Viena: records, vivències... gràcies! (4)

Just davant de l'ajuntament hi trobam el Burgtheater (Teatre imperial), que és el Teatre Nacional d'Àustria a Viena, un edifici neobarroc inaugurat el 1888. Malgrat passar-hi per davant milers de vegades mai no vaig arribar a prendre la decisió ni de visitar-lo ni d'intentar gaudir d'alguna de les representacions que s'hi duien a terme la temporada de teatre. Una llàstima, pens ara...

I ben al costat, el Volksgarten, o "Jardí del poble". Quina meravella al mig de la ciutat. Passejar, fer esport, descansar... Admirar les flors (sobretot els rosers) a la primavera, trepitjar la neu a l'hivern... El que més crida l'atenció és el Temple de Teseu, rèplica d'un temple grec, que durant bona part del temps que vaig viure a Viena va estar semi-tapat, ja que l'estaven restaurant. El record més divertit que en tenc és de la visita dels meus pares i uns amics, quan ens va servir d'aixopluc d'una d'aquestes remullades d'estiu que arriben sense avís previ. Una de les parelles que formaven el grup de visitants no va arribar a temps i la resta ens els miràvem mentre ells dos feien esforços per mantenir-se el més eixuts possible davall un únic paraigües...

Un altre atractiu que vaig tardar més del normal en descobrir és l'estàtua en record d'Elisabet -Sissí- que van instal·lar allà després de l'assassinat de l'emperadriu.

Una de les sortides del parc ens deixa una altra vegada al Ring, i travessant el carrer ja som al Parlament, un edifici de marcat estil grec clàssic, construït a finals del segle XIX. Qui ens dóna la benvinguda no és altra que la deessa Atenea, al capdamunt de la font que representa els quatre rius més importants d'Àustria. Afortunadament, una de les activitats dels diferents cursos de llengua alemanya que vaig fer a la Universitat era una visita guiada a aquest lloc, així que és un dels pocs que he pogut veure per dins.

Menú: incompetència

Primer de tot, fer una petita observació. No tenim res en contra que gent d'altres països s'estableixi aquí i agafi negocis que ja estan en marxa sense modificar-ne ni el nom ni (en aquest cas) la carta. De fet, em sembla una bona idea.

L'altre dia (de pagès) vàrem anar a sopar amb uns amics d'Ullsdecolormel. Era divendres, no gaire tard, però el lloc que aquests amics havien escollit estava tancat, de manera que vàrem voltar un poc més per trobar-ne un altre que ens fes el pes. Vam optar per un local "dels de tota la vida". 

Estava buit. Primer indici. 

A l'única persona encarregada li va costar una mica aixecar-se de la cadira i deixar l'ordinador per interessar-se per nosaltres. Segon indici. 

Així i tot, vàrem seure. Aquell senyor va agafar més aviat amb poca traça coberts d'altres taules i els va posar a la que havíem triat. I ens va dur una carta. Gràcies. Una. Tercer indici. Perquè quan n'hi vàrem demanar una altra valga'm Déu que li va costar trobar-la/acostar-la.

Carta típica i tòpica. Perfecta per als nostres interessos. Amanides, pasta, pizzes i entrepans. Meravellós. Teníem gana. Vàrem tardar menys a decidir-nos que el cambrer/adult (ir)responsable a demanar-nos. 

A partir d'aquí, els indicis es varen convertir en fets denunciables, com a mínim, ja que aquella persona provinent de l'estranger (sense connotacions despectives)

no entenia el significat de "pizza". Pizza. Aquesta pizza -indicant el lloc on estava escrit-, volem aquesta pizza. Semblava que ho agafava... però no. No sabia què demanàvem, no sabia si en tenia, havia de telefonar el seu cap per saber si podia fer una pizza (de moment no havíem pogut demanar res més!), i mentre intentàvem comunicar-li que en realitat en volíem quatre, ens vàrem mirar i quasi sense necessitat de dir res vàrem decidir marxar d'aquell lloc.

I vàrem entendre perquè el suposat restaurant de carta típica estava buit un divendres a la nit. 

A qui se li acut deixar un bar/restaurant obert sense personal competent? Per molt que siguin estrangers! Com pensen fer caixa?

*Al final vàrem sopar, a un restaurant especialitzat en menjar més o menys de la mateixa zona geogràfica d'on suposam prové el senyor/cambrer/persona encarregada. Ràpid i bo. Competents.

Viena: records, vivències...gràcies! (3)

L'ajuntament (Rathaus) és un dels espais que més canvis pot observar al llarg de l'any. La plaça i el parc que hi ha just davant són escenari de múltiples aconteixements i l'activitat de muntatge i desmuntatge sembla que no acaba mai. 

Durant els dos anys d'estada a Viena hi he vist projeccions a una pantalla gegant (òpera, ballet, concerts...), música en directe, pistes de gel, mercats de Nadal, mostres regionals, preparatius del Life Ball o de competicions esportives... 

Crec que l'edifici de l'ajuntament és de visita obligada, tant per dins com per fora. Els dilluns hi sol haver visites guiades gratuïtes, però no faceu com jo, que vaig decidir anar-hi un dels pocs dilluns en tot l'any que no en feien. Com a història curiosa, la que na Mercè em va contar la primera vegada que vaig anar a Viena: a la torre central i més alta s'hi pot veure una estàtua, el Rathausmann (l'home de l'ajuntament, que representa un portaestendard i n'hi ha una reproducció al parc per poder-ne observar els detalls). Quan es va planejar la construcció, l'aleshores Kaiser Franz Joseph I va ordenar a l'arquitecte Friedrich von Schmidt que l'alçada de l'obra no superàs la de la Votivkirche (99m), molt propera. Efectivament, la torre central només fa 97,9m, complint així amb l'exigència, però Schmidt va voler afegir l'escultura de 5,4m. Una estratègia curiosa però eficaç.

Quan més m'ha agradat és als voltants de Nadal. Un bon fred, una tassa de Pusch o Glühwein calentet a la mà i badar a totes i cadascuna de les paradetes del mercadet... quin ambient, i ara que s'acosten aquestes dates, fris de tornar-hi. Esper que nevi...  

Viena: records, vivències... gràcies! (2)

L'edifici de la Universitat el trobam just al costat d'una de les sortides de Schottentor. Bé, un dels edificis, supòs que el més important i/o antic. Les diferents facultats estan escampades pels voltants... i alguna un poc més allunyada. 

Vaig entrar-hi dues vegades, coincidint amb els dos cursos d'alemany intensius d'estiu que vaig fer el juliol de 2009 i el setembre de 2010. Només hi anàvem el primer dia i el darrer, la benvinguda i la "graduació" (les classes es feien en un altre recinte). 

Per donar-nos la benvinguda i distribuir-nos en grups, ens feien passar a l'Audimax (Auditorium Maximum), una sala d'actes enorme i molt moderna. La graduació, en canvi, tenia lloc a una sala més petita i antiga, amb pintures de Gustav Klimt al sostre, tot molt més solemne. La segona vegada que hi vaig anar, a més, vaig participar actívament, perquè havia anat a les classes extres d'agrupació coral on havíem après unes quantes cançons, entre elles Ode an die Freude (lletra de Schiller i música de Beethoven... genau, l'Oda a l'alegria) i les vam cantar durant la cerimònia.

El mateix setembre de 2010 vaig anar al servei d'informació a l'estudiant, per saber quines opcions tenia. Al final es va quedar amb res perquè necessitava un munt de documentació que no tenia/tenc (fa estona vaig perdre el diploma dels estudis de mestra i encara no n'he demanat un duplicat) i vaig optar per fer un altre curs d'alemany...

Fauna nocturna (comèdia policíaca)

Ja sabien que quedar a dormir a casa seva podia ser tota una peripècia, basant-se és clar en experiències prèvies: cada vegada que tenia convidats passava alguna cosa al llarg de la nit. Aquella vegada no en seria una excepció.

Acabaven d'arribar de festa, no eren hores intempestives, però sí suficients per tot aquell veïnat que l'endemà feia feina. Sense fer gaire renou ni la típica xerradeta, van muntar el sofà-llit, es van posar el pijama i es van dir bona nit. Era estiu, encara feia calor, així que van decidir deixar la porta del balcó oberta. "Quin silenci", van pensar alhora. I van tancar els ulls.

Ja s'havien girat unes quantes vegades, fins trobar la postura idònia, quan de sobte un o dos cotxes es van aturar al carrer. El renou del motor va desaparèixer de seguida, però tot seguit la música provinent de la ràdio del vehicle va inundar la tranquil·litat de l'indret, juntament amb el so sord de la porta de baix en tancar-se, les sabates de taló acompassades pujant les escales, l'altre so sord de la porta de dalt i, per acabar-ho d'adobar, l'equip de música de la propietària d'aquells talons amb el típic "txunda-txunda" poligoner. 

Van estar una bona estona a aixecar-se, confiant que els altres s'adonarien de l'animalada que feien... però no. Van guaitar pel balcó. El "txunda-txunda" encara era pitjor, els dos cotxes tenien els llums encesos i n'hi havia un que feia moviments estranys. En un primer moment van pensar que el conductor anava ben gat: cap endavant fins quasi pegar a un altre cotxe, cap enrere fins quasi pegar a la paret, mitja volta al límit, cap envant fins quasi entrar dins el portal d'una casa, cap enrere fins quasi endur-se'n un contenidor... cap envant, poc a poc, amb els netejaparabrises funcionant, més envant, més envant, més envant... cap enrere, cap enrere, cap enrere... fins fregar tot el costat dret amb un altre cotxe aparcat. 

La situació es va tornar còmica per a uns i incòmoda per a d'altres. Una companya del conductor suposadament gat cridava que havia fet un cop a l'altre cotxe, el conductor contestava que no, que no l'havia tocat (l'havia mogut i tot!), el propietari del vehicle estacionat ho havia vist tot i els deia que no es moguessin, que de seguida baixava... 

Una vegada abaix, el conductor suposadament gat es va mantenir al marge, la companya va retirar el cotxe, el propietari va avaluar els danys i finalment tots els components del grup de dos cotxes inicial es van desentendre de tot. Per anar presumptament gat, el conductor caminava ben recte. I el propietari, en veure l'endemesa que li deixaven, va decidir telefonar a la policia, que uns vint minuts més tard es va personar al lloc dels fets i poc a poc ho va aclarir tot: 

- El conductor suposadament gat no tenia carnet de conduir.

- El cotxe aparcat no es va fer gran cosa però s'havia de fer un "parte" igualment.

- El propietari del cotxe que feia moviments estranys va haver d'abandonar una festa i va arribar molt enfadat, ja que havia deixat les claus perquè els altres anassin a cercar alguna cosa, no perquè l'inconscient sense carnet provàs de fer pràctiques a un carrer ple de cotxes aparcats.

Amb tot això, el volum del "txunda-txunda" va disminuir, aparentment en funció de la intensitat d'altres sorolls que es produien dins la casa i que no volien ser escoltats. Però això darrer només era una hipòtesi...

...bona nit.   

Viena: records, vivències... gràcies! (1)

A només deu dies de començar un nou curs, m'he adonat que són moltes les situacions, experiències i, sobretot, persones que han configurat els dos darrers anys a Viena. N'hi ha que ja han tengut cabuda en aquest bloc, però ara em ve molt de gust fer un recorregut imaginari per aquests llocs que d'alguna manera tenc integrats dins la memòria, per saber quins records em visiten.

M'agradaria començar amb el "meu" centre de Viena, que no és altre que Schottentor. És un punt de connexió de tramvies i metro, molt útil, ideal per quedar amb gent o acomiadar-se, menjar qualsevol cosa de camí a la feina o contemplar l'edifici més emblemàtic, la Votivkirche. 

- Entre la Votivkirche i Schottentor trobam un parc que fins el 1984 era conegut sinplement com a Votivpark, però llavors només va conservar aquest nom el tros que envolta directament l'església, i el que queda a l'altra banda del carrer va prendre el nom de Sigmund Freud-Park.

- De seguida que el sol s'anima a il·luminar la capital austríaca, l'ajuntament posa gandules a disposició de qui vulgui. El parc s'omple de gom a gom, amb pocs centímetres de gespa sense ocupar. 

- Una sola vegada he gaudit d'aquesta experiència: un dia, abans d'anar a la feina, vaig quedar amb en Jaume, la seva filla Aina, Dona Invisible i Weiko. Era primavera i alguns arbres mostraven la seva esplendor floral.

- A l'hivern la neu cobria per complet l'àrea del parc. Simplement espectacular.

- Schottentor em va servir de lloc de trobada amb en Taner, company turc d'un dels cursos d'alemany que he fet a la Universitat, un dia que vàrem quedar per anar a fer una cervesa.

- Quan Ullsdecolormel em va visitar el gener passat, era habitual que de camí a casa ens aturàssim a comprar castanyes torrades per a ell i patates per a mi. Per aquest motiu vàrem batejar Schottentor amb el nom de Maroniplatz... (Maroni=castanyes).

- Al cantó de l'edifici del Bank Austria hi ha un termòmetre/rellotge que em servia cada dia de camí a la feina per saber si anava bé de temps o com de malament estava del cap per anar caminant amb el fred que feia...

- Si a nivell de carrer hi havia castanyes, un nivell per sota podies triar sushi, fideus xinesos, pizza o kebap, entre d'altres.

El DNI juganer

Hi havia una vegada un DNI molt viatger. Sempre anava amunt i avall amb la seva propietària i rara era la setmana que s'estava quiet en un mateix lloc.

Un dia, però, va decidir que n'estava una mica cansat i va planejar una entremaliadura innocent però efectiva. Va trobar el moment ideal després d'haver-se deixat comprovar per a fer la facturació de l'equipatge, a la terminal 1A de l'aeroport de Viena. Havia sortit de la cartera on habitualment habitava amb una companya seva, una targeta vermella de viatger freqüent. Va aprofitar la poca traça de la seva propietària per esmunyir-se de la butxaca de la maleta, tot acomiadant-se formalment de la targeta vermella, que no va poder fer res per avisar del perill. 

Una vegada a la porta d'embarcament corresponent, i després d'haver passat prop d'una hora badant i jugant amb el telèfon mòbil, la dona va pensar que hauria de posar el DNI i la targeta vermella altra vegada dins la cartera i, oh!, sorpresa!, el DNI havia desaparegut! La propietària va mirar per tots els llocs on havia estat la darrera mitja hora, sabent que no tenia temps de tornar al taulell de facturació, perquè el vol sortia en menys de 10 minuts... 

El DNI, mentrestant, no parava de riure. Tot li estava sortint tal i com havia planejat. Ell ja sabia que no tenir DNI a l'aeroport de Viena no seria un problema, perquè normalment no el demanen per pujar a l'avió, però que quedar en algun punt desconegut de l'edifici forçaria l'aparició d'un duplicat, un nou DNI que hauria de substituir l'extraviat.

Així va ser com la propietària va partir cap a Menorca, una mica preocupada però conscient que hi havia solució. Li feia llàstima haver-lo perdut, perquè tot just feia dos mesos que l'havia fet renovar...

Els següents set dies varen passar amb relativa calma, la dona no semblava tenir cap pressa per anar a la policia, encara que va enviar un correu electrònic a l'oficina d'objectes perduts de l'aeroport de Viena, per si algú havia trobat el document, sense obtenir-ne cap resposta afirmativa, fins que un dia es va despertar pensant que era una mica inconscient, que qualsevol persona podria haver recollit el DNI i estar realitzant malifetes... ves a saber on seria!

Encara va esperar un dia més, però finalment es va plantar a la comissaria de policia decidida a demanar un DNI nou. Va seure allà tres quarts d'hora, ja que no havia reservat cap torn, nerviosa perquè havia d'anar a fer un examen i potser arribaria tard. Quan semblava que ja li tocava, el DNI va comprendre que ja n'hi havia prou de fer-la patir i, de manera que semblés casual, va fer-se visible una altra vegada, precisament dins la cartera de la propietària, encara que en un lloc on ella mai no l'hauria posat...

 

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (III)

A 8D vaig tornar la fotocòpia de les meves dades, plorant, i vaig demanar on havia d'anar exactament. Una vegada davant la porta corresponent, era tal l'estat de nerviosisme en el que em trobava que fins i tot em vaig esclatar el nas... Moc, sang i plor infantil sembla que van entendrir la infermera, que em va dir que no em preocupàs, em va agafar tot el que duia a les mans i em va fer seure, després d'intentar entendre què em passava (no era fàcil, provau de xerrar en un idioma que no és el vostre enmig d'un atac de nervis com el meu...). 

Vaig tenir temps de calmar-me una mica, i aquella infermera simpàtica va tornar sortir i em va explicar que em farien una radiografia. Oh! Una radiografia! Allò era tot! I vaig posar-me a la taula de radiografies encara amb llagrimots caient galtes avall; la sensació de soledat, de llunyania, podia amb mi (repeteixo, sé que no estic sola, però així em sentia allà dins!).

Radiografia en mà vaig tornar, per fi, a la sala d'espera inicial. Encara vaig haver d'esperar una bona estona fins que em van cridar. I amb temps just per no haver de telefonar a ningú que anàs a l'escola a substituir-me, em va tocar entrar a la consulta. El metge em va dir que a les radiografies no s'hi veia res i em va preguntar si havia tret cap pedra. És clar! Per això som aquí! Després de tantes voltes, a la fi podia fer el que havia anat a fer aquell matí a l'AKH... entregar el tub amb la pedra, perquè l'analitzin i em puguin dir què és el que les produeix. 

Dijous tendré els resultats. Ja vos contaré... tremol només de pensar en tot el que hauré de fer fins arribar a la consulta del metge. 

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (II)

L'endemà vaig tornar a l'AKH amb la meva pedra. Vaig pujar a urologia (8D) i vaig explicar tota la història del dia anterior. Acte seguit em van fer omplir dos formularis, un amb les dades personals i un altre per la targeta sanitària europea. Em van dir que estava tot bé i que de seguida em veuria un metge, que prengués lloc tranquil·lament a la sala d'espera.

Efectivament poc temps després va sortir un metge dient el meu nom. Em va donar un full on s'especificava quines proves m'havien de fer (incomprensible per jo) i em va dir que anàs primer al 8F i en haver acabat allà tornàs. Molt bé. La pedra i jo vàrem seguir el camí fins el 8F. Una dona molt simpàtica em va dir que m'assegués i que ja em cridarien, però jo no ho vaig acabar de veure clar i vaig anar a la finestreta d'admissió. 

A la finestreta d'admissió 8F em van agafar el paper del metge, el meu DNI i la targeta sanitària.

-Ha omplert un formulari a 8D?

-Sí.

-Té la fotocòpia?

-No.

-Torni a 8D i que li donin una fotocòpia, sinó haurà d'omplir el formulari una altra vegada.

-No tenc cap inconvenient en tornar omplir el formulari. 

-Torni a 8D, per favor.

-Ok...

Vaig tornar a 8D.

-Vénc de 8F i allà em demanen una còpia del formulari que he emplenat fa deu minuts.

-Perdoni?

-Que fa una estona m'he registrat aquí i ara a 8F en volen una còpia.

-Una còpia?

-Sí.

-De què?

-Del formulari que he emplenat fa una estona quan he arribat.

-Un moment.

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar a 8F per aclarir el que feia falta.

-Això que necessita ja l'hi han donat abans.

-Mmmmm, no.

-Un moment. 

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar no sé on per aclarir el que feia falta. Acte seguit va bufar, se'n va anar, i va tornar amb un paper exacte al que jo ja havia duit a 8F amb les proves que m'havien de fer.

-Aquí té.

-Mmmm, no, no és això el que em demanen, és una còpia del formulari que JO he emplenat.

-Un moment.

I la persona que havia sortit de darrere el taulell per anar a cercar un paper que ja teníem i que no necessitava, va tornar darrere el taulell i va tornar telefonar a 8F per aclarir el que feia falta... aquesta vegada sí. Per fi tenia la còpia!

Vaig tornar a 8F. Van agafar la còpia de les meves dades, van posar el paper del metge amb la petició de proves dins una carpeta verda, em van donar una polsera blava que m'havia de posar al braç i em van dir que tornàs a 8D. Ah! I que també tornàs la còpia de les dades a 8D!

Convençuda que no entenia res i que no tenia ni idea del que m'havien de fer ni perquè em donaven una polsera d'hospital (ni perquè collons ningú feia cas de la pedra, que en resum era la qüestió per la qual jo era allà!)... vaig acabar per posar-me a plorar. Dels nervis. De la ignorància. De por...          

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (1)

Què m'està passant? No he acabat de sortir-ne d'una i ja estic immersa en una altra. El cos, aquest cos meu, em parla i no sé si l'acab d'entendre.

Són les ganes desaforades d'anar a casa? (Ca nostra...)

És por?

És pre-estrès de final de curs?

És el sistema immunològic que no torna?

Fa unes setmanes xerrava de l'herpes que s'havia instal·lat (al nas, eh?) sense permís i sense ganes de marxar. D'allò només en queda un redol vermellós que cada dia s'apaga un poc. I ara? 

Dimarts, just quan acabava la feina, el ronyó dret m'avisava que alguna cosa no anava bé. M'havia passat tot el dia anant al bany (sense gaires èxits, per això) i de sobte la cosa es va intensificar. Cap a l'hospital falta gent! A emprar la targeta sanitària europea, que per alguna cosa la tenc. I vaig partir plorant, no sé si del mal o de la sensació de soledat (ja sé que no estic sola!) enmig d'una ciutat plena de gent. 

AKH, l'hospital del costat de casa. Enorme. Grandiós. I en termes mèdics en alemany vaig ben perduda. Però demanant es sol arribar a port. Vaig entrar a urgències i de seguida em van fer el triatge, amb analítica inclosa per confirmar que no estàs embarassada (llàstima, no ho estic...). Després d'una burocràcia que no entenc que facin fer si et trobes malament i véns sense acompanyants, per fi em va veure un metge. I el dolor no feia més que augmentar. Convençuda que era una infecció, així li ho vaig fer saber, però ell, amb els resultats de l'analítica anterior, ho va descartar. "Perquè plores?" em va demanar... si es pogués imaginar que em sentia com si m'estassin clavant un ganivet al costat, segurament hauria obviat aquesta pregunta. Es va disposar a treure'm sang. De dreta. Així com vaig poder li vaig explicar que de vegades perd els sentits... i em va fer jeure. Tanta sort, perquè quan va acabar de seguida em va posar un calmant d'aquells gota a gota (pretenia que estàs dreta tot el temps?). 

Afortunadament aquests coses van ràpides, i el mal es va anar apagant, sense acabar de desaparèixer, però ja era més bo de dur. Una ecografia va plantejar la possibilitat d'una pedra... i em va enviar a fer-me radiografies. Vaig perdre per complet la noció del temps, crec que hi vaig estar més d'una hora, això de les drogues és el que té. Mig adormida, esperava pacientment mentre les urgències que ho eren més que la meva em passaven davant. Però m'era igual. Era feliç en el meu món sense dolor. 

Vaig entrar a la sala de radiografies rient i tot, la infermera era molt amable i simpàtica. Curiós, aquí no et fan desvestir, només baixar una mica els calçons, i ja està... i de sobte la màquina em va parlar: "Respire hondo y mantenga la respiración", "Ya puede respirar"...

Conclusió: tenia una pedra, però el metge em va dir que ja era a la bufeta, que no calia que quedàs a l'hospital, que havia de sortir per ella mateixa, que quan sortís tornàs perquè l'analitzassin, i per això em va donar uns filtres (hihihi). 

Cansada, vaig anar cap a casa. Tenia ganes d'anar al bany. Vaig estar a punt de no agafar els filtres -total, això va per llarg- i tanta sort que ho vaig fer. La pedra era allà, al fons del filtre... 

 

Un no-convidat inesperat i molest

Era feliç en la meva ignorància. N'havia sentit a parlar, però sempre com quelcom llunyà. Mai m'havia preocupat de cercar-ne símptomes, evolucions, precaucions o tractaments. Era allò de "bah, això no va amb mi, no em passarà".

Que no em passarà? Tassa i mitja, com diuen. Però clar, si m'hagués aturat a pensar-ho quan va aparèixer i hagués cercat la informació o atenció adequada enlloc d'intentar solventar-ho per mi mateixa, ara no estaríem així.

Anem a examinar-ho.

Pot sortir per:

-Estrès Estressada jo? Què va!

-Cansament Podria ser... tant de moviment...

-Malalties debilitants Compta la grip?

-Exposició prolongada als raigs solars Surt molt el sol a Viena..

-Menstruació Cada mes des de fa vint anys!

-Febre Allò mateix de la grip

-Begudes alcohòliques ...

-Dieta Ehemmm, ho deixarem estar

Prevenció:

-És molt difícil Començam bé, idò

-Evita el contacte físic Amb mi mateixa o amb d'altres?

I si ja el tens:

-No t'ho toquis Hem fet tard!

-Evita el contacte físic Amb altres persones, no? També hem fet tard!      

En resum, que m'ha sortit un herpes, i pel que he llegit, ho he fet fatal fins ara i a més ni se n'anirà ni ho puc eliminar, simplement quedarà rondant per aquí esperant la propera oportunitat per manifestar-se... algú ha vist passar el meu sistema immunològic? Vull que torni...

32

...arribats a aquest punt ja ho entenc, entenc quin era el pla i juraria que no em sap gens de greu tot el que ha esdevingut des que la consciència em permet gaudir d'aquesta aventura del viure que ara acompanyes amb presència, paciència, ànima, constància, consonància, ètica i moltes altres esdrúixoles que ara mateix em fa mandra sucar de la meva cervellera però que ja tens ben integrades a la neurona que no deixa d'aprendre i fer-me aprendre, que no és cosa d'un únic cos travessar nits i dies d'amor i lluita per allò en el que creim, per allò que se'ns fa necessari com l'aigua dolça, contrapunt a la salina de l'illa que ens espera i no sucumbeix a la frissor desmesurada que impòs a les hores deliberadament solitàries, minuts d'il·lusió i desencís que encadenen moments de glòria del que ha estat, és i serà, i encara que ho sembli no estic perduda, el plor desesperat sovint condueix al rumb adequat, potser amb el vaixell equivocat o, qui sap, tan sols inadaptat al mar que creua delerós d'arribar a port i ancorar sense decor a la blancor del cor que record, el mateix que em treu de la presó i m'instrueix com sortir-me'n individualment però mai sola, perquè sola ja no és sola, ara és dualitat, binomi o simplement -meravellosament- parell(a), ganes de la vida que així és més vida, concretament avui que faig un any més, especialment cada dia comú/compartit, tot és tu i mel... 

Novel·la desordenada per entregues (10)

S'està fent gran, de vegades diria que massa aviat i tot. És curiós que el temps no passi per segons què i després quan es tracta d'ella sigui una cursa a contra-rellotge. Amb aquests cabells negres i rebels... s'assembla tant a tu!

Avui ha arribat de l'escola amb una cançó nova. L'hauries d'haver sentida, fort i no et moguis l'havia de cantar abans de dinar, ni tan sols ha esperat que arribàssim a casa, crec que tots els veïns han pogut gaudir aquest recital. I després dels macarrons ha quedat dormida al sofà. M'agraden aquestes estones, quan hi és però no hi és. M'he assegut al seu costat, observant com respirava, amb la boca ben oberta i segurament somiant que jugava amb tu... no m'ho invent, sovint m'ho explica. Se'n recorda. I com riu quan xerra de tu!

Ara ja comença a fer calor i obrim la vidriera de la terrassa per alenar aquesta flaire de pi que arriba suaument. Fa olor d'estiu, tot i que encara manquen uns mesos. 

Abans que es desperti, aprofit per rentar els plats i posar una mica d'ordre. És fàcil amb un espai reduït com aquest. Ep! Reduït no vol dir necessàriament petit. Per res del món marxaria d'aquí. Ens hi sentim molt bé, més que be, és casa nostra.

 

Miquel de sa Clota

D'unes setmanes enrere

em pens que havíem pensat

de compondre un glosat

de possessions des nostro terme. 

Començant per Binifarda

o per dins Son Barceló,

i passant per Son Bennàsser

arribant a Sant Salvador.

(...)

I continuant sa volta

i sense fer gens d'abús

ara ja som a Sa Clota

i a veïnat Can Tibús.

Miquel Bordoy Sagrera, Felanitx, 3 ò 4 (?) d'agost de 1927 - 26 de gener de 2012

 

Estimar-te així

Estimar-te així.
Sense atendre a raons.
Sentint intensament cadascun dels batecs del meu cor,
que es mou al ritme que marca
la cadència benèvola del teu existir.
Estimar-te conscientment
omplint l'habitació de guspires
de felicitat que s'escapa
i no vol estar aturada.
Som còmplices i amics,
som amants que es toquen,
vides apassionades mentre ens tenim
vigilats de prop per un mar
d'aigua salada i dolça aparentment,
de sàvia verda i mel d'abella.
Estimar-te de veritat,
creuant carrers sense mirar,
segurs que no hi ha perill
quan els cotxes volen
i els autobusos ens traspassen.
M'agafes la mà? Tota teva.
M'ofereixes el braç? Ben fort m'hi aferraré.
Vols que et miri? No me'n cansaré pas.
Parla. Que jo t'escolt.
Que jo t'ador. Que jo ja no som jo.
Ara som millor. Som millors.
T'estim d'aquesta manera
tan inexplicable com sincera
que neguiteja les existències alienes
analfabetes del teu cos
i el teu somriure.
I jo, afortunada com poques,
vaig alternant intervals d'incredulitat
amb altres de perfecta harmonia,
de melodia inacabada
en pentagrames de fils de seda
que forma la llum de la teva mirada.
Estimar-te així. Qui m'ho havia de dir.

Per triar i remenar

Hi ha tantes coses sobre les que escriure, que em perd... 

N'hi ha que ens preocupen i malauradament no em sent capacitada per opinar, valorar o tan sols comentar. Per exemple i per no anar massa enfora, la situació política actual concretament a les Illes i per extensió a tot l'estat (espanyol). Política o ganes d'emprenyar? 

-Maó, Mahó, Mahón... i perquè no Mô? No havia estat francesa l'illa de Menorca? Perquè no ens quedam amb el ^ i l'escrivim així com m'han ensenyat a anomenar-la aquests anys que hi he viscut?

-Palma, Palma de Mallorca... de veres no teniu res millor a fer?

-Educació... és que em fa mandra parlar-ne! Baixes sense cobrir? Més hores lectives? (no s'hi val confondre hores lectives amb hores de feina. Espera. És inútil) Reducció de personal? Reducció de sou? (espera una altra vegada, és que clar, com que la nostra professió és vocacional, hauríem d'anar a escola sense cobrar, tot això que s'estalviarien... els/les mestres som els/les culpables de tot per voler cobrar!!!! què fort!!!!)

-Eleccions de diumenge. Sense comentaris. [Insereix aquí el teu si tens coratge de millorar aquest silenci]

N'hi ha que semblen ficció i superen la realitat o són realitat i superen la ficció, encara no ho tenc massa clar. Sí, el meu monotema dels darrers tres mesos i mig. És possible arribar a sentir això tan gran que sent? La resposta deu ser afirmativa, perquè sé cert que no estic somiant, que Ullsdecolormel és de veritat, que diu que m'estima i me'l crec, que l'estim i no estic confosa. És amor? Sí! Hi ha tendresa? Sí! M'abraça? Sí! Vull? Sí!

N'hi ha que passen amb periodicitat estàndard. Sí, tal dia com avui. El teu dia. Avui fas anys. I tu no ets per res estàndard. Ets un dels regals de Menorca (un altre, Déu n'hi do com n'és de generosa aquesta illa). Felicitats sinceres des del lloc on realment ens vàrem començar a estimar tu i jo. Viena-Menorca. Viena a sota zero, preludi d'un final d'hivern a Menorca per recordar. Quan anam a fer una cervesa? Ah, sí, dia 24 de desembre. Alles gute, Schatz!

N'hi ha que per un temps serà un hàbit més que saludable. Des d'aquesta setmana som clienta d'Adamah, és a dir, que rebré regularment un caixó de fruites i verdures bio a casa, puc constatar que boníssimes. Ja era hora.

N'hi ha que són evidents i amb aquest estat meu d'enganxifositat perenne, vull reiterar que m'encanta Viena, que estic molt contenta de compartir aquesta experiència amb els i les que també sou aquí, que val la pena haver vengut només per haver-vos conegut -o haver seguit fent-ho-, que sou la meva família vienesa, que vos vull aprofitar fins el darrer moment, que encara no me'n vaig!

I amb tota aquesta eufòria que em regala la vida, bona nit i bon cap de setmana. De vegades els somnis es fan realitat (sobretot si creus en ells, com diria n'Albert Espinosa).

Any dream will do 

...and you are my dream...

Ficció o realitat

-Hi ha una entrada que tenc moltes ganes d'escriure però que esper no haver d'escriure de seguida...

-Qui t'entengui que et compri.

-Si és ficció, haurem rigut i plorat una bona estona.

-I si és realitat?

-Eeeeehhhh... m'acollonaré, supòs.

-No ho tens gaire clar.

-Sí i no. Ho tenia clar fa uns mesos, però la vida canvia tan de veres, que no tenc temps a adaptar-m'hi.

-Ara em diràs que necessites més temps...

-No, però saps que visc contínues contradiccions, i aquesta no seria menys.

-Ai, filleta, no ho tenim bé mai. No et preocupis i ves fent, com sempre.

-Sí, com sempre, però i si ara no és mai més com sempre? I si ara va de bo? I si...?

-Va, calla i vine aquí, necessites una bona abraçada i ja està.

-Uff, com me coneixes ja. Tu i jo... no hauríem coincidit en una altra vida?

Novel·la desordenada per entregues (9)

Era un dissabte qualsevol. Per la finestra entrava la claror d'un sol que semblava haver sortit expressament per acompanyar-me, tot i que la previsió del temps indicava 4º amb una màxima de 10º l'horabaixa. Devia fer fred al carrer. Encara anava en pijama, que era dissabte i la mandra podia amb mi, però només feia comptes donar-li el temps just perquè l'MP3 es carregàs (el dia anterior no hi havia pensat), que una hora caminant amb música és més bona de passar que completament sola. Bé, completament sola és un dir... d'ençà que el coneixia sabia que no estava sola, ni m'hi sentia. Quan arribava a un semàfor en vermell, mirava el mòbil, i si hi havia una perduda, pensava "tresor..." i començava a creuar el carrer tot somrient -quan ja s'havia posat verd-.

Hauria de ser un dissabte qualsevol, i no ho era sabent que relativament enfora algú es movia, algú caminava, algú respirava, algú treballava, algú s'asseuria davant un ordinador, llegiria unes línies i, possiblement, somriuria. Era tan màgic sentir-me tan a prop...

Era un dissabte qualsevol però res ja no era com era abans. El món canviava i amb ell anàvem fent, els nostres mons es creuaven i jo no arribava a entendre tot el que passava, o potser sí, i era només el darrer escut que guardava pel que pogués ser, tot i descobrir dia a dia que no calia protegir-me de res. No era un intrús ni un enemic. Ben al contrari, era el convidat a taula que es fa esperar però que quan arriba t'adones que en realitat no ha fet ni tard ni prest. Simplement havia de ser en aquell moment que trucàs a la porta i demanàs per entrar.

Seria un dissabte qualsevol quan -per fi- tornàs a acaronar els seus cabells, el besàs tendrament els llavis, el miràs fixament als ulls i sentís, una vegada més, que era real, i a partir d'aquell moment el dissabte deixaria de ser qualsevol per convertir-se en un dels moments més meravellosos de la setmana, del mes, de l'any, de la meva vida. I em feia tant de bé...
 

L'estim.

Mudança

Estic de mudança. Una altra vegada. Ja he perdut el compte... I no és que no estigui bé allà on he viscut fins ara, però els propietaris tornen de la seva volta al Món i en Pablo i jo ens hem hagut de cercar un altre habitatge (ja ho sabíem, eh?). Jo me'n vaig al 18., Währing, just darrera l'AKH (l'hospital), en Pablo queda una mica més al centre... a partir d'aquest cap de setmana, si les previsions no fallen, viuré amb una austríaca. 

Com que estic com una cabra (no hi ha altra explicació) vaig fent el trasllat a peu, arrossegant maletes amunt i avall -necessit aproximadament una hora per anar del 6. al 18.- i confiant que algú m'ajudarà amb la taula i la tele. Però curiosament, amb cada viatge que faig, sembla que surten més coses per empaquetar... 

I això em duu a una fàcil reflexió... com ho faré al juny, quan hagi de tornar cap a ses Illes (sí, ja ho he decidit, torn!) per endur-me tot el que he anat acumulant? He de deixar coses, n'hi ha que són fàcils, d'altres, em costarà més... 

...i sobretot, sobretot, em costarà deixar les reunions dominicals, les caminades sota la pluja i entre els edificis imperials, la feina, els nins i nines, la sensació de ser enfora i a prop al mateix temps... la "meva" Viena, de qui m'he apropiat com a llar, de qui em vaig enamorar un fred mes de febrer aviat farà tres anys. I tot i saber que a la Mediterrània m'hi esperen experiències i persones, retrobades i descobertes, aquesta fantàstica ciutat haurà de tenir un lloc privilegiat al meu cor i al meu viure. Vaja, sembla que ja estic fent un comiat i encara queden 9 mesos per endavant! Au, vaig a continuar i deixar aquest discurs per després de Pasqua, com a mínim, que encara no toca.

Que em trobareu a Währing a partir de ja! 

Novel·la desordenada per entregues (8)

*Primera publicació conjunta. Gràcies per l'ajuda, Ullsdecolormel!

-Benvingut de nou, passi a la meva vida, que hi té lloc encara.

-Gràcies per rebre'm.

-Ara li ensenyaré el piset. No és molt gran, però crec que hi podem estar còmodes.

-Porto dolços, espero que li agradin. He duit pastissets, també.

-Segui al sofà, jo prepararé cafè. Mmmmm, fan molt bona pinta. Quina oloreta... L'ha encertada vostè, de seguida.

-Descafeïnat amb gel. M'he arriscat perquè no coneixia bé els seus gustos.

-De seguida. Vol dos sucres i una cullerada d'amor, com sempre?

-Ha passat el temps, però veig que la memòria no li falla. Sí, si li plau.

-És difícil oblidar algú com vostè.

-És molt acollidor aquest piset. I li ha sabut donar aquest toc càlid seu tan característic.

-Veu el somriure amb què m'he vestit avui? El recorda? Sí, és el mateix que em va regalar... me l'he posat expressament, perquè sabia que venia. Li agrada, encara?

-Sí que el recordo. Dormo cada dia amb ell. Continua tenint la seva llum interior vessant pels seus ulls verds, arribant a la meva platja càlida i humida. Aigua salada, aigua dolça, aigua que dóna vida...

-Ai, la seva platja! Encara conserva la petita barca?

-Sí, encara la tenc, però fa temps que no la trec a fer un tomb.

-Ai, quins records, m'encantaria tornar-hi. Sap si farà bon temps el cap de setmana vinent?

-No ho sé, però ja ho miraré. I demà mateix miraré com està la barca.

-No voldria semblar-li atrevida. 

-Digui, digui.

-Això de la barca... que podríem mirar de treure-la? Ai, potser demano massa, perdoni.

-Serà un plaer tornar a navegar tots tres. Des que no ens veiem no l'he emprada més. Em recordava massa a vostè. Sa barca i vostè eren un.

-Ai, quina vergonya, no em miri amb aquests ulls que em fondré.

-Perdoni, no voldria incomodar-la. Feia tant de temps que no els veia, i els records amb els anys es van difuminant...

-Si no és que m'incomodi... però recordo coses. Tot i que ara no recordo perquè vam deixar de navegar. No devia ser important...

-Ara al tornar-la a veure amb aquesta esplendor d'abans, em sento encisat.

-Ai, si segueix dient aquestes coses haurem de deixar de dir-nos de vostè, no troba? Crec que la seva visita m'està rejovenint.

-Perquè vam deixar de veure'ns? No ho record.

-Veu? No devia ser important. I hem esperat tot aquest temps... però ara em sento molt feliç que sigui aquí avui.

-Jo em sento igual que la darrera vegada que la vaig veure i estic molt content. Aquest cop aniré més alerta. Vull poder veure cada dia aquests ulls seus, si m'ho permet, és clar.

-Vol dir... què ha vingut per quedar-se? Ja no marxarà de la ciutat? Pensava que era una visita de cortesia i prou.

-Si em permet, m'agradaria fer-li una visita de cortesia cada dia.

-Ai, no sé què dir... bé, sí que ho sé. Jo voldria preparar-li cafè tots els dies, si vostè també em permet.

-Serà un plaer, no ho dubti. Cada dia a les 5, puntual, em tendrà aquí. Duré pastissets. Sap una cosa? Els he fets jo mateix.

-No em digui! Però si semblen de pastisseria! 

-Li dic, perquè veig que li han agradat.

-On n'ha après? En algun dels seus viatges, potser?

-No, curiosament va ser aquí.

-Aquí, vol dir a la ciutat?

-Quan vam deixar de veure'ns vaig deixar també d'anar amb la barca. Un dia, passejant pel carrer, uns nens jugaven. Un d'ells menjava un pastisset. Se'l menjava amb passió, no semblava que fos un pastisset, semblava quelcom prohibit. De sobte els seus amics, que jugaven amb la pilota, sense voler el van ferir i el pastisset li va caure. La cara del nen em resulta indescriptible. Uns instants després, el va recollir del terra, com si fos un animal al que estimes molt i el va llençar a la paperera, però no el va tirar, l'hi va dipositar. Allò em va fer recordar la passió que sentíem quan navegàvem. Ara, navegar sol ja no tenia sentit, però em vaig apuntar a un curs de pastisseria que feien al barri per poder recordar a través dels pastissets, i encara que amb el temps es difuminés, recordar la passió i la dolçor d'aquell temps que vam viure plegats...

-Ai, se'm trenca el cor sentint-lo parlar. No tenia ni idea de tot això.

-El meu torna bategar amb la força de quan tenia 15 anys.

-Pensava que... com sempre... que... s'havia oblidat i ja està.

-Oblidar? A vostè? Com pot pensar això? L'adorava!

-No ho sé... jo tampoc no he passat ni un sol dia sense recordar el seu somriure...

-Però em feia por. Creia que no era prou bo per a vostè. Que es mereixia un home diferent de mi, millor que jo. 

-No em digui això... prou bo? Però... tot aquest temps... jo... no n'he mirat d'altre mai més... guardo la seva fotografia al calaix, devora el llit. Cada nit, abans d'anar a dormir, la trec, l'observo...

-I jo la seva a la cartera, sempre a prop del cor.

-Doncs, què bé que hagi tornat... mai no és tard... no sé... m'ajuda?

-Què vol que faci?

-Tenc un nus a la gola, aquí que no es desfà... potser si vostè... deixa de dir-me vostè...

-Li agafo la mà? Perdó! T'agafo la mà? És el costum.

-Sisplau... jo també m'hi hauré de tornar avesar. Agafa'm la mà... Tremoles?

-Com una fulla.

-Igual que jo, suposo.

-Saps quant temps he esperat aquest moment?

-El mateix que jo, pel que veig.

-Tota una vida! I ara sembla tan senzill!

-Acosta't una mica més, si no et sap greu. Crec que ja em va passant, però no m'amollis, que tenc por.

-Tens la mà freda. Estàs bé?

-No sé ben bé com estic.

-No tenguis por, estem junts.

-Em sent estranyament còmoda i nerviosa alhora. Tenc por que en sortir per la porta tornin passar 20 anys...

-Després de tant temps és la primera vegada que estem així. No ho permetrem, oi que no?

-No, és clar que no. Però jo... ja ho sap. Vull dir, ja ho saps. Som insegura, em costa creure. I ets tan polit... igual que abans. No has canviat gens.

-No mirem més enllà. Acomiadem-nos amb la il·lusió que demà ens tornarem veure.

-Te'n vas?

-Em referia quan ho féssim, a menys que em demanis que quedi... 

-Jo... t'anava a dir si t'agradaria quedar a sopar. Si no tens res millor a fer. Hi ha pastís d'albergínia.

-Accepto encantat la invitació. És un plaer immens. Però et demanaré un favor.

-Digues.

-Jo escuro els plats.

-Com abans...

-Sí, com abans. Els anys han passat però segueixes com abans.

-El rellotge es va aturar el dia que vam deixar de veure'ns.

-Tu no has canviat, o potser sí, perquè estàs més encantadora que mai.

-I tu, si m'ho permets, segueixes igual d'atractiu, però ara més interessant. I veig que el que més m'agradava, justament el que portes a dins, segueix intacte.

-Sé fer pastissets!

-Tu creus... que... mmmm.... ho podríem tornar intentar? O ja n'estic fent un gra massa? Ai, ara potser ja m'he passat. No recordava aquesta passió!

-Ssshhhh...

-Ja callo, crec que ho entenc. Les paraules em perden, com abans.

-Sopem!

-Sopem.

-Quina oloreta que fa!

-Si mal no record hi ha d'haver una botella de vi aquí al costat.

-Sí, aquí és. I l'obridor?

-Al calaix. Estic molt contenta de poder compartir aquest sopar amb tu. Saps quant temps fa que sopo tota sola? Massa...

-I jo ni t'ho imagines.

-Però avui ets aquí i de sobte el món em sembla meravellós. Si vols més sal... ja saps que jo en poso poca.

-Com canvia tot si tu hi ets... primer ho tasto i ja veuré.                            

-Tot canvia sense el filtre dels teus ulls... una mica de pa? L'he fet jo.

-Sí! Per mullar.

-Ets com un nen, encara.

-Aquests són els panets que vas aprendre a fer?

-Sí! Te'n recordes?

-Quins records! Els fas igual? O has après a fer-ne amb altres ingredients?

-Vaig improvisant. Si hagués sabut que quedaries a sopar n'hagués fet amb carabassa que eren els que més m'agradaven, però no recordo quins eren els teus preferits. Ai, aquesta memòria.

-Els clàssics. Però estic obert a tastar nous gustos.

-És veritat, la de les llavoretes era jo.

-Si vols investigar, jo et donaré la meva opinió. I els panets amb xocolata? Te'n recordes? Encara tens aquella xocolata?

-La suïssa? Malauradament es va acabar fa estona.

-No, la belga.

-Ah, no, tampoc.

-No n'hi ha per aquí?

-Vaig deixar de comprar-ne quan... bé, ja saps quan.

-Demà aniré a veure si en trobo. Ja m'havia oblidat d'ella també.

-Hem deixat de fer moltes coses, no?   

-Quan ens vam separar, tot allò que ens pertanyia va desaparèixer, i ara que hem tornat, tot torna.

-En vols més?

-Buf, estic ple! Però és tan bo que hi faré un raconet. Va, sí, posa-me'n més. Un dia és un dia!

-Val més que t'omplis d'això, crec que no tenc res de postres per oferir-te. Deixa'm mirar...

-Si vols... un petó ensucrat...

-Oh!

-Perdona, no volia ofendre't. De vegades no penso les coses.

-No, no, no m'ofens, tot el contrari. És que m'ha pujat un no-sé-què per l'estómac que... jo diria que... vull dir... mmmm... no me'n surto...

-Demà, potser...

-Suposo que estic tota vermella i... voldria... d'això...

-Estàs preciosa...