Divendres 8 d'abril.
Ens aixecam a una hora decent... decent pel que seran la resta de dies, clar. Passam d'anar a cercar na Maria per sa cuina i baixam al menjador a berenar, que només són 4€ i, tot i que comenten que el cafè en realitat és una altra cosa, està prou bé.
Hem quedat amb una guia que ens farà un breu recorregut per la història i els llocs més emblemàtics d'Hamburg. Per això anam en massa fins l'estació central. Tanta sort que el dia anterior les targetes bancàries no havien funcionat, perquè hi ha un altre tipus de bitllet que surt bastant més econòmic, però que en teoria ens obliga a viatjar de cinc en cinc...
I trobam a Frau Jensen... o Ginseng, com li quedaria després de l'experiència: una mestra jubilada, aparentment senzilla, serà bona de seguir. Mai no hem anat tan errats. Quina energia, senyores i senyors, quantes coses podem veure en... espera... dues? tres? He perdut el compte d'hores! O hauria de dir no-veure, imaginar? Moltes de les seves explicacions es basaven en "aquí hi havia... però ja no hi és". Lògic, tenint en compte el mateix que explicava fa uns dies de Köln, Hamburg també va ser greument castigada pels bombardejos.
Visitam el centre: els edificis són bastant sobris per fora, la diferència amb el que he vist fins aquest viatge és notable, enlloc de columnes, escultures i ornaments, maons vermellosos configuren el paisatge i deixen poc espai a les filigranes. Per això mateix els arquitectes i aquells que els paguen es dediquen a fer dels espais interiors autèntiques obres d'art, com per exemple amb les escales.
Veim Sankt Jacobi, que com el seu nom deixa intuir té a veure amb el Camí de Santiago (un poc enfora, això sí). A dins, el que més em crida l'atenció és l'orgue barroc. Si no ho vaig entendre malament, Bach havia passat per aquí, però la manca de mecenatge el va fer anar cap al Sud, a Leipzig.
Frau Ginseng ens mena pels llocs més insòlits. De sobte, obre una porta d'un edifici que està en obres (?), ens fa anar en silenci i baixam al soterrani, on podem veure les restes d'una antiga construcció que sembla que restauren i al mateix temps integren al nou edifici... sortim i creuam el carrer. Per un pas de vianants? No, què va... vénen cotxes i els que són a mig camí corren. I en sé d'un que corre, i puja a la vorera. I la vorera no està acabada. I hi ha un operari que fa feina a aquesta vorera. I el mira amb mala cara. (hahahahahahahahaah)
Cap a migdia descobrim una torre gòtica, em recorda a l'Stephansdom de Viena o la Kölner Dom de Colònia. Però falta alguna cosa... què deu ser? Ah, sí, que només és la torre, que no te n'adones i quan et demanes "on és l'església"? resulta que ja ets dins, però que no hi ha sostre. Atracció turística barrejada amb "recordatori" del que mai més hauria de tornar a passar.
A una hora que tots els alemanys i alemanyes fa estona que han fet la digestió, per fi "Frau Ginseng" ens deixa anar a dinar. Ens recomana un lloc alternatiu, just devora l'ajuntament, o davall diria jo. Un menjador bastant econòmic, que els ingressos els destina a ajudar als sense sostre. Molt bé, contribuirem una mica a la causa. La veritat és que el menjar és bo. Només que som molts i quan el darrer té el menjar el primer ja se l'ha acabat. Però això són minúcies sense importància.
Després de dinar tenim temps lliure, que podem aprofitar per passejar i descobrir els voltants de l'ajuntament que (increïble) encara no hem vist. Caminar? Estooo... anem a fer un cafè. Amb unes quantes companyes, després de pensar-ho molt, ens decidim per la pitjor opció. Ens atenen poc i malament. No ens serveixen la meitat de la comanda i després ens duen el compte d'una altra taula. És igual, som bona gent i no ens enfadam.
L'horabaixa ens tornam trobar amb tot el grup i partim cap al Goethe-Institut, on ens tenen preparada una rebuda amb cafè, sucs, aigua i pastissos. Parlam de Menorca, d'Alemanya, de per què estudiam alemany, etc. I em tornen unes ganes terribles d'anar a classe...
En acabar, Frau Ginseng està a punt per seguir la visita a Hamburg. I nosaltres? Ja no n'estic tan segura... el cas és que el que aquesta dona explica és interessant i no val cap excusa per sortir-se del seu pla, que deu ser que dormim com a nins petits en arribar la nit. És el torn del Reeperbahn, un dels centres d'oci nocturn. Oci, diversió, sexe... quina diferència hi ha? També és el barri on uns joves Beatles van viure i actuar a principis dels anys 60, quan encara no eren famosos. Com és lògic, més d'una menció, com per exemple una plaça o cartells a cadascun dels locals on van tocar.
Tard, més tard de les 9 del vespre, donam per acabada la visita guiada. Si fos per Frau Ginseng crec que encara hi seríem ("ja acabam, però aquí darrere hi ha una cosa que..."). Ai que no sopam... a veure on ens volen tan tard i tanta gent. Idò trobam un restaurant italià que (pobrets) sí que ens volen, però no podem seure tots junts (tanta sort, no?), sinó ens dues taulades (ja n'hi ha). No em podia haver tocat amb més bona companyia. Per no ferir sensibilitats o que algú es passi de llest, només ho explicaré a mitges. Mai m'hagués pogut imaginar arribar a riure tant amb una persona que quan la vaig conèixer no em va entrar per l'ull dret. Ni per l'esquerre. Ni amb els ulls tancats. Quina sort que les primeres impressions solen ser equivocades ;)
I després... marxa! Intentam entrar tots al mateix local (ja ens val), però també vénen menors i no les deixen passar. Els mestres fan la seva feina i comencen una recerca per trobar el local adequat. I el troben. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho passam molt bé. Quan la majoria decideix que en té prou, n'hi ha quatre que no, que encara no ens basta. I quedam. I canviam de local. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho tornam passar molt bé. Ja sigui llevant-nos de damunt un pesat o donant porta a un altre que sembla que s'interessa però que després descobreixes que només vol que li paguis el taxi. Tonta, potser ho sigui una mica, però tant...
El camí de tornada a l'hotel és pràcticament indescriptible. No crec que l'alcohol hi tengui un paper decisiu; les copes són barates però també lleugeres. És el viatge en metro més divertit que he fet mai. En dir que l'aturada on l'agafam es diu "Schlump"... (ja està aquí, ja arriba Arale) i tot el camí planejant les excuses més absurdes per despertar el mestre (què tens una aspirina? m'he deixat el pijama, la tele no es veu, a quina hora ens hem de llevar? no puc obrir la porta -i així fins a l'infinit-), però arribam i no tenim el coratge suficient com per dur-ho a terme. I si té mal despertar? Però de totes maneres, com riurem demà!
Es suposa que anam a dormir... de seguida... bé, no... primer la darrera cervesa... ja deu ser tard... quina son... ningú s'acaba la cervesa i tothom es queda dormit... i fa calor... (i estam estrets? hihihihihihi)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada