Eichstätt + Pau Alabajos

Normalment, quan he d'escriure sobre un concert o un viatge, les paraules em surten soles, simplement contant el que he vist, sentit i viscut. Avui, però, no és així. Fa una bona estona que pens com hauria de començar, seguir i acabar. No tenc gens clara aquesta entrada. Com explicar-ho, vull dir.

Temps primaveral a Viena, 15º. El sol feia innecessari l'abric de camí cap a la Westbahnhof i les sabates m'anunciaven un cap de setmana dolorós -però ara no torn a casa a posar-me'n unes altres-. Una vegada dins el tren, les feines varen ser trobar un seient buit... reservar un lloc concret és més car, però ara ja entenc perquè la majoria de gent ho fa. Un minut abans de partir per fi en vaig trobar un. 

Sis hores i mitja al tren, tampoc no són per tant. Els seients són còmodes, et pots aixecar, dormir, llegir, escoltar música... Això sí, s'ha de posar atenció per baixar a les estacions corresponents si has de fer transbord. Cap problema.

El primer que vaig fer en esser a Eichstätt, la meva destinació final, va ser provar de trobar l'hotel que havia reservat. Recordava part del mapa mental que m'havia fet abans de sortir de casa, així que vaig partir tot recte... només que la carretera anava vorejant el riu Altmühl, cosa que no havia de ser. Però una vegada més la meva orientació em va permetre creuar el pont correcte que em duria directament a la porta del Trompete, hotel-restaurant polit i acollidor. Em va tocar una habitació de l'àtic, petita però suficient per les poques hores que la gaudiria.

Una vegada fets els tràmits corresponents, vaig anar a passejar per la ciutat, aprofitant els poquíssims minuts de claror i les dues hores llargues que quedaven fins que començàs el concert, motiu principal de la meva visita a Eichstätt. 

Eichstätt es troba enmig de Baviera, prop d'Ingolstadt i de les tres grans ciutats Munich, Nuremberg i Augsburg. És el punt principal del Parc Natural d'Altmühltal, de manera que també és un lloc de referència per a excursionistes, ciclistes i escaladors. El riu Altmühl, afluent del Danubi, passa per Eichstätt. Tot i ser un poble relativament petit, hi ha un gran nombre d'esglésies i claustres, alguns d'ells destinats actualment a altres usos, com l'antic claustre dominicà, que acull el Gabrieli-Gymnasium, un institut d'educació musical amb residència.

I poc abans de les vuit vaig anar cap al Kleiner Café-Bar, on com és lògic tot estava preparat per al concert. En Pau Alabajos era per allà, però em feia tanta vergonya pensar que havia viatjat en tren des de Viena només per veure'l i sentir-lo, que no vaig gosar dir-li res. En canvi, vaig xerrar una bona estona amb l'al·lota que venia les entrades, que resulta que és catalana, viu a Köln, treballa de lectora de català i és el contacte que ha duit en Pau a Alemanya. 

Per sopar hi havia tapes típiques espanyoles, és a dir, olives, truita, formatge i pernil salat. I vi per acompanyar. Un cartell posava que també hi havia "Café olé"... Alguna cosa no acaba de quadrar. I ja, quan l'amo del local va presentar l'artista de la nit dient que venia de Sevilla (?), se'm van confirmar les sospites. Tanta sort que en Pau va pujar al mini-escenari i, com va poder, va explicar d'on ve i què fa. I començà un concert estrany-proper-deliciós. En Pau feia les presentacions en alemany i després, evidentment, cantava en català. Saber que possiblement només dues de les persones que érem al públic enteníem tot el que es cantava feia el concert estrany. Sentir aquestes cançons en directe després d'haver-les sentides infinites vegades enregistrades el feia proper. Només el fet de tenir-lo a ell allà davant, amb la seva senzillesa, el feia deliciós.

En Pau va fer una passejada musical pels tres treballs que té publicats, però jo, personalment, em quedaré amb "Tinc una mania inconfessable" i la versió en alemany d'"Al vent" (Im Wind). A part, admir d'en Pau la capacitat de musicar tot allò en el que creu, defensant uns ideals amb convicció i amb un llenguatge accessible, amb tota la intenció de comunicar, reivindicar i denunciar. Si dugués capell me'l treuria de seguida al seu pas, perquè és necessari que hi hagi gent com tu, que ens recordi que queda molt per fer, que les coses no es dilueixen amb la mateixa rapidesa que ho fa la nostra memòria. Gràcies per recordar-me totes aquestes coses. Gràcies per fer que valgués la pena tot plegat.

I tornant al relat de la nit, una vegada acabat el concert (després de tres o quatre bisos, tot s'ha de dir), per fi m'hi vaig acostar CD en mà per obtenir una firma i una foto de record. I me'n vaig anar a dormir amb molt més, amb prop d'una hora de conversa a la butxaca, amb les ganes de tornar viure un concert intactes, amb la convicció que no em vaig equivocar la primera vegada que, per casualitat, vaig posar atenció a aquell desconegut que sonava tan bé.

Avui, ben dematí, viatge a l'inversa, per tornar a la Viena primaveral, a casa.