Köln ist einfach korrekt

Una altra locura. Però què bé ha anat!

Plovia, relativament feia fred. Divendres passat, quan encara era a l'escola, vaig rebre un missatge de Baleària, que em deia que el vaixell, degut al mal temps, enlloc de Ciutadella sortiria de Maó, encara que a l'hora prevista, a les 18h... vaig telefonar per assegurar-me de la durada del trajecte, i quan em van dir que serien dues hores i mitja, vaig demanar que em canviassin el passatge per un altre dia, ja que a les 21h en teoria hauria de ser a l'aeroport -me vols explicar perquè punyetes vas en vaixell si després has d'agafar un vol?-. 

Mentre els nins i nines berenaven vaig mirar vols, cosa que hauria d'haver fet des del principi, amb el resultat que no hi havia ni un vol amb places lliures en tot el dia! Bé, en realitat sí, però fent escala a Barcelona o Eivissa (?) i per més de 150€. Així que de seguida vaig tornar telefonar a Baleària per dir que sí que viatjaria aquell mateix dia. 

Per què els meus viatges sempre comencen amb aquests ensurts?

Tenint en compte que a les 20:30 arribaria a Alcúdia no podia badar. Afortunadament na Sara venia a cercar-me. 

Abans d'anar al port vaig passar per ca'n Miquel, que des de dimecres ja gaudeix -per fi, després de les cancel·lacions degudes al volcà islandès- de companyia a llarg termini. Vàrem jugar una estona a un joc ambientat a Viena (auf Deutsch, natürlich!). 

El viatge va ser mogut, sort que em vaig adormir de seguida. I en arribar a Alcúdia, sorpresa, no podem arribar al port per no sé quina activitat naviera. Quasi mitja hora aturats enfront del moll! No vaig desesperar, perquè ja estic avesada que passin aquestes coses i que al final tot vagi bé. Finalment vàrem desembarcar i seguit vaig trobar na Sara i vàrem partir com un llamp cap a l'aeroport. Vàrem tenir poc temps per xerrar, però sabíem que el diumenge ens tornaríem veure, de manera que en arribar al destí vaig sortir de seguida cap a cercar el meu passatge. Cap problema. Buf, ja està!

També vaig dormir durant el vol. Tenint en compte que era la darrera vegada que ho faria fins en tornar, ho vaig aprofitar.

I dues hores i mitja més tard ja trepitjava sòl alemany, a l'aeroport de Köln-Bonn... Efectivament, el meu primer viatge a la ciutat dels Wise Guys. Vaig haver d'esperar fins les 3:15 per agafar el tren que em va dur a l'estació central de Köln. Sabia que això quedava a prop de l'anomenadíssima catedral, el que no m'imaginava és que fos tant! Vaig aixecar la vista i allà s'alçava ella, grandiosa, imponent, espectacular... no, no exageren! Després dels primers segons d'astorament, i quan es va anunciar tren que havia d'agafar (S-Bahn 18) vaig baixar les escales i el vaig esperar pacientment... ja arribava. I abans que el rellotge marcàs les 5 de la matinada vaig baixar a l'aturada Efferen i ben aviat vaig trobar la gent que ja feia coa davant l'oficina dels Wise Guys. Havia arribat! 

Em vaig acomodar així com vaig poder per passar les cinc hores que faltaven. Al principi va ser tot un poc fred, en tots els sentits, però tot va canviar quan les al·lotes que hi havia just darrera em van proposar jugar a Phase 10, un joc que es veu que tothom coneix i que a tothom agrada (com aquí, l'Uno, més o manco, però aquest és bastant més complicat). Com es lògic, ulls com a taronges quan varen començar a saber que venia des de Menorca per comprar unes entrades...

Algú m'havia dit -cosa que ni havia pensat- que hi hauria d'haver anat amb algú altre, més que res pel tema d'anar al bany... Vaig procurar no beure des d'abans de partir de Mallorca, i vaig visitar tots els lavabos que vaig anar trobant pel camí. Així i tot va ser necessari anar dues vegades al de la benzinera del davant. Tanta sort que cinc hores són suficients per conèixer gent, i que els fans dels Wise Guys són educats, amables i alhora molt divertits.


A les nou, sorpresa. Just després d'arribar la que deu ser l'al·lota encarregada de l'oficina, va aparèixer en bicicleta amb dos dels seus fills en Sari. Al·lucinava (jo mateixa, vull dir). Tan enfora que em semblen i tan a prop que el tenia! Poc temps després varen tornar sortir en Sari i els fills, repartint tassons, cafè, te, llet i sucre. Increïble. I m'estava passant a mi. També varen arribar en Nils i en Ferenc. 


A les deu varen obrir les portes, i per ordre vàrem anar passant per comprar les entrades. Ells mateixos les venien, en Sari cobrava, en Nils ens les donava i en Ferenc comprovava que tot estàs correcte. Flipava. Les al·lotes amb les que havia passat les hores d'espera van informar de la meva situació (podria dir-se'n al·lota boja que viatja des de Menorca només per comprar unes entrades?), amb el consegüent "de veres?" per part d'ells. En Ferenc va afegir que era afortunada d'haver pogut viatjar després de les incidències del volcà. No m'ho puc creure. Vaig xerrar amb ells (sí, poc, ja ho sé, però val més això que res!) i vaig tocar en Ferenc. Definitivament. Som una fan. Idò!

Contenta, feliç, eufòrica amb les meves entrades, després d'acomiadar-me de tots i totes i de mig quedar pel dia del concert (volen esser a la porta a les cinc del matí i el concert comença a les set de l'horabaixa!), vaig agafar el tren de tornada a Köln.


Wise Guys. Val la pena? Sí, i mil vegades sí!!!!


El que segueix són quasi dotze hores de son, passeig, més son, més passeig, la catedral, els carrers de Köln, el Rhein, sol, molta gent, llibres en alemany i una tornada a l'aeroport més aviat del previst perquè ja no podia més. Enlloc de tornar l'endemà al matí, vaig canviar el vol pel mateix dissabte a la nit.

Na Sara, molt amablement, em va venir a cercar a l'aeroport, em va donar sopar, em va deixar dutxar i em va deixar dormir còmodament al seu llit mentre ella sortia de festa amb els seus amics. I l'endemà em va tornar a Alcúdia. Gràcies per tot! PER TOT!


I ara? Un GRAN concert m'espera el 29 de maig. Sis hores de concert, per això es diu Totalnacht, i jo tenc dues entrades. Qui s'anima?

Kein Schmetterling mehr

"Ich glaub' du hast mein Herz tranchiert
und meine Seele flambiert,[...]

Liebe geht durch den Magen" 

Wise Guys

Aquest és el tros de cançó que he anat repetint entre pensament i pensament durant l'hora i mitja que ha estat el bus a arribar. Una hora i mitja, caminant fent voltes a la plaça Menorca de Ciutadella per no adormir-me, dóna per molt.

En un primer moment, el "no" a trenc d'alba m'ha provocat una profunda tristesa, convertida en ràbia irracional i sense sentit pocs minuts després -tres segons cap a tu i la resta tota cap a mi-, reconduïda a gran comprensió, claredat i serenitat en la recta final de l'espera. Un "no" que semblava que no volia sortir, i no n'entenc el motiu, perquè t'ho he posat fàcil, com a mínim en el moment precís del comiat; som conscient que gens abans. No era conya allò de la salut mental, molt millor saber el que realment hi ha que somniar amb el que penses que podria arribar a haver-hi per al final travelar i caure des de ben amunt. Un "no" que de cap manera tanca portes, sinó que en deixa moltes d'obertes, ara que arriba el bon temps. Potser tanqui la pàgina "Liebe" per acabar d'obrir de pint en ample la caseta de "Freundschaft", si volem, sabent que no es cerca sinó que es troba, coincideix, creix, s'alimenta, millora, funciona, esdevé. Segueixen en peu les ofertes, propostes, invitacions i demés. Amb intensitat si s'escau, perquè no em ve de gust oblidar i ja està, sinó gratar una mica més a veure què trobam, què trob, què som, què ets. Em reafirm en les opinions que fins aquest moment tenc de tu, seguesc amb les mateixes ganes de compartir estones, voldria que efectivament formassis part del món que m'envolta.

Es tractava de prevenir el desastre i he estat a punt de no saber fer-ho, però una vegada més me'n surt sense cap ferida. Bé, avui deixau-me plorar, fumar i menjar. Demà ja no. Demà comença una nova i meravellosa setmana a Menorca, tanmateix amb el cap a Viena, però aquí hi ha vida encara.

Aprofitant l'efecte peixera, bones, som na Maria, com va?

   

Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no. 

 

Berlin (IV)

Dilluns, 22 de febrer.

22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...

Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!

Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.

Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant. 

A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...

Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.

A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...

Amb aquest panorama, val més anar a fer la maleta per l'endemà i dormir. Sí, val més. 30 anys. Què bé han començat!

Berlin (III)

Diumenge 21 de febrer.

Tocava aixecar-se prest. El tren cap a Dresden partia d'hora, així que sense berenar ni res vàrem anar a l'estació en taxi, per por de perdre el tren (en realitat vàrem haver d'esperar una bona estona, fins i tot vàrem poder berenar). 

El trajecte va durar unes tres hores aproximadament, amb canvi de tren inclòs. Tres hores que vaig començar escoltant Wise Guys i vaig acabar participant activament o no de la conversa d'uns quants companys de viatge, realment interessant i divertida. Així com ens anàvem allunyant de Berlin la neu anava desapareixent, sense fer-ho del tot. 

Una vegada a Dresden vàrem començar a caminar per la part més nova de la ciutat, amb una lleugera nevada que feia més màgic el passeig pel Kästner Passage (Erich Kästner, entre d'altres, va escriure "Emil und die Detective", i era de Dresden) i el Kunsthofpassage, el barri dels artistes, amb parets espectacularment decorades. Ens vàrem dividir per anar a dinar ràpidament, -vaig anar amb en Xavi a menjar un kebab a un local que es deia Istanbul...- ja que a les dues havíem quedat amb una guia que ens mostraria i explicaria la part més interessant, a l'altra banda del riu... pensàvem que seria ben ràpid fer el camí que ens separava del punt de trobada, però finalment vàrem fer una mitja hora tard...

Afortunadament a la guia li sobrava el sentit de l'humor (vaig entendre que havia viscut a algun lloc d'Andalusia). Ens va oferir una visita molt divertida, entre explicacions i comentaris que de vegades no sabies si xerrava seriosament o et prenia el pèl. Vàrem veure l'òpera -reconstruïda tres vegades-, la catedral, el palau Zwinger i vàrem acabar el passeig a la Frauenkirche. Un recorregut molt interessant per aquesta "Florència de l'Elba" que ens va convèncer de la bellesa i alhora la dissort de la ciutat, on molts dels edificis s'han acabar de reconstruir en els darrers anys. 

Finalitzada la visita guiada disposàvem d'unes dues hores de temps lliure, que uns quants vàrem aprofitar per entrar a un bar-restaurant a encalentir-nos les idees amb una bona tassa de Glühwein... o dues, o tres.

La tornada molt tranquil·la, només destacar una interessant conversa sobre educació, de la que vaig esdevenir "secretària" personal -i com me va agradar!-.

A Berlin la major part del grup tenia ganes d'anar a sopar de kebab, però jo ja n'havia dinat i vaig estimar-me més anar a l'hotel, entre altres coses per carregar l'MP4 i poder tornar escoltar Wise Guys. Vaig aprofitar que en Macià -mestre de Ciutadella- havia de fer unes feines amb ordinador per deixar-li l'aparell. Vaig esperar que acabàs i després, sense haver-ho pensat, em va dir que anava a sopar... anam? D'acord, vaig a cercar la jaqueta i vénc amb tu. Era massa tard com per posar-me a menjar, però una cervesa sí que la vaig fer. I alguns descobriments més. Conversa agradable, de les que m'agraden...

Berlin (II)

Dissabte 20 de febrer.

Ens vàrem aixecar relativament prest, per estar a punt a les 10. Vaig anar amb les meves companyes d'habitació a berenar. En total érem més de 30 persones, però aviat vaig veure que no aniríem junts per tot. Hi havia gent que ja havia estat abans a Berlin i es feien el seu propi programa. Evidentment contaré el que vaig fer jo, sinó no acabaria mai.

Vàrem sortir al fred carrer per anar a la Breitscheidplatz a visitar la Gedächtniskirche (església de la memòria), que va ser destruïda (com tantes altres coses) durant la II Guerra Mundial i ha quedat talment com a record del que mai més no hauria de tornar a passar. Després d'estar-hi una estona cadascú va partir pel seu vent, i en Xavi i jo vàrem passejar la resta del matí per la Ku'damm, una avinguda estibada de comerços de tot tipus, aturant-nos sobretot a les llibreria i botigues de música. Al final del matí duia tres llibres més en alemany dins la motxilla: "Deutsche Geschichte", Mythologie" i "Religionen der Welt". I perquè em vaig aturar. La propera vegada que véngui a Berlin faré més lloc a la maleta.

A migdia havíem quedat amb la gran part del grup al Sony Center de la Potsdamer Platz. D'allà un bon nombre ens vàrem dirigir a la West Side Gallery, el tros més llarg de mur que es conserva. Vàrem veure'n el principi, amb els seus graffitis, al mateix temps que en Macià ens explicava la història del mur. 

Molts dels que érem allà volien anar al barri turc, però en Xavi i jo vàrem tornar a Potsdamer Platz perquè teníem ganes d'anar al cinema, però els horaris no ens varen anar bé i ens vàrem dedicar a seguir passejant, amb la Berlinale present a tot arreu. Vàrem acabar per anar a l'hotel, cansats de voltar sense rumb fix.

Es suposa que el vespre anàvem a sopar, però jo em vaig estimar més anar a descansar. Descansar? Sí!!!! Dormir!!!! (I Wise Guys cantaven a Kiel...)

Berlin

Divendres 19 de febrer.

Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).

A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.

Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada. 

Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies. 


A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.




         
 

Schmetterlinge

Quina putada no tenir el valor de dir el que penses o sents. Però de vegades deu ser millor així. I si tot és un miratge? I si realment és fruit d'una magnificació dels aconteixements? Potser sigui millor esperar uns dies per posar ordre al que passa pel cap, pel cor i per l'estómac. 

Acab d'arribar de Berlin. Això ho deixaré per la propera entrada, però té molt a veure (evidentment) amb el meu estat actual. Un estat d'eufòria total i absoluta, perillosa perquè em puc deixar dominar per aquestes sensacions i caure en l'error (o no) de creure el que no és. 

Potser el fet que ahir vaig fer trenta anys també ajuda. Trenta anys fets a Berlin. Trenta anys que no tenc clar si els duc bé o no, però que intent que no m'afecti. Gràcies, moltes, pel que m'he trobat a casa en arribar, un sopar amb gent que m'estim amb locura i que m'han fet sentir molt especial. Molt. 

Així que les papallones tenen dues raons de ser, una que probablement (i amb l'ajuda del meu optimisme) no arribarà enlloc i una altra que ja és, que existeix, sou aquí i vos puc tocar, abraçar i besar. 

Esperaré un temps prudencial per saber si t'he de dir res o no. Hi ha coses que no es poden controlar. Idò?   

Neu / Schnee

Ahir i avui han estat dos dies ben especials. Tot i que semblava tot el contrari... però bé, deixarem les preocupacions per un altre capítol...

Ahir, Dijous Jarder, havíem d'anar a l'escola amb una sabata de cada color, el cap o la cara disfressats i el jersei al revés. Quina planta. El primer cicle vàrem baixar al poliesportiu després del pati (o del temps de pati, perquè plovia i no vàrem poder sortir) per fer una sèrie de jocs i danses que dirigia el mestre d'Educació Física. Una hora més tard la resta de l'escola va baixar per fer una estona de bulla tots junts... i la bulla dins el poli es va acabar quan algú es va adonar que a fora, la pluja s'estava convertint en nevada. "Res, aigua neu" vaig pensar, amb l'optimisme que amarava totes les cèl·lules que conformen el meu cos. Però en sortir a comprovar-ho, l'energia que desprenia aquell cel grisós em va dibuixar un somriure desbordant. Neva! Està nevant! Cau neu! Neu! es sentia en boca de tots aquells infants que s'embogien de cada vegada més. I jo també. Naturalment els vàrem deixar que es banyassin, que gaudissin d'aquell espectacle, tot i que la majoria varen acabar amb el cap ben xop. Quina bogeria. Queien uns flocs de neu ben gruixuts, malgrat es desfeien just tocar enterra. L'únic lloc que es podia preveure el que passaria hores més tard era el pati d'infantil, on la neu poc a poc anava deixant un suau mantell blanc. Aviat va tocar el timbre de la sortida i els nins i nines varen córrer cap a casa seva, a xalar amb el que estava passant. 

De camí cap a casa la cosa minvava. Ha estat polit, vaig pensar, un regalet del cel, un present que havia desitjat amb totes les meves forces. I em vaig tancar a casa convençuda que allò era tot. Impossible, a Menorca, que fos res més, tot i l'espectacularitat de l'estona. 

A les vuit va arribar na Xisca, exultant, gairebé cridant, mirau la terrassa!!!! Ho teníem davant els nassos i no ens havíem adonat que no havia parat de nevar i que la taula i les cadires que tenim a fora eren ben blanques... i el Parc del Freginal també! I els cotxes del carrer, i les rodones que na Xisca havia vist! I no va fer falta res més. Xisca, anem a fer fotos. I com dues nines petites. Fotos a la terrassa, anem cap a Ses Voltes (decepció, gairebé no hi ha res), anem a veure els cotxes (tu, quanta neu!), el Parc del Freginal (tancat), un poc més amunt... amunt... tot blanc!!!! Al costat dels cinemes hi ha un petit espai per als qui els agrada fer piruetes amb els patins. Allà sí que en vàrem trobar! I vàrem fer fotos i més fotos, al costat de branques, dretes, acotades, autofotos, estirades damunt la neu!!!! Tornar-te sentir com si tenguessis almenys vint anys menys...

I ha seguit nevant durant la nit. Avui matí era fantàstic passejar per Maó. Ens han contat que cap a l'interior de Menorca era millor encara. 

Neu. Record de la Viena congelada. Preludi d'un Berlin a -8ºC. Preludi d'una Viena més llarga?

İstanbul (IV)

03.01.2010

Darrer dia per gaudir d'İstanbul. Sembla que el dia que te'n vas és com si no existís, entre fer maletes i anar a l'aeroport, però quan he mirat a quina hora ens recollien, m'he adonat que teníem encara més temps del que havíem passat els altres dies fora de l'hotel. Fins les 20:30 no partíem!!!!

Na Lídia havia vengut amb una idea al cap: visitar Eyüp. Així que després de fer les maletes (i pitjar perquè gairebé no hi cap res més) hem agafat el tramvia fins a Sultanahmet. Al costat de la mesquita hi ha una botiga de records on havíem vist mocadors i altres coses que ens agradaven. M'interessava també dur un poc de música, i el venedor ha estat tan amable de posar-me una mostra del que tenia perquè ho pogués escoltar i decidir què me'n duia. Al final he sortit d'allà amb quatre mocadors i dos CDs. 

Un poc amb la guia, un poc demanant, devers migdia hem trobat l'autobús que ens duria a Eyüp. Aquesta vegada el conductor no sabia gens d'anglès, i ens ha costat entendre'ns, però hem aconseguit pagar i ens hem assegut. El lloc no era gens enfora i ens ha agradat la passejada vorejant el Haliç. Hem visitat (només per defora) l'Eyüp Sultan Camii, on sí que ens hem sentit completament estrangeres, perquè contràriament a les anteriors experiències, aquest barri no és (o no sembla) gens turístic. Hem voltat una mica pels carrers i gairebé una hora més tard hem decidit tornar per fer una cosa que a les dues ens feia moltes ganes: l'anomenadíssim creuer pel Boğaziçi. Teníem on triar. S'ofereixen una multitud d'embarcacions, totes al mateix preu, així que hem pujat a la primera que ens ha agradat.

Hem triat un dels pitjors dies per fer aquesta activitat. Amb diferència avui és el dia més fred de tots els que hem passat a la ciutat i a més plou i fa vent, cosa que multiplica bastant la sensació tèrmica. Quan hem pujat semblava que la sortida era imminent, sobretot pels crits que fotien per megafonia, però la realitat és que deu haver passat més de mitja hora. I quan per fi ens hem mogut... quin fred!!!! Però les vistes... meravelloses. Hem pogut contemplar la Galata Kulesi, la Dolmabahçe Camii, el Dolmabahçe Sarayı, l'Ortaköy Camii (que està al lloc on vàrem passar els primers moments de 2010), el Rumeli Hisarı (castell) i multitud de cases fins arribar al segon pont que uneix Europa i Àsia, el Fatih Sultan Mehmet. Allà hem fet la volta i hem tornat, però aquesta vegada pel costat asiàtic. He tengut uns moments a soles, İstanbul i jo, perquè na Lídia tenia massa fred com per seguir a dalt. He volgut sentir la ciutat i el que implica amb tota la seva força, cruesa, intensitat, indissoluble d'aquestes tres masses d'aigua que són el Haliç (Corn d'Or), el Marmara denizi i el Boğazi (Bòsfor)... Una vegada més puc afirmar que m'agradaria poder viure aquesta ciutat, no com a turista, que és el que he fet aquests dies, sinó com a part activa. Viena, İstanbul... ja tenc on triar. I també sé que alguna cosa connecta aquestes dues ciutats, alguna cosa que m'agrada. 

En baixar del vaixell hem cercat un restaurant turc i hem deixat el fred tancat a fora, assegudes entre coixins i degustant plats que encara ens sorprenen i agraden per igual. 

Com que se'ns havien acabat les fitxes del tramvia, i teníem temps, hem tornat a l'hotel passejant sense pressa, encara comprant alguna cosa pel camí. I no ens hem oblidat de la capsa de baklava per a la família!

La resta, el de sempre. Aeroport d'Atatürk, retards, Aeroport del Prat, canvi de terminal, espera del vol, Aeroport de Son Sant Joan, nit en vetlla, arribada a casa i a dormir, per pair (o almenys intentar-ho) tot.

İstanbul. Tornarem a veure'ns?

İstanbul (III)

02.01.2010

Avui plou. L'aigua es mescla perfectament amb l'amargura d'İstanbul, aquesta amargura que fa tants dies em descriu Orhan Pamuk al seu llibre "İstanbul". M'he aficionat a llegir autors de les ciutats que vaig visitant. Ja ho vaig fer aquest estiu amb Viena i Stefan Zweig.

Després de berenar encara hem estat una bona estona a l'hotel. Quan ha aturat de ploure hem pujat al tramvia i hem tornat travessar el pont Galata. El primer que hem visitat ha estat precisament la Galata Kulesi, una torre que mescla història genovesa -va ser construïda el 1348 com a reforç de les defenses genoveses-, otomana -emprada com a observatori i torre vigia d'incendis- i recent -reclam turístic-. Hem gaudit d'una vista panoràmica en 360º sobre İstanbul. Quin desordre! Sembla que res no segueixi cap lògica, és com un camp de cases amuntegades aquí i allà, després els minarets i, per primera vegada, els vaixells travessant el Boğaziçi (Bòsfor).

La següent cosa que hem fet ha estat passar una bona estona cercant Taksim, per carrers i carrerons, pujades i baixades. Aquesta plaça se'ns resisteix! Però quan hem arribat ja era ben hora de dinar i hem tornat un poc arrere, a un restaurant que ens havia fet ganes. M'he animat a tastar l'Ayran, un iogurt salat que aquí beuen durant les menjades. Al principi és un poc estrany, però el paladar ho agraeix, sobretot després d'alguns plats preparats amb espècies...

Panxa plena hem desfet el camí, però aquesta vegada pel carrer principal, l'İstiklâl Caddesi, per després tornar al Kapalıçarşı (Gran Basar), on hem passat un horabaixa de bogeria i compres (gairebé compulsives). Fins i tot hem fet "amistat" amb un venedor, amb el que hem quedat que l'aniríem a veure quan acabàs la feina, cosa que òbviament no hem fet. Prejudici o seny? No ho sabrem mai.


Darrera nit a İstanbul. Llegint i dormint. Ah! I mirant en turc "Not: Seni seviyorum" (PS. T'estimo).

İstanbul (II)

Cap d'any (01.01.2010)

Quina nit, la darrera de l'any! Vàrem sortir tard de l'hotel, ben arreglades i a punt per anar de festa. La nostra intenció inicial era anar amb tramvia creuant el pont de Galata i baixar prop de Taksim, però vàrem fer-ho a Kabataş, la darrera aturada, i vàrem començar a caminar darrera la gent, ja que no sabíem ben bé quina direcció prendre. Vàrem poder veure la Dolmabahçe Camii i més endavant el Dolmabahçe Sarayı (palau), on ens vàrem fer fotos. No sabíem si tornar arrera, era evident que Taksim no era en aquella direcció. Algú ens va veure amb cara de perdudes i ens va demanar on anàvem. Eren un grup de 5 i el que ens parlava ho feia en castellà, encara que era turc, i ens va dir que no ens recomanava anar a Taksim, que era perillós, que ells anaven a un pont a veure focs artificials. I ens va convidar a acompanyar-los. Dit i fet, vàrem seguir caminant amb ells. Vàrem tenir prou temps per anar xerrant, el pont no era precisament a prop.

El jove que ens havia xerrat havia estudiat castellà i l'al·lota que l'acompanyava era brasilera. Després va resultar que amb el grup hi havia un francès de l'illa de Reunion que fa tres anys que viu a Madrid, en Lucas, en Tito, peruà, i na Lea, americana, que estudien prop de Berlin. Tota la nit vàrem anar passant pel castellà, l'anglès o el francès.

Una bona estona més tard, i sense sopar, per fi vàrem arribar al pont Boğazi, que comunica la part europea d'İstanbul amb l'asiàtica. Érem a Beşiktaş. Vàrem trobar moltíssima gent passant els darrers minuts escoltant la música d'un concert (algú molt conegut, tothom cantava). Vàrem esperar -sense sopar- el moment del canvi d'any. Ens vàrem anar coneguent amb la gent del grup (excepte el turc i la brasilera que de seguida varen desaparèixer). Quina sort haver-los topat. Són molt divertits!

I arriba el moment. Res de campanades, focs artificials i bons desitjos. Tot seguit, una corrent humana ens duia cap a l'altre costat, cap els locals nocturns. El primer que vàrem fer va ser anar a sopar (per fi!). El menú, una patata al forn farcida de mil-i-un ingredients i una cervesa, l'Efes, la d'aquí.

Trobar un lloc per anar de festa ens va costar molta estona. Per tot cobraven entrada, o no era barata precisament. Així que vàrem resoldre anar (caminant) a Taksim. Però el trajecte, encara que entretengut, se'ns feia etern -vos he contat que İstanbul està construïda sobre vuit turons?- i al final vàrem acabar agafant un taxi. Altra volta a caminar per trobar un local que en Tito i na Lea cercaven i que no vàrem afinar, però a un dels carrerons que envolten el carrer principal del barri ens varen convidar a pujar a un bar on no havíem de pagar entrada i on la música no estava malament. La resta de la nit (matinada) la vàrem passar allà bevent cervesa i ballant.

I tard, molt tard, ens vàrem acomiadar d'en Tito i na Lea que se'n varen anar els primers i després d'en Lucas, que va compartir una estona de taxi per tornar.

M'adon que es fa difícil explicar per escrit com vàrem estar de contentes de conèixer aquesta gent (directament aniran al Facebook, que per això serveix) i com ens ho vàrem passar de bé, tot i començar l'any amb una bona caminada. Benvingut 2010!

Avui hem dedicat el dia a dues coses: dormir i visitar grans edificis.

Ens hem aixecat massa tard com per berenar a l'hotel, així que ho hem fet a un local proper. Hem anat fins a Sultanahmet, amb el propòsit d'entrar-hi, però era hora d'oració, així que hem voltat i hem anat a Aya Sofya (Santa Sofia)... indescriptible. Quan he entrat m'ha envaït una emoció que m'ha omplit els ulls de llàgrimes... quina impressió! Tantes vegades estudiada, tantes fotos vistes, i ara s'alçava davant meu, imponent. I com bona part de la ciutat, en procés de restauració (durant el 2010 İstanbul serà capital europea de la cultura). Mosaics, galeries superiors, escriptures àrabs, cúpula, colors, marbre,... sembla mentida que segueixi així tenint en compte que la va inaugurar Justinià el 537. Na Lídia ha volgut provar de demanar el seu desig a la columna “humida”, i una dona italiana ha passat davant tots els que feien cua perquè “només volia posar el dit a la columna”... (senyora, què es pensa que fa tota aquesta gent que espera??).

Després sí que hem pogut entrar a Sultanahmet o Mesquita Blava, construïda el 1616. També impressionant, sobretot per la decoració interior. Aquests llocs donen pau. Encara que no vulguis.

Començava a fosquejar i ens hem assegut a un bar a fer un te i fumar una nargile (pipa d'aigua). Molt bé fins que m'he adonat que estava prou marejada com per anar a l'hotel a... dormir.

No ens n'hem adonat i ja era prou tard, devers les dotze hem tornat sortir de l'hotel. Sense saber-ho hem agafat el darrer tramvia. Ens ho ha dit el jove simpàtic que ens ha avisat que Beyazıt era la darrera aturada i que havíem de sortir. Hem anat amb ell altra volta a Sultanahmet on hem sopat de kebap. I hem tornat a l'hotel en taxi, no sense barallar-nos amb el conductor perquè ens estafava. Ja ens tovaca, no? Bona nit.

İstanbul

31.12.2009 Felanitx-İstanbul

Darrer dia de l'any. I no, aquesta entrada no és per fer balanç, sinó per intentar descriure una mica les sensacions que produeixen (ara ja) menys de 24 hores a İstanbul.

Són gairebé les 7 de l'horabaixa. Deu fer una hora que m'he despert amb els càntics que surten d'algun dels incomptables minarets de la ciutat. No, no hem dormit tot el dia, però entre el viatge d'ahir i tot el que hem fet aquest matí, necessitàvem descansar.

Ahir va ser un dia d'aquells "perdut". No vàrem fer res més que anar de casa a l'aeroport, d'un aeroport a un altre, hores i hores d'espera, fins que per fi, i amb retard, vàrem arribar a İstanbul. Bé, això jo, que venia de Felanitx. Na Lídia venia "directament" de Vielha, el que li va suposar unes quantes hores més d'autobús.

Estam a un hotel, el Cevdet Sunay, bastant cèntric. Avui matí, després de berenar, hem partit a peu. Tenint en compte les aturades del tramvia, hem començat el nostre passeig a Yusufpaşa i de seguida ens hem aturat a la Murat Paşa Camii ("camii" vol dir mesquita). Data del 1470, poc després de la conquesta otomana. Murat era fill d'una família imperial bizantina, però es va convertir a l'islam i va arribar a ser un dels generals de confiança del soldà Mehmet. No hem entrat, però sí hem admirat la decoració exterior i els seus minarets. Hem seguit endavant fins arribar a Laleli, suposam que, juntament amb Beyazıt, zona universitària. Ens ha cridat l'atenció la Beyazıt Camii, molt més gran que l'anterior. És la mesquita imperial més antiga que es conserva. Es va construir entre el 1501 i el 1505 per ordre de Beyazıt II, fill de Mehmet II el Conqueridor. Voltant per la Beyazıt Meydanı (plaça) ha aparegut la majestuosa porta d'entrada a la İstanbul Üniversitesi. Aquesta Universitat està situada a l'edifici que fou el palau de Mehmet el Conqueridor. Dins el recinte s'hi troba la Torre Beyazıt, que s'emprava per vigilar i descobrir incendis -es veu que cosa habitual a la vida quotidiana de la ciutat-. Hem començat a fer fotos, tot i que sovint sembla una feina del tot inútil: és impossible captar tot l'ambient i la màgia que envolta carrers i gent. Per casualitat hem travessat una de les portes que duu al Kapalı Çarşı, el Gran Basar... i ens hi hem volgut perdre. Carrers i carrerons coberts i estibats de tot tipus de mercaderies. Hi ha més de 4000 botigues, tallers, restaurants, i cases de te. I homes disposats a vendre qualsevol cosa. El va manar construir Mehmet II poc després de la conquesta. També ha patit incendis, el darrer fa uns 60 anys. Un poc cansades de voltar i admirar, ens hem assegut una estona a fer un te.

Hem sortit del Basar (avui sense comprar res) per una porta que ens ha duit a un dels laterals de la Universitat. Un poc més amunt ens hem topat amb la Süleymaniye Camii, que ens hagués agradat visitar però l'estan reformant. El que sí hem pogut veure ha estat el mausoleu (türbe) de Süleyman I, qui va deixar en mans de l'arquitecte Mimar Sinan la construcció de la mesquita entre els anys 1550 i 1557.

Hem seguit caminant fins veure el Bozdoğan Kemeri, un aqüeducte que va ser construït a finals del s. IV, durant el govern de l'emperador Flavi Valent. El s. VII Heracli el va esfondrar però més tard Süleyman el Magnífic el va refer. D'allà hem decidit baixar fins el mar, el Haliç, el Corn d'Or. No hem vist gaire aigua, unes planxes metàl·liques tapaven les vistes, però hem seguit la costa fins el Mısır Çarşısı, el Basar de les Espècies o Basar Egipci. A aquelles hores la gana ja havia fet acte de presència i hem dinat darrere la Yeni Camii, a una plaça clarament turística i a la que segurament no tornarem... (de vegades se'ns oblida que nosaltres també som turistes).

Després hem agafat el tramvia a Sirkeci i hem tornat a l'hotel, on descansam i esperam que sigui hora per anar fins a l'altre costat del Haliç, concretament a Taksim. No sé perquè, però em fa moltes ganes...

Som a İstanbul!!!!

Abeniara

Diumenge passat, dia 27 de desembre, va ser un dia de nervis, de bons desitjos, d'emocions contingudes fins el final, de música, de cultura, d'identitat... va ser el nostre dia. Després de dos anys de feina, per fi, mostràvem al públic assistent el resultat de les hores invertides als assajos i a l'estudi, el primer disc d'Abeniara.

Quantes vegades he anat a presentacions de discs de grups que m'agraden i als que sempre admir... però diumenge érem nosaltres a l'escenari. Tot aquell muntatge d'equip de so i llums era per a Abeniara. Tota aquella gent que va omplir l'auditori ens venia a escoltar. I crec que tots i totes n'estam satisfets. Ens ho vàrem passar molt bé sonant. Una experiència per recordar (i per repetir, a finals de gener presentam el disc a Barcelona!). Gràcies a tota la gent que va venir, gràcies als col·laboradors, gràcies, gràcies, gràcies. 

Una vegada passat el concert, i rebent l'escalfor de les nostres amistats i coneguts, algú em va demanar que li signàs el CD... uooooooooo! Quina passada tot plegat. La veritat és que essent part implicada en tot això les paraules no em basten.

Crec que encara no ho he acabat de pair. Vaig a fer-ho, però a Istanbul... Bona entrada d'any!

(Més informació de la presentació a Diario de Mallorca) 

Frankfurt, Siegen i... Wise Guys!!!!

No sé com començar perquè em costarà descriure tot el que vaig viure el cap de setmana del pont de desembre. L'any 2009 quedarà per sempre més a la meva memòria... i encara no ha acabat.

Aquest cap de setmana vaig visitar Frankfurt - i na Rosa!-. En Joan i en David també s'hi varen apuntar.

Divendres ens vàrem trobar a l'aeroport de Son Sant Joan (ells venien de Felanitx i jo de Menorca) i vàrem anar a facturar les maletes. Gairebé tres hores de vol amb Ryanair i vàrem arribar a l'aeroport de Frankfurt-Hahn... jo ja sabia que era aquí on arribàvem, així que la sorpresa d'haver d'agafar un bus que feia un trajecte de quasi dues hores fins a la ciutat de Frankfurt va ser només dels meus acompanyants.

Una vegada a Frankfurt, a l'estació (Hauptbahnhof) vàrem haver de demanar un taxi, ja que eren més de la 1 de la matinada i el transport públic ja no anava. Per fi vàrem trobar l'hotel Jaguar. Allà ens esperava na Rosa, gairebé adormida. Ella havia viatjat des de Freiburg (on fa un curs d'Alemany) i havia arribat bastant més prest. Vàrem deixar l'equipatge i na Rosa ens va contar l'enganxada que ja havia tengut amb l'amo de l'hotel... i quan vàrem baixar el vàrem trobar que plorava sol quasi a les fosques... resulta que fa un any se li va morir la dona. Potser era l'origen de la "mala rebuda" a na Rosa. Vàrem anar a sopar a un turc, que devia ser l'únic local per menjar obert a aquelles hores. Cervesa alemanya per tots i kebab pels tres mallorquins. Ben bo. I va arribar l'hora d'anar a dormir, que encara que sembli curt, havia estat un dia duret.

Dissabte ens va fer aixecar l'amo de l'hotel, perquè quedaven deu minuts per poder baixar a berenar. Tot un detall. Al mejador hi havia buffet, que encara que no era massa variat, estava bé. Ens vàrem poder omplir (mal fet!). Tot seguit vàrem sortir al carrer i vàrem pujar al S-Bahn. Vàrem baixar a l'aturada Römer, que és on està ubicat el Weihnachtsmarkt, el mercat de Nadal. Olors, colors, fred, pluja... ambient nadalenc per tots els racons. Ganes de tastar tot el que veiem, i com que havíem berenat no podíem. Indescriptible, gent per tot arreu, Glühwein (vi calent), dolços de tot tipus, cavallets...

A migdia vàrem anar a la Hauptbahnhof. Na Rosa duia els passatges, així que només vàrem haver de triar el tren correcte i pujar. Tot el camí vam jugar amb les dames xineses que en David havia duit.

Una vegada a Siegen vàrem cercar un lloc calentet per dinar. Després vàrem visitar el Weihnachtsmarkt, amb pista de gel inclosa, on vàrem gaudir d'una tassa de Glühwein (per als no germanòfils, vi calent amb espècies)... aquests alemanys, seran el que voldreu, però saben com muntar-se un advent com cal.

I per fi. Va arribar el moment d'anar a l'auditori on es feia el concert. Amb temps suficient vàrem entrar, mirar de trobar el nostre lloc i tanta sort... per variar m'havia equivocat comprant les entrades i tenia un lloc per a cadira de rodes! Afortunadament van entendre l'errada i vaig poder seure al costat de na Rosa a la quarta filera (en Joan i en David seien a una altra banda)... nervis, fum, música de fons, més nervis... s'apaguen els llums... aaaaaaaaahhhhhhhhhhhh, són ells, canten, sonen, els sent, SURTEN!!!! Wise Guys al meu davant, tots cinc, tots ells... no sé com no em va pegar res. Quan em vaig voler adonar les cames em feien mal, estava bocabadada i no parava de tremolar! Però unes quantes cançons més tard em vaig poder relaxar i vàrem gaudir de dues hores i mitja de concert. Són tantes les emocions que vaig experimentar que no sé quines paraules escriure. Ho deixarem així, segur que qui em coneix ja m'entén... Am Anfang, Es ist nicht immer leicht, Alles in die Luft, Schiller, Seeman, Quäl dich fit, Ruf doch mal an, Sing mal wieder, Jetzt ist Sommer, Jetzt und hier... cançons dels seus anterios discos, i Schlechtes Karma, Ikea, Im Flugzeug, Mein neues Handy... avançament del proper disc que sortirà d'aquí a un mes. Al·lucinant tot plegat. Ells, la música, les coreografies, les presentacions. TOT.

Una vegada acabat el concert va tocar córrer per poder agafar el darrer tren de la nit. Però jo ja estava satisfeta. Així que m'és igual les dues hores de tren de tornada, m'és igual aixecar-me aviat l'endemà per poder fer coses, m'és igual passejar hores i hores pels hivernacles del Palmengarten (interessant, per cert), m'és igual el fred que feia baix la pluja altra volta al Weihnachtsmarkt, m'és igual menjar sense miraments, m'és igual tot (excepte la vostra companyia, és clar).

Dilluns a migdia ens acomiadàvem de na Rosa (adéu polida, fins aviat) i de Frankfurt, agafant el bus que ens duria a Hahn. Allà vàrem facturar i vàrem esperar pacientment l'hora d'embarcar. Una vegada dins l'avió semblava que ja s'havia acabat tot, però no... No cridarien algú per megafonia? No seria jo aquest algú? I l'avió estibat de mallorquins, quina vergonya. Resultava que hi ha havia dos comprovants de vol amb el meu nom... En Joan havia fet dues còpies de tot i en David, enlloc de passar amb el seu passatge, va passar amb la meva còpia. Còmic, tot plegat. Però ara ja sí, el nostre viatge arriba al seu final. I ara... fins quan? Quin/on serà la propera? Ja fris de tornar partir...

Som el que menjam?

Esper que no sigui del tot cert... no sé si es veu prou bé, però a la fotografia hi ha un ingredient que (crec) no hi tocaria ser. Anava a dir que el premi per endivinar-ho és una ensaïmada menorquina, però no crec que a ningú li faci ganes que li dugui res, o no almenys del mateix lloc d'on ha sortit aquest "cocarroi". Mai m'hagués imaginat a mi mateixa escrivint una entrada com aquesta.

Vegetariana i putejada.

Caps de setmana (IV)

Praha (1 novembre)

Em vaig poder recuperar dormint fins les 9. Mentre ens anàvem aixecant, dutxant, vestint... en Piotr i na Lenka varen anar a comprar el berenar.

Quan vàrem sortir al carrer tornava fer molt de fred. Vàrem tornar amb el bus cap a Praga. El primer que vàrem fer va ser anar a ca na Marketa a deixar les maletes, perquè aquella nit havíem de quedar a dormir allà. Després volíem visitar una part del castell i la catedral, i ens va anar bé perquè vàrem arribar just quan feien el canvi de guàrdia a l'entrada. Vàrem anar molt ràpid... bé, en Piotr no tant. En això ens assemblam, quan som a un lloc volem veure-ho tot, però clar, si vas amb altra gent t'has d'adaptar. I quina ràbia em va fer que just llavors la meva càmera decidís que ja no feia més fotos. Per sort, hi havia aparells abastament. En sortir del recinte del castell vàrem gaudir una altra vegada de vistes privilegiades, com ho demostren les fotos que els i les altres varen fer. Alguna n'hi ha amb la meva "estufeta" particular.

A migdia en Piotr havia de partir. El seu tren cap a Breslau sortia prest. Vàrem fer un comiat doble, ja que ens pensàvem que se n'anava per un altre camí, però al final va resultar que agafava el mateix metro que nosaltres. I va sorgir la pregunta: Perquè a totes ens ha fet dues besades i a tu tres? No en tenc (o no vull tenir) ni idea.

Vàrem anar a dinar al centre i abans que es fes fosc vàrem anar a fer una volta, sense na Lenka, que tenia coses a fer. N'Eva i jo ens vàrem emocionar amb una botiga on hi havia armadures, cotes de malla, espases, miniatures, penjolls... la fosca va tornar ben aviat però vàrem seguir caminant pels carrers de Praga. Vàrem travessar el riu per poder passejar per l'altra banda de la ciutat, igual d'interessant. Al final tots vàrem acabar comprant cosetes (per exemple, una bossa més grossa, que la meva havia quedat petita, una altra vegada).

Vàrem tornar veure na Lenka a l'aturada de metro Nádrazí Holesovice, que venia acompanyada del seu al·lot. També es fa afegir al grup un amic seu (que ja havíem conegut a Viena) i un altre jove. Ens varen dur a un local una mica fosc però molt original, un autèntic laberint de sales i passadissos decorats amb diferents tipus de motors, alguns amb moviment i tot. Vàrem beure cervesa txeca. Bona, bona.

Per sopar, els "autòctons" varen triar el lloc, que va estar molt bé. I ja s'acabava per mi el cap de setmana. Vàrem anar a dormir a ca na Marketa, i com que jo era la primera que m'aixecava l'endemà, em va tocar dormir a la cuina (!).

I pràcticament ja està. El dilluns vaig partir ben prest, metro, autobús, aeroport de Praga -overbooking que quasi em permet agafar vol directe, però al final no-, aeroport de Zurich -retard del següent vol-, aeroport de Barcelona i Menorca novament.

Curt, intens... com totes les coses que m'agraden, ha valgut la pena.

Caps de setmana (III)

Praha (dissabte 31)

A part del fred, que el vaig solventar amb jaqueta i mocador pel coll, el primer problema amb el que em vaig trobar va ser la llengua. Els meus coneixements en llengües eslaves són completament inexistents, així que les instruccions en txec que hi havia a la màquina que m'havia de vendre els bitllets de bus no m'ajudaven gens... Per sort, algú xerrava castellà i m'hi vaig acostar. Em va indicar com ho havia de fer, l'equivalència entre euros i corones i que si no feia via l'autobús em deixaria. La màquina no volia les meves corones recent canviades a l'aeroport, i efectivament vaig perdre el bus. Afortunadament deu minuts més tard en venia un altre, i vaig tenir el temps suficient per treure el bitllet.

Vaig anar fins a la darrera parada del bus, Dejvická, i primera del metro. Em vaig comunicar amb missatges de mòbil amb na Lenka i em va indicar que anàs fins l'aturada de Malostranská, a la vora del riu. Allà ja m'esperava ella. Quina alegria tornar-te veure! Vam sortir al fred carrer i vam anar a trobar la resta de gent, que havien pujat amb un funicular per tenir una vista general de la ciutat. Pel camí vam estar xerrant (per fi, en alemany!) i vaig poder gaudir jo també de les vistes.

A dalt els altres esperaven. Del curs de l'estiu hi havia n'Eva i en Piotr. També na Lola (companya d'habitació de n'Eva però que havia anat a una altra classe), en Xavi (al·lot de n'Eva), en Bernat (amic d'en Xavi), na Marketa (germana de na Lenka) i el seu al·lot (de na Marketa, que no me'n record del nom). Salutacions, abraçades, besades, presentacions... i en Piotr que em va enganxar del braç i ja no em va amollar en tot el cap de setmana. I jo, encantada :)

Vam baixar a peu. Només eren poc més de les cinc però ja feia fosca, o sigui que el dissabte només vaig gaudir de Praga de nit. Però ja està bé. Vam fer fotos, vam passejar pels carrers i un poc més tard ens vam acomiadar de les germanes, que tenien coses a fer. Vam aprofitar per anar pel centre. Alguns volien comprar titelles, d'altres dolços, i jo un jersei ben gruixut (que posàs Praha...). Em van dur a veure el rellotge astronòmic a l'Ajuntament vell. En Piotr va voler entrar a una exposició d'Alfons Mucha, i el vaig acompanyar. Curiosament, el carnet de l'EOI que aquí només em serveix per pagar una mica menys al cinema quan fan pel·lícules en versió original, allà em va servir per accedir al descompte per estudiants... Genial, l'exposició. Em va agradar molt.

A les vuit ens havíem de veure amb na Lenka i na Marketa, però feien tard i les vam esperar arrecerats. Feien prop de mitja hora tard i quan estava apunt d'enviar un missatge, na Lola es va adonar que n'havia rebut un. Ens estaven esperant a una altra estació feia estona! A sobre ens vam equivocar i encara vam fer més tard. Quin embull. Per fi vam arribar allà on era na Marketa, i ens va dur fins un restaurant prop de casa seva. Per entrar en calor, vi calent, boníssim. I després plats txecs variats. També bons.

En haver acabat semblava que els al·lots tenien ganes de festa, però les al·lotes no. I jo encara menys, que el cansament de les hores de viatge ja feien acte de presència. A sobre havíem d'anar fins a ca na Lenka, a Brandýs nad Labem, el que suposava una bona estona de metro i una altra de bus. Així que vam partir.

A ca na Lenka ens vam repartir els llits i poc temps després tots dormíem com angelets. Em va tocar dormir amb n'Eva, tot i que no acab d'estar segura si... bé, deixem-ho estar.

Caps de setmana (II)

Per Tots Sants... Menorca-Cardedeu-Praga.

Vaig sortir de Menorca el divendres 30 d'octubre en mànega curta. Quina calor que feia! Semblava que al fred li feia peresa instal·lar-se a l'illa. Durant la setmana havia estat mirant el temps a Praga i havien arribat als 0º, tot i que na Lenka m'havia dit que faria fred, però "no massa" -o això vaig entendre jo, que darrerament vaig molt despistada pel món-. Així, dins la petita motxilla hi duia una muda de roba, un mocador i una jaqueta, la mateixa que vaig fer servir aquest estiu a Viena i Hawaii...

A l'aeroport del Prat, vaig poder gaudir de les noves instal·lacions, agafant amb molt d'encert els passatges de Swiss Air per l'endemà. Després, una petita excursió en bus per arribar fins a la Renfe, que parteix de la terminal antiga. Per anar fins a Cardedeu no fa falta canviar de tren a Sans, com passava abans, sinó que és el mateix el que fa el trajecte. Perfecte. Vaig continuar llegint "Mil sols esplèndids", de Kahled Hosseini (el mateix autor d'"El caçador d'estels"), que ja em tenia completament enganxada. I el camí es va fer curt. En baixar a Cardedeu ja vaig sentir que la temperatura havia baixat considerablement. Només dos minuts i na Núria va venir a cercar-me. De seguida vàrem anar a casa seva, una planta baixa que comparteix amb dues al·lotes més, i una estelada que guaita del terrat, com havia de ser.

Ens vàrem posar al dia de tots els temes pendents, més d'un any feia que no ens havíem vist! Després va arribar una amiga seva, que casualment també és amiga de n'Antònia de Deixa't Anar i feia poques setmanes ens havíem trobat a les seves noces. Vàrem fer el sopar i vàrem continuar xerrant. Va arribar l'hora d'anar a dormir, que l'endemà el despertador sonaria ben prest...

...com de fet va ser. A les cinc i mitja em vaig aixecar, em vaig vestir, vaig donar les gràcies a na Núria i vaig partir cap a l'estació. Vaig arribar d'hora a l'aeroport. Altra volta excursioneta amb bus i com que no havia de facturar cap maleta, vaig anar directament a la porta de sortida cap Europa. Escala a Ginebra (Genève, Genf, Ginevra, Genevra, com volgueu). Vaig tornar escoltar francès una altra vegada després de molt temps. Tenia unes quantes hores (suficients, direm) i vaig acabar el llibre que havia començat el dia anterior...

A les quatre i mitja de l'horabaixa vaig arribar -per fi- a Praga (Praha), vint-i-quatre hores després de sortir de Menorca. I tot just creuar la porta de l'aeroport el fred em va pegar una galtada amb totes les seves forces...

Caps de setmana (I)

S'acumulen les setmanes. O vist d'una altra manera, el que s'afegeix a la llista són tots aquells dies que voldria contar, o fer-ne una ressenya, o escriure'n un comentari. Bàsicament es tracta de caps de setmana. No perquè la resta no sigui interessant, però ara mateix no em ve de gust xerrar de feina o d'estudis.

Darrer cap de setmana d'octubre. Fira del Pebre Bord. Felanitx.

Divendres, aprofitant que havia de quedar a Maó -entre altres coses per celebrar que na Rosa acabava la temporada de feina- vàrem sortir una estona. Primer de tot vàrem anar a sopar al Pierro, al port, amb na Xisca, na Lídia i una companya seva. Després vàrem arribar a l'Akelarre, on hi havia una festa ara no record ben bé de què, però vàrem ballar i beure una mica. Com que l'endemà m'havia d'aixecar prest, devers les dues vàrem partir a dormir (i també estava cansada...). Vaig posar el despertador -o això pensava- i em vaig dormir profundament... fins que na Lídia em va despertar a les 8. El meu vol sortia a les 8:15, no arribava.

Així i tot em vaig dutxar i na Lídia em va dur a l'aeroport. Afortunadament el meu passatge es podia canviar i vaig sortir de Menorca a mitjan matí. Ma mare va venir a cercar-me i ja em va deixar a l'auditori, on altres membres d'Abeniara acabaven de muntar escenari i decorats. Em varen posar al dia de les "peripècies" dels nostres convidats d'aquesta any a la V Mostra Folclòrica de la Fira del Pebre Bord, dos grups, uns de València i els altres de Ciudad Real. Em vaig dedicar a acabar de pulir la presentació i a migdia vaig anar a dinar a ca na Joana... quant temps feia?

El temps va passar ràpid i ja teníem els convidats a l'auditori, amb un petit problema: no hi cabien tots a la sala destinada a canviar-se de roba. Solució? Telefonada al batle. I les portes de l'ajuntament -que des que l'altre edifici està en obres ara les dependències es troben a l'antiga estació enològica, que fins fa poc temps va ser l'ambulatori i està just al costat de l'auditori- es van obrir.

Grups col·locats -als seus seients, vull dir-, tothom al seu lloc i em vaig posar al meu "espai habilitat" per ser la veu en off de l'acte. Una breu introducció i els primers en actuar van ser Asociación Cultural Coros y Danzas de Nuestra Señora de los Remedios de Calzada de Calatrava (de Ciudad Real), amb una escenificació d'unes noces pel ritus mossàrab. Els van seguir Grup de ball Les Folies de Carcaixent (València), músiques i danses molt semblants a les nostres i finalment, per tancar la mostra, vàrem pujar a l'escenari el grup Abeniara. Enguany la mostra estava ambientada a un dia de matances, així que el repertori de cançons i balls tenien molt a veure amb aquesta activitat, fins i tot vam avançar una jota del que serà ben aviat el nostre primer disc.

Després de la mostra, vàrem fer una petita excursió fins l'edifici dels Ramaders Agrupats, que hi ha una sala on la gent -grups- hi pot anar per fer sopars o dinars de torrada... pa amb oli en el meu cas. I a dormir que eren més de la una.

L'endemà, Fira del Pebre Bord. Vaig aprofitar per anar a fer una volta amb la meva mare. A migdia vaig anar a dinar amb la família i l'horabaixa vaig anar cap al Parc Municipal, per ajudar a preparar la ballada. Puntuals, a les 5 va començar a sonar el grup Pinyol Vermell de Campos. Poc a poc la pista s'anava omplint de gent. El segon grup va ser Esclafits i Castenyetes d'Artà. Per acabar, Abeniara. Només vaig poder estar amb ells mitja hora, ja que l'avió per tornar a Menorca no esperava.

Cap de setmana musical, cultural, intens... amb la ressaca de la nit de les Verges -un poquet en vaig escoltar des de Menorca via telefónica, amb una Tuna Regalèssima de cada vegada més coneguda, tant, que fins i tot les forces de seguretat de la vila -els municipals- els han d'escortar en segons quines ocasions... quina llàstima tot plegat.