İstanbul (II)

Cap d'any (01.01.2010)

Quina nit, la darrera de l'any! Vàrem sortir tard de l'hotel, ben arreglades i a punt per anar de festa. La nostra intenció inicial era anar amb tramvia creuant el pont de Galata i baixar prop de Taksim, però vàrem fer-ho a Kabataş, la darrera aturada, i vàrem començar a caminar darrera la gent, ja que no sabíem ben bé quina direcció prendre. Vàrem poder veure la Dolmabahçe Camii i més endavant el Dolmabahçe Sarayı (palau), on ens vàrem fer fotos. No sabíem si tornar arrera, era evident que Taksim no era en aquella direcció. Algú ens va veure amb cara de perdudes i ens va demanar on anàvem. Eren un grup de 5 i el que ens parlava ho feia en castellà, encara que era turc, i ens va dir que no ens recomanava anar a Taksim, que era perillós, que ells anaven a un pont a veure focs artificials. I ens va convidar a acompanyar-los. Dit i fet, vàrem seguir caminant amb ells. Vàrem tenir prou temps per anar xerrant, el pont no era precisament a prop.

El jove que ens havia xerrat havia estudiat castellà i l'al·lota que l'acompanyava era brasilera. Després va resultar que amb el grup hi havia un francès de l'illa de Reunion que fa tres anys que viu a Madrid, en Lucas, en Tito, peruà, i na Lea, americana, que estudien prop de Berlin. Tota la nit vàrem anar passant pel castellà, l'anglès o el francès.

Una bona estona més tard, i sense sopar, per fi vàrem arribar al pont Boğazi, que comunica la part europea d'İstanbul amb l'asiàtica. Érem a Beşiktaş. Vàrem trobar moltíssima gent passant els darrers minuts escoltant la música d'un concert (algú molt conegut, tothom cantava). Vàrem esperar -sense sopar- el moment del canvi d'any. Ens vàrem anar coneguent amb la gent del grup (excepte el turc i la brasilera que de seguida varen desaparèixer). Quina sort haver-los topat. Són molt divertits!

I arriba el moment. Res de campanades, focs artificials i bons desitjos. Tot seguit, una corrent humana ens duia cap a l'altre costat, cap els locals nocturns. El primer que vàrem fer va ser anar a sopar (per fi!). El menú, una patata al forn farcida de mil-i-un ingredients i una cervesa, l'Efes, la d'aquí.

Trobar un lloc per anar de festa ens va costar molta estona. Per tot cobraven entrada, o no era barata precisament. Així que vàrem resoldre anar (caminant) a Taksim. Però el trajecte, encara que entretengut, se'ns feia etern -vos he contat que İstanbul està construïda sobre vuit turons?- i al final vàrem acabar agafant un taxi. Altra volta a caminar per trobar un local que en Tito i na Lea cercaven i que no vàrem afinar, però a un dels carrerons que envolten el carrer principal del barri ens varen convidar a pujar a un bar on no havíem de pagar entrada i on la música no estava malament. La resta de la nit (matinada) la vàrem passar allà bevent cervesa i ballant.

I tard, molt tard, ens vàrem acomiadar d'en Tito i na Lea que se'n varen anar els primers i després d'en Lucas, que va compartir una estona de taxi per tornar.

M'adon que es fa difícil explicar per escrit com vàrem estar de contentes de conèixer aquesta gent (directament aniran al Facebook, que per això serveix) i com ens ho vàrem passar de bé, tot i començar l'any amb una bona caminada. Benvingut 2010!

Avui hem dedicat el dia a dues coses: dormir i visitar grans edificis.

Ens hem aixecat massa tard com per berenar a l'hotel, així que ho hem fet a un local proper. Hem anat fins a Sultanahmet, amb el propòsit d'entrar-hi, però era hora d'oració, així que hem voltat i hem anat a Aya Sofya (Santa Sofia)... indescriptible. Quan he entrat m'ha envaït una emoció que m'ha omplit els ulls de llàgrimes... quina impressió! Tantes vegades estudiada, tantes fotos vistes, i ara s'alçava davant meu, imponent. I com bona part de la ciutat, en procés de restauració (durant el 2010 İstanbul serà capital europea de la cultura). Mosaics, galeries superiors, escriptures àrabs, cúpula, colors, marbre,... sembla mentida que segueixi així tenint en compte que la va inaugurar Justinià el 537. Na Lídia ha volgut provar de demanar el seu desig a la columna “humida”, i una dona italiana ha passat davant tots els que feien cua perquè “només volia posar el dit a la columna”... (senyora, què es pensa que fa tota aquesta gent que espera??).

Després sí que hem pogut entrar a Sultanahmet o Mesquita Blava, construïda el 1616. També impressionant, sobretot per la decoració interior. Aquests llocs donen pau. Encara que no vulguis.

Començava a fosquejar i ens hem assegut a un bar a fer un te i fumar una nargile (pipa d'aigua). Molt bé fins que m'he adonat que estava prou marejada com per anar a l'hotel a... dormir.

No ens n'hem adonat i ja era prou tard, devers les dotze hem tornat sortir de l'hotel. Sense saber-ho hem agafat el darrer tramvia. Ens ho ha dit el jove simpàtic que ens ha avisat que Beyazıt era la darrera aturada i que havíem de sortir. Hem anat amb ell altra volta a Sultanahmet on hem sopat de kebap. I hem tornat a l'hotel en taxi, no sense barallar-nos amb el conductor perquè ens estafava. Ja ens tovaca, no? Bona nit.