Era un dissabte qualsevol. Per la finestra entrava la claror d'un sol que semblava haver sortit expressament per acompanyar-me, tot i que la previsió del temps indicava 4º amb una màxima de 10º l'horabaixa. Devia fer fred al carrer. Encara anava en pijama, que era dissabte i la mandra podia amb mi, però només feia comptes donar-li el temps just perquè l'MP3 es carregàs (el dia anterior no hi havia pensat), que una hora caminant amb música és més bona de passar que completament sola. Bé, completament sola és un dir... d'ençà que el coneixia sabia que no estava sola, ni m'hi sentia. Quan arribava a un semàfor en vermell, mirava el mòbil, i si hi havia una perduda, pensava "tresor..." i començava a creuar el carrer tot somrient -quan ja s'havia posat verd-.
Hauria de ser un dissabte qualsevol, i no ho era sabent que relativament enfora algú es movia, algú caminava, algú respirava, algú treballava, algú s'asseuria davant un ordinador, llegiria unes línies i, possiblement, somriuria. Era tan màgic sentir-me tan a prop...
Era un dissabte qualsevol però res ja no era com era abans. El món canviava i amb ell anàvem fent, els nostres mons es creuaven i jo no arribava a entendre tot el que passava, o potser sí, i era només el darrer escut que guardava pel que pogués ser, tot i descobrir dia a dia que no calia protegir-me de res. No era un intrús ni un enemic. Ben al contrari, era el convidat a taula que es fa esperar però que quan arriba t'adones que en realitat no ha fet ni tard ni prest. Simplement havia de ser en aquell moment que trucàs a la porta i demanàs per entrar.
Seria un dissabte qualsevol quan -per fi- tornàs a acaronar els seus cabells, el besàs tendrament els llavis, el miràs fixament als ulls i sentís, una vegada més, que era real, i a partir d'aquell moment el dissabte deixaria de ser qualsevol per convertir-se en un dels moments més meravellosos de la setmana, del mes, de l'any, de la meva vida. I em feia tant de bé...
Hauria de ser un dissabte qualsevol, i no ho era sabent que relativament enfora algú es movia, algú caminava, algú respirava, algú treballava, algú s'asseuria davant un ordinador, llegiria unes línies i, possiblement, somriuria. Era tan màgic sentir-me tan a prop...
Era un dissabte qualsevol però res ja no era com era abans. El món canviava i amb ell anàvem fent, els nostres mons es creuaven i jo no arribava a entendre tot el que passava, o potser sí, i era només el darrer escut que guardava pel que pogués ser, tot i descobrir dia a dia que no calia protegir-me de res. No era un intrús ni un enemic. Ben al contrari, era el convidat a taula que es fa esperar però que quan arriba t'adones que en realitat no ha fet ni tard ni prest. Simplement havia de ser en aquell moment que trucàs a la porta i demanàs per entrar.
Seria un dissabte qualsevol quan -per fi- tornàs a acaronar els seus cabells, el besàs tendrament els llavis, el miràs fixament als ulls i sentís, una vegada més, que era real, i a partir d'aquell moment el dissabte deixaria de ser qualsevol per convertir-se en un dels moments més meravellosos de la setmana, del mes, de l'any, de la meva vida. I em feia tant de bé...
L'estim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada