Hongria i jo no hem començat amb bon peu. Tot just travessar la frontera amb Àustria, el passatge que ben contenta havia comprat per internet, inexplicablement perdia la seva validesa, havent de pagar una altra vegada l'import total del bitllet. Entre la son -m'he aixecat abans de les 4 i mitja- i la sorpresa, no vull ni pensar la cara d'imbècil que se'm deu haver quedat.
Lluny de les sortides triomfals a les estacions de Colònia o Viena, per exemple, Budapest m'ha plantat al davant un seguit d'obres, grisor, brutor i altres herbes, a més d'una línia de metro fantasma que no trobava enlloc, amb venedors de passatges gens convincents i que, contràriament al que pensava, no parlen alemany (tot això mesclat amb la meva poca traça inicial amb les novetats, sobretot quan m'hi he d'enfrontar sola).
Tot i trobar l'hotel relativament aviat (només a dos carrers de l'Òpera), els exteriors de l'edifici i el pati no m'oferien cap tipus d'al·licient per superar els primers impactes, així que resignada he pujat unes escales que -n'estava segura- em conduïen a tres nits de més o menys malson. I com m'agrada equivocar-me. Una estora multicolor em donava la benvinguda alhora que l'amo de la casa m'obria la porta i em convidava a entrar a una pensió petita, neta, acollidora i adequada a les circumstàncies. A més, he arribat quatre hores abans del que suposadament posa a la reserva però l'encarregat m'ha dit que no era problema, que l'habitació ja estava preparada i hi podia entrar en voler. Desfer la maleta i canviar el meu humor ha estat tot u.
I he sortit al carrer decidida a fer el que havia vengut a fer: gaudir al màxim de la ciutat. Una vegada he entès com funciona el transport públic tot és més fàcil. Si és que t'anegues dins un tassó d'aigua! He anat fins el Danubi, a la part de Pest, que és on estic. Entre el Pont d'Elisabet i el de les Cadenes he admirat el Palau de Buda, molt més colpidor en directe que a les fotos. He optat per travessar el segon pont a peu i pujar al Palau pels jardins, aparentment -i efectivament- molt descuidats, tot i que aquí i allà es veu gent que hi fa alguna cosa -feina, vull dir-. I com que sé triar tan bé els dies, resulta que els dilluns els edificis estan tancats. Però no m'he desanimat, hi ha molt per veure fora, i el sol que feia avui s'havia d'aprofitar. Crec que no m'he deixat cap racó per veure, de fet fins passades les 3 de l'horabaixa he voltat dalt del turó, mirant i fotografiant el Palau, les vistes, els jardins, les estàtues -Eugeni de Savoia-, el cavi de guàrdia del Palau Sándor, els carrers barrocs, l'església de Sant Maties, el Bastió dels pescadors, la Porta de Viena, el que queda de l'església de Maria Magdalena (la torre)... tot això sense menjar ni beure, perquè no he tret diners quan era a Pest i aquí dalt no he trobat cap banc.
Quan la gana ha estat més que evident he baixat pels jardins i finalment he pujat a un bus, que no podia fer una passa més, convençuda de -encara- visitar la Ciutadella, però m'he equivocat d'aturada i he decidit que en tenia prou, que les meves cames no aguantaven més i que el meu estómac demanava atenció. Tanta sort, perquè he estat tres hores per arribar a la meva habitació, treure'm les sabates i posar-me el pijama, sabent que avui ja no sortiria més al carrer.
Maria, ets a l'Imperi.
