İstanbul (IV)

03.01.2010

Darrer dia per gaudir d'İstanbul. Sembla que el dia que te'n vas és com si no existís, entre fer maletes i anar a l'aeroport, però quan he mirat a quina hora ens recollien, m'he adonat que teníem encara més temps del que havíem passat els altres dies fora de l'hotel. Fins les 20:30 no partíem!!!!

Na Lídia havia vengut amb una idea al cap: visitar Eyüp. Així que després de fer les maletes (i pitjar perquè gairebé no hi cap res més) hem agafat el tramvia fins a Sultanahmet. Al costat de la mesquita hi ha una botiga de records on havíem vist mocadors i altres coses que ens agradaven. M'interessava també dur un poc de música, i el venedor ha estat tan amable de posar-me una mostra del que tenia perquè ho pogués escoltar i decidir què me'n duia. Al final he sortit d'allà amb quatre mocadors i dos CDs. 

Un poc amb la guia, un poc demanant, devers migdia hem trobat l'autobús que ens duria a Eyüp. Aquesta vegada el conductor no sabia gens d'anglès, i ens ha costat entendre'ns, però hem aconseguit pagar i ens hem assegut. El lloc no era gens enfora i ens ha agradat la passejada vorejant el Haliç. Hem visitat (només per defora) l'Eyüp Sultan Camii, on sí que ens hem sentit completament estrangeres, perquè contràriament a les anteriors experiències, aquest barri no és (o no sembla) gens turístic. Hem voltat una mica pels carrers i gairebé una hora més tard hem decidit tornar per fer una cosa que a les dues ens feia moltes ganes: l'anomenadíssim creuer pel Boğaziçi. Teníem on triar. S'ofereixen una multitud d'embarcacions, totes al mateix preu, així que hem pujat a la primera que ens ha agradat.

Hem triat un dels pitjors dies per fer aquesta activitat. Amb diferència avui és el dia més fred de tots els que hem passat a la ciutat i a més plou i fa vent, cosa que multiplica bastant la sensació tèrmica. Quan hem pujat semblava que la sortida era imminent, sobretot pels crits que fotien per megafonia, però la realitat és que deu haver passat més de mitja hora. I quan per fi ens hem mogut... quin fred!!!! Però les vistes... meravelloses. Hem pogut contemplar la Galata Kulesi, la Dolmabahçe Camii, el Dolmabahçe Sarayı, l'Ortaköy Camii (que està al lloc on vàrem passar els primers moments de 2010), el Rumeli Hisarı (castell) i multitud de cases fins arribar al segon pont que uneix Europa i Àsia, el Fatih Sultan Mehmet. Allà hem fet la volta i hem tornat, però aquesta vegada pel costat asiàtic. He tengut uns moments a soles, İstanbul i jo, perquè na Lídia tenia massa fred com per seguir a dalt. He volgut sentir la ciutat i el que implica amb tota la seva força, cruesa, intensitat, indissoluble d'aquestes tres masses d'aigua que són el Haliç (Corn d'Or), el Marmara denizi i el Boğazi (Bòsfor)... Una vegada més puc afirmar que m'agradaria poder viure aquesta ciutat, no com a turista, que és el que he fet aquests dies, sinó com a part activa. Viena, İstanbul... ja tenc on triar. I també sé que alguna cosa connecta aquestes dues ciutats, alguna cosa que m'agrada. 

En baixar del vaixell hem cercat un restaurant turc i hem deixat el fred tancat a fora, assegudes entre coixins i degustant plats que encara ens sorprenen i agraden per igual. 

Com que se'ns havien acabat les fitxes del tramvia, i teníem temps, hem tornat a l'hotel passejant sense pressa, encara comprant alguna cosa pel camí. I no ens hem oblidat de la capsa de baklava per a la família!

La resta, el de sempre. Aeroport d'Atatürk, retards, Aeroport del Prat, canvi de terminal, espera del vol, Aeroport de Son Sant Joan, nit en vetlla, arribada a casa i a dormir, per pair (o almenys intentar-ho) tot.

İstanbul. Tornarem a veure'ns?