20 juny 2006. Tetuan - Felanitx

S'ha acabat. Les meves darreres hores a Tetuan les he passades fent voltes dins el llit. He dormit ben poc. M'he aixecat abans que en Martí se n'anàs a l'escola i ens hem acomiadat. Com una bleda, quan la porta s'ha tancat darrera d'ell, m'he posat a plorar... no estic trista, però he estat tan bé aquesta setmana que sap greu que s'acabi. Per posar-hi remei m'he posat davall l'aigua de la dutxa.

He aprofitat el temps que mancava perquè arribàs el taxi per anar a fer la darrera volta i fer unes quantes fotos a escarada. L'entrada a "Pabellones", el que es veu des del carrer (l'escola i la mesquita), uns quants cartells en àrab i una vista de la forana. Precisament quan anava a fer aquesta darrera foto, se m'ha acudit la meravellosa idea de dedicar un dels meus millors somriures a un home que passava amb un cotxe i em deia no-sé-què. El resultat ha estat una vertadera persecució: ell venia amb el cotxe vora meu, em demanava si cercava un lloc per anar a menjar, jo li deia que no i creuava el carrer. Al cap de poc temps, altra volta al meu costat, fins que finalment s'ha aturat just al lloc on jo anava i ha davallat del cotxe, amb el ferm propòsit de seguir la conversa. Jo... he fet la foto aviat, he voltat i anat més que de pressa cap a casa. No pots ni riure!

He baixat les maletes i he esperat que vengués el taxi. Ha arribat amb una mica de retard, com no, i devers les 9:40 hem posat l'equipatge a dins (amb cop al cap inclòs amb la porta del maleter, que som d'esburbada...) i hem partit cap a Ceuta (o Sebta). No ho he pogut evitar. He plorat tot el camí, deixant enrere els carrers, la gent, les muntanyes, les vistes, les carreteres plenes de vianants, els taxis grocs, la Medina, els tès, el palau del Rei, les abelles, les contínues sorpreses d'en Martí, els silencis dels viatges en cotxe, l'Atlàntic, el color blau, els mocadors, les gel·labes, la música andalusí, els nins que venen mocadors, els "hola guapa", els caragols, els "súper bocatas", les "brevas", els oferiments de tot tipus (henna, "xines", visites guiades,...), la immensitat, les olors, els baladres de les voreres dels rius, i tantes altres coses que ni hi caben ni sé com explicar.

Una vegada a la frontera, entenc el que em va dir en Martí quan vaig arribar sobre la gentada anant i venint, d'una banda a l'altra. Quan he davallat del taxi de seguida s'han acostat uns quants per oferir-se a dur la maleta o a vendre'm un paper necessari per passar la duana (però que jo ja duia). El taxista ja m'ha deixat ben a la vora dels policies a posta, així que no he tengut cap problema per passar a l'altra banda. Quan m'han segellat el passaport, he deixat terres marroquines definitivament per anar a territori espanyol una altra vegada. He travessat a peu el tros de "terra de ningú" per arribar al control de la Guàrdia Civil. Molt simpàtics ells. No m'han obert la maleta, però sí m'han demanat què hi duia. A la fi ha arribat el darrer tràmit, la Policia Nacional, i he agafat un taxi que m'ha duit fins el port. No recordava allò de les dues hores de diferència, em pensava haver d'esperar unes quantes hores per agafar el ferry, però clar, ja era la una del migdia i ha estat arribar, comprar el bitllet i pujar al vaixell.

La mar anava remoguda, m'he pensat tenir un trajecte semblant al de venguda, però com n'estava d'equivocada! El dia que vaig venir no vaig veure gens la mar... tanta sort, perquè devia fer pot. Si amb les ones que hi havia ara, el vaixell gairebé no es moviia... I deixant el continent africà he tornat plorar, tot el temps. No sé què devia pensar la gent del meu voltant...

A Algeciras tot ha anat molt ràpid, he arribat a les dues i mitja i a les tres partia el bus. La proximitat física de la gent amb qui he compartit viatge ha impedit un nou vessament de llàgrimes, a banda que ja començava a estar cansada i he dormit una mica. A les cinc hem arribat a Málaga. El bus cap a l'aeroport ha vengut mitja hora més tard, així que eren quasi les sis quan ha entrat a l'aeroport. Quedaven quasi dues hores pel vol, i tranquil·lament he anat a dinar... que encara no havia menjat res en tot el dia, llevat d'un iogurt. Després he facturat la maleta i quin remei, he anat a esperar qur arribàs l'hora d'embarcar, que ha estat devers les set i mitja.

A l'avió he hagut de dur les ulleres posades tot el temps. Entre que no m'agrada volar i la melangia que s'havia apoderat completament de mi... sí, altra volta je plorat, com una bleda, què hi farem? Potser val més així, potser això vol dir que altra volta puc sentir coses, potser sigui bo.

Arribada a Palma i topada amb la realitat meteorològica: quina calor que fa a Mallorca! Jo, que me n'anava preparada per suportar les inclemències del temps xafogós d'Àfrica, em trob que d'un bon tros a la nostra illa hi fa molta més calor, quines coses. Pensant ja en agafar el bus de línia per quedar a dormir a Palma, una animeta caritativa m'ha telefonat dient que em venia a cercar. Gràcies, tenia ganes d'anar a ca nostra, desfer les maletes, posar la roba a rentar, i començar a contar coses, tot i que com que gairebé ho he contat tot a través d'aquests testimonis que he anat enviant, no sé molt bé què dir. Una vegada a ca nostra, el primer que he fet ha estat telefonar en Martí per confirmar-li que, dotze hores després d'haver partit, era sana i estàlvia a ca nostra.

I aquí s'acaba la meva aventura africana. Gràcies si heu tengut la paciència d'anar llegint el meu quadern de viatge. Esper haver contribuit a acostar una miqueta el que he viscut, les sensacions i experiències. "Shokram".