Divendres Sant (22 d'abril). Tradició o no, enguany vàrem tornar quedar per anar a dinar a la platja. Havíem de partir prest i anar a no-sé-quina platja, però tradició o no, era quasi migdia quan ens trobàvem al Caló d'en Borgit... i com m'agrada aquest raconet de Mallorca! Feia vent i per això vàrem cercar un recés on poder menjar tranquil·lament i prendre una mica el sol, ja que hi érem. Truites, pasta, galletes, "popets"... tot era boníssim, i amb la millor companyia del món. Sí, ja ho sé, darrerament escric molt això de la "millor companyia del món", i mai sobre les mateixes persones, però és que cada escenari té els seus bons actors i actrius i cada obra és diferent a l'anterior. Així que puc dir-ho ben alt: sou el millor que em podria haver passat. Tots. Totes. Sigui a les Illes o al continent.
El vespre vàrem anar a veure el Davallament. No sé si és perquè és Felanitx o simplement perquè ho fan molt bé, però tot i ser la mateixa història amb els mateixos textos cada any, estones posa la pell de gallina. En Joan va arribar tard, vestit de banda de música, perquè li han encomanat la tasca de portar la bandera. Tan guapo... Però no el vaig veure desfilar. Amb els que pròximament seran papàs (Tomeu i Coral) i els que ja ens han convidat a noces (Sílvia i Miquel) vaig anar a sopar. I a xafardejar.
Dissabte Sant (23 d'abril). Sant Jordi passa desapercebut entre processons, dinars i lipdubs. Sí, dissabte al matí vàrem posar el nostre granet d'arena per aconseguir que Felanitx també tengui el seu lipdub "Felanitx m'agrada". Tòpics com els de "la gent no es mou", "no participa" o "no estimam la vila" varen quedar per unes hores en segon pla. Hi ha qui dirà que ha quedat "cutre" o que estava mal organitzat. Sempre hi haurà gent que es queixarà. Però la meva experiència em diu que aquelles hores de rialles i nervis, aquells moments de no saber ben bé què fer, aquella escala de l'església plena de gent i, com no, el resultat final de tot plegat, han valgut bé la pena. I sí, amb orgull seguiré dient que Felanitx m'agrada.
Va ser un dia rodó, dinant al Parc, fent horeta amb en Joan i na Joana a ca'n Peu, anant a fer la compra al Lidl on s'hi van afegir na Sara i una amiga seva, fent un Laccao als Tamarells i acabant sopant a ca'n Toni González. Gràcies una vegada més per ser-hi.
Diumenge de Pasqua (24 d'abril). Com ja he explicat altres anys, el diumenge de Pasqua els Salers sortim a cantar per tot el poble recaptant panades, rubiols, botelles de vi i tot el que la gent ve a bé a donar-nos. Amenaçava pluja, però el cert és que durant tot el matí el cel es va comportar i ens va deixar fer la nostra "feina". Enguany amb cançons noves i les mateixes ganes, amb gent molt jove incorporant-se a la tradició, amb un bon berenar per agafar forces... A migdia els vaig haver de deixar. No puc fer tard al dinar familiar quan he estat més de tres mesos fora.
A casa molt bon ambient (amb la manca dels nebots, què hi farem?), rostit per als carnívors i verdures al forn per a mi, dolços típics i molts d'anys per tot el que podem celebrar aquests dies, Sant Jordi i aniversaris de noces.
L'horabaixa em vaig tornar afegir a les cantades de sales per les cases de fora vila, ja amb l'aigua present. Vàrem acabar sopant a casa d'un dels Salers, amb unes bones rialles d'"orella a orella", hihihihihihi... (o hauria de dir de "boca a orella"?). Ves alerta on trepitges, aquest és el meu (nostre) terreny!
Dilluns de Pasqua (25 d'abril). Caminada solidària a Sant Salvador, organitzada per la Penya Barcelonista Els Tamarells i a benefici de DACESMA, entitat que ajuda a persones (i les seves famílies) amb danys cerebrals esdevinguts. Feia molt de temps que no pujava a peu i aquesta era una bona ocasió, per anar-hi amb els amics i per contribuir a la causa. El temps no acompanyava massa, però així i tot no va ploure fins que vam ser a dalt i tampoc no ho va fer molt de temps. Per dinar hi havia torrada, així que vaig dur el meu propi menjar. Després hi va haver música i un sorteig. No ens va tocar res, però vàrem riure. En baixar cadascú se'n va anar a casa seva, menys en Joan, que va venir a la meva, i na Joana, que s'hi va apuntar més tard.
Què ràpid passen els dies. Una setmana i mitja intensa, divertida, genial. Tot i que me'n torn amb les idees gens clares, cosa que en el fons fa més emocionant la propera tornada. Potser és que val més no aclarir-ho. Potser és que ja torn tenir el cap ple del que no toca. Però... i el que hem rigut... Mira'm als ulls i no diguis res més.
Gràcies!
ResponElimina