Duc uns dies que no sé ben bé què em passa. Crec que els estrògens, les feromones i la serotonina s'han posat d'acord per oferir-me un festival dels bons. Tan aviat somric pensant en la propera vegada que el veuré (no n'hauria de parlar, per si de cas és com sempre, però ara em ve de gust) com em fot a plorar posant una rentadora -eh, Pablo?-.
M'agrada un home. I (crec) no és gay. Però em fa massa respecte acostar-m'hi, per si és com altres vegades, s'espanta i surt de la meva vida sense donar explicacions. Sempre he tengut la sensació que aquestes coses no les he de dir perquè no tenen cap importància. A més, moltes vegades, quan les he contades, m'he sentit molt mal jutjada, tot i que potser sigui només una sensació meva, única i exclusivament... no ho sé. He tendit a amagar els meus sentiments per por. I ara que he passat els 30 és com si això no tocàs. La veritat és que les experiències en aquest camp tampoc no ajuden: un nòvio amb el que he de mester 8 mesos per tan sols fer-li una besada, un matrimoni fallit, relacions esporàdiques (tot i que algunes d'elles s'allarguin en el temps sense acabar en res concret)... Ja ho vaig dir fa uns mesos. Tenc ganes d'enamorar-me una altra vegada, però de veres, que sigui alguna cosa en els dos sentits i no només jo patint per si serà o no serà.
Sí, ara amoll tot això, però en el fons em veig resignada a seguir sola, bé, però sola. M'imagin el futur i no hi veig ningú, a banda d'aquell fill o filla que seguesc tenint ganes que arribi -i de la mateixa manera, no he trobat ningú millor que tu ;) però tranquil que no hi tornaré-. És com aquella cançó d'Els Pets però a l'inrevés. Amics i amigues empenyen cotxets i jo contest que sí, que som jove, però no massa, em vull fer gran com ells.
Em comuniquen que la pròrroga de les llistes d'interins és un fet. Això vol dir el que ja sabia, només que ara és oficial: un any més a Viena. Esperem que les inscripcions siguin suficients com per mantenir l'horari, perquè sinó, el pressupost minvarà una altra vegada. Ja me'n preocuparé al setembre.
Cotxets amunt i avall, com dius tu, sembla que ens encalcen, sí, però no ens deixem enganyar. Tot arriba al seu temps, i justament és quan nosaltres prenem la decisió, en una cosa o en una altra, o amb totes al mateix temps.
ResponEliminaSalut per Viena i molts petons.
Per cert, que quan vivíem a Santiago, en Pau Alabajos va dormir a casa nostra atès que nosaltres, els de l'Ambaixada dels Països Catalans a Galícia, el vàrem convidar. Tot un luxe i un plaer. No li vares dir que eres felanitxera? Un valencià ens hauria unit telemàticament! He, he!
ResponEliminaAi, animals, volia dir telepàticament, si és que es pot dir... M'has entès, però, no? Au!
ResponEliminaNoia, parlant en plata: "qui vulgui peix, que es mulli el cul :-)"! i ara que arriba la primavera, les coses es posen més fàcils ;-); bé, no és mai fàcil, la veritat, però ens hem de llançar a la piscina. Només es viu una vegada!
ResponEliminaPetonsssssss
Xata, agafa el bou per les banyes!
ResponEliminaI això dels plors hormonals, ens passa a moltes. Tu plores per haver de rentar roba, jo perquè no trobava una grapadora... :P