Resulta complicat mantenir el blog al dia quan els esdeveniments s'acaramullen i voldries trobar el temps necessari per explicar-ho tot amb detall.
Dissabte de Rams (16 d'abril). Encara amb l'experiència d'Hamburg ben present (massa a estones) vaig compatir un concert de Wise Guys al Konzerthaus vienès amb Dona invisible, Bego Ña i Herr Olmeno. No sé com varen tenir la paciència d'aguantar la meva sobredosi d'èxtasi durant aquelles hores... Ben davant, com ha de ser quan compres les entrades amb uns mesos d'antelació, cantant, ballant quant la cançó ho demana a cop de ritme i harmonia, gaudint de les vistes i fent totes les fotos possibles. I com més va més m'agraden aquests cinc joves... ja no tant, però joves al cap i a la fi. I no, no em fa por cansar-me'n. Després de l'embriagament musical vàrem visitar el bar del costat per comentar aquesta i altres jugades. Herr Olmeno té teories molt interessants...
Diumenge de Rams (17 d'abril). Com és ja habitual, una hora de son per fer via cap a l'aeroport, que el vol sortia ben prest. Escala a Madrid. Per fer-ho més entretingut, la primera companyia de vol surt amb retard, l'empresa que gestiona els panells informatius decideix que puc invertir el temps d'espera fent-me canviar innecessàriament de terminal (control de passaport inclòs, estrany, no?) per a darrera hora dir-me que no m'havia d'haver mogut del lloc on era abans i la segona companyia aèria, que és la mateixa que la primera però amb nom i colors diferents, també (afortunadament) duu retard... Però l'alegria que es sent quan s'intueixen els perfils mallorquins després de quasi tres mesos i mig no té preu.
A Palma m'esperaven en Joan i na Joana (iuhuuuuuuuuuuuuuu!), que de seguida em van dur fins a ca nostra per: 1) abraçar la meva mare i 2) dinar de fideuà de verdures!
L'horabaixa ens vàrem trobar amb més amics i entre altres coses vàrem pujar al Calvari al mateix temps que la gent que havia participat al Via Crucis en davallava. Que sí, que feim tard, ja ho sabem, gràcies...
Dimarts Sant (19 d'abril). No pot ser. Ara ja no. Anar a Mallorca és automàticament sinònim de passar per Menorca. A resoldre qüestions pendents, a visitar amics i amigues i simplement a passejar per Maó. Així que a migdia vaig agafar l'avió amb la intenció de fer una sorpresa als companys de l'escola, però el vol va sortir massa tard i no va poder ser. Na Xisca em va venir a recollir i vàrem anar a casa seva. Després sí que varen començar les sorpreses. En Miquel va dir: "No m'ho puc creure". El que no em puc creure jo, després de tant de temps, és que pensi que aniré a Mallorca i no passaré a veure'l. Encara que signifiqui canviar d'illa. El vespre va ser el torn de na Lídia, amb qui vàrem anar a sopar as Castell. Ai, com vos estim!!!! Ja dins el llit, tot i el cansament acumulat, hi va haver temps de xafardejar com cal (eh, Xisca?).
Dimecres Sant (20 d'abril). Matí, visita a Mare de Déu del Carme, l'escola del curs passat. No sé com em vaig poder contenir tenint gairebé tots els (meus) nins i nines aferrats ("Mira! Ha vengut na Maria!"). Després em vaig dedicar a passejar-me per les classes a saludar els i les mestres. Feien la setmana cultural, fent tallers d'art i decorant tot el recinte escolar, que he de dir que els ha quedat de conya. I com que era allà, vaig donar un petit cop de mà. He contribuït a la nova imatge!!!! Altra volta és com si mai no hagués partit. Potser enyori una mica això de tenir companys de feina... però ja tornaré. A migdia na Xisca i jo ens vàrem tornar trobar amb en Miquel per anar a dinar, i després em vaig acomiadar de tots dos: na Xisca partia cap a Mallorca i en Miquel cap a Berlín. Ha estat massa curt! L'horabaixa el vaig passar a l'EOI, amb mestres i companys que no feia ni dues setmanes que ens havíem vist a Hamburg... Un alemany va fer una xerrada sobre la Pasqua a Alemanya. Després una petita "festa" on em vaig encarregar de posar la música (hihihihi, Wise Guys, hihihi, Die Prizen, hihihi, Die Ärzte, hihihi...). Na Rosa (iuhuuu!!) també s'hi va apuntar i en acabar, juntament amb n'Ernest (el mestre) vàrem anar a fer una cervesa al port, que em pensava seria curta però es va convertir en una altra cervesa (per mi vi blanc!), un sopar i una copa al Parra... i vénga riure. Aturarem alguna vegada? (No, per favor!)
Dijous Sant (21 d'abril). Les darreres hores a Menorca les vaig passar amb n'Inma, que va venir expressament de Ciutadella per estar una estona amb mi. Gràcies, de veritat. No només per venir, sinó per escoltar-me (més aviat intuir-me) i no jutjar-me. Vals un món! L'horabaixa, ja a Ca'n Peu, varen venir els meus nebots, que es fan grans molt aviat. I com que quedaven a dormir ja no vaig moure'm de casa.
Diumenge de Rams (17 d'abril). Com és ja habitual, una hora de son per fer via cap a l'aeroport, que el vol sortia ben prest. Escala a Madrid. Per fer-ho més entretingut, la primera companyia de vol surt amb retard, l'empresa que gestiona els panells informatius decideix que puc invertir el temps d'espera fent-me canviar innecessàriament de terminal (control de passaport inclòs, estrany, no?) per a darrera hora dir-me que no m'havia d'haver mogut del lloc on era abans i la segona companyia aèria, que és la mateixa que la primera però amb nom i colors diferents, també (afortunadament) duu retard... Però l'alegria que es sent quan s'intueixen els perfils mallorquins després de quasi tres mesos i mig no té preu.
A Palma m'esperaven en Joan i na Joana (iuhuuuuuuuuuuuuuu!), que de seguida em van dur fins a ca nostra per: 1) abraçar la meva mare i 2) dinar de fideuà de verdures!
L'horabaixa ens vàrem trobar amb més amics i entre altres coses vàrem pujar al Calvari al mateix temps que la gent que havia participat al Via Crucis en davallava. Que sí, que feim tard, ja ho sabem, gràcies...
Dimarts Sant (19 d'abril). No pot ser. Ara ja no. Anar a Mallorca és automàticament sinònim de passar per Menorca. A resoldre qüestions pendents, a visitar amics i amigues i simplement a passejar per Maó. Així que a migdia vaig agafar l'avió amb la intenció de fer una sorpresa als companys de l'escola, però el vol va sortir massa tard i no va poder ser. Na Xisca em va venir a recollir i vàrem anar a casa seva. Després sí que varen començar les sorpreses. En Miquel va dir: "No m'ho puc creure". El que no em puc creure jo, després de tant de temps, és que pensi que aniré a Mallorca i no passaré a veure'l. Encara que signifiqui canviar d'illa. El vespre va ser el torn de na Lídia, amb qui vàrem anar a sopar as Castell. Ai, com vos estim!!!! Ja dins el llit, tot i el cansament acumulat, hi va haver temps de xafardejar com cal (eh, Xisca?).
Dimecres Sant (20 d'abril). Matí, visita a Mare de Déu del Carme, l'escola del curs passat. No sé com em vaig poder contenir tenint gairebé tots els (meus) nins i nines aferrats ("Mira! Ha vengut na Maria!"). Després em vaig dedicar a passejar-me per les classes a saludar els i les mestres. Feien la setmana cultural, fent tallers d'art i decorant tot el recinte escolar, que he de dir que els ha quedat de conya. I com que era allà, vaig donar un petit cop de mà. He contribuït a la nova imatge!!!! Altra volta és com si mai no hagués partit. Potser enyori una mica això de tenir companys de feina... però ja tornaré. A migdia na Xisca i jo ens vàrem tornar trobar amb en Miquel per anar a dinar, i després em vaig acomiadar de tots dos: na Xisca partia cap a Mallorca i en Miquel cap a Berlín. Ha estat massa curt! L'horabaixa el vaig passar a l'EOI, amb mestres i companys que no feia ni dues setmanes que ens havíem vist a Hamburg... Un alemany va fer una xerrada sobre la Pasqua a Alemanya. Després una petita "festa" on em vaig encarregar de posar la música (hihihihi, Wise Guys, hihihi, Die Prizen, hihihi, Die Ärzte, hihihi...). Na Rosa (iuhuuu!!) també s'hi va apuntar i en acabar, juntament amb n'Ernest (el mestre) vàrem anar a fer una cervesa al port, que em pensava seria curta però es va convertir en una altra cervesa (per mi vi blanc!), un sopar i una copa al Parra... i vénga riure. Aturarem alguna vegada? (No, per favor!)
Dijous Sant (21 d'abril). Les darreres hores a Menorca les vaig passar amb n'Inma, que va venir expressament de Ciutadella per estar una estona amb mi. Gràcies, de veritat. No només per venir, sinó per escoltar-me (més aviat intuir-me) i no jutjar-me. Vals un món! L'horabaixa, ja a Ca'n Peu, varen venir els meus nebots, que es fan grans molt aviat. I com que quedaven a dormir ja no vaig moure'm de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada