar! Som a la Holstentor, antiga porta d'entrada a la ciutat, que degut al terreny fangós s'ha anat enfonsant devers un metre i segons com t'ho mires està torta. O molt torta. El casc antic, el que visitarem, és una illa que formen els rius Trave i Wakenitz. Ens expliquen una mica d'història, de com Lübeck va sortir més o menys ben parada dels bombardejos i que per això la majoria de cases són autèntiques -amb autèntiques vull dir històries, no de bades la UNESCO les ha declarades patrimoni de la humanitat-; ens mostren les casetes construïdes als patis interiors de les cases més grans, a les que s'hi accedeix a través de passadissos. Sense cap dubte el que més impressiona és la plaça de l'ajuntament. La visita s'acaba just davant la casa/museu de la família de Thomas Mann. Ja està? Ara que ens havíem avesat a Frau Ginseng tot sembla curt! 

Entram a la casa/museu i ens deixam seduir per la lletra impresa. Tenc a les mans els llibres de la tetralogia bíblica sobre Josep i els seus germans, o Alexander, de Klaus Mann (fill de Thomas), però tenint en compte que a casa m'espera Der Zauberberg que encara no he llegit, em conform amb això, en tenir-los a les mans. N'Inma necessita anar al bany i em deixa algunes de les seves coses. Passen els minuts i no torna. Surt el mestre que ha rebut una telefonada seva. Inma? Estàs bé? Ostres, s'ha quedat tancada i no pot sortir! Al final ho aconsegueix, però l'ensurt és notable. 

Anam a passejar una mica i a cercar un lloc per dinar. Només som 9, no serà tan difícil. No, el complicat és trobar un restaurant obert! Vist que hem arribat a l'altra banda de la petita illa i només hem vist un turc obert, tornam enrere i hi entram. Demanam, quasi tots el mateix. L'home és tot sol (esporàdicament surt una dona, però no cuina), i podem veure com ho prepara. Mmmm, quina bona pinta. El temps passa entre rialles (com no) i converses. Quan ho té tot a punt i ens duu el dinar, hi ha un plat de més. A veure, tothom té el seu menjar... deixa-ho per aquí enmig que algú li farà cas... i és aleshores que el mestre, que havia quedat visitant una exposició, fa la seva entrada triomfal, adjudicant-se el plat que sobra. Estam convençuts que estava preparat, que s'ha posat d'acord amb algú que li ha demanat dinar... idò no. És una autèntica coincidència.

Compres fetes (diuen que el massapà és molt bo, malauradament no m'agrada), tornam al tren i cap a Hamburg. A aquestes alçades el seny em recomana que me'n vagi a l'hotel, a descansar una estona. 

El vespre tenim taula reservada al Bullerei, al mateix barri on havíem sortit divendres. És un local gran, curiós, on ens tenen un menú preparat. En seure, m'adon que hi ha una botella d'oli. S'illa, es diu. Espera, això no sona gaire alemany. És oli mallorquí! I si qualsevol cosa m'emociona, un oli de Mallorca a la taula no serà menys. El menjar és molt bo i la companyia millor. Na Maru, una de les companyes de viatge, deixa anar que és el seu aniversari, i evidentment no acabarem la vetllada sense un Zum Geburtstag viel Glück. Resulta que per allà a prop hi ha un cuiner molt famós que surt per la tele alemanya. Ens farem una foto amb ell? És clar! I sortim ja a mitjanit, xalests, cap a l'hotel a fer maletes. Bé, això jo que me n'he d'anar a les 4 i mitja de la matinada cap a l'aeroport...

Un comiat breu i la majoria se'n va a dormir. Un petit comitè queda a fer la darrera cervesa i em guard les emocions a la butxaca, que no és qüestió de muntar el numeret. Tenc tant per agrair...

Anam a dormir, una hora i mitja em queda, però no puc... la intensitat amb què visc la vida, la passió que m'acompanya vagi on vagi i amb la companyia que sigui... I mentre em moc entre el plorar i el no plorar, ja és hora de partir. Adéu. Fins aviat.

Me'n vaig amb taxi. L'home que el condueix deu pensar que perquè és prest i vaig mig adormida, no m'adonaré que m'està intentant cobrar 43€ enlloc dels 23€ que marca la pantalla...

Gràcies a tots i totes per convertir, una vegada més, un viatge més en un viatge memorable. Crec que ho he dit tot, i el que no, es deixa intuir zwischen den Zeilen.