Pensaments encadenats

És l'aventura mateixa del viure. 

El viure té blancs i negres que es difuminen en escala de grisos. 

Per davant els grisos estones passa una gota d'aigua i deixa intuir un petit arc de Sant Martí. 

Amb l'arc de Sant Martí guaiten uns ulls i t'hi perds. 

T'hi perds i confies en no tornar-te trobar mai més. 

Si més no en molt de temps. 

El temps s'estira segons qui l'estigui emprant.

Empres tots els recursos que tens a l'abast per estar el millor possible.

És possible que m'estigui fent un embull dels que creen precedents.

Precedir es pot confondre amb intuir?

Intueixes que alguna cosa no funciona.

Tot funciona amb normalitat si apliques la força requerida.

Els requeriments en realitat no són necessaris.

Et fas necessari quan m'equivoc.

T'equivoques i què?

Què vols que et digui, si ja no em queden paraules?

Les paraules diuen que se les emporta el vent, i jo veig que queden i insisteixen.

Només que insisteixis la meitat que fins ara ho tendràs tot de mi.

A mi no em vénguis amb històries, o sí, o no.

No.

 

Novel·la desordenada per entregues (7)

Tancat a casa, no gosava mirar per la finestra. Estava segur que l'estava espiant, ho pressentia. L'imaginava al jardí, rondant l'habitatge, cercant la manera d'entrar quan ell estàs despistat. Aquests pensaments li feien bullir el cap de mala manera. 

No feia ni una setmana que na Laura havia marxat. Així, sense donar explicacions, amb un "aquí et quedes" que encara no havia pogut pair. No entenia res. Ara, però, la mania persecutòria ocupava les vint-i-quatre hores del dia, no tenia temps per pensar en ella, només podia planejar estratègies per defensar-se de la seva pròpia imaginació que el turmentava. Havia col·locat trampes a mode d'alarma per tota la casa. De vegades, sense voler, en feia saltar alguna i es tornava boig cercant l'intrús. Si algú no s'adonava aviat que necessitava ajuda urgent, allò podia acabar molt malament. El problema és que no hi havia ningú que tengués la més remota idea de res.

Havien estat molt feliços. Na Laura havia sabut veure més enllà del malalt i gràcies a la medicació i, sobretot, la seva tendresa, havien après a conviure, entenent que no seria fàcil, conscients que hi hauria molts entrebancs. Però un dia o l'altre tot es pot girar en contra, i ella, havent acabat la paciència i, indubtablement l'amor, va deixar de pensar en els dos per prendre un camí una mica més egoista, partint un matí d'abril sense mirar enrere.

Ell de seguida va oblidar les rutines, obviant el perill i les conseqüències, com si la llunyania li esborrés la pròpia consciència. Potser era que s'estimava més no saber qui era que viure amb l'angoixa de l'absència.

Novel·la desordenada per entregues (6)

Et faig por. Digues, et faig por? Sí, ja ho sé que no pots contestar, no posis aquests ulls. Si t'he tapat la boca és precisament perquè no puguis dir res. N'estic farta de sentir-te, sempre igual. Que si això, que si allò, sempre per damunt de tots, amb els teus comentaris tan encertats, amb la teva prepotència que de portes a fora et fa ser el més encantador dels éssers que habiten la Terra, però que tu i jo ben bé sabem què significa en no haver-hi ningú més. Vols dir que et faig por? Som jo? O ets tu? Que saps que t'ho has guanyat a pols. És el ganivet? O la pistola? Hahahaha, em costarà decidir-me, però creu-me que serà el moment més intens de la meva vida quan em llanci a acabar amb la teva. O t'hauria de fer patir una mica més? Tenim molt de temps, i si t'he de tornar totes les hores d'angoixa que m'has regalat sense demanar-ho, potser demà encara no hem acabat. T'imagines? Aquesta pot ser la teva última nit, però també la meva. No, no rei, no vénc amb tu, a l'infern te n'hi vas tu tot solet, que a mi m'agrada més el fred. Però... ah... la darrera nit amb tu. I després, s'ha acabat! Lliure! Saps? No et crec, fa estona que he deixat de creure que canviaràs, que m'estimes, que vols el millor per a mi, que no et pots imaginar viure sense mi... quina ironia, jo seguiré vivint i tu no. I no saps fins quin punt m'agrada pensar-ho. Un món on tu no hi ets. Hahahahaha... Oh! Plores! Quina llàstima que no tenc la càmera a prop, aquest moment s'hauria d'immortalitzar! Mmmm, ben pensat, no, millor no, no vull tenir cap més record de tu, cap més interferència. En haver acabat aquí calaré foc a tot aquest despropòsit. No vull res ni que tengui la teva maleïda olor, ni que et pertanyi, ni que hagem compartit. De fet, voldria poder canviar de cos, habitar-ne un altre que les teves mans mai haguessin tocat. Això és el que em costarà més de tot, seguir endavant amb les restes de tu en mi mateixa. Imbècil! Has tengut totes les oportunitats possibles, i sempre ho has trencat tot. M'has trencat. Però s'ha acabat, em sents? Em sents!?

Procés d'aprenentatge

No som aquí per fer cap declaració d'intencions. Ni tan sols cap promesa. Però saps una cosa? Sé segur que no fa falta, que no m'ho demanaràs, que no véns amb exigències. Què és pot dir d'algú que amb prou feines fa un mes i mig que coneixes i que pots comptar amb els dits de les mans les vegades que has vist? Això sí, amb qui has xerrat hores, suficients per fer que la companyia de telèfon pugui fregar-se les mans per tenir-te de client... -i de què pot xerrar la gent tanta estona?- Idò m'ensenyes que moltes coses. Moltíssimes. Quelcom està passant dins meu. I potser també fora. 

Fins fa poc ens separaven uns quants quilòmetres de mar. Avui, però, al mar s'hi sumen quilòmetres italians i austríacs. I és un problema? No. És un motiu més per viure això. M'encanta poder-te explicar què he fet avui, i que em contis què et passa aquesta nit pel cap. Per alguna cosa ens hem conegut en aquestes circumstàncies. 

I jo que demanava algú a qui abraçar, o millor, algú que m'abracés. Ignorant de mi, no imaginava que podia fer-se realitat, ni que aquesta realitat superàs la ficció que rondava el meu cap. Puc dir ara mateix que t'estim? Sí que puc, i sense por. Idò, t'estim. Per com em tractes, per com em sent devora tu, per com em mires, per com te puc mirar, per com parles, per la serenor que ocupa els meus dies, per com em respectes, per moltes coses que no acabaria mai d'escriure.

Ets el desig nº 10 de la llista que vaig fer el dia del meu aniversari. Què bé... 

No és que em facis feliç, és que som feliç. Ara bé, si m'abraces augmentes el nivell de felicitat, si afegeixes paraules polides vessa per tots costats, i ja si ho completam amb una besada, no hi ha espai prou gran per encabir-la. Estimar sense patir, en ambdós sentits, quina meravella. Quina sorpresa que em tenia l'avenir guardada, ben a prop, però que no surti fins el moment oportú. Moment que propicia qui tu i jo sabem, gràcies infinites, flor menorquina, et tenim ben present en aquest caminar plegats, estones de la mà, estones cadascú pel seu compte, que és important mantenir les individualitats per potenciar els projectes comuns. 

Aprenem junts. Per descobriment, sobretot. Aprenc a confiar una altra vegada, però no només en tu, sinó també en mi mateixa. Aprens a veure més enllà, però no només del que veus en mi, sinó també de tu mateix. I aprenem que no cal fer-se mal, que no cal frissar, que no importen els silencis si s'acompanyen de dolçor, que els mots potser no són excessius. I ens adonam que som nosaltres mateixos sense màscares ni disfresses, fugen les pors o es difuminen si són massa resistents, vivim (sí, per fi, vivim), respiram i omplim els pulmons de partícules invisibles de l'amor que ens anam enviant dia a dia. Amor. He escrit amor? Ho he fet! Déu n'hi do quin canvi...

No falta res, una setmana per poder tornar gaudir de tu. Serà poc temps, sí, però serà el nostre temps. I això ja mereix un somriure perpetu i infinit. 

Fins aviat, tu que millores tot el que m'envolta. Tu que em permets ser millor persona. Tu que vols el millor per a la vida. T'ho torn repetir: t'estim...

 

De teories i lleis

 Al mateix temps que juliol diu s'ha acabat

just comença una història alternativa,

un nou món de paraules i mirades

amb un punt de tendresa que em captiva.

La indiferència inicial es transforma

en compartir el perfum de la flor amiga,

donant pas a tota una descoberta

que per gaudir-ne no bastarà el dia.

Llavis topadissos i mans discretes

que no ens volem cremar fent massa via

sense intuir que la velocitat

no sortirà reflectida a cap guia.

Relativitat, Murphy, gravetat...

teories i lleis que no s'apliquen

quan el que vius és màgic, és brutal

i tot al teu voltant es multiplica.

Trenta-un anys esperant algú com tu.

“Que m'abracis” és tot el que volia.

I tu t'arrisques a fer-me costat

tot i no saber on ens durà la vida.

Arribes amb quaranta-tres estius

totalment adaptats a viure a l'illa

on sempre hi tendràs una part de tu

que creix arrelada com la savina.

Resulten insuficients les paraules

i sé que pensaràs que és ironia

enyorar en tot moment la teva veu

i el difícil és callar, vida mia.

Novel·la desordenada per entregues (5)

Arribares un horabaixa de juliol, no era ben bé casualitat, tots tres havíem decidit trobar-nos en aquella plaça. Música i festa, alcohol de baixa graduació i sol de justícia. Jo la desitjava, ella, tan atractiva com sempre, i em regalava els seus llavis a estones, fins que la causalitat ens va fer coincidir a l'espai/temps adequat per descobrir-nos, per fer-te saber que no em limitava i fer-me saber que hi ha coses que encara són possibles.

I ens quedam sense paraules però no podem deixar de parlar i comunicar. Amb la naturalesa perduda en el fons de l'armari que no es pot tancar perquè li sobren experiències, que tanmateix és impossible fer net, perquè no s'han d'esborrar els camins que ens han duit allà on ara som i ens fan ser el que som. Amb la tranquil·litat de no haver de demostrar res perquè simplement no cal. Amb la subtilesa precisa per no embolicar el tresor que suposa saber que hi ets, que jo hi som, que ens tenim. Amb la paciència suficient per trobar i provocar altres espais/temps que ens indiquin que vivim amb els peus a terra i el cap que vola més amunt que qualsevol avió.

Tot just fa quatre setmanes que ens vàrem conèixer, un mes des que entrares com un huracà per aportar ritme, harmonia i dinàmica, trenta dies de somriures hiperbòlics.

Aquests dies de tanta calor només em surt suar agraïment per cada un dels porus de la meva pell per la sort que he tengut, que tenc i que segurament seguiré tenint, una sort que té part d'accidental i part de provocació, perquè en el fons ens la cercam i treballam quan ens permetem seguir coneixent, poc a poc, a mig gas o a les totes, les petites i grans característiques que conformen el jo individual i que ens serviran per convertir-ho en una pluralitat ben avinguda, fonamentada amb l'amistat que anam regant hàbilment amb gotes de tendresa.

Tendresa. Redescobrir la màgia d'una carícia, d'una mirada, d'una besada senzilla. Redescobrir la capacitat d'admirar algú que no cerca explícita ni intencionadament aquesta admiració. Redescobrir la tranquil·litat d'estar al costat d'algú que no espera res sinó sols que siguis tu mateix. Redescobrir, i no deixar-ho de fer.

Saps? No tenc por. No me'n fas. No me'n faig. M'encanta.

D'aquí a uns dies més ja no seré aquí a la vora. Però no em sap greu, perquè és el que he triat, el que m'he guanyat i el que, aparent i afortunadament, serà un motiu més per donar-te a conèixer espais i temps del meu viure, estones compartit, estones regalat, estones intensificat. Sigui el que sigui el que ens dugui l'avenir, gràcies per possibilitar el fet de compartir el present. Vals un món. O dos.

I ja n'hi ha prou per avui, que et col·lapsaré les neurones. I no és que desconfii de la teva capacitat per processar tot això, és una qüestió d'higiene moral o de respecte, avidesa de captar la teva atenció en dosis adequades. Ai, i quines són aquestes dosis? I jo què sé... Les quantitats són relatives una vegada passes el límit que t'havies marcat. No et vaig telefonar el mateix dia que vaig arribar de viatge perquè m'havia proposat xerrar amb tu només cada dos dies, per anar-ho reduint a una vegada cada tres dies abans de marxar. Una espècie de transició per anar-me acostumant al fet que no siguis tan accessible com fins ara. I avui dematí ja hem xerrat tres vegades. I m'encanta, no et pensis. No tornaria enrere res del que hem fet/viscut/compartit. Res. En absolut. Perquè tot això és el bagatge que me'n portaré, el que em servirà per ser feliç uns tres mesos de restriccions, per anar-te preparant la millor rebuda que et puguis imaginar -i aquí potser en faig un gra massa perquè és probable que n'hagis viscudes d'altres, intenses, emocionants, però què cony! serà la meva rebuda!-. I no vull saber què passarà demà. No ho necessit. Fora plans de futur, fora preocupacions innecessàries. Només tu, polidet meu, polidet nostre, que vius (respires!) i amb el teu viure arrossegues quantitats industrials de dolçor, dolçor que desmunta la teoria de l'aigua salada i la transforma, metamorfosi benvolguda. I no passa res quan no sabem què dir, perquè em mires i ja ho sé tot, em mires i ara encara hi ha estones que em costa creure que aquestes mirades tenguin la destinació que insinuen, em mires i no hi pot haver major felicitat que aquesta.

Un títol i un motiu

El títol:

...tot semblava tant senzill, tan real
mentre et mirava els ulls de color mel.
Aquells ulls de color mel.

El motiu: 

Novel·la desordenada per entregues (4)

Esperança. On he sentit abans aquesta paraula? Algú demana esperança? Però, com es fa això de tenir, sentir o entreveure esperança?

Dijous vaig començar la rehabilitació. No serà un camí fàcil, però tenc el més important, coratge. Ja he fet dues sessions, i tot i que no conec encara millora, imagin que en poques setmanes recuperaré part de la mobilitat. No tenc por. Potser una mica de respecte, però res més. No em tortur pensant en què passaria si tot això no funcionàs. En realitat seria ben fàcil resignar-me i deixar de lluitar. Com sempre. Com sempre fins ara, és clar. Com sempre fins que he entès que donar-ho tot per perdut sense haver començat és de covards. És aquí on entra l'esperança? Vols dir que ho he trobat? No saps idò l'alegria que em dónes. 

Tenir plans de futur també es relaciona amb l'esperança? Realment em pensava seria bastant més difícil. Hi ha vida més enllà de la cadira de rodes. Visca! Ara estava pensant... potser avui m'he aixecat més optimista del que és habitual en mi i demà tot serà gris o negre una altra vegada... no ho crec. Sembla que no. No és eufòria alcoholitzada ni altres estats al·lienats. Som jo. Podria dir que he tornat? Ja tenc ganes de fer la tercera sessió. 

Novel·la desordenada per entregues (3)

Les proves analítiques eren prou clares i no deixaven marge a l'esperança. Aquell estiu tot just estrenat s'acabava de cop, així, sense compassió, sense temps per reflexionar, sense espai per al penediment, de manera brutal, amb la sensació d'anar a la deriva en terra ferma, talment un follet que s'acaba d'adonar que ha perdut els seus poders màgics.

Aquella era una batalla perduda sense ni tan sols haver-se'n plantejat l'estratègia a seguir. Era completament inútil fer-se preguntes del tipus "I si...?". Només el final. El seu final. I ni tan sols podia allargar-ho a mode d'improvisació jazzística. Els dubtes deixaven de tenir sentit al mateix ritme que la partitura arribava al darrer compàs del seu "What a wonderful world" particular. 

Si fos creient, el més fàcil hauria estat conhortar-se amb la promesa de la vida eterna, però era un poc massa tard com per començar a donar per vàlids arguments que li eren aliens -mai no empraria la lluita activa-, així que la sensació d'anar caminant per l'estreta corda fluixa semblava que li oprimia el cervell. I no era tristesa pel que deixava, sinó desconsol pel que mai no havia provat. 

Novel·la desordenada per entregues (2)

La immediatesa de la trobada amb l'amant la torbava en tots els sentits possibles. Mentre acabaven d'acordar els detalls de la cita furtiva, notava aquella sensació tan enyorada a l'entrecuix, alhora que la consciència li dictava tot el contrari. Però no era capaç de negar-s'hi, sabia que en veure's tot el demés perdria la seva importància i que no seria fins en acabar les alenades compassades que la ment seria seva una altra vegada. 

En realitat res de tot allò no tenia gaire sentit, però veure's d'amagat era quelcom semblant a tenir una aventura i ho feia més interessant. Tanmateix, l'home que ella estimava i per qui deixaria de fer aquelles bogeries no mostrava el suficient interès com per poder pensar que d'alguna manera li era infidel. 

Potser pensar que només era sexe li feia fugir totes les ganes acumulades, encara que no devia ser tan dolent deixar-se dur pel desig una vegada cada molt de temps. Més d'un any en feia de l'última, quan es va prometre no tornar-hi. I amb el cor més enllà del mar feia plans amb un cos que no li era desagradable, tot i saber que no en podria treure mai el que realment volia. 

Novel·la desordenada per entregues (1)

- Perdona que sigui tan directa. És que ja començ a tenir una edat, i no estic per segons quins jocs. Me dius que sí, però jo no hi veig l'interès per cap banda. No fa falta me posi més en evidència, no?- deia na Marta sense mirar-la als ulls. Potser no era tan valenta com es pensava, i s'estimava més donar-se per vençuda enlloc de creure en ella mateixa i en el que li deien les seves companyes. N'Alba sí que la mirava, dubtant entre seguir animant la seva amiga o callar. Ella sempre ho veia tot tan clar...

- Idò jo n'estic convençuda. Hauries de mirar de dir-li alguna cosa.

- Encara més?
- Dona, al meu entendre encara no li has fet saber res de res.
- Res de res... si ja t'ho dic jo. Res de res!
N'Alba no va dir cap altra paraula. Quan na Marta es tancava en ella mateixa era gairebé impossible accedir-hi, així que les dues van estar una bona estona sense dir-se res, només mirant la mar, potser pensant en allò que fa tants anys una d'elles havia sentit a dir: "L'aigua salada ho esborra tot"... Podria esborrar també allò?
- Torna!- va xisclar n'Alba. Però na Marta ja no escoltava. Ella sempre tan tràgica, no es conformava amb un final que no tenia ni començament. Així que es va inventar la seva pròpia història.

VIE-PMI-MAH

Escric des de l'aeroport de Viena, tot esperant que surti el nostre vol, que ens durà cap al Sud, cap a la terra, cap a Mallorca. Ho dic en plural perquè me'n vaig acompanyada dels meus pares i tres parelles més, que aquests dies han estat de visita. Aprofit que encara estic de baixa per anar-me'n abans del que tocaria... 

Han estat sis dies intensos, hem vist moltíssimes coses, de fet, crec que no queda res per veure, o com a mínim ells se'n van amb aquesta sensació. I jo estic rebentada... després de dues setmanes de no fer pràcticament res, aquests darrers dies he rescabalat el temps perdut.

A Palma no seguiré amb ells, la meva destinació final (d'avui) és una altra, com no, Menorca. Tenc dos mesos i els repartiré entre les dues (o tres, encara no ho sé) illes... Quines ganes d'arribar. Esperau-me que ja vénc!!!!!!

Adéu Viena i tota la colla de bona gent que quedau, però no serà un comiat massa llarg, ens veim ben aviat. I seguirem caminant... 

La veïna (II) i les drogues

Durant la darrera setmana hem dormit tranquils. Jo més que ningú a causa de les drogues, cosa que potser explicaré més avall.

Des que en Pablo va baixar i quasi es carrega les portes, no hem tornat sentir música. A cap hora de la nit. Ni del dia. I ahir vàrem saber la veritat d'aquesta història. No és que l'espantéssim i hagi decidit que ja no ens molestarà més, com nosaltres pensàvem, sinó que la senyora és a Venècia. I això com ho podem saber? No, ningú no ens ha donat aquesta informació. És que la veïna ens ha enviat una postal!

Passem a una altra cosa. No és que vulgui despistar la gent amb la segona part del títol d'aquesta entrada. Però sí, també fa una setmana que prenc drogues per a poder dormir (entenent com a droga el que he trobat a internet: tota matèria primera d'origen biològic que directa o indirectament serveix per a l'elaboració de medicaments) i de dimecres ençà fins i tot per a poder caminar. 

Tot va començar fa quinze dies (mentida, tot va començar als 18 anys, però seria massa llarg d'explicar). Aquell dissabte jugava el Barça a la mateixa hora que Christina Stürmer cantava a Heldenplatz. Com que les dues coses eren conjugables sempre i quan em perdés el començament d'una i el final de l'altra, primer vaig anar amb Dona invisible a veure el grup. Un dels músics és pare de dos alumnes i tenia curiositat per veure'l en directe. Un parell de cançons més tard vàrem anar cap allà on la resta de convocats del dia ens esperaven mirant el futbol, un pis molt a prop del meu antic habitatge al 5è districte. Durant tota la vetllada vaig anar adonant-me que les cames no em responien així com jo volia, que de sobte em feien mal segons com em movia. I quan va arribar l'hora de marxar, de camí cap al tramvia, em vaig fer mal de veritat. Una punxada terrible a l'esquena. 

Com que no era la primera vegada que em passava (record l'any passat com na Lídia se'n reia de mi quan no em podia aixecar del llit segons quins matins), no li vaig donar massa importància, i durant deu dies vaig seguir fent vida normal, segons les possibilitats, és clar, perquè no he pogut anar ni un sol dia més a peu a l'escola, però sense deixar de fer res que tengués o no planejat (feina, manifestacions, trobades amb els amics, cobrir feina d'altres que ja estaven de baixa...). Ja passarà, pensava. Els dies que em feia prou mal com per no poder dormir em prenia un ibuprofèn i llestos. Fins dimarts. Davallar les escales de l'escola a les set de l'horabaixa em va dur més feina que cap altre dia. Moure les cames era un vertader suplici, i si m'aturava era pitjor perquè després no podia continuar. Encara no m'explic com vaig arribar a casa en aquelles condicions. 

L'endemà, després de suspendre les classes, finalment na Begoña em va acompanyar al metge. Resulta que és una mica més greu del que em pensava. Era necessari aturar immediatament. Repòs absolut. I si fos d'ell, ja seria dins un avió rumb a Mallorca per descansar mínim quinze dies. El fet és que som a casa, sense fer res per prescripció mèdica, prenent ibuprofèn de color de rosa (hihihi) i tetrazepam.

No sé fins quan durarà això, però tenc ben clar que he de fer més cas a la gent quan em diu que vagi al metge, per poc que m'agradi la idea. I ara no em queda més remei que fer bonda. Encara no he xerrat amb el meu cap, però m'imagin que les classes d'espanyol d'enguany es poden donar per acabades... 

P.D. Ja els ho he fet saber, però merci als Aventurers per les sèries i pel·lícules per passar l'estona i a na Begoña per acompanyar-me i fer-me la compra. I a la resta per les vostres mostres de preocupació, afecte i ànims. Així és més bo de dur! 

La veïna

Paranoica. Així acabaré aquest curs. 

La veïna de baix és una senyora major, petiteta, amable i del tot inofensiva. Això durant el dia. A mesura que el sol es pon es fa efectiva la seva transformació, ben igual que l'home-llop. 

La parella que ens va llogar el pis ens havia dit que de vegades la veïna posava la tele "una mica alta" perquè és sorda. És sorda i està completament boja. No es tracta que posi la tele "una mica alta" a hores acceptables, sinó que quan tothom apaga els llums per anar a dormir, ella s'adona que està massa sola i els decibels inunden tot l'edifici. Hi ha nits que no en té suficient amb la tele i hi afegeix la ràdio. Fins aquí ho duc bé; llevat que tengui mal de cap no em molesta el renou i puc dormir, però el meu company de pis no. Ell necessita taps. I no ho duu bé.

Si la cosa s'acabàs aquí, potser seria ell l'únic que tendria el perill de perdre els nervis. Però n'hi ha més. D'ençà que vivim aquí hem rebut multitud de notetes estrambòtiques, sense sentit, que ens acusen, entre altres coses, d'assetjament sexual, d'administrar electroxocs o de no deixar-la dormir de nit. La darrera avui. 

Devien ser les 3 de la matinada i jo intentava dormir. De sobte he sentit un renou fort a la porta. En aquells moments estava sola, en Pablo i unes amigues havien sortit de festa. I no m'ha fet cap gràcia. No és la primera vegada que intenten obrir o toquen a la porta i quan hi vas no hi ha ningú. I m'he començat a posar nerviosa, imaginant aquesta senyora totalment posseïda entrant a casa. Poc temps després ha arribat el meu company i ha trobat una nota a la porta. Sense pensar-ho gens ha baixat, ha retornat el paper i un poc més i tira les portes de la veïna a terra... I ha funcionat. Per primera vegada la música ha deixat de sonar. S'ha fet el silenci necessari per a un descans òptim. Però jo no podia deixar de pensar si hi havia cap possibilitat que la veïna pujàs, entràs a casa i jo-què-sé-més. 

Pregunta fàcil: i per què no telefonau la policia? Idò ja ho hem fet, varen venir, varen comprovar que el nivell de renou era inacceptable, i ens van dir que no podien fer absolutament RES. Però que intentarien parlar amb ella. Vàrem sentir com tocaven a les portes i al timbre, però aquella nit la senyora devia estar massa ocupada, perquè per més que va insistir la policia ni la música es va aturar ni ella va obrir. 

Com es fa?

Vaja, avui toca insomni... no tenc cap motiu (lògic) que m'obligui a estar desperta fent voltes dins el llit, però així és.

Avui m'han demanat com duc "les hormones". I no sé què contestar. De fet, només em surt posar-me vermella i callar, perquè no sé què explicar, ni si hi ha res a explicar. 

A finals d'any en farà deu que em(ens) vaig casar. Es diu aviat. Joder... deu anys ja. Amb la carrera just començada, de manera inconscient però a la vegada tenint ben clar el que feia, el que fèiem, il·lusionada amb aquell projecte comú que tan sols dos anys i mig després es trencaria, abocant-me al pitjor estiu de la meva vida. Crec que mai he plorat tant. I esper que mai més es torni a repetir aquella mescla de sensacions de fracàs, impotència, ràbia, decepció, tristesa extrema i, sobretot, de dolor insuportable. Feia molt de temps que no en xerrava i molt més que no escrivia sobre aquella experiència. Sí, experiència. Al cap i a la fi en això queda. Molt temps després he estat capaç de mirar enrere i deixar de banda l'amargor per donar pas a l'agraïment per tot allò bo que vaig poder aprendre de tot plegat. Molt millor així, no?

Però hi ha una cosa... en tot aquest temps no he coincidit amb ningú que em pugui tornar la sensació d'estimar, en ambdós sentits. Amor de parella, vull dir, òbviament (de la resta d'amors en vaig servida i n'estic ben contenta). Al principi és lògic pensar que no en volia ni sentir a parlar. Avui ja em fa falta. I no sé si serà cert el que també m'han dit aquest vespre, que no sé triar. Possiblement. Ara bé, aquestes coses es trien? Vaig repetint patrons, una vegada i una altra, igual és que he après a viure d'aquesta manera i oferir-me la possibilitat d'un amor correspost no entra dins els meus plans. Inconscientment, és clar. I aquests patrons es resumeixen en:

1) Un dia descobresc que algú que ja conec se'm fa interessant, normalment per la conversa que té.

2) Sent que potser tenim coses en comú i una escalada de pensaments encadenats em fa veure aquesta persona amb uns altres ulls i pens en la possibilitat d'alguna cosa.

3) Tot i que per una banda m'hi vull resistir, aquesta persona passa a ocupar bona part de la meva ment.

4) Em faig moltes il·lusions i qualsevol doi em sembla un senyal.

5) L'altra persona no respon a les meves expectatives i comença la fase d'emprenyament. Amb mi mateixa. I amb ell/ella.

6) Arrib a la conclusió que tot ha estat un miratge, que és normal que l'altre/a no senti res per mi i que mai més tornaré estar amb algú.

I així vaig passant els dies. 

De totes maneres, molt hi té a veure la meva "maleïda" passió. Pujades i baixades emocionals es van succeint, unes vegades per donar-me per vençuda i d'altres per convèncer-me que tenc permís i som mereixedora d'aquest amor que es suposa que hauria d'arribar tard o d'hora. Quan estic a la fase "optimista" tampoc puc evitar analitzar la meva situació actual: faig el que em dóna la gana i quan em dóna la gana. Visc allà on vull i vaig on em duu el vent. No he de passar comptes amb ningú. Agaf tren o avió amb la regularitat que el meu sou i les meves ganes de conèixer món (o anar a concerts de Wise Guys, perquè no dir-ho?) em permeten. Seria tot això compatible amb una relació? Vull pensar que sí. Però, un moment. Vull una relació? La necessit? Això ja no ho sé.  

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Cap a Viena que t'hi espera gent (i II)

El divendres (29 d'abril) l'havíem reservat per fer una sortida especial: aniríem a Salzburg en cotxe. Ens vàrem trobar ben prest a l'oficina de lloguer de cotxes i, una vegada superats els tràmits burocràtics, vàrem anar a cercar el nostre vehicle. En Tomeu va ser l'encarregat de treure'ns de Viena, amb el suport logístic de na Coral al mapa de paper i en Tià a les noves (ja no tant, eh?) tecnologies. No va ser massa difícil, només deixar la ciutat una llarga autopista comunica les dues regions, amb els corresponents punts de descans. En vàrem aprofitar un per berenar i canviar de conductor... pobre Tià, no el vàrem deixar conduir tranquil. La segona aturada va ser a Mondsee, un poblet a la vora del llac que duu el mateix nom, molt polit. I vàrem aprofitar per dinar, ja que hi érem. Després vàrem fer una volteta per la ruta que a l'oficina de turisme ens havien recomanat. 

Fins a Salzburg va conduir na Coral. L'avantatge d'haver-hi estat fa no gaire, és que ja sabia ben bé per on havíem d'anar: des de Mirabell cap a la casa de Doppler, travessant el pont, enfilant la Getreidegasse fent aturada a la casa de Mozart, arribant a la catedral tot admirant les fonts que ara ja estan descobertes. Aquesta vegada sí, vàrem poder pujar amb el funicular fins a la fortalesa Hohensalzburg. Diria que va ser una incursió ràpida, ben aviat varen començar a tancar els museus i ni tan sols vàrem ser a temps de fer la visita guiada, però les vistes i el bon temps ho varen suplir bastant bé. En tornar davallar vàrem berenar de Bretzels. Per acabar la visita a Salzburg vàrem passar pels jardins de Mirabell, florits, plens de tulipes de tots colors. I encara vàrem poder descobrir que més enllà el jardí seguia, que hi havia unes figures de nanets que ens varen inspirar per fer-nos fotos "artístiques" i que un poc amagat hi havia un parc infantil inspirat en "La Flauta màgica"... encara ens sentim prou joves com per jugar una estona? Sí!!!!

Sortir de la ciutat va ser, potser, la part més complicada del dia. La missió va recaure en n'Antònia, i tots vàrem posar el nostre granet d'arena per tal d'embullar-la i anar fent voltes inútils...

Altra volta quilòmetres d'autopista. Encara teníem temps i ganes de fer una darrera aturada a Seewalchen am Attersee, un dels llocs on Klimt va pintar els seus paisatges. La veritat és que aquesta zona de llacs immensos és impressionant. Només ens va faltar poder fer una volteta amb barca... També vàrem aprofitar per sopar.

Jo mateixa em vaig encarregar de la darrera etapa de carretera, conduint per primera vegada a Àustria i entrant el cotxe dins Viena. Tanta sort que era bastant tard i no hi havia gaire trànsit...

El dissabte vàrem tornar a Schönbrunn, aquesta vegada per veure el zoo. Sí que vaig fer bé de treure'm el passi anual! L'horabaixa vàrem arribar a l'Stephansplatz per fer les compres pertinents i després vàrem anar a l'hotel a deixar-ho tot per, una mica més tard, anar a l'òpera, que des de fa unes setmanes tenen una pantalla instal·lada a la plaça Herbert von Karajan i es poden veure les funcions de franc. Asseguts enterra vàrem poder escoltar i veure una estona de Don Giovanni (Mozart). Un moment, aquest Don Giovanni... és ell? No, no ho és. Espera! Sí! És ell! Ildebrando d'Arcangelo en el paper de Don Giovanni!!!! Ai, que m'acub...

Per al darrer sopar vàrem triar els crêpes del Café der Provinz. En Jaume, na Mercè i n'Aina ens varen acompanyar, fent la vetllada encara més interessant.

I aquí s'acaba aquesta revisió del que ha estat, fins el moment, la darrera visita. M'ho he passat molt bé, ha valgut la pena el cansament i tot plegat, només per tenir-vos a prop i fer-vos partícips d'aquest escenari de la meva vida, d'aquesta Viena que tant em dóna i que tant em deixa compartir. I més il·lusió em fa perquè dos dels protagonistes d'aquest capítol seran pares després de l'estiu i segurament aquest és el darrer viatge que facin fins aleshores (i supòs que bastant temps després!). Tomeu i Coral, tota la felicitat del món!!!! 

Cap a Viena que t'hi espera gent (I)

Va ser un poc estrany. El que diré ara només val per als que feim feina al món de l'ensenyament, ja sé que als altres igual no vos fa gràcia. Tornar a casa, la de Viena vull dir, el primer dimarts després de Pasqua. Clar que ja havia fet vacances des del dijous abans de Rams, però era la primera vegada que marxava mentre als altres encara els quedaven uns dies. I a més arribar i trobar-me visites que ja fa un dia que hi són, com si fos jo la que ve a veure'ls i no al contrari. Crec que ha estat la vegada que més m'he cansat i a la vegada la que menys he hagut de pensar, perquè duien una idea bastant clara del que volien fer.

Idò això, dimecres al matí (27 d'abril) em vaig trobar a l'hotel amb na Coral, en Tomeu, n'Antònia i en Tià, que curiosament s'allotjaven just devora l'Ambaixada. Primera aturada, com no, Belvedere. Una passejada pels exteriors ens va mostrar com els jardiners fan la seva feina: flors intermitents, olor d'herba tallada, fonts que es van omplint... Viena es vol posar encara més guapa, i els que se n'ocupen ho aconsegueixen.

En decidir que també volien veure el museu per dins, vaig aprofitar per anar a la feina a arreglar quatre coses que tenia pendents. I en sortir-ne ja era hora d'anar a dinar. Després em varen acompanyar a l'escola i varen poder veure alguns dels meus alumnes, que normalment xerren pels colzes però estaven un poc tallats... Lògicament uns minuts més tard se'n varen anar a voltar pel centre.

Al cap d'unes hores ens vàrem reunir al Naschmarkt, tot decidint que aquell vespre soparíem a ca nostra, de manera que havíem d'anar a fer la compra. El menú consistiria en amanida i pa amb oli. Jo anava despistada, com sempre mirant a terra, i vaig posar el que havia agafat a la cistella d'un altre jove que, pel que vaig poder intuir, va flipar una estona... 

Ja a ca nostra, volíem pujar amb l'ascensor. Som cinc. Posa que màxim quatre. Bah, total no ho sabrà... Què no? Es tanca la porta i la cosa no es mou. Ni s'obre. Cinc persones ben estretes dins un ascensor (petit). I tanta sort que ens va pegar per riure... finalment la porta es va obrir i vàrem decidir que aniríem tots per l'escala... 

L'endemà ens vàrem trobar a l'aturada de Hietzing per entrar a Schönbrunn. Primer vàrem voltar pels jardins, pujant a la Glorieta i contemplant les vistes per acabar entrant al palau. Crec que aviat em sabré el que diu l'àudioguia de memòria i podré fer jo mateixa de guia.

A migdia tenien ganes de tastar les salsitxes que es venen al carrer, així que vàrem anar a l'Stadtpark a dinar (prèvia compra d'un panet de formatge al súper, clar), asseguts a un banc, com faig els dies que he d'anar al matí a l'Ambaixada i fa bon temps (abans d'anar a l'escola, vull dir, perquè no tenc temps de tornar a casa). Altra vegada els vaig deixar "lliures" mentre jo anava a complir amb les meves obligacions laborals. 

Per sopar en Tià tenia ganes de tastar els fideus d'un dels locals del Naschmarkt. Na Begoña també s'hi va apuntar, i vàrem acabar menjant a un vietnamita, on na Coral i en Tomeu varen poder recordar moments del seu viatge de noviis. 

De camí cap a casa na Begoña i jo ens vàrem posar al dia de les respectives neures, sobretot del "no m'agrada, però...". Quines dues!

De Divendres Sant a Dilluns de Pasqua

Divendres Sant (22 d'abril). Tradició o no, enguany vàrem tornar quedar per anar a dinar a la platja. Havíem de partir prest i anar a no-sé-quina platja, però tradició o no, era quasi migdia quan ens trobàvem al Caló d'en Borgit... i com m'agrada aquest raconet de Mallorca! Feia vent i per això vàrem cercar un recés on poder menjar tranquil·lament i prendre una mica el sol, ja que hi érem. Truites, pasta, galletes, "popets"... tot era boníssim, i amb la millor companyia del món. Sí, ja ho sé, darrerament escric molt això de la "millor companyia del món", i mai sobre les mateixes persones, però és que cada escenari té els seus bons actors i actrius i cada obra és diferent a l'anterior. Així que puc dir-ho ben alt: sou el millor que em podria haver passat. Tots. Totes. Sigui a les Illes o al continent. 

El vespre vàrem anar a veure el Davallament. No sé si és perquè és Felanitx o simplement perquè ho fan molt bé, però tot i ser la mateixa història amb els mateixos textos cada any, estones posa la pell de gallina. En Joan va arribar tard, vestit de banda de música, perquè li han encomanat la tasca de portar la bandera. Tan guapo... Però no el vaig veure desfilar. Amb els que pròximament seran papàs (Tomeu i Coral) i els que ja ens han convidat a noces (Sílvia i Miquel) vaig anar a sopar. I a xafardejar.

Dissabte Sant (23 d'abril). Sant Jordi passa desapercebut entre processons, dinars i lipdubs. Sí, dissabte al matí vàrem posar el nostre granet d'arena per aconseguir que Felanitx també tengui el seu lipdub "Felanitx m'agrada". Tòpics com els de "la gent no es mou", "no participa" o "no estimam la vila" varen quedar per unes hores en segon pla. Hi ha qui dirà que ha quedat "cutre" o que estava mal organitzat. Sempre hi haurà gent que es queixarà. Però la meva experiència em diu que aquelles hores de rialles i nervis, aquells moments de no saber ben bé què fer, aquella escala de l'església plena de gent i, com no, el resultat final de tot plegat, han valgut bé la pena. I sí, amb orgull seguiré dient que Felanitx m'agrada.

Va ser un dia rodó, dinant al Parc, fent horeta amb en Joan i na Joana a ca'n Peu, anant a fer la compra al Lidl on s'hi van afegir na Sara i una amiga seva, fent un Laccao als Tamarells i acabant sopant a ca'n Toni González. Gràcies una vegada més per ser-hi.

Diumenge de Pasqua (24 d'abril). Com ja he explicat altres anys, el diumenge de Pasqua els Salers sortim a cantar per tot el poble recaptant panades, rubiols, botelles de vi i tot el que la gent ve a bé a donar-nos. Amenaçava pluja, però el cert és que durant tot el matí el cel es va comportar i ens va deixar fer la nostra "feina". Enguany amb cançons noves i les mateixes ganes, amb gent molt jove incorporant-se a la tradició, amb un bon berenar per agafar forces... A migdia els vaig haver de deixar. No puc fer tard al dinar familiar quan he estat més de tres mesos fora. 

A casa molt bon ambient (amb la manca dels nebots, què hi farem?), rostit per als carnívors i verdures al forn per a mi, dolços típics i molts d'anys per tot el que podem celebrar aquests dies, Sant Jordi i aniversaris de noces.

L'horabaixa em vaig tornar afegir a les cantades de sales per les cases de fora vila, ja amb l'aigua present. Vàrem acabar sopant a casa d'un dels Salers, amb unes bones rialles d'"orella a orella", hihihihihihi... (o hauria de dir de "boca a orella"?). Ves alerta on trepitges, aquest és el meu (nostre) terreny!

Dilluns de Pasqua (25 d'abril). Caminada solidària a Sant Salvador, organitzada per la Penya Barcelonista Els Tamarells i a benefici de DACESMA, entitat que ajuda a persones (i les seves famílies) amb danys cerebrals esdevinguts. Feia molt de temps que no pujava a peu i aquesta era una bona ocasió, per anar-hi amb els amics i per contribuir a la causa. El temps no acompanyava massa, però així i tot no va ploure fins que vam ser a dalt i tampoc no ho va fer molt de temps. Per dinar hi havia torrada, així que vaig dur el meu propi menjar. Després hi va haver música i un sorteig. No ens va tocar res, però vàrem riure. En baixar cadascú se'n va anar a casa seva, menys en Joan, que va venir a la meva, i na Joana, que s'hi va apuntar més tard. 

Què ràpid passen els dies. Una setmana i mitja intensa, divertida, genial. Tot i que me'n torn amb les idees gens clares, cosa que en el fons fa més emocionant la propera tornada. Potser és que val més no aclarir-ho. Potser és que ja torn tenir el cap ple del que no toca. Però... i el que hem rigut... Mira'm als ulls i no diguis res més.

De Rams a Dijous Sant

Resulta complicat mantenir el blog al dia quan els esdeveniments s'acaramullen i voldries trobar el temps necessari per explicar-ho tot amb detall.

Dissabte de Rams (16 d'abril). Encara amb l'experiència d'Hamburg ben present (massa a estones) vaig compatir un concert de Wise Guys al Konzerthaus vienès amb Dona invisible, Bego Ña i Herr Olmeno. No sé com varen tenir la paciència d'aguantar la meva sobredosi d'èxtasi durant aquelles hores... Ben davant, com ha de ser quan compres les entrades amb uns mesos d'antelació, cantant, ballant quant la cançó ho demana a cop de ritme i harmonia, gaudint de les vistes i fent totes les fotos possibles. I com més va més m'agraden aquests cinc joves... ja no tant, però joves al cap i a la fi. I no, no em fa por cansar-me'n. Després de l'embriagament musical vàrem visitar el bar del costat per comentar aquesta i altres jugades. Herr Olmeno té teories molt interessants...

Diumenge de Rams (17 d'abril). Com és ja habitual, una hora de son per fer via cap a l'aeroport, que el vol sortia ben prest. Escala a Madrid. Per fer-ho més entretingut, la primera companyia de vol surt amb retard, l'empresa que gestiona els panells informatius decideix que puc invertir el temps d'espera fent-me canviar innecessàriament de terminal (control de passaport inclòs, estrany, no?) per a darrera hora dir-me que no m'havia d'haver mogut del lloc on era abans i la segona companyia aèria, que és la mateixa que la primera però amb nom i colors diferents, també (afortunadament) duu retard... Però l'alegria que es sent quan s'intueixen els perfils mallorquins després de quasi tres mesos i mig no té preu. 

A Palma m'esperaven en Joan i na Joana (iuhuuuuuuuuuuuuuu!), que de seguida em van dur fins a ca nostra per: 1) abraçar la meva mare i 2) dinar de fideuà de verdures!


L'horabaixa ens vàrem trobar amb més amics i entre altres coses vàrem pujar al Calvari al mateix temps que la gent que havia participat al Via Crucis en davallava. Que sí, que feim tard, ja ho sabem, gràcies...


Dimarts Sant (19 d'abril). No pot ser. Ara ja no. Anar a Mallorca és automàticament sinònim de passar per Menorca. A resoldre qüestions pendents, a visitar amics i amigues i simplement a passejar per Maó. Així que a migdia vaig agafar l'avió amb la intenció de fer una sorpresa als companys de l'escola, però el vol va sortir massa tard i no va poder ser. Na Xisca em va venir a recollir i vàrem anar a casa seva. Després sí que varen començar les sorpreses. En Miquel va dir: "No m'ho puc creure". El que no em puc creure jo, després de tant de temps, és que pensi que aniré a Mallorca i no passaré a veure'l. Encara que signifiqui canviar d'illa. El vespre va ser el torn de na Lídia, amb qui vàrem anar a sopar as Castell. Ai, com vos estim!!!! Ja dins el llit, tot i el cansament acumulat, hi va haver temps de xafardejar com cal (eh, Xisca?).


Dimecres Sant (20 d'abril). Matí, visita a Mare de Déu del Carme, l'escola del curs passat. No sé com em vaig poder contenir tenint gairebé tots els (meus) nins i nines aferrats ("Mira! Ha vengut na Maria!"). Després em vaig dedicar a passejar-me per les classes a saludar els i les mestres. Feien la setmana cultural, fent tallers d'art i decorant tot el recinte escolar, que he de dir que els ha quedat de conya. I com que era allà, vaig donar un petit cop de mà. He contribuït a la nova imatge!!!! Altra volta és com si mai no hagués partit. Potser enyori una mica això de tenir companys de feina... però ja tornaré. A migdia na Xisca i jo ens vàrem tornar trobar amb en Miquel per anar a dinar, i després em vaig acomiadar de tots dos: na Xisca partia cap a Mallorca i en Miquel cap a Berlín. Ha estat massa curt! L'horabaixa el vaig passar a l'EOI, amb mestres i companys que no feia ni dues setmanes que ens havíem vist a Hamburg... Un alemany va fer una xerrada sobre la Pasqua a Alemanya. Després una petita "festa" on em vaig encarregar de posar la música (hihihihi, Wise Guys, hihihi, Die Prizen, hihihi, Die Ärzte, hihihi...). Na Rosa (iuhuuu!!) també s'hi va apuntar i en acabar, juntament amb n'Ernest (el mestre) vàrem anar a fer una cervesa al port, que em pensava seria curta però es va convertir en una altra cervesa (per mi vi blanc!), un sopar i una copa al Parra... i vénga riure. Aturarem alguna vegada? (No, per favor!)

Dijous Sant (21 d'abril). Les darreres hores a Menorca les vaig passar amb n'Inma, que va venir expressament de Ciutadella per estar una estona amb mi. Gràcies, de veritat. No només per venir, sinó per escoltar-me (més aviat intuir-me) i no jutjar-me. Vals un món! L'horabaixa, ja a Ca'n Peu, varen venir els meus nebots, que es fan grans molt aviat. I com que quedaven a dormir ja no vaig moure'm de casa.