Sílvia & Miquel experience (I)

Avís: degut a la densitat dels esdeveniments i a les rialles que em pegaran en recordar segons quins moments, el que ve a continuació no serà fàcil de contar.

Aquests darrers dies he gaudit de la companyia de les segones visites d'enguany: na Sílvia i en Miquel. Era un viatge que tenien planejat des d'abans de Nadal que va augmentar el nivell emocional en dir-me fa un mes que es casen al juliol (Wie bitte? Unes altres noces, això és una locura!). 

Varen arribar dimecres a vespre, tard. Abraçades i besades ràpides per agafar el metro i anar a ca nostra, a dormir i agafar forces pel que encara no sabíem que ens esperava. Amb el seu equipatge duien Quelitas -hihihihi- i, oh! sorpresa! tomàtigues de ramellet!

Dijous 24 de març.

Per qüestions burocràtiques havia d'anar a l'Ambaixada, però no massa prest, així que vàrem partir tira-tira cap al Naschmarkt, la Karlsplatz,  la Karlskirche, l'Schwarzenbergplatz amb el monument als soldats russos morts a la II Guerra Mundial que tornava tenir aigua a la font i, finalment, el Belvedere. Els jardins d'aquest palau encara no tenen flors i no es poden gaudir en tota la seva esplendor, però així i tot la visita val la pena. 

Després de resoldre les qüestions pendents a l'Ambaixada, vàrem anar a dinar, igual que amb les anteriors visites, al Reinthaler's Beisl, ben al centre, per tal que poguessin gaudir de l'experiència dels primers Schnitzel i Goulasch de la setmana. Inevitablement l'horabaixa havia d'anar a fer feina, però els vaig deixar a la porta del Hofburg, confiant que ells solets s'amararien de la Viena imperial. Crec que la col·lecció de vaixelles els va deixar entusiasmats...

Entrada de fosca ens vàrem trobar davant l'Stephansdom i vàrem tornar a casa a fer el sopar. Dia complet però relativament light.

* En Joan feia anys l'endemà, i li vaig comanar un berenar a domicili. Al final es varen equivocar i li varen dur un dia abans, però pel comentari que vaig llegir al Facebook, crec que li va agradar i es va sorprendre a parts iguals.

Divendres 25 de març.

Les sospites que no havia mirat bé els passatges de tren per anar a Salzburg es varen confirmar a la Westbahnhof. No eren tres hores, sinó cinc, i no anava directe, sinó que havíem de canviar dues vegades de tren. Però com que ens agrada l'aventura i un "petit" contratemps no ens desmunta el cap de setmana igualment vàrem partir. Fins a Linz va ser bo de passar. Més enllà el tren es fa un poc feixuc, però érem tres i sempre hi ha temes de conversa. 

A Salzburg va ser molt fàcil trobar l'hotel. De seguida vàrem començar a explorar la ciutat, per comprovar si era veritat allò de "cuando se acaba la calle, se acabó". Quin carrer més llarg! Gràcies a la guia que na Sílvia duia va ser molt fàcil descobrir que aquells eren els magnífics jardins de Mirabell (un palau que un dels prínceps-arquebisbes que varen governar aquesta regió durant segles va manar construir perquè hi estassin la seva amant i els fills) o que la casa natal de Doppler (efecte Doppler, sí, aquest mateix) és veïna d'una de les cases on Mozart vivia amb la seva família. 

Encara feia claror i vàrem travessar el riu (Salzach) per anar a la ciutat antiga per, entre altres coses, passar per davant la casa on va nèixer Mozart a la Getreidegasse, trobar la casa més petita de Salzburg, fotografiar la catedral, visitar el monument a Mozart a la plaça que duu el seu nom i tot seguit cercar en Papageno. 

Per sopar ens vàrem "conformar" amb una vetllada italiana a un dels restaurants del casc antic i a una gelateria prop de Mirabell.

Dissabte 26 de març.

Si vas a Salzburg has de pujar a la fortalesa (Hohensalzburg). Hi ha un còmode funicular que en pocs minuts alleugera el desnivell existent... això si està obert. Com que dissabte hi feien proves, vàrem pujar a peu. Tampoc no va ser tan dur... no? Un poc passades les nou ja érem a dalt. Som matiners. Vàrem visitar tot el visitable, gaudint de les vistes i imaginant la història que s'intueix a les diferents habitacions de la construcció.

Per dinar vàrem trobar que era millor cercar un restaurant a baix, per poc temps després reprendre la pujada al turó del costat de la fortalesa, que si ho mires bé igual són el mateix. Floretes i un cel de cada vegada més gris centraven la nostra atenció, fins que com havia de ser es va posar a ploure. Res, brusqueta, no ens detendrà. Arribats al museu d'art modern, ja era brusca de veres, així que vàrem agafar l'ascensor (?) per baixar cap al riu. 

Ja que havíem pujat i baixat dues vegades, i que "no hay dos sin tres", vàrem acabar el dia al Kapuzinerberg, fotografiant per enèsima vegada (però no darrera) la fortalesa des d'un angle diferent. Després d'un dia i mig la "calle" encara no s'havia acabat, i atès que arribar a Innsbruck era si més no complicat, vàrem decidir que quedaríem un dia més, i si ens cansàvem pujaríem al primer tren que ens tornàs a Viena. 

Una vegada a l'hotel vàrem sincronitzar rellotges, perquè el canvi d'horari no ens aplegàs desprevinguts. Hora nova, eren les dotze en anar a dormir.