dijous, 5 de maig del 2011

Cap a Viena que t'hi espera gent (I)

Va ser un poc estrany. El que diré ara només val per als que feim feina al món de l'ensenyament, ja sé que als altres igual no vos fa gràcia. Tornar a casa, la de Viena vull dir, el primer dimarts després de Pasqua. Clar que ja havia fet vacances des del dijous abans de Rams, però era la primera vegada que marxava mentre als altres encara els quedaven uns dies. I a més arribar i trobar-me visites que ja fa un dia que hi són, com si fos jo la que ve a veure'ls i no al contrari. Crec que ha estat la vegada que més m'he cansat i a la vegada la que menys he hagut de pensar, perquè duien una idea bastant clara del que volien fer.
Idò això, dimecres al matí (27 d'abril) em vaig trobar a l'hotel amb na Coral, en Tomeu, n'Antònia i en Tià, que curiosament s'allotjaven just devora l'Ambaixada. Primera aturada, com no, Belvedere. Una passejada pels exteriors ens va mostrar com els jardiners fan la seva feina: flors intermitents, olor d'herba tallada, fonts que es van omplint... Viena es vol posar encara més guapa, i els que se n'ocupen ho aconsegueixen.

En decidir que també volien veure el museu per dins, vaig aprofitar per anar a la feina a arreglar quatre coses que tenia pendents. I en sortir-ne ja era hora d'anar a dinar. Després em varen acompanyar a l'escola i varen poder veure alguns dels meus alumnes, que normalment xerren pels colzes però estaven un poc tallats... Lògicament uns minuts més tard se'n varen anar a voltar pel centre.

Al cap d'unes hores ens vàrem reunir al Naschmarkt, tot decidint que aquell vespre soparíem a ca nostra, de manera que havíem d'anar a fer la compra. El menú consistiria en amanida i pa amb oli. Jo anava despistada, com sempre mirant a terra, i vaig posar el que havia agafat a la cistella d'un altre jove que, pel que vaig poder intuir, va flipar una estona... 

Ja a ca nostra, volíem pujar amb l'ascensor. Som cinc. Posa que màxim quatre. Bah, total no ho sabrà... Què no? Es tanca la porta i la cosa no es mou. Ni s'obre. Cinc persones ben estretes dins un ascensor (petit). I tanta sort que ens va pegar per riure... finalment la porta es va obrir i vàrem decidir que aniríem tots per l'escala... 
L'endemà ens vàrem trobar a l'aturada de Hietzing per entrar a Schönbrunn. Primer vàrem voltar pels jardins, pujant a la Glorieta i contemplant les vistes per acabar entrant al palau. Crec que aviat em sabré el que diu l'àudioguia de memòria i podré fer jo mateixa de guia.

A migdia tenien ganes de tastar les salsitxes que es venen al carrer, així que vàrem anar a l'Stadtpark a dinar (prèvia compra d'un panet de formatge al súper, clar), asseguts a un banc, com faig els dies que he d'anar al matí a l'Ambaixada i fa bon temps (abans d'anar a l'escola, vull dir, perquè no tenc temps de tornar a casa). Altra vegada els vaig deixar "lliures" mentre jo anava a complir amb les meves obligacions laborals. 
Per sopar en Tià tenia ganes de tastar els fideus d'un dels locals del Naschmarkt. Na Begoña també s'hi va apuntar, i vàrem acabar menjant a un vietnamita, on na Coral i en Tomeu varen poder recordar moments del seu viatge de noviis. 

De camí cap a casa na Begoña i jo ens vàrem posar al dia de les respectives neures, sobretot del "no m'agrada, però...". Quines dues!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada