Encara no he acabat d'aterrar. Fa sis setmanes que vàrem tornar, un mes i mig de vida als núvols i no en tenc prou. Em trob tan a gust amb aquestes ales que no veig la necessitat de "tornar".
Sempre m'han agradat els idiomes, començant per la meva pròpia llengua catalana, continuant amb la veïna castellana, tot i les èpoques de prejudicis i autocensures provocades pel sentiment compartit d'agressió, invasió i poc respecte, després l'anglès a l'escola i a l'institut, el francès, l'italià i el grec també a l'institut, altra volta francès a la universitat, una petita introducció a l'àrab durant el temps de solitud a Eivissa i acabant amb el darrer que he començat, l'alemany. Bé, acabant... de començar. Amb els altres idiomes sempre vaig començar amb ganes i amb molta empenta. En canvi, amb aquest que estic aprenent ara, vaig començar per inèrcia, per fer alguna cosa. I ara em trob que em fascina, que omple tot el temps lliure que em queda després (i de vegades fins i tot abans) d'acabar amb les altres obligacions. No record una passió tan desmesurada amb la resta, excepte l'experiència grega de quan tenia 17 anys, que retorna a temporades.
De vegades no queda més remei que cercar la motivació per continuar fent el que sigui. De vegades aquesta motivació t'arriba sense saber ben bé com, era allà, només havies d'obrir els ulls. Tot va lligat. Els primers mesos a Menorca no m'haurieu sentit xerrar d'aquesta manera. Varen ser realment terribles, només volia tornar a Mallorca, no podia -ni volia- creure que hagués de fer feina aquí, vaig lluitar contra la meva realitat durant uns quants mesos, ocupant el temps per no tenir-ne per pensar -una d'aquestes ocupacions era anar a classe d'alemany i d'aquesta manera m'ho prenia- intentant passar desapercebuda per tot arreu, tancant-me física, psicològica i espiritualment. Vaig cedir a la insistència d'un àngel que m'obligava a tornar viure la realitat, na Lídia, que amb paciència em va estirar fins que va aconseguir que em tornàs mirar al mirall al matí i em tornàs veure, som jo, na Maria, tenc una feina meravellosa, visc a una illa màgica, hi ha molta gent que m'estima i, el més important, jo mateixa puc fer-ho. Gràcies, Lidia, mai podré acabar d'agrair haver-te trobat.
Va ser un d'aquests dies, a classe d'alemany, que vaig trobar una motivació que fins aleshores ni m'hi havia fixat. A partir d'aquí el meu interès va anar en augment, fins arribar al viatge dels escrits anteriors, on imagin que s'intueix l'energia positiva amb què visc tot això. El millor de tot és que ho puc extrapolar a gairebé tot el que és la meva vida actualment. Un amic meu, en Jaume, que viu a Viena (casualitat o no), em va dir un dia: "La teva capacitat per veure la part positiva de les coses va més enllà del que és normal".
Què voleu que vos digui? M'encanta tot plegat.
Darrerament he tengut també converses més que interessants. Amb na Rosa, per exemple, hem pogut compartir paraules i pensaments a un nivell molt especial, d'aquelles que saps que has d'esperar a trobar la persona adequada, perquè t'entenguin, perquè no s'espantin del que dius, perquè no pensin que has perdut el seny sinó tot el contrari.
Una altra d'aquestes converses, amb en Jordi i en Rafel, em du a replantejar-me un aspecte de la meva vida que no tenc la necessitat de plantejar-me, perquè des de sempre ho he viscut amb total normalitat, tret de les èpoques de rebuig motivades per desenganys -majoritàriament quan em vaig separar: la meva sexualitat. M'encanta, de totes maneres, trobar gent amb qui parlar-ne obertament, sense cap tipus de censura o tabú. Tot va començar com un joc de preguntes, amb el qual ells dos varen arribar a la conclusió de que som socialment hetero o bisexual, mentre que biològicament som homosexual. Bé, és la seva conclusió. No m'he posat mai etiquetes, ni em preocupa, però ho vaig trobar molt interessant. Potser tenguin una mica de raó, pel fet que a priori els trets que representen allò masculí em costen. Sexualment sobretot. Serà per això que sovint em sent atreta per homes que després resulta que són homosexuals? No ho sé, però ja he dit que no em preocupa. Més encara després del balanç de dos dies diferents, amb dues experiències totalment oposades. Em qued definitivament amb la del primer dia, és més, amb una sola de les besades de la nit enfront a tot el temps que vaig tenir sexe el segon dia. Efectivament a la primera experiència hi havia una dona; a la segona sols un home.
Som lliure. Em sent lliure.
Estic bé. Em sent bé.
und mein Leben hätte Sinn gehabt...
Sempre m'han agradat els idiomes, començant per la meva pròpia llengua catalana, continuant amb la veïna castellana, tot i les èpoques de prejudicis i autocensures provocades pel sentiment compartit d'agressió, invasió i poc respecte, després l'anglès a l'escola i a l'institut, el francès, l'italià i el grec també a l'institut, altra volta francès a la universitat, una petita introducció a l'àrab durant el temps de solitud a Eivissa i acabant amb el darrer que he començat, l'alemany. Bé, acabant... de començar. Amb els altres idiomes sempre vaig començar amb ganes i amb molta empenta. En canvi, amb aquest que estic aprenent ara, vaig començar per inèrcia, per fer alguna cosa. I ara em trob que em fascina, que omple tot el temps lliure que em queda després (i de vegades fins i tot abans) d'acabar amb les altres obligacions. No record una passió tan desmesurada amb la resta, excepte l'experiència grega de quan tenia 17 anys, que retorna a temporades.
De vegades no queda més remei que cercar la motivació per continuar fent el que sigui. De vegades aquesta motivació t'arriba sense saber ben bé com, era allà, només havies d'obrir els ulls. Tot va lligat. Els primers mesos a Menorca no m'haurieu sentit xerrar d'aquesta manera. Varen ser realment terribles, només volia tornar a Mallorca, no podia -ni volia- creure que hagués de fer feina aquí, vaig lluitar contra la meva realitat durant uns quants mesos, ocupant el temps per no tenir-ne per pensar -una d'aquestes ocupacions era anar a classe d'alemany i d'aquesta manera m'ho prenia- intentant passar desapercebuda per tot arreu, tancant-me física, psicològica i espiritualment. Vaig cedir a la insistència d'un àngel que m'obligava a tornar viure la realitat, na Lídia, que amb paciència em va estirar fins que va aconseguir que em tornàs mirar al mirall al matí i em tornàs veure, som jo, na Maria, tenc una feina meravellosa, visc a una illa màgica, hi ha molta gent que m'estima i, el més important, jo mateixa puc fer-ho. Gràcies, Lidia, mai podré acabar d'agrair haver-te trobat.
Va ser un d'aquests dies, a classe d'alemany, que vaig trobar una motivació que fins aleshores ni m'hi havia fixat. A partir d'aquí el meu interès va anar en augment, fins arribar al viatge dels escrits anteriors, on imagin que s'intueix l'energia positiva amb què visc tot això. El millor de tot és que ho puc extrapolar a gairebé tot el que és la meva vida actualment. Un amic meu, en Jaume, que viu a Viena (casualitat o no), em va dir un dia: "La teva capacitat per veure la part positiva de les coses va més enllà del que és normal".
Què voleu que vos digui? M'encanta tot plegat.
Darrerament he tengut també converses més que interessants. Amb na Rosa, per exemple, hem pogut compartir paraules i pensaments a un nivell molt especial, d'aquelles que saps que has d'esperar a trobar la persona adequada, perquè t'entenguin, perquè no s'espantin del que dius, perquè no pensin que has perdut el seny sinó tot el contrari.
Una altra d'aquestes converses, amb en Jordi i en Rafel, em du a replantejar-me un aspecte de la meva vida que no tenc la necessitat de plantejar-me, perquè des de sempre ho he viscut amb total normalitat, tret de les èpoques de rebuig motivades per desenganys -majoritàriament quan em vaig separar: la meva sexualitat. M'encanta, de totes maneres, trobar gent amb qui parlar-ne obertament, sense cap tipus de censura o tabú. Tot va començar com un joc de preguntes, amb el qual ells dos varen arribar a la conclusió de que som socialment hetero o bisexual, mentre que biològicament som homosexual. Bé, és la seva conclusió. No m'he posat mai etiquetes, ni em preocupa, però ho vaig trobar molt interessant. Potser tenguin una mica de raó, pel fet que a priori els trets que representen allò masculí em costen. Sexualment sobretot. Serà per això que sovint em sent atreta per homes que després resulta que són homosexuals? No ho sé, però ja he dit que no em preocupa. Més encara després del balanç de dos dies diferents, amb dues experiències totalment oposades. Em qued definitivament amb la del primer dia, és més, amb una sola de les besades de la nit enfront a tot el temps que vaig tenir sexe el segon dia. Efectivament a la primera experiència hi havia una dona; a la segona sols un home.
Som lliure. Em sent lliure.
Estic bé. Em sent bé.
und mein Leben hätte Sinn gehabt...
Una de les coses que em fa més feliç en aquesta vida es veure com persones com tú reneixen i brillen com ho estàs fent. Brilla Maria, Brilla. La teva llum il.lumina les altres ànimes i tots junts anirem apagant les nostres fuscors.
ResponEliminaViele Küsse und frohe Ostern,
Rosa