Visites que se'n tornen i visites que es queden

Durant quatre dies llargs de cap de setmana he pogut rebre a ca nostra la visita de na Xisca i na Lídia, que m'han duit una mica de sol de Menorca (entre altres coses). Tot un plaer i un honor que fossin elles les primeres en decidir-se a fer una escapadeta per estar plegades. És així com me n'adon que realment enyor coses i persones; afortunadament Viena s'encarrega de suavitzar-ne les conseqüències...

Han estat quatre dies de vida pausada i tranquil·la, el que poguem veure, perfecte, el que no, per la propera vegada. No faré una llista exhaustiva de llocs i menjars, sinó que intentaré fer un retrat del que suposen per a mi aquestes dues joies que la vida m'ha presentat.

Na Lídia, la primera en aparèixer quan jo no volia saber res de ningú, encegada per la ràbia, la tristor i la lluita en contra del que m'havia tocat. Na Lídia, insistint una vegada i una altra fins que vaig cedir i llavors em va ajudar a reconèixer el paradís on estava. Na Lídia, acompanyant-me cap a una aventura nova. Na Lídia, obrint-me les portes de casa seva i les del seu cor. Na Lídia, ella.

Na Xisca, casualitat. Na Xisca, substituïnt algú altre i guanyant-se el seu propi lloc a pols. Na Xisca, companya ideal de viatges, durin el que durin, siguin on siguin. Na Xisca, facilitat personificada però sense deixar que li passin per damunt. Na Xisca, també ella.

Vos enyor.

-"Plores?"

-"No... (snif)"

I des d'aquí, des d'aquesta parcel·la cibernètica, una benvinguda amb tot l'entusiasme que em caracteritza a n'Aina, enhorabona als seus pares i enhorabona als que farem de tiets i tietes d'aquesta esperada visita que es queda.