És l'aventura mateixa del viure.
El viure té blancs i negres que es difuminen en escala de grisos.
Per davant els grisos estones passa una gota d'aigua i deixa intuir un petit arc de Sant Martí.
Amb l'arc de Sant Martí guaiten uns ulls i t'hi perds.
T'hi perds i confies en no tornar-te trobar mai més.
Si més no en molt de temps.
El temps s'estira segons qui l'estigui emprant.
Empres tots els recursos que tens a l'abast per estar el millor possible.
És possible que m'estigui fent un embull dels que creen precedents.
Precedir es pot confondre amb intuir?
Intueixes que alguna cosa no funciona.
Tot funciona amb normalitat si apliques la força requerida.
Els requeriments en realitat no són necessaris.
Et fas necessari quan m'equivoc.
T'equivoques i què?
Què vols que et digui, si ja no em queden paraules?
Les paraules diuen que se les emporta el vent, i jo veig que queden i insisteixen.
Només que insisteixis la meitat que fins ara ho tendràs tot de mi.
A mi no em vénguis amb històries, o sí, o no.
No.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada