He sentit en Martí quan se n’ha anat. Quan he obert els ulls pensava que com a mínim, serien les deu del matí. M’he aixecat i he comprovat que només eren les vuit! Això deu ser “jet lag”, no?
Avui dematí l’he passat dins la casa. Encara no m’atreveixo a sortir sola al carrer. No és que tengui por d’alguna cosa o d’algú, sinó de perdre’m! M’estim més esperar que en Martí torni i sigui ell qui em dugui a veure llocs interessants. Això sí, he aprofitat per escoltar música, veure un DVD de “Les Luthiers”, berenar… i quan ja no sabia què fer mirar “Al salir de clase” (ja ho sé, però m’avorria, què voleu). A mitjan dematí ha vengut la senyora de fer feines, una joveneta amb la que no ens hem entès gens, ja que no xerra ni castellà, ni anglès, ni francès… ella em xerrava en àrab i, evidentment, no he pillat res, bé, crec que he entès que nom “Suad” o alguna cosa per l’estil. Tanta sort que en Martí l’havia avisada que jo seria per allà!
A migdia, més prest del que m’esperava, ha vengut en Martí. Record que algú em va dir: “Te’n vas aquesta setmana? Et perdràs el Mundial!”, idò no senyors, no passeu ànsia que estic ben informada de tot. En Martí duu un exhaustiu control sobre els partits i els resultats (no coneixia aquesta dèria seva), i a més jugava la selecció espanyola, així que hem dinat d’uns ciurons boníssims que havia preparat na “Suad” acompanyats de la retransmissió del partit. Tanta sort que m’agrada el futbol! De segon plat hi havia carn, no me demaneu si era cabrit o mè, m’ho he menjat igualment, sense remugar gens, però amb MOLTA amanida (ma mare, en tornar no cal que me’n faceu, crec que de totes maneres no m’hi enganxaré massa…).
Quan ha acabat el partit (4-0, oee, oee) hem anat a passejar pels voltants de “Pabellones”, que és com és conegut el conjunt d’edificis on estam. Primer de tot hem anat a l’ajuntament a fer unes gestions; com que en Martí torna definitivament cap a Mallorca necessita molts papers supòs que per donar-se de baixa del cens i coses així. Hem arribat fins la Medina, un vertader laberint de carrers i carrerons on els comerciants venen els seus productes. Hi ha de tot. Són moltes dependències una devora l’altre, distribuïdes en gran part formant “gremis”. És difícil d’explicar en paraules, ja miraré de fer fotos perquè vos en pogueu fer una idea. Quan feia una estona que ens passejàvem, hem topat un home que encara no he aclarit si és conegut d’en Martí o si s’han fet amics allà mateix, he, he. Ens ha duit fins una “botiga” (no sé quin nom donar-li) d’estores. No vos ho podeu imaginar. Colors, colors i més colors. Com que en Martí estava interessant en comprar-ne una, ens han duit al pis de dalt, ens han fet seure a un banc d’aquells encoixinats, ens han preparat un tè a la menta, mmmmmmm, deliciós! i ens han començat a treure estores i més estores. Al·lucinant. He viscut per primera vegada el tòpic del regateig amb un comerciant. En primer lloc, ens n’ha venut una a un preu més que raonable, no ha fet falta discutir gaire sobre els dirhams que deixàvem. Però després ha vengut l’amo i forçat volia que ens en duguéssim una altra. En Martí li deia que no, que no en podia comprar més, i aquells dos venga insistir, un pic i un altre. Tant, que al final la segona estora l’ha deixada per menys de la meitat del preu inicial. A més, ens les durien a casa. Un moment que en Martí m’ha deixat sola per anar a pagar, m’han oferit coses també a mi, però ni duia diners ni vull comprar res el segon dia, ja hi tornaré dilluns, perquè realment hi ha coses que m’agradaria dur cap a Mallorca (aunque una sigue siendo pobre y no puede comprar a la ligera). A més, l’”amic” que ens havíem trobat pel carrer m’ha demanat si m’agradaven les espècies i les herbes, i com que li he contestat que sí, després li deia a en Martí que jo li havia demanat per anar a una farmàcia… has d’anar molt en compte amb el que dius. Si t’interessa alguna cosa és perquè ho vols comprar. Ja n’aprendré.
Hem tornat a casa i en Martí em demanava què volia fer, on volia anar… no ho sé! No sé què vull veure! En Martí encara no coneix la meva perpètua indecisió i el meu no-sé-què-punyetes-vull-fer-amb-la-meva-vida. Deixaré que sigui ell qui em sorprengui. Tanmateix abans del viatge no m’he documentat massa, així que vagi on vagi tot serà una descoberta. Com que no en treia res en clar, ha decidit mostrar-me diferents coses que ell ha fet, musicalment parlant. Dos musicals per a infants que m’han fet riure de debò, arranjaments de cançons conegudes, cançons pròpies… m’ho he passat pipa. Ja m’agradaria poder anar a classe amb ell només per aprendre una petita part del que sap. Música pràctica, FER música. M’encantaria.
Devers les set i mitja hem tornat sortir, aquesta vegada per comprar alguna cosa per sopar. Hem anat a una pastisseria i hem duit unes pastes salades farcides de pollastre i unes altres de formatge, a més de QUATRE pastissets. Com es passa. Es veu que li agrada menjar tant o més que a mi, he, he, quins dos. Després hem anat a un lloc de menjar ràpid (o no sé què dir-li) i hem duit dos típics entrepans marroquins. Bestial. A més de ser enormes, a dins hi posen de tot: carn, ceba, tomàtiga, col, pastanaga, pasta, puré de patata… regat amb salses diferents com ara maionesa, olives, tonyina… i rematat amb patates fregides. Quina bomba! Pots decidir quins ingredients hi vols i quina salsa. Tipus kebab però “a lo bestia”. Hem anat a casa i hem sopat de tot això. En Martí ha tengut estómac per acabar-se l’entrepà i menjar un salat de pollastre, a més d’un pastisset, però jo m’he vist amb feines per acabar-me el “panet(-ot)”. Després d’una estona i una mica d’aigua, he pogut menjar un pastisset. Deixarem les pastes salades per demà (BUF!).
En haver sopat hem fet "sofing". En Martí mira "Mujeres desesperadas" i "House". Troba estrany que jo no vegi res de tot això, però... no tenc temps! A Mallorca el ritme és diferent, vos ho assegur. Aquí no hi ha problemes d'estrès, ni ansietat, ni angoixes vàries. Si tens pressa, no vénguis a Tetuan. I això m'encanta. Catalina: aquest seria el meu lloc ideal per fer feina, i potser el teu també, he, he.
Avui hem anat a dormir més prest. En Martí (i tota l'escola en general) ha tengut uns dies esgotadors física però sobretot emocionalment degut a la inesperada mort d'un company el mateix dia que vaig arribar (és a dir, ahir). Quan ens hem trobat coneguts pel carrer no parlen d'altra cosa. A més, es veu que qui havia d'ajudar no ho ha fet gaire (per no dir gens) i la pobra família ho ha passat, ho està passat pitjor encara del que seria "normal" en aquests casos.
