Divendres, 31 de juliol.
Quina ràbia em fa no poder acomiadar-me. Quina ràbia em fa haver de partir. Quina ràbia em fa que alguna gent es cregui amb el poder suficient per llevar la vida a altres. Dia trist, dia d'emocions a flor de pell, dia de comiats, dia de començar a pensar en el que ve a partir d'ara.
No hi érem tots. Ens hem trobat a la nostra classe per darrera vegada i hem anat al Café Central, on na Christiane havia reservat una taula. Ja hi havia estat al febrer, i m'ha agradat ben igual que aquella vegada, només que era matí i no hi havia ningú tocant el piano. No hem fet molt de temps, suficient per fer un cafetet i alguna foto amb el quadre de Sissí.
A les 11 hem arribat a la Universitat, a la grossa, a la principal. Hem anat a una sala bastant ampla que tenia el sòtil pintat, com no, per Gustav Klimt. Allà la mateixa dona del primer dia ens ha donat l'enhorabona (això sí, avui només alemany) i les gràcies. Tot seguit ha llegit una relació de nombre d'estudiants per país d'origen. Molts països tenien una representació d'entre 1 i 6 persones, però quan anava augmentant, i ha sobrepassat la xifra de 30, en tercer lloc es trobava EEUU, en segon lloc Espanya i, evidentment, en primer lloc per nombre de participants, Turquia.
Finalment ha anat dient el nombre de curs, el seu mestre o la seva mestra, i els tres alumnes que han tret millor nota de cada aula, que tenien un petit obsequi. Ho he trobat entre lleig i innecessari. Així i tot, diré que de la nostra classe, els millors -per nota- han estat n'Eva, na Lenka, i el nostre estimat Herr Kiss, en Gábor. Per acabar, una foto de grup. I començam els comiats. En Baris ha partit sense dir-me res i m'ha sabut greu, però he tengut tot l'horabaixa per assimilar-ho... total...
Migdia fent maletes i netejant. No he anat a veure l'home de la recepció i ho hauria d'haver fet. Més avall explicaré perquè. A les 16h he anat a trobar-me amb en Herwig per darrera vegada. Hem fet un llarg passeig al costat del Donau. I una hora i mitja més tard ens hem dit adéu, però sense tristesa.
Abans de sortir una altra vegada per anar al campus, he passat per la recepció. Tancat. Què vol dir això? Que demà me'n vaig ben prest i no he recollit la fiança que vaig deixar el primer dia. Adéu...
A les 19h, puntual com sempre, era al campus esperant. Pensava que avui vendria tothom, però no ha estat així. Ha arribat en Muammer i de seguida ens hem trobat n'Eva i en Gábor, de lila, com jo... Un poc després ha arribat na Lenka amb la seva germana i el company d'aquesta. Una copa de vi blanc per cadascú. En Baris i na Luciana han arribat junts (ho he somiat o ja havien sortit junts de la Universitat, què té més?). Llavors n'Ivan. Molts temes de conversa, per exemple la desorientació d'en Gábor d'ahir vespre, la manera de moure les mans d'en Piotr que és realment còmica, algú que té "problemes" amb l'olor corporal, com és de guapa na Christiane, l'amor...
En Gábor no ha volgut temptar la sort i ha partit prest. Llavors ha arribat en Piotr. Cerveses i "nachos". I poc a poc la gent ha escampat. Cap llàgrima, tot i que avui migdia en tenia moltes ganes. Meravellós comiat amb en Muammer. Adéu companys i companyes. Tot un plaer compartir aquesta meva primera experiència a l'estranger amb vosaltres. I no direm res més, que després no es pot complir i de vegades les paraules no basten. Ich liebe...
Quina ràbia em fa no poder acomiadar-me. Quina ràbia em fa haver de partir. Quina ràbia em fa que alguna gent es cregui amb el poder suficient per llevar la vida a altres. Dia trist, dia d'emocions a flor de pell, dia de comiats, dia de començar a pensar en el que ve a partir d'ara.
No hi érem tots. Ens hem trobat a la nostra classe per darrera vegada i hem anat al Café Central, on na Christiane havia reservat una taula. Ja hi havia estat al febrer, i m'ha agradat ben igual que aquella vegada, només que era matí i no hi havia ningú tocant el piano. No hem fet molt de temps, suficient per fer un cafetet i alguna foto amb el quadre de Sissí.A les 11 hem arribat a la Universitat, a la grossa, a la principal. Hem anat a una sala bastant ampla que tenia el sòtil pintat, com no, per Gustav Klimt. Allà la mateixa dona del primer dia ens ha donat l'enhorabona (això sí, avui només alemany) i les gràcies. Tot seguit ha llegit una relació de nombre d'estudiants per país d'origen. Molts països tenien una representació d'entre 1 i 6 persones, però quan anava augmentant, i ha sobrepassat la xifra de 30, en tercer lloc es trobava EEUU, en segon lloc Espanya i, evidentment, en primer lloc per nombre de participants, Turquia.
Finalment ha anat dient el nombre de curs, el seu mestre o la seva mestra, i els tres alumnes que han tret millor nota de cada aula, que tenien un petit obsequi. Ho he trobat entre lleig i innecessari. Així i tot, diré que de la nostra classe, els millors -per nota- han estat n'Eva, na Lenka, i el nostre estimat Herr Kiss, en Gábor. Per acabar, una foto de grup. I començam els comiats. En Baris ha partit sense dir-me res i m'ha sabut greu, però he tengut tot l'horabaixa per assimilar-ho... total...Migdia fent maletes i netejant. No he anat a veure l'home de la recepció i ho hauria d'haver fet. Més avall explicaré perquè. A les 16h he anat a trobar-me amb en Herwig per darrera vegada. Hem fet un llarg passeig al costat del Donau. I una hora i mitja més tard ens hem dit adéu, però sense tristesa.
Abans de sortir una altra vegada per anar al campus, he passat per la recepció. Tancat. Què vol dir això? Que demà me'n vaig ben prest i no he recollit la fiança que vaig deixar el primer dia. Adéu...
A les 19h, puntual com sempre, era al campus esperant. Pensava que avui vendria tothom, però no ha estat així. Ha arribat en Muammer i de seguida ens hem trobat n'Eva i en Gábor, de lila, com jo... Un poc després ha arribat na Lenka amb la seva germana i el company d'aquesta. Una copa de vi blanc per cadascú. En Baris i na Luciana han arribat junts (ho he somiat o ja havien sortit junts de la Universitat, què té més?). Llavors n'Ivan. Molts temes de conversa, per exemple la desorientació d'en Gábor d'ahir vespre, la manera de moure les mans d'en Piotr que és realment còmica, algú que té "problemes" amb l'olor corporal, com és de guapa na Christiane, l'amor...
En Gábor no ha volgut temptar la sort i ha partit prest. Llavors ha arribat en Piotr. Cerveses i "nachos". I poc a poc la gent ha escampat. Cap llàgrima, tot i que avui migdia en tenia moltes ganes. Meravellós comiat amb en Muammer. Adéu companys i companyes. Tot un plaer compartir aquesta meva primera experiència a l'estranger amb vosaltres. I no direm res més, que després no es pot complir i de vegades les paraules no basten. Ich liebe...
Estic amb tu, a vegades les paraules no basten...però poc a poc..mua!
ResponElimina