Diumenge, 27 de març.
07:30. Sona el despertador i me'n vaig a dutxar.
08:00. Na Sílvia diu que el seu rellotge torna posar les 7:00. Ai, aquest cansament ja fa fer coses, només havia canviat l'hora del mòbil. Baixam a berenar.
08:50. Som a l'aturada d'autobusos, volem agafar la línia 22 però el diumenge no circula, així que agafam la 25. (Ningú pel carrer)
10:00. Havent vist tot el que es pot veure i atès que avui no obrin, tornam a l'aturada de l'autobús.
10:55. Som a Leopoldskron (un dels escenaris de "The Sound of Music").
11:15. Ens perdem un poc i enlloc de tornar a l'aturada corresponent, caminam més del compte i sortim bastant més enfora. Oh, sorpresa, per aquí sí que passa la línia 22 els diumenges!
12:15. Decidim tornar a Viena amb el tren que surt al cap de mitja hora. Compram dinar, que ens el menjam mentre esperam. Incomprensiblement, a tota l'estació encara no han canviat l'hora (igual que als rellotges públics de la resta de la ciutat), i s'anuncien els trens que fa una hora que han partit. Haurem d'endevinar quin és el nostre.
12:40. Arriba el nostre tren. No, espera, que aquest és més petit. I no se'n va a Linz.
12:43. -Mmmm, estooo... Perdoni senyor, què ens pot dir quina hora és?
-Sí, mirau, l'hora dels rellotges de l'estació és la correcta.
-Què????!!!! Hahahahahahahahahaha... (i així mitja hora, més o manco).
És a dir, a sobre que diumenge avançaven l'hora, havíem anat tot el matí amb una altra hora de més!!!! Ens havíem aixecat a les 06:30!
Al final vàrem haver d'esperar una hora més a Salzburg, després dues hores a Linz (que vàrem aprofitar per veure'n el centre) per arribar a Viena devers les 20:00.
Vàrem acabar el dia demanant menjar per internet.
Dilluns 28 de març.
Dia de Schönbrunn. Després de la primera mirada ràpida al palau i als voltants, vàrem entrar al zoo. Devia ser un poc prest, perquè molts dels animals dormien... Res especial a contar, m'encanta aquest zoo i ens hi vàrem passar tot el matí. Ah, sí! El petit panda, que ja es pot veure! Quina monada! (vull dir, pandada, no?)
A les 14h els vaig deixar encara visitant cocodrils per anar-me'n a l'escola.
En sortir-ne vaig anar ràpidament cap al Musikverein. Hi vàrem arribar al mateix temps. El vespre abans havíem reservat entrades per veure un concert de la Simfònica de Viena. Sempre és una experiència entrar a aquest edifici, que des de fora sembla que no ofereix res de l'altre món, i en veure l'escenari on cada primer de gener comença l'any amb el concert més famós del Món, un no sap si emocionar-se o decebre's perquè en realitat és més petit del que sembla per la tele. Jo sempre trii la primera opció. Vàrem gaudir d'una hora i mitja de Mahler (i el cor es va guanyar el sopar estant quasi una hora darrere l'orquestra i cantant només els cinc o deu minuts finals).
Una senyora malsofrida quasi em va fer sortir els meus instints assassins. Una senyora que no pot sofrir que els nins i nines s'interessin pel que està passant a l'escenari. Una senyora que fa tot el possible perquè aquests nins i nines no vegin res (quan els menuts feien tanta bonda que era quasi increïble). Una senyora que es comporta com si hagués pagat l'entrada més cara i qualsevol moviment insignificant li destrossa el concert. Senyora! Compri's un balcó per a vostè soleta!
Per sopar vàrem (vaig, hihihi) triar l'Einstein, just devora l'ajuntament. Bon menjar i abundant, quina panxada! A la mateixa plaça de l'ajuntament hi havia caramulls d'arena o terra i algunes que no sabíem perquè devien ser... Na Sílvia va dir que igual hi havia un campionat de bots de cotxes o motos... sí, clar, i amb el primer bot s'estamparan a la façana de l'ajuntament! Idò no anava tan desencaminada, era per a bicicletes.
Vàrem aprofitar per passar per davant el Burgtheater i el Parlament, i després a casa a dormir.
A les 14h els vaig deixar encara visitant cocodrils per anar-me'n a l'escola.
En sortir-ne vaig anar ràpidament cap al Musikverein. Hi vàrem arribar al mateix temps. El vespre abans havíem reservat entrades per veure un concert de la Simfònica de Viena. Sempre és una experiència entrar a aquest edifici, que des de fora sembla que no ofereix res de l'altre món, i en veure l'escenari on cada primer de gener comença l'any amb el concert més famós del Món, un no sap si emocionar-se o decebre's perquè en realitat és més petit del que sembla per la tele. Jo sempre trii la primera opció. Vàrem gaudir d'una hora i mitja de Mahler (i el cor es va guanyar el sopar estant quasi una hora darrere l'orquestra i cantant només els cinc o deu minuts finals).
Una senyora malsofrida quasi em va fer sortir els meus instints assassins. Una senyora que no pot sofrir que els nins i nines s'interessin pel que està passant a l'escenari. Una senyora que fa tot el possible perquè aquests nins i nines no vegin res (quan els menuts feien tanta bonda que era quasi increïble). Una senyora que es comporta com si hagués pagat l'entrada més cara i qualsevol moviment insignificant li destrossa el concert. Senyora! Compri's un balcó per a vostè soleta!
Per sopar vàrem (vaig, hihihi) triar l'Einstein, just devora l'ajuntament. Bon menjar i abundant, quina panxada! A la mateixa plaça de l'ajuntament hi havia caramulls d'arena o terra i algunes que no sabíem perquè devien ser... Na Sílvia va dir que igual hi havia un campionat de bots de cotxes o motos... sí, clar, i amb el primer bot s'estamparan a la façana de l'ajuntament! Idò no anava tan desencaminada, era per a bicicletes.
Vàrem aprofitar per passar per davant el Burgtheater i el Parlament, i després a casa a dormir.
Dimarts 29 de març.
Per tal de gaudir de les vistes de Viena, amb el solet que feia, vàrem pujar al Kahlenberg (Camembert segons el dialecte vienès de na Sílvia). Una hora bona de camí per, incomprensiblement, trobar l'aparcament i el camí d'accés estibat de cotxes, quan normalment està ben buit. A més, en dimarts. Hi havia una carpa muntada i centenars de persones que anaven amunt i avall. Fins aquí, tot "normal", però quan ens vàrem fixar que tota aquella gent anava de blanc de cap a peus (difícil coincidència), que feien fila per entrar no sabem on i sortir-ne una altra vegada en fila i en complet silenci, vàrem sospitar que no era un bon dia per fer aquesta visita. Després de llegir algunes coses com "cura", "ànima" o "eternitat" ens vàrem retirar discretament. Em deman si quan anàvem a les Vetlles de Lluc fèiem tanta por...
Vàrem desfer el camí per anar cap a una altra banda de Viena, al Lainzer Tiergarten, on es poden fer excursions, veure animals o visitar l'Hermesvilla, regal de Francesc Josep a la seva esposa Sisi, per quan estàs "estressada". Res, una "caseta" de cap de setmana.
I jo havia de tornar a la feina, així que vaig deixar en Miquel i na Sílvia davant l'Òpera. Més tard ens vàrem tornar trobar devora l'escola, a la sortida que na Sílvia va batiar com a Stupendor -en realitat Stubentor- i que així es quedarà per cada vegada que hi passi (que és pràcticament cada dia). Em varen contar que havien anat al Prater i que havien pujat a una d'aquestes atraccions que a mi em fan tanta por. Quin coratge!
Per berenar en Miquel tenia ganes d'un Bratwurst... el que passa és que ens vàrem equivocar i l'experiència no va ser del tot bona.
Vàrem anar a sopar al Welt, el lloc on ens reunim els diumenges amb els amics de Viena. N'Arrate va venir. I crec que ni en Miquel ni na Sílvia s'haguessin imaginat mai que la feina del primer podria crear tanta expectació...
Dimecres 30 de març.
Comiat. Snif. M'encanta que venguin a veure'm. Però quan se'n van... snif... en fi... que ha estat tot un plaer tenir-vos aquí i recuperar una mica el temps que se'ns havia quedat no sabem ben bé on.
Vàrem anar a sopar al Welt, el lloc on ens reunim els diumenges amb els amics de Viena. N'Arrate va venir. I crec que ni en Miquel ni na Sílvia s'haguessin imaginat mai que la feina del primer podria crear tanta expectació...
Dimecres 30 de març.
Comiat. Snif. M'encanta que venguin a veure'm. Però quan se'n van... snif... en fi... que ha estat tot un plaer tenir-vos aquí i recuperar una mica el temps que se'ns havia quedat no sabem ben bé on.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada