Novel·la desordenada per entregues (8)

*Primera publicació conjunta. Gràcies per l'ajuda, Ullsdecolormel!

-Benvingut de nou, passi a la meva vida, que hi té lloc encara.

-Gràcies per rebre'm.

-Ara li ensenyaré el piset. No és molt gran, però crec que hi podem estar còmodes.

-Porto dolços, espero que li agradin. He duit pastissets, també.

-Segui al sofà, jo prepararé cafè. Mmmmm, fan molt bona pinta. Quina oloreta... L'ha encertada vostè, de seguida.

-Descafeïnat amb gel. M'he arriscat perquè no coneixia bé els seus gustos.

-De seguida. Vol dos sucres i una cullerada d'amor, com sempre?

-Ha passat el temps, però veig que la memòria no li falla. Sí, si li plau.

-És difícil oblidar algú com vostè.

-És molt acollidor aquest piset. I li ha sabut donar aquest toc càlid seu tan característic.

-Veu el somriure amb què m'he vestit avui? El recorda? Sí, és el mateix que em va regalar... me l'he posat expressament, perquè sabia que venia. Li agrada, encara?

-Sí que el recordo. Dormo cada dia amb ell. Continua tenint la seva llum interior vessant pels seus ulls verds, arribant a la meva platja càlida i humida. Aigua salada, aigua dolça, aigua que dóna vida...

-Ai, la seva platja! Encara conserva la petita barca?

-Sí, encara la tenc, però fa temps que no la trec a fer un tomb.

-Ai, quins records, m'encantaria tornar-hi. Sap si farà bon temps el cap de setmana vinent?

-No ho sé, però ja ho miraré. I demà mateix miraré com està la barca.

-No voldria semblar-li atrevida. 

-Digui, digui.

-Això de la barca... que podríem mirar de treure-la? Ai, potser demano massa, perdoni.

-Serà un plaer tornar a navegar tots tres. Des que no ens veiem no l'he emprada més. Em recordava massa a vostè. Sa barca i vostè eren un.

-Ai, quina vergonya, no em miri amb aquests ulls que em fondré.

-Perdoni, no voldria incomodar-la. Feia tant de temps que no els veia, i els records amb els anys es van difuminant...

-Si no és que m'incomodi... però recordo coses. Tot i que ara no recordo perquè vam deixar de navegar. No devia ser important...

-Ara al tornar-la a veure amb aquesta esplendor d'abans, em sento encisat.

-Ai, si segueix dient aquestes coses haurem de deixar de dir-nos de vostè, no troba? Crec que la seva visita m'està rejovenint.

-Perquè vam deixar de veure'ns? No ho record.

-Veu? No devia ser important. I hem esperat tot aquest temps... però ara em sento molt feliç que sigui aquí avui.

-Jo em sento igual que la darrera vegada que la vaig veure i estic molt content. Aquest cop aniré més alerta. Vull poder veure cada dia aquests ulls seus, si m'ho permet, és clar.

-Vol dir... què ha vingut per quedar-se? Ja no marxarà de la ciutat? Pensava que era una visita de cortesia i prou.

-Si em permet, m'agradaria fer-li una visita de cortesia cada dia.

-Ai, no sé què dir... bé, sí que ho sé. Jo voldria preparar-li cafè tots els dies, si vostè també em permet.

-Serà un plaer, no ho dubti. Cada dia a les 5, puntual, em tendrà aquí. Duré pastissets. Sap una cosa? Els he fets jo mateix.

-No em digui! Però si semblen de pastisseria! 

-Li dic, perquè veig que li han agradat.

-On n'ha après? En algun dels seus viatges, potser?

-No, curiosament va ser aquí.

-Aquí, vol dir a la ciutat?

-Quan vam deixar de veure'ns vaig deixar també d'anar amb la barca. Un dia, passejant pel carrer, uns nens jugaven. Un d'ells menjava un pastisset. Se'l menjava amb passió, no semblava que fos un pastisset, semblava quelcom prohibit. De sobte els seus amics, que jugaven amb la pilota, sense voler el van ferir i el pastisset li va caure. La cara del nen em resulta indescriptible. Uns instants després, el va recollir del terra, com si fos un animal al que estimes molt i el va llençar a la paperera, però no el va tirar, l'hi va dipositar. Allò em va fer recordar la passió que sentíem quan navegàvem. Ara, navegar sol ja no tenia sentit, però em vaig apuntar a un curs de pastisseria que feien al barri per poder recordar a través dels pastissets, i encara que amb el temps es difuminés, recordar la passió i la dolçor d'aquell temps que vam viure plegats...

-Ai, se'm trenca el cor sentint-lo parlar. No tenia ni idea de tot això.

-El meu torna bategar amb la força de quan tenia 15 anys.

-Pensava que... com sempre... que... s'havia oblidat i ja està.

-Oblidar? A vostè? Com pot pensar això? L'adorava!

-No ho sé... jo tampoc no he passat ni un sol dia sense recordar el seu somriure...

-Però em feia por. Creia que no era prou bo per a vostè. Que es mereixia un home diferent de mi, millor que jo. 

-No em digui això... prou bo? Però... tot aquest temps... jo... no n'he mirat d'altre mai més... guardo la seva fotografia al calaix, devora el llit. Cada nit, abans d'anar a dormir, la trec, l'observo...

-I jo la seva a la cartera, sempre a prop del cor.

-Doncs, què bé que hagi tornat... mai no és tard... no sé... m'ajuda?

-Què vol que faci?

-Tenc un nus a la gola, aquí que no es desfà... potser si vostè... deixa de dir-me vostè...

-Li agafo la mà? Perdó! T'agafo la mà? És el costum.

-Sisplau... jo també m'hi hauré de tornar avesar. Agafa'm la mà... Tremoles?

-Com una fulla.

-Igual que jo, suposo.

-Saps quant temps he esperat aquest moment?

-El mateix que jo, pel que veig.

-Tota una vida! I ara sembla tan senzill!

-Acosta't una mica més, si no et sap greu. Crec que ja em va passant, però no m'amollis, que tenc por.

-Tens la mà freda. Estàs bé?

-No sé ben bé com estic.

-No tenguis por, estem junts.

-Em sent estranyament còmoda i nerviosa alhora. Tenc por que en sortir per la porta tornin passar 20 anys...

-Després de tant temps és la primera vegada que estem així. No ho permetrem, oi que no?

-No, és clar que no. Però jo... ja ho sap. Vull dir, ja ho saps. Som insegura, em costa creure. I ets tan polit... igual que abans. No has canviat gens.

-No mirem més enllà. Acomiadem-nos amb la il·lusió que demà ens tornarem veure.

-Te'n vas?

-Em referia quan ho féssim, a menys que em demanis que quedi... 

-Jo... t'anava a dir si t'agradaria quedar a sopar. Si no tens res millor a fer. Hi ha pastís d'albergínia.

-Accepto encantat la invitació. És un plaer immens. Però et demanaré un favor.

-Digues.

-Jo escuro els plats.

-Com abans...

-Sí, com abans. Els anys han passat però segueixes com abans.

-El rellotge es va aturar el dia que vam deixar de veure'ns.

-Tu no has canviat, o potser sí, perquè estàs més encantadora que mai.

-I tu, si m'ho permets, segueixes igual d'atractiu, però ara més interessant. I veig que el que més m'agradava, justament el que portes a dins, segueix intacte.

-Sé fer pastissets!

-Tu creus... que... mmmm.... ho podríem tornar intentar? O ja n'estic fent un gra massa? Ai, ara potser ja m'he passat. No recordava aquesta passió!

-Ssshhhh...

-Ja callo, crec que ho entenc. Les paraules em perden, com abans.

-Sopem!

-Sopem.

-Quina oloreta que fa!

-Si mal no record hi ha d'haver una botella de vi aquí al costat.

-Sí, aquí és. I l'obridor?

-Al calaix. Estic molt contenta de poder compartir aquest sopar amb tu. Saps quant temps fa que sopo tota sola? Massa...

-I jo ni t'ho imagines.

-Però avui ets aquí i de sobte el món em sembla meravellós. Si vols més sal... ja saps que jo en poso poca.

-Com canvia tot si tu hi ets... primer ho tasto i ja veuré.                            

-Tot canvia sense el filtre dels teus ulls... una mica de pa? L'he fet jo.

-Sí! Per mullar.

-Ets com un nen, encara.

-Aquests són els panets que vas aprendre a fer?

-Sí! Te'n recordes?

-Quins records! Els fas igual? O has après a fer-ne amb altres ingredients?

-Vaig improvisant. Si hagués sabut que quedaries a sopar n'hagués fet amb carabassa que eren els que més m'agradaven, però no recordo quins eren els teus preferits. Ai, aquesta memòria.

-Els clàssics. Però estic obert a tastar nous gustos.

-És veritat, la de les llavoretes era jo.

-Si vols investigar, jo et donaré la meva opinió. I els panets amb xocolata? Te'n recordes? Encara tens aquella xocolata?

-La suïssa? Malauradament es va acabar fa estona.

-No, la belga.

-Ah, no, tampoc.

-No n'hi ha per aquí?

-Vaig deixar de comprar-ne quan... bé, ja saps quan.

-Demà aniré a veure si en trobo. Ja m'havia oblidat d'ella també.

-Hem deixat de fer moltes coses, no?   

-Quan ens vam separar, tot allò que ens pertanyia va desaparèixer, i ara que hem tornat, tot torna.

-En vols més?

-Buf, estic ple! Però és tan bo que hi faré un raconet. Va, sí, posa-me'n més. Un dia és un dia!

-Val més que t'omplis d'això, crec que no tenc res de postres per oferir-te. Deixa'm mirar...

-Si vols... un petó ensucrat...

-Oh!

-Perdona, no volia ofendre't. De vegades no penso les coses.

-No, no, no m'ofens, tot el contrari. És que m'ha pujat un no-sé-què per l'estómac que... jo diria que... vull dir... mmmm... no me'n surto...

-Demà, potser...

-Suposo que estic tota vermella i... voldria... d'això...

-Estàs preciosa...                     

     

 

      

    

              

     

Pensaments encadenats

És l'aventura mateixa del viure. 

El viure té blancs i negres que es difuminen en escala de grisos. 

Per davant els grisos estones passa una gota d'aigua i deixa intuir un petit arc de Sant Martí. 

Amb l'arc de Sant Martí guaiten uns ulls i t'hi perds. 

T'hi perds i confies en no tornar-te trobar mai més. 

Si més no en molt de temps. 

El temps s'estira segons qui l'estigui emprant.

Empres tots els recursos que tens a l'abast per estar el millor possible.

És possible que m'estigui fent un embull dels que creen precedents.

Precedir es pot confondre amb intuir?

Intueixes que alguna cosa no funciona.

Tot funciona amb normalitat si apliques la força requerida.

Els requeriments en realitat no són necessaris.

Et fas necessari quan m'equivoc.

T'equivoques i què?

Què vols que et digui, si ja no em queden paraules?

Les paraules diuen que se les emporta el vent, i jo veig que queden i insisteixen.

Només que insisteixis la meitat que fins ara ho tendràs tot de mi.

A mi no em vénguis amb històries, o sí, o no.

No.

 

Novel·la desordenada per entregues (7)

Tancat a casa, no gosava mirar per la finestra. Estava segur que l'estava espiant, ho pressentia. L'imaginava al jardí, rondant l'habitatge, cercant la manera d'entrar quan ell estàs despistat. Aquests pensaments li feien bullir el cap de mala manera. 

No feia ni una setmana que na Laura havia marxat. Així, sense donar explicacions, amb un "aquí et quedes" que encara no havia pogut pair. No entenia res. Ara, però, la mania persecutòria ocupava les vint-i-quatre hores del dia, no tenia temps per pensar en ella, només podia planejar estratègies per defensar-se de la seva pròpia imaginació que el turmentava. Havia col·locat trampes a mode d'alarma per tota la casa. De vegades, sense voler, en feia saltar alguna i es tornava boig cercant l'intrús. Si algú no s'adonava aviat que necessitava ajuda urgent, allò podia acabar molt malament. El problema és que no hi havia ningú que tengués la més remota idea de res.

Havien estat molt feliços. Na Laura havia sabut veure més enllà del malalt i gràcies a la medicació i, sobretot, la seva tendresa, havien après a conviure, entenent que no seria fàcil, conscients que hi hauria molts entrebancs. Però un dia o l'altre tot es pot girar en contra, i ella, havent acabat la paciència i, indubtablement l'amor, va deixar de pensar en els dos per prendre un camí una mica més egoista, partint un matí d'abril sense mirar enrere.

Ell de seguida va oblidar les rutines, obviant el perill i les conseqüències, com si la llunyania li esborrés la pròpia consciència. Potser era que s'estimava més no saber qui era que viure amb l'angoixa de l'absència.

Novel·la desordenada per entregues (6)

Et faig por. Digues, et faig por? Sí, ja ho sé que no pots contestar, no posis aquests ulls. Si t'he tapat la boca és precisament perquè no puguis dir res. N'estic farta de sentir-te, sempre igual. Que si això, que si allò, sempre per damunt de tots, amb els teus comentaris tan encertats, amb la teva prepotència que de portes a fora et fa ser el més encantador dels éssers que habiten la Terra, però que tu i jo ben bé sabem què significa en no haver-hi ningú més. Vols dir que et faig por? Som jo? O ets tu? Que saps que t'ho has guanyat a pols. És el ganivet? O la pistola? Hahahaha, em costarà decidir-me, però creu-me que serà el moment més intens de la meva vida quan em llanci a acabar amb la teva. O t'hauria de fer patir una mica més? Tenim molt de temps, i si t'he de tornar totes les hores d'angoixa que m'has regalat sense demanar-ho, potser demà encara no hem acabat. T'imagines? Aquesta pot ser la teva última nit, però també la meva. No, no rei, no vénc amb tu, a l'infern te n'hi vas tu tot solet, que a mi m'agrada més el fred. Però... ah... la darrera nit amb tu. I després, s'ha acabat! Lliure! Saps? No et crec, fa estona que he deixat de creure que canviaràs, que m'estimes, que vols el millor per a mi, que no et pots imaginar viure sense mi... quina ironia, jo seguiré vivint i tu no. I no saps fins quin punt m'agrada pensar-ho. Un món on tu no hi ets. Hahahahaha... Oh! Plores! Quina llàstima que no tenc la càmera a prop, aquest moment s'hauria d'immortalitzar! Mmmm, ben pensat, no, millor no, no vull tenir cap més record de tu, cap més interferència. En haver acabat aquí calaré foc a tot aquest despropòsit. No vull res ni que tengui la teva maleïda olor, ni que et pertanyi, ni que hagem compartit. De fet, voldria poder canviar de cos, habitar-ne un altre que les teves mans mai haguessin tocat. Això és el que em costarà més de tot, seguir endavant amb les restes de tu en mi mateixa. Imbècil! Has tengut totes les oportunitats possibles, i sempre ho has trencat tot. M'has trencat. Però s'ha acabat, em sents? Em sents!?

Procés d'aprenentatge

No som aquí per fer cap declaració d'intencions. Ni tan sols cap promesa. Però saps una cosa? Sé segur que no fa falta, que no m'ho demanaràs, que no véns amb exigències. Què és pot dir d'algú que amb prou feines fa un mes i mig que coneixes i que pots comptar amb els dits de les mans les vegades que has vist? Això sí, amb qui has xerrat hores, suficients per fer que la companyia de telèfon pugui fregar-se les mans per tenir-te de client... -i de què pot xerrar la gent tanta estona?- Idò m'ensenyes que moltes coses. Moltíssimes. Quelcom està passant dins meu. I potser també fora. 

Fins fa poc ens separaven uns quants quilòmetres de mar. Avui, però, al mar s'hi sumen quilòmetres italians i austríacs. I és un problema? No. És un motiu més per viure això. M'encanta poder-te explicar què he fet avui, i que em contis què et passa aquesta nit pel cap. Per alguna cosa ens hem conegut en aquestes circumstàncies. 

I jo que demanava algú a qui abraçar, o millor, algú que m'abracés. Ignorant de mi, no imaginava que podia fer-se realitat, ni que aquesta realitat superàs la ficció que rondava el meu cap. Puc dir ara mateix que t'estim? Sí que puc, i sense por. Idò, t'estim. Per com em tractes, per com em sent devora tu, per com em mires, per com te puc mirar, per com parles, per la serenor que ocupa els meus dies, per com em respectes, per moltes coses que no acabaria mai d'escriure.

Ets el desig nº 10 de la llista que vaig fer el dia del meu aniversari. Què bé... 

No és que em facis feliç, és que som feliç. Ara bé, si m'abraces augmentes el nivell de felicitat, si afegeixes paraules polides vessa per tots costats, i ja si ho completam amb una besada, no hi ha espai prou gran per encabir-la. Estimar sense patir, en ambdós sentits, quina meravella. Quina sorpresa que em tenia l'avenir guardada, ben a prop, però que no surti fins el moment oportú. Moment que propicia qui tu i jo sabem, gràcies infinites, flor menorquina, et tenim ben present en aquest caminar plegats, estones de la mà, estones cadascú pel seu compte, que és important mantenir les individualitats per potenciar els projectes comuns. 

Aprenem junts. Per descobriment, sobretot. Aprenc a confiar una altra vegada, però no només en tu, sinó també en mi mateixa. Aprens a veure més enllà, però no només del que veus en mi, sinó també de tu mateix. I aprenem que no cal fer-se mal, que no cal frissar, que no importen els silencis si s'acompanyen de dolçor, que els mots potser no són excessius. I ens adonam que som nosaltres mateixos sense màscares ni disfresses, fugen les pors o es difuminen si són massa resistents, vivim (sí, per fi, vivim), respiram i omplim els pulmons de partícules invisibles de l'amor que ens anam enviant dia a dia. Amor. He escrit amor? Ho he fet! Déu n'hi do quin canvi...

No falta res, una setmana per poder tornar gaudir de tu. Serà poc temps, sí, però serà el nostre temps. I això ja mereix un somriure perpetu i infinit. 

Fins aviat, tu que millores tot el que m'envolta. Tu que em permets ser millor persona. Tu que vols el millor per a la vida. T'ho torn repetir: t'estim...

 

De teories i lleis

 Al mateix temps que juliol diu s'ha acabat

just comença una història alternativa,

un nou món de paraules i mirades

amb un punt de tendresa que em captiva.

La indiferència inicial es transforma

en compartir el perfum de la flor amiga,

donant pas a tota una descoberta

que per gaudir-ne no bastarà el dia.

Llavis topadissos i mans discretes

que no ens volem cremar fent massa via

sense intuir que la velocitat

no sortirà reflectida a cap guia.

Relativitat, Murphy, gravetat...

teories i lleis que no s'apliquen

quan el que vius és màgic, és brutal

i tot al teu voltant es multiplica.

Trenta-un anys esperant algú com tu.

“Que m'abracis” és tot el que volia.

I tu t'arrisques a fer-me costat

tot i no saber on ens durà la vida.

Arribes amb quaranta-tres estius

totalment adaptats a viure a l'illa

on sempre hi tendràs una part de tu

que creix arrelada com la savina.

Resulten insuficients les paraules

i sé que pensaràs que és ironia

enyorar en tot moment la teva veu

i el difícil és callar, vida mia.

Novel·la desordenada per entregues (5)

Arribares un horabaixa de juliol, no era ben bé casualitat, tots tres havíem decidit trobar-nos en aquella plaça. Música i festa, alcohol de baixa graduació i sol de justícia. Jo la desitjava, ella, tan atractiva com sempre, i em regalava els seus llavis a estones, fins que la causalitat ens va fer coincidir a l'espai/temps adequat per descobrir-nos, per fer-te saber que no em limitava i fer-me saber que hi ha coses que encara són possibles.

I ens quedam sense paraules però no podem deixar de parlar i comunicar. Amb la naturalesa perduda en el fons de l'armari que no es pot tancar perquè li sobren experiències, que tanmateix és impossible fer net, perquè no s'han d'esborrar els camins que ens han duit allà on ara som i ens fan ser el que som. Amb la tranquil·litat de no haver de demostrar res perquè simplement no cal. Amb la subtilesa precisa per no embolicar el tresor que suposa saber que hi ets, que jo hi som, que ens tenim. Amb la paciència suficient per trobar i provocar altres espais/temps que ens indiquin que vivim amb els peus a terra i el cap que vola més amunt que qualsevol avió.

Tot just fa quatre setmanes que ens vàrem conèixer, un mes des que entrares com un huracà per aportar ritme, harmonia i dinàmica, trenta dies de somriures hiperbòlics.

Aquests dies de tanta calor només em surt suar agraïment per cada un dels porus de la meva pell per la sort que he tengut, que tenc i que segurament seguiré tenint, una sort que té part d'accidental i part de provocació, perquè en el fons ens la cercam i treballam quan ens permetem seguir coneixent, poc a poc, a mig gas o a les totes, les petites i grans característiques que conformen el jo individual i que ens serviran per convertir-ho en una pluralitat ben avinguda, fonamentada amb l'amistat que anam regant hàbilment amb gotes de tendresa.

Tendresa. Redescobrir la màgia d'una carícia, d'una mirada, d'una besada senzilla. Redescobrir la capacitat d'admirar algú que no cerca explícita ni intencionadament aquesta admiració. Redescobrir la tranquil·litat d'estar al costat d'algú que no espera res sinó sols que siguis tu mateix. Redescobrir, i no deixar-ho de fer.

Saps? No tenc por. No me'n fas. No me'n faig. M'encanta.

D'aquí a uns dies més ja no seré aquí a la vora. Però no em sap greu, perquè és el que he triat, el que m'he guanyat i el que, aparent i afortunadament, serà un motiu més per donar-te a conèixer espais i temps del meu viure, estones compartit, estones regalat, estones intensificat. Sigui el que sigui el que ens dugui l'avenir, gràcies per possibilitar el fet de compartir el present. Vals un món. O dos.

I ja n'hi ha prou per avui, que et col·lapsaré les neurones. I no és que desconfii de la teva capacitat per processar tot això, és una qüestió d'higiene moral o de respecte, avidesa de captar la teva atenció en dosis adequades. Ai, i quines són aquestes dosis? I jo què sé... Les quantitats són relatives una vegada passes el límit que t'havies marcat. No et vaig telefonar el mateix dia que vaig arribar de viatge perquè m'havia proposat xerrar amb tu només cada dos dies, per anar-ho reduint a una vegada cada tres dies abans de marxar. Una espècie de transició per anar-me acostumant al fet que no siguis tan accessible com fins ara. I avui dematí ja hem xerrat tres vegades. I m'encanta, no et pensis. No tornaria enrere res del que hem fet/viscut/compartit. Res. En absolut. Perquè tot això és el bagatge que me'n portaré, el que em servirà per ser feliç uns tres mesos de restriccions, per anar-te preparant la millor rebuda que et puguis imaginar -i aquí potser en faig un gra massa perquè és probable que n'hagis viscudes d'altres, intenses, emocionants, però què cony! serà la meva rebuda!-. I no vull saber què passarà demà. No ho necessit. Fora plans de futur, fora preocupacions innecessàries. Només tu, polidet meu, polidet nostre, que vius (respires!) i amb el teu viure arrossegues quantitats industrials de dolçor, dolçor que desmunta la teoria de l'aigua salada i la transforma, metamorfosi benvolguda. I no passa res quan no sabem què dir, perquè em mires i ja ho sé tot, em mires i ara encara hi ha estones que em costa creure que aquestes mirades tenguin la destinació que insinuen, em mires i no hi pot haver major felicitat que aquesta.

Un títol i un motiu

El títol:

...tot semblava tant senzill, tan real
mentre et mirava els ulls de color mel.
Aquells ulls de color mel.

El motiu: 

Novel·la desordenada per entregues (4)

Esperança. On he sentit abans aquesta paraula? Algú demana esperança? Però, com es fa això de tenir, sentir o entreveure esperança?

Dijous vaig començar la rehabilitació. No serà un camí fàcil, però tenc el més important, coratge. Ja he fet dues sessions, i tot i que no conec encara millora, imagin que en poques setmanes recuperaré part de la mobilitat. No tenc por. Potser una mica de respecte, però res més. No em tortur pensant en què passaria si tot això no funcionàs. En realitat seria ben fàcil resignar-me i deixar de lluitar. Com sempre. Com sempre fins ara, és clar. Com sempre fins que he entès que donar-ho tot per perdut sense haver començat és de covards. És aquí on entra l'esperança? Vols dir que ho he trobat? No saps idò l'alegria que em dónes. 

Tenir plans de futur també es relaciona amb l'esperança? Realment em pensava seria bastant més difícil. Hi ha vida més enllà de la cadira de rodes. Visca! Ara estava pensant... potser avui m'he aixecat més optimista del que és habitual en mi i demà tot serà gris o negre una altra vegada... no ho crec. Sembla que no. No és eufòria alcoholitzada ni altres estats al·lienats. Som jo. Podria dir que he tornat? Ja tenc ganes de fer la tercera sessió. 

Novel·la desordenada per entregues (3)

Les proves analítiques eren prou clares i no deixaven marge a l'esperança. Aquell estiu tot just estrenat s'acabava de cop, així, sense compassió, sense temps per reflexionar, sense espai per al penediment, de manera brutal, amb la sensació d'anar a la deriva en terra ferma, talment un follet que s'acaba d'adonar que ha perdut els seus poders màgics.

Aquella era una batalla perduda sense ni tan sols haver-se'n plantejat l'estratègia a seguir. Era completament inútil fer-se preguntes del tipus "I si...?". Només el final. El seu final. I ni tan sols podia allargar-ho a mode d'improvisació jazzística. Els dubtes deixaven de tenir sentit al mateix ritme que la partitura arribava al darrer compàs del seu "What a wonderful world" particular. 

Si fos creient, el més fàcil hauria estat conhortar-se amb la promesa de la vida eterna, però era un poc massa tard com per començar a donar per vàlids arguments que li eren aliens -mai no empraria la lluita activa-, així que la sensació d'anar caminant per l'estreta corda fluixa semblava que li oprimia el cervell. I no era tristesa pel que deixava, sinó desconsol pel que mai no havia provat. 

Novel·la desordenada per entregues (2)

La immediatesa de la trobada amb l'amant la torbava en tots els sentits possibles. Mentre acabaven d'acordar els detalls de la cita furtiva, notava aquella sensació tan enyorada a l'entrecuix, alhora que la consciència li dictava tot el contrari. Però no era capaç de negar-s'hi, sabia que en veure's tot el demés perdria la seva importància i que no seria fins en acabar les alenades compassades que la ment seria seva una altra vegada. 

En realitat res de tot allò no tenia gaire sentit, però veure's d'amagat era quelcom semblant a tenir una aventura i ho feia més interessant. Tanmateix, l'home que ella estimava i per qui deixaria de fer aquelles bogeries no mostrava el suficient interès com per poder pensar que d'alguna manera li era infidel. 

Potser pensar que només era sexe li feia fugir totes les ganes acumulades, encara que no devia ser tan dolent deixar-se dur pel desig una vegada cada molt de temps. Més d'un any en feia de l'última, quan es va prometre no tornar-hi. I amb el cor més enllà del mar feia plans amb un cos que no li era desagradable, tot i saber que no en podria treure mai el que realment volia. 

Novel·la desordenada per entregues (1)

- Perdona que sigui tan directa. És que ja començ a tenir una edat, i no estic per segons quins jocs. Me dius que sí, però jo no hi veig l'interès per cap banda. No fa falta me posi més en evidència, no?- deia na Marta sense mirar-la als ulls. Potser no era tan valenta com es pensava, i s'estimava més donar-se per vençuda enlloc de creure en ella mateixa i en el que li deien les seves companyes. N'Alba sí que la mirava, dubtant entre seguir animant la seva amiga o callar. Ella sempre ho veia tot tan clar...

- Idò jo n'estic convençuda. Hauries de mirar de dir-li alguna cosa.

- Encara més?
- Dona, al meu entendre encara no li has fet saber res de res.
- Res de res... si ja t'ho dic jo. Res de res!
N'Alba no va dir cap altra paraula. Quan na Marta es tancava en ella mateixa era gairebé impossible accedir-hi, així que les dues van estar una bona estona sense dir-se res, només mirant la mar, potser pensant en allò que fa tants anys una d'elles havia sentit a dir: "L'aigua salada ho esborra tot"... Podria esborrar també allò?
- Torna!- va xisclar n'Alba. Però na Marta ja no escoltava. Ella sempre tan tràgica, no es conformava amb un final que no tenia ni començament. Així que es va inventar la seva pròpia història.

VIE-PMI-MAH

Escric des de l'aeroport de Viena, tot esperant que surti el nostre vol, que ens durà cap al Sud, cap a la terra, cap a Mallorca. Ho dic en plural perquè me'n vaig acompanyada dels meus pares i tres parelles més, que aquests dies han estat de visita. Aprofit que encara estic de baixa per anar-me'n abans del que tocaria... 

Han estat sis dies intensos, hem vist moltíssimes coses, de fet, crec que no queda res per veure, o com a mínim ells se'n van amb aquesta sensació. I jo estic rebentada... després de dues setmanes de no fer pràcticament res, aquests darrers dies he rescabalat el temps perdut.

A Palma no seguiré amb ells, la meva destinació final (d'avui) és una altra, com no, Menorca. Tenc dos mesos i els repartiré entre les dues (o tres, encara no ho sé) illes... Quines ganes d'arribar. Esperau-me que ja vénc!!!!!!

Adéu Viena i tota la colla de bona gent que quedau, però no serà un comiat massa llarg, ens veim ben aviat. I seguirem caminant... 

La veïna (II) i les drogues

Durant la darrera setmana hem dormit tranquils. Jo més que ningú a causa de les drogues, cosa que potser explicaré més avall.

Des que en Pablo va baixar i quasi es carrega les portes, no hem tornat sentir música. A cap hora de la nit. Ni del dia. I ahir vàrem saber la veritat d'aquesta història. No és que l'espantéssim i hagi decidit que ja no ens molestarà més, com nosaltres pensàvem, sinó que la senyora és a Venècia. I això com ho podem saber? No, ningú no ens ha donat aquesta informació. És que la veïna ens ha enviat una postal!

Passem a una altra cosa. No és que vulgui despistar la gent amb la segona part del títol d'aquesta entrada. Però sí, també fa una setmana que prenc drogues per a poder dormir (entenent com a droga el que he trobat a internet: tota matèria primera d'origen biològic que directa o indirectament serveix per a l'elaboració de medicaments) i de dimecres ençà fins i tot per a poder caminar. 

Tot va començar fa quinze dies (mentida, tot va començar als 18 anys, però seria massa llarg d'explicar). Aquell dissabte jugava el Barça a la mateixa hora que Christina Stürmer cantava a Heldenplatz. Com que les dues coses eren conjugables sempre i quan em perdés el començament d'una i el final de l'altra, primer vaig anar amb Dona invisible a veure el grup. Un dels músics és pare de dos alumnes i tenia curiositat per veure'l en directe. Un parell de cançons més tard vàrem anar cap allà on la resta de convocats del dia ens esperaven mirant el futbol, un pis molt a prop del meu antic habitatge al 5è districte. Durant tota la vetllada vaig anar adonant-me que les cames no em responien així com jo volia, que de sobte em feien mal segons com em movia. I quan va arribar l'hora de marxar, de camí cap al tramvia, em vaig fer mal de veritat. Una punxada terrible a l'esquena. 

Com que no era la primera vegada que em passava (record l'any passat com na Lídia se'n reia de mi quan no em podia aixecar del llit segons quins matins), no li vaig donar massa importància, i durant deu dies vaig seguir fent vida normal, segons les possibilitats, és clar, perquè no he pogut anar ni un sol dia més a peu a l'escola, però sense deixar de fer res que tengués o no planejat (feina, manifestacions, trobades amb els amics, cobrir feina d'altres que ja estaven de baixa...). Ja passarà, pensava. Els dies que em feia prou mal com per no poder dormir em prenia un ibuprofèn i llestos. Fins dimarts. Davallar les escales de l'escola a les set de l'horabaixa em va dur més feina que cap altre dia. Moure les cames era un vertader suplici, i si m'aturava era pitjor perquè després no podia continuar. Encara no m'explic com vaig arribar a casa en aquelles condicions. 

L'endemà, després de suspendre les classes, finalment na Begoña em va acompanyar al metge. Resulta que és una mica més greu del que em pensava. Era necessari aturar immediatament. Repòs absolut. I si fos d'ell, ja seria dins un avió rumb a Mallorca per descansar mínim quinze dies. El fet és que som a casa, sense fer res per prescripció mèdica, prenent ibuprofèn de color de rosa (hihihi) i tetrazepam.

No sé fins quan durarà això, però tenc ben clar que he de fer més cas a la gent quan em diu que vagi al metge, per poc que m'agradi la idea. I ara no em queda més remei que fer bonda. Encara no he xerrat amb el meu cap, però m'imagin que les classes d'espanyol d'enguany es poden donar per acabades... 

P.D. Ja els ho he fet saber, però merci als Aventurers per les sèries i pel·lícules per passar l'estona i a na Begoña per acompanyar-me i fer-me la compra. I a la resta per les vostres mostres de preocupació, afecte i ànims. Així és més bo de dur! 

La veïna

Paranoica. Així acabaré aquest curs. 

La veïna de baix és una senyora major, petiteta, amable i del tot inofensiva. Això durant el dia. A mesura que el sol es pon es fa efectiva la seva transformació, ben igual que l'home-llop. 

La parella que ens va llogar el pis ens havia dit que de vegades la veïna posava la tele "una mica alta" perquè és sorda. És sorda i està completament boja. No es tracta que posi la tele "una mica alta" a hores acceptables, sinó que quan tothom apaga els llums per anar a dormir, ella s'adona que està massa sola i els decibels inunden tot l'edifici. Hi ha nits que no en té suficient amb la tele i hi afegeix la ràdio. Fins aquí ho duc bé; llevat que tengui mal de cap no em molesta el renou i puc dormir, però el meu company de pis no. Ell necessita taps. I no ho duu bé.

Si la cosa s'acabàs aquí, potser seria ell l'únic que tendria el perill de perdre els nervis. Però n'hi ha més. D'ençà que vivim aquí hem rebut multitud de notetes estrambòtiques, sense sentit, que ens acusen, entre altres coses, d'assetjament sexual, d'administrar electroxocs o de no deixar-la dormir de nit. La darrera avui. 

Devien ser les 3 de la matinada i jo intentava dormir. De sobte he sentit un renou fort a la porta. En aquells moments estava sola, en Pablo i unes amigues havien sortit de festa. I no m'ha fet cap gràcia. No és la primera vegada que intenten obrir o toquen a la porta i quan hi vas no hi ha ningú. I m'he començat a posar nerviosa, imaginant aquesta senyora totalment posseïda entrant a casa. Poc temps després ha arribat el meu company i ha trobat una nota a la porta. Sense pensar-ho gens ha baixat, ha retornat el paper i un poc més i tira les portes de la veïna a terra... I ha funcionat. Per primera vegada la música ha deixat de sonar. S'ha fet el silenci necessari per a un descans òptim. Però jo no podia deixar de pensar si hi havia cap possibilitat que la veïna pujàs, entràs a casa i jo-què-sé-més. 

Pregunta fàcil: i per què no telefonau la policia? Idò ja ho hem fet, varen venir, varen comprovar que el nivell de renou era inacceptable, i ens van dir que no podien fer absolutament RES. Però que intentarien parlar amb ella. Vàrem sentir com tocaven a les portes i al timbre, però aquella nit la senyora devia estar massa ocupada, perquè per més que va insistir la policia ni la música es va aturar ni ella va obrir.