Bombers

02:01.

Quin ensurt!

Se n'acaben d'anar els bombers. Feia quasi dues hores que dormia quan he sentit una alarma. Pensava que era un camió, que de fet també en sentia el renou... però poc a poc m'he desvetllat i m'he adonat que sonava massa fort. He sortit al balcó, i no veia més que el reflex d'un llum rotarori... He provat de sortir al passadís per si hi havia algú i he hagut de tancar de seguida, el renou era insuportable! Així, era de la nostra residència l'alarma! Al balcó ja hi havia més gent, i he notat una intensa olor a fum, millor dit, a cremat. Mentre pensava o no, amb els sentits mig adormits, he vist arribar dos camions de bombers. I m'he despert de cop. Joder! Som al darrer pis! Ningú més s'ha esverat, però. Des de la meva habitació no es veu gaire bé el carrer, de manera que he anat fins un dels extrems d'aquest balcó compartit. A baix hi havia, segurament, la gent del primer pis que havia sortit en pijama, i uns operaris que asfaltaven (asfalten encara) un tros de vorera. Els bombers han entrat de seguida a l'edifici i poc temps després l'alarma ha deixat de sonar.

Conclusió: jo crec -no ho he corroborat amb ningú- que el fum de l'asfalt ha fet sonar l'alarma contra incendis. Però l'ensurt no me'l lleva ningú! Fins avui sempre tancava amb la clau la porta de l'entrada... crec que no ho faré més. Torn al llit, a veure qui és el guapo que dorm, ara.

Spazieren gehen

20:54

Si s'han notat les dues cerveses d'ahir vespre? Un poc. Deu ser que estic desentrenada. El finès ha desaparegut. En el seu lloc, dues al·lotes més, ara la cosa comença a estar més equilibrada. Una és de Puerto Rico (altra volta ronda de noms i llocs de procedència), l'altra ha arribat tard i ja no s'ha presentat. Entre altres coses he après que n'Antón és de Galícia, que el polonès nom Piotr i que l'al·lot que no havia entès d'on era és americà, del Nord. Dels turcs encara no em sé cap nom, i mira que són simpàtics. De fet avui no he fet feina amb en Haik, com els altres dies, sinó que uns quants ens hem canviat de lloc i he treballat tot el matí amb un turc (que m'ha repetit el seu nom, però no hi arrib...).

Ja acabam amb la primera lliçó. Comprensible si en quatre setmanes n'hem de fer 5, divendres de la setmana que ve una prova i la darrera setmana una altra prova i una excursió. Sí que és intensiu, sí. Hem corregit errors d'unes descripcions que vàrem fer ahir, hem continuat amb els adjectius, hem fet un joc semblant al d'ahir, però aquesta vegada un contra un i havíem de posar el contrari d'un adjectiu o d'una preposició. Preposicions... tenc un full d'exercicis per omplir i no el sé fer. Hauré de cercar més informació. Vor wem, Mit wem, Wovor, Worauf, darüber, an ihn... encara no ho acab d'entendre.

A les 14:00 he anat a la sessió de cinema. Lola rennt. Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula, tot l'any he vist la recomanació al bloc de l'EOI (o hauria de dir el bloc d'en Miquel?) i un dia amb na Margot la volíem veure i al final el seu ordinador no anava i ens vam quedar amb dos pams de nas. Frenètica. No he entès el perquè de tot plegat, és a dir, quina és l'opció real. Però m'ha agradat. Després, com que tenia temps, he anat a passejar. Duc un cartell penjat que posa: estrangera. No, no vull venir amb tu a fer un cafè, no vull que em mostris la ciutat, i molt menys et donaré el meu número de telèfon! I a sobre sembla que s'ofenen!

A les 16:00 he anat a l'aula on cantarem aquestes setmanes. Unes vint persones ens hem apuntat al cor, de la nostra classe, les quatre al·lotes que hi som des del primer dia. N'Eva i jo, soprans, na Lenka i na Luciana, contralts. Només hi ha quatre homes, per tant no farem distincions de veus. La mestra, na Michaela, és fantàstica. És una dona d'aquelles de formes contundents (en poques paraules, que ens assemblam) i una gran personalitat, amb un somriure permanent i mirada clara, dinàmica, agradable... el primer dia hem cantat tres cançons, un cànon facilet, Das klinget so herrlich de Mozart i una altra cançó que jo ja coneixia en català, Die Geige, sie singet. El temps ha passat volant.

Fa una estona he tornat de fer una altra volta. Aquesta vegada, però, més llarga i amb les esportives ben cordades. He sortit de la residència sense mapa, sense gaires diners, sense tarja de transport públic, amb l'objectiu de perdre'm un poquet, que després de quatre dies ja és hora. No ho he aconseguit del tot. Així mateix he caminat una hora i un quart, però sempre trob punts que m'orienten. M'hauré d'allunyar més. He passat per la Rathausplatz... plena de gent per tot arreu! Ara a l'estiu hi ha paradetes amb menjar d'arreu del món i cada dia hi ha un concert o una projecció a una súper pantalla col·locada just davant l'ajuntament. Hi havia tanta gent que no he aguantat allà més de dos minuts. He fet part del Ring, MuseumsQuartier, carrers en principi desconeguts fins que he vist Langegasse (el carrer on viuen en Jaume i na Mercè) i he tornat cap al Parlament i l'ajuntament. Al Parlament he vist una cosa molt estranya... una casa dalt de tot? Ho he entès quan he llegit un cartell que ho explicava: restauren una quadriga de bronze i per això l'han tancada d'aquesta manera.

Altres coses curioses. Les banderes que llueixen amb orgull alguns S-Bahn...

L'homenatge a Vivaldi als jardins que envolten la Votivkirche, per cert, parcialment tapada per les obres de restauració que hi fan, com a la resta de Viena. Carrers alçats, carrers tancats, màquines de tota casta i a totes hores... això em sona.

Observacions sense foto: si no fas via a travessar, et passen per damunt. Els semàfors dels vianants estan moooooooooooolta estona a posar-se verds, i després has d'anar mooooooooooooooolt ràpid per arribar a l'altra banda sense que es posin vermells.


I per tot arreu sent castellà! A la Universitat, al carrer, a les botigues, a l'U-Bahn... Això està ple d'espanyols i sudamericans! Ich wollte nur Deutsch sprechen und hören!

Stephansdom

Dimecres, 8 de juliol.

Hi ha moviment. Sembla que els grups encara no estan ben definits. Per això, hi ha gent que desapareix i d'altra que arriba. Avui ho ha fet un finès, molt alt, molt blanc i amb cap cabell. El primer que hem fet ha estat una ronda de noms, na Christiane provava de recordar com ens dèiem i la resta provàvem de recordar alguna informació. La majoria són noms que mai no havia sentit, així que només he après els de n'Eva, n'Antón i na Luciana. Temps.

Hem continuat amb adjectius i descripcions. Hem fet un joc que consistia en completar els sufixos d'una taula d'adjectius, semblant al que seria el "quatre en línia", anàvem en parelles i ens enfrontàvem a una altra parella. En Heik (ara ho record!) i jo hem guanyat a dos turcs. També hem repassat en quins casos no hem de posar article. Està bé, a cada classe xerram una mica, jugam, feim gramàtica i escrivim un poc. A més, feim dues pauses al llarg del matí, així que no es fa gens pesat i de fet passa ràpid.

He quedat amb n'Eva per l'horabaixa visitar l'Stephansdom. Pensant fer tard, he arribat la primera. Just davant l'entrada de la catedral hi ha un munt d'homes vestits més o menys d'època que et fan ofertes per anar a sentir concerts de música clàssica. Ja els coneixia del febrer... un d'ells se m'ha acostat i hem xerrat una bona estona. Però no sobre concerts ni entrades ni tarifes, sinó que de totes totes volia quedar amb mi per l'endemà anar a fer un cafè. Es veu que no som gens convincent quan dic que no, perquè ha insistit una vegada i una altra, fins i tot demanant-me si el que passava és que tenia parella a Viena... No vol dir que no! I ja està!

N'Eva i les seves companyes de residència, gairebé totes espanyoles, tret de na Lenka (una altra que ara record! la txeca de la nostra classe) i una altra al·lota russa, han arribat prop d'una hora més tard del que havíem quedat. Hem entrat a l'Stephansdom, però clar, aquí tot acaba molt prest, i aviat ens han dit que tancaven... haurem de tornar un altre dia. Després hem anat a passejar i hem arribat fins l'entrada del Hofburg, que just acostar-nos-hi se'm posava la pell de gallina... tornada a la realitat quan he rebut el teu missatge amb la notícia que no volíem cap dels dos. I jo tan enfora! (ja ho sé, no s'acaba el món).


(Hofburg)

A les vuit havia quedat amb en Herwig, una altra vegada a l'Stephansdom. Estrany trobar-nos després d'aquests mesos de mails, no és el mateix escriure que xerrar. Però ha anat molt bé. Li he de fer repetir el que em diu unes quantes vegades però no es posa nerviós, m'explica el que no entenc i ja està. He xerrat molt! Naturalment amb l'ajuda d'una cervesa austríaca al Kaktus. Després m'ha duit a un altre local prop del Bermudadreieck, diferent al primer, però agradable igualment. Així hem fet fins prop de les dotze. M'ha dit que m'acompanyava i jo he entès que fins el metro, però xerrant xerrant he vist que érem a Schottentor, darrera la Votivkirche, és a dir, a quatre carrers de la residència! És ben a prop! No cal, idò, agafar l'U-Bahn per anar al centre. Una cosa més que he après.

Wiener Walzer und Chorgesang

23:26.

La claror em desperta cada dia abans que ho faci l'alarma que tenc posada al mòbil. És que a Viena, a les 4:30 de la matinada, comencen a veure-hi! Hi ha unes persianes, crec que automàtiques, que en teoria haurien d'evitar això, però encara no he descobert com funcionen. Potser hauré de fer com amb l'internet -llegiu explicació més avall-. Al cap i a la fi, però... què bé obrir els ulls i tornar veure el cel i els edificis vienesos que es veuen des del meu setè pis! No és cap somni! Som a Viena!

Primera classe. A les 9 ens hem trobat tots els i les estudiants a l'Audi Max (Auditorium maximum), on ens han rebut, com no, amb el Danubi Blau d'Strauss sonant pels altaveus. Tot seguit, una dona que ja havíem vist ahir durant les proves de nivell, ens ha adreçat la paraula en alemany. La sentíem bé. Després una altra ha llegit el mateix però en anglès, una miqueta més fluix, per acabar amb una darrera que llegia en francès i que no s'entenia gens perquè no la sentien. Una vegada fetes totes les recomanacions, ens han fet sortir per grups, començant pels de nivell avançat (Oberstufe). El meu ha estat el darrer grup del nivell intermedi (Mittelstufe), el 5.05. Hem seguit una jove -la mestra- que ens ha explicat que havíem de tornar a l'edifici de la secretaria, així que hem començat amb un passeig. Ja pel camí una al·lota rossa m'ha demanat, en castellà, si era de Mallorca (clar, jo duia una camiseta de la pujada a Lluc a peu...). Ella és de Palma.

A classe ens hem presentat i ha resultat que hi ha un jove espanyol, no ha precisat de quina part. Els altres, gairebé tot homes, són turcs, un rus, un polac, un armeni, una txeca i una brasilera. Na Christiane, la mestra, és alemanya, de Bayern. L'inici ha estat divertit, un full amb possibles informacions i havíem d'anar demanant cada vegada a algú diferent el seu nom i el que volíem saber. Hem continuat amb pistes per saber de quin gènere són els noms i hem acabat amb la declinació dels adjectius, així, el primer dia. Després de classe -que ja ens ha posat feina- he anat amb n'Eva (l'al·lota de Palma) a fer la matrícula per les activitats complementàries. Natürlich! Vals vienès els dimarts de 17 a 19 i cant els dijous de 16 a 17:30. També tenim un extens programa d'excursions, pel·lícules, conferències... total, que si ens avorrim serà perquè no ens ho sabem muntar.

L'horabaixa he sortit a passejar una estona. No m'he allunyat gaire i també he aprofitat per comprar algunes coses que em feien falta. Ah! I he arreglat la connexió a internet... l'home de la recepció i jo no ens entenem gaire, així que evit anar-hi massa sovint. Ahir ja vaig intentar explicar-li perquè no em podia connectar i diria que no me'n vaig sortir, perquè va acabar enviant-me al primer pis, que hi ha wi-fi, i jo hi vaig anar i no em va anar bé. I què he fet avui? Amb l'ajuda d'un llapis he col·locat el sòcol de manera que el cable hi pogués passar, he endollat i, voilà, ja tenc internet.

En Jaume i na Mercè avui m'han convidat a sopar. Sabeu què hi havia? Coca de trempó!!!! Mirau, mirau...

Test

Dilluns 6 de juliol. 19:56.

Ja hem començat. Avui matí he anat a fer la prova de nivell. Mentre esperava tenia ben clar que possiblement era la que en sabia menys allà, ja m'imaginava fent una prova mediocre i anant a classes de bàsic... Després d'una hora i mitja d'espera ha arribat el meu torn. Una aula més aviat petita i dues examinadores, primers ens feien una entrevista i tot seguit ens donaven un test -completar frases, escollir entre quatre possibilitats- i triàvem un dibuix per fer una redacció -escriure un mail explicant què ens passava a la situació que ens plantejava el dibuix-. La dona que m'ha fet l'entrevista ha trobat que parlava bastant bé l'alemany (ella ha dit sehr gut Deutsch) i s'ha interessat per la meva procedència geogràfica i per l'escola on havia après alemany. M'ha donat un test que a dalt posava G4/M1, els nivells als que optava. Mitja hora més tard, aquesta dona se n'havia anat i l'altra m'ha corregit la prova. La pàgina de davant molt bé, la de darrera no tant, però m'ha dit que la redacció estava molt bé tot i que hauria de treballar la gramàtica. Ha decidit que ja m'estava bé el nivell M1, que encara he d'investigar a quin nivell es correspon, però no sé si serà un poc massa per jo... és igual, per això som aquí, no?

He arribat a casa amb sol... però a migdia s'ha ennuvolat i ha començat a ploure de veres. Llamps, trons, vent, aigua... i jo que em pensava tenir les vidrieres de la terrassa ben tancades i ha resultat que no. De sobte, he sentit ploure més fort a la dreta. Quan m'he girat, oh, no! aigua fins la porta de l'entrada! He tancat, ara sí, i mentre pensava com eixugar aquell desastre he sentit com aquesta vegada plovia més fort a l'esquerra, oh, no! aigua dins l'habitació! He sortit al passadís, es suposa que a cada pis hi ha una porta on darrera hi ha tot d'estris de neteja, però no l'he trobada, i he considerat que si havia de baixar, explicar el que m'havia passat i demanar el que jo volia... podria passar massa temps, de manera que he agafat la meva tovallola i he eixugat així com he pogut les dues basses. Uf!

Quan ha acabat de ploure, millor dit, quan la pluja ha donat una treva, he anat fins a ca'n Jaume i na Mercè. Només hi havia en Jaume, coixeu, coixeu, que ahir es va fer mal a un peu. Hem xerrat, m'ha mirat l'ordinador que de vegades fa coses rares -l'ha desmuntat per complet-, ens hem explicat moltes coses i quan ja em disposava a partir ha arribat na Mercè. M'ha convidat a sortir una mica aquest vespre, amb amics seus, i he acceptat, així que d'aquí a una estona aniré a fer un poc de vida social (ja ho enyor, amb el ritme que duia a Menorca...). Demà la primera classe i triaré les activitats complementàries.

Descobriment del dia: a Viena hi ha llocs on pots demanar el que coneixem com a "berenar del matí" (Frühstück) fins les 22:00...

*Una abraçada ben gran.

Düsseldorf

Diumenge 5 de juliol. 13:40.

Hauria d'estar arribant a Viena. En comptes d'això, estic asseguda a l'aeroport de Düsseldorf, esperant que aparegui en pantalla el meu vol de connexió per saber on he d'anar. El que ha passat és ben senzill. Viena es resisteix. Una hora i mitja de retard en la sortida des de Palma ha fet que perdés el vol de les 12:30 i que ara hagi d'esperar fins les 17:00, si no hi ha més retards, és clar. Només esper arribar a temps, a la carta que em van enviar des de la Universitat de Viena diu ben clar que he de ser a la residència abans de les 20:00 d'avui. M'hauré d'espavil·lar de valent en arribar (per fi) a Viena. Sembla que la història es repeteix. Al febrer ja ens va passar una cosa semblant, retard a Barcelona i visita (desitjada?) a Berlin per fer-hi nit. No, confii que no em veuré obligada a visitar Düsseldorf de nit.

He dormit poc. Molt poc. No és cap novetat. Ahir vespre en Joan i jo vàrem anar al concert de Tutu-pà a Portocristo. Feia molts mesos que no els veia. Com sempre, fantàstics, em fan ballar del primer fins el darrer acord. A més, són tan simpàtics, s'entreguen de tal manera, ho fan tan bé... Gira, gira el meu cap, Amor per tres, sense cap por, I no tornaràs a dormir ni un dia més tan tota sola, Què faig, què veig, som un boig, un cremat, Blau, Pensar en tu a mi em domina... cantes i balles i crides i rius i al·lucines. Són ells, els meus nins, Tutu-pà.

Ma mare s'ha aixecat ben prest per acompanyar-me a l'aeroport. Darrerament és la única cosa que fa: venir-me a cercar i tornar-me. Hi som ben poc a ca nostra. Vaig i vénc, faig i desfaig, sense passar comptes amb ningú. Supòs que mentre sigui feliç amb el que faig ja els està bé. Supòs. A Son Sant Joan ja he vist que hi havia una hora de retard. Quan he facturat, directament m'han donat el passatge del segon trajecte per les 17:00. No ha estat fins passades les 10:30 que hem entrat a l'avió. Quin avió! El meu seient era el 32K i pensava que era una equivocació. Idò no. Vuit seients per filera! Mai no havia pujat a un com aquest! Enorme! Trajecte tranquil, dormint a estones i començant a practicar la llengua amb la que conviuré les properes setmanes. Bé, per triar si vull el panet amb formatge o mantega i demanar un suc de taronja no necessit gaires paraules, però just el fet d'entendre i no haver de demanar que t'ho repeteixin o t'ho tradueixin...

S'acaba la bateria del meu portàtil. Més tard miraré si trob un endoll o si ho deix per en ser a Viena, que quan em pos a escriure, no hi ha qui m'aturi. La meva preocupació: arribaré a temps?

22:42. Des de la meravellosa habitació de la residència d'estudiants. Me mor de son. De Düsseldorf també hem sortit amb retard, devers tres quarts. Sola el temps pareix que s'allarga, m'ha semblat etern. He cercat algunes distraccions, però les hores de son que duc acumulades fan acte de presència constantment. He començat a sentir xerrar en grec... Grec? Un munt de gent xerrant en grec. Marieta, comences a delirar, ets a Alemanya... però voltant un cantó m'he trobat amb una filera de gent que esperava per embarcar cap a Tessalònica amb Aegean Airlines... Ahhh, ara ja ho entenc. I què he fet? Mesclar-me tant com he pogut amb tota aquella gent per sentir com xerraven entre ells. I jo que em moria de ganes d'amollar un “mou aresei poli i elliniká”... Més tard m'he assegut a una filera de butaques d'aquelles d'aeroport que estava espanyada i si t'asseies a un costat baixaves quasi fins a terra, mentre l'altre extrem s'aixecava, no sé si m'explic. Es veu que no era la primera, una al·lota reia, i jo m'he unit a aquest espectacle, agafant un altre lloc d'espectadora i procurant dissimular el riure cada vegada que algú provava d'asseure's... que no han estat pocs. Lleig, no? Però entre que pensava com avisar i em decidia a fer-ho, era massa tard.

Quins records tot just trepitjar l'aeroport de Viena. Feia tard, però na Mercè s'havia encarregat d'anar fins a la residència a explicar tot això del “Verspätung” i fins i tot li havien donat la clau de la meva habitació, així que ha vengut a cercar-me a l'estació del tren i hem partit cap al campus universitari. He deixat les maletes i hem anat a trobar-nos amb en Jaume. Hem menjat un poquet al mateix campus.

Ja he desfet les maletes i em dispòs a dormir, que em fa falta. Demà el senyor de la recepció m'ha d'explicar quatre coses, entre elles com emprar internet. Ah! I he de fer la prova de nivell! Bona nit.

U2, Abeniara i Tutu-pà

Ja no som a Menorca. Vaig sortir-ne dijous amb destinació Barcelona, on vaig passar-hi unes quantes hores amb la intenció d'anar al concert d'U2 al camp del Barça. Espectacular. La veritat és que costa trobar paraules per definir l'ambient que es vivia allà. Tot l'estadi ple a vessar, un escenari impressionant (allò dels 360º anava de veres), so i llum en perfecta sintonia, entrega total dels músics però també dels espectadors... Més de dues hores de concert que es van fer curtes, la gent alçant-se dels seients a la majoria de cançons, cantant, cridant, bogeria col·lectiva. Allargada la nit fins al límit, a les 5:30 agafava el tren des de Sants per ser d'hora a l'aeroport, i a les 8 ja era a Mallorca.

Ahir va ser un dia més o menys tranquil, arrossegant-me del llit al sofà per intentar recuperar hores de son. Entre i entre, una altra vegada Hedwig and the angry inch, que vaig trobar a l'FNAC i que no em vaig poder resistir a comprar, juntament amb dos llibres més d'Stefan Zweig... A les 21h vaig anar amb els meus pares a Portocolom. El grup Airós organitzava una ballada a la plaça del Comerç, i Abeniara també sonàvem, just després de Pinyol Vermell de Campos. El plaer més gran és estar damunt l'escenari i veure la plaça plena, balladores, balladors, gent que encara no s'atreveix a sortir i mira, d'altres que són enmig i fan mirera... Al final, sopar per a tothom i desmuntam l'equip de so. Adéu a totes i a tots, ens tornam veure per les festes!

Aquest matí, tot i haver dormit una hora de més, he anat a fer la darrera passejada per l'estudi de gravació. Ha estat ràpid, tot i que m'ha costat encalentir la veu. Ara només falta que la resta de companys acabin de gravar (crec que queda ben poc) per passar a la fase d'edició. T'imagines?

A mitjanit, a Portocristo, hi ha concert de Tutu-pà. En tenc moltes ganes, perquè fa estona que no els veig i perquè serà l'única oportunitat aquest estiu. És el comiat perfecte. La propera entrada, no sé quan, però des de Viena.

Ich wiederkomme!

Llàgrimes

Era inevitable. Estimar té això. Acomiadar-se d'algú que estimes té això. Acomiadar-se d'algú que estimes i que saps que enyoraràs té això. Acomiadar-se d'algú que estimes i que saps que enyoraràs encara que la retrobada sigui segura té això.

...i pens que el que et fa sentir bé també és font de dolor...

...i sé que retornaré als teus braços...

...i imagin que em podré tornar mirar en els teus ulls...

...i compt que al 2009 encara li queda mig any...

...i tu...

Diumenge de cine

He començat una nova sessió decidida a escriure sobre el dia d'avui, però no tenim cap adaptador que ens permeti passar les fotos de la càmera a l'ordinador, així que haurem de deixar el recorregut històric per Menorca per un altre dia...

...així que parlaré d'un tema pendent, del que no sé com me'n sortiré.

La setmana passada, tal i com es dedueix (no cal esforçar-s'hi massa) de la darrera entrada, va acabar amb una cirereta de pastís. Dolça, tendra, cridanera, sucosa, brillant...

Vàrem veure una pel·lícula (curiosament, ara, escrivint, sona una de les cançons que hi surt) de l'actor i director -entre altres coses- John Cameron Mitchell, Hedwig and the angry inch, musical escrit pel mateix John i per Stephen Trask el 1998 i convertit en pel·lícula el 2001. Va ser per curiositat i per augmentar la meva pobra cultura cinèfila en general que fa uns mesos vaig veure una altra pel·lícula del mateix director, Shortbus, que ja em va agradar ben molt. Així, quan em varen proposar veure aquesta segona, no vaig dubtar ni un moment. Menys encara quan varen començar a desfilar davant dels nostres ulls imatges acompanyades de música, amb un ritme vertiginós, amb uns colors d'autèntica festa, i ell -o ella- contant la seva història a través de cançons.

Hedwig és una cantant transexual d'origen alemany, del temps del Berlin del mur, que aconsegueix arribar a Amèrica casant-se amb un militar, però abans d'això ha de passar per una operació de canvi de sexe que no surt del tot bé, deixant-li aquest "angry inch" de què parla diverses vegades. El militar la deixa i ella forma un grup musical i coneix en Tommy, un adolescent del que s'enamora però que també la deixa i a més li plagia les seves cançons convertint-se en una estrella del rock.

Deix moltes coses importants i detalls de certa rellevància, però des d'aquestes línies vos anim a veure-la. Hi ha moments per tot, des de la indignació fins el riure destrempat passant per l'emoció o la compassió... un ventall de possibilitats així com també ofereix el món de la sexualitat, tan complex i tan senzill alhora.

De la música, poc més que ja la duc al cotxe. Això vol dir que... sí, que m'ha agradat prou, que sona molt bé, que m'encanten els actors que saben cantar. Haurieu de veure ara que fa calor, amb la finestra oberta, els altaveus i na Maria a tot volum cantant "Six inches forward and five inches back, I got a, I got an angry inch"!!!! Això junt amb les vegades que no sé si em sent més home o més dona.. quina mescla.

Vierundzwanzig Stunden

Però si me'n mor de ganes! Vull escriure, o contar, o explicar, o cridar, o dir, o xiuxiuejar, o el que sigui... Però en vista del missatge que transmet quan xerr de tu, no sé si convé (...i aquest "novio" teu... m'han dit avui... "novio"? quin "novio"? NO! no heu entès res!)

Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben einer Frau, ahir el vaig acabar, mentre vos eixugàveu ben a prop meu... i ara jo podria escriure Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben eines Freundes. Potser algun dia ho faci, ara acab de tenir una idea.

Dissabte, la Chillout-Hippy-Pareo-Party, planejada però sense que es notàs massa, que després l'energia positiva s'escola entre els buits del pensament que vola. Nit rodona. Bon menjar, molta beguda, música, arena, aigua, gent -quina gent!-, balls, mans i la lluna que encara ens va voler acompanyar, als que quedàvem, una bona estona. Hi ha petites coses que es donen per suposades però que encara em sorprenen i omplen tot el meu ésser d'èxtasi, d'emoció incontrolable però serena al mateix temps, de completa felicitat, d'incomptables moments de feblesa... pensar que una cançó, que per casualitat o no sonava en el moment oportú, encara significa molt almenys per tres de nosaltres... tot ho magnifica. I hauria d'anar alerta, però no en tenc ganes! Jo el que vull és seguir tremolant.

Diumenge, dia tranquil però de cap manera exempt de sorpreses, de descobertes, de retrobades. Compartir, einteilen, més del que m'atreviria a demanar. Moment rere moment entenc i al·lucin, plena de gratitud envers les coordenades que han fet de tu aquell complement vital de què parlàvem. Complement... (segons la segona entrada de la GREC, "Cadascuna de les dues parts que es completen mútuament"). "Què fort..." diria algú que jo conec. Ho deixarem així. Igual que la ressenya cinèfila. Tota teva (amb la llicència de poder penjar-ne algun recordatori d'aquí a uns dies).

Ja està bé. Aquest discurs ensucrat m'està embafant a mi i tot. Ensucrat, amb sucre de canya natural- com el de les plantacions de Hawaii?-, res d'edulcorants artificials, no ens confonguem. O potser més que sucre hi posaria mel. Crec que hi diu més. Mel d'abella natural. La mel, és natural, no l'abella. Bé, l'abella també, potser estic explicant quelcom innecessari. Volia dir mel de veres, no de fàbrica, per molt que la fàbrica tengui nom de granja... Oh! Aquest nom de granja que em ve al cap, precisament, no estaré massa setmanes a trepitjar, si més no l'aeroport. Vendries? No sé perquè ho deman. Ja sé la resposta.

Vierundzwanzig Stunden. Und? Immer mehr!

Fent temps

Faig temps. Faig temps perquè hem tornat quedar i em sobra temps. Faig temps perquè no fris. Faig temps perquè estic tranquil·la. Escric des d'Es Castell. Na Lidia fa unes hores que se n'ha anat ben carregada cap a Mallorca. Si no fos que sé que torna diumenge i que encara ens queda una setmana, estic segura que hauria plorat. Serà un mes i mig sense veure't! Potser per això m'agrada quedar a ca teva i ara fins i tot m'he atrevit a agafar-te l'ordinador per escriure aquestes línies. Escric escoltant una recopilació de música clàssica, a veure si sona aquella composició que m'has demanat que t'ajudi a trobar-ne l'autor... i quan el trobi m'estiraré els cabells, perquè l'he sentida milions de vegades i no pot ser que essent on som no tengui ni idea de coses que hauria de saber sense haver-ho de pensar gaire.

Fa una estona l'he vist. Ha arribat i m'ha plantat unes quantes de les seves besades... riuries, ja ho sé. I en el fons m'encanta que ho facis, en el fons em sent especial en les vostres mans, en els teus ulls. Aquests "grocs-espinosa"... tot ho entendràs quan ho llegeixis, perquè m'agrada tant, perquè em sent així, perquè em pos com em pos... carícies, contacte, camp visual, somriures, paraules. I en seguim aprenent. I l'any que ve... ja ho veurem. Serà extrany no topar-te pel passadís, faig tard (em fan pensar que faig tard), fues, corregudes, nins i nines... serà extrany però si és el que ens toca seguirem compartint... hores, casa, menjades, bars, històries, avions, vaixells, cotxe, Menorca...

Vaig a dutxar-me que s'acosta l'hora de deixar de fer temps (ja vénc!). Encara no has arribat i esper que la travessia sigui bona, que arribis bé, que puguis fer i que puguis veure. T'estim una cosa grossa. I em sap greu no tenir aquí la nostra primera (primera?) foto, però ha quedat a Alaior.

Això s'acaba...

...però amb vistes de continuar. M'explicaré.

Queden pocs dies de classe -de les que faig jo, vull dir- intensos, ja es sap. D'aquí a quinze dies acomiadarem els i les alumnes tot desitjant que passin un bon estiu, tancarem les aules fins el proper setembre i qui més qui menys partirem... partirem i mai més ben dit. Aquesta vegada, però, no és una fugida. Tenc moltíssimes ganes de tornar. Això sí, primer ha de passar aquest estiu que per temperatures sembla que ja ha començat i que es presenta d'allò més bé.

Me'n vaig a Viena a seguir aprenent. Tot el juliol. Me'n vaig amb el bon gust de boca d'haver aprovat el segon curs d'alemany a l'Escola d'Idiomes (no només aprovat, les notes estan prou bé per no haver estudiat gaire, si només amb la motivació arrib on arrib, amb feina no sé què faria...), amb la seguretat que em fa moltíssimes ganes esser enfora però no per fer-me lluny, sinó per seguir creixent i continuar aquesta tercera o quarta adolescència que la vida m'està regalant. La vida... i els i les que tenc a prop. És cert que més d'una vegada m'haureu sentit xerrar de les ganes que tenc de ser mare, inicialment incompatible amb el ritme que duc ara, però sé que hi ha temps (som a temps) per tot, i potser aquest no sigui un somni tan llunyà. És qüestió d'ADN -m'agrada el teu-.

En tornar de Viena arribaré, fent un poc de voltera, fins a Hawaii. Quinze dies d'agost. Que què hi faig jo a Hawaii? Bona pregunta. Són aquelles coses que et vénen, se't posen al davant i penses: "I perquè no?". Dit i fet, anem-hi! Allà no hi vaig sola, na Lidia ja hi serà i tendré na Xisca de companya de viatge.

Estiu planejat.

*(Avui volia tornar xerrar de tu, però quan em pos aquí davant no em surt res. Potser serà que no cal?)

"Què opines sobre la vida sexual del ca de possessió?"

(foto: www.santllorenc.es)

Preguntes com aquesta poden sortir un dia qualsevol, caminant per una platja qualsevol, a una hora qualsevol... quan qui t'acompanya reclama que xerris, que contis, que expliquis, i el cervell fa fum recercant entre els records més recents i els més antics. Llavors començam a desvariejar. Sembla que ens provam a veure qui conta els acudits més dolents (i guany jo!)

Na Sara ha tornat a veure'm i troba que tenc poca conversa. Deu ser que deix tantes paraules sobre paper i a la pantalla que tenc ara davant que quan és hora de fer-les sortir oralment se m'han acabat... I jo que pensava que era tot el contrari! Dec haver passat tant temps repetint-me que xerr massa i que he d'aprendre a callar que potser al final m'ho he cregut.

Na Sara ha tornat a veure'm i troba que tenc bona veu. Solucionat. Quan no sàpiga sobre què xerrar, em posaré a cantar i llests, no? Em sent una mica incòmoda acceptant que realment sé fer aquelles coses que diuen que sé fer, dir-me a mi mateixa que de veres tenc bona veu... el que sí sé dir és que cantar és una de les activitats que més satisfaccions m'ha donat. M'encanta.

Na Sara ha tornat a veure'm i es troba bé amb amics i amigues, coneguts i conegudes, companys i companyes d'aquest món menorquí. Podem anar a sopar i tot seguit anar a fer una volta pel port de Maó. Podem improvisar sense passar gens de pena. Podem quedar a casa. Podem anar a altres cases. Fins i tot podem anar a vaixells que fan de casa.

Na Sara ha tornat a veure'm. I no tenim fotos.

20 juny 2006. Tetuan - Felanitx

S'ha acabat. Les meves darreres hores a Tetuan les he passades fent voltes dins el llit. He dormit ben poc. M'he aixecat abans que en Martí se n'anàs a l'escola i ens hem acomiadat. Com una bleda, quan la porta s'ha tancat darrera d'ell, m'he posat a plorar... no estic trista, però he estat tan bé aquesta setmana que sap greu que s'acabi. Per posar-hi remei m'he posat davall l'aigua de la dutxa.

He aprofitat el temps que mancava perquè arribàs el taxi per anar a fer la darrera volta i fer unes quantes fotos a escarada. L'entrada a "Pabellones", el que es veu des del carrer (l'escola i la mesquita), uns quants cartells en àrab i una vista de la forana. Precisament quan anava a fer aquesta darrera foto, se m'ha acudit la meravellosa idea de dedicar un dels meus millors somriures a un home que passava amb un cotxe i em deia no-sé-què. El resultat ha estat una vertadera persecució: ell venia amb el cotxe vora meu, em demanava si cercava un lloc per anar a menjar, jo li deia que no i creuava el carrer. Al cap de poc temps, altra volta al meu costat, fins que finalment s'ha aturat just al lloc on jo anava i ha davallat del cotxe, amb el ferm propòsit de seguir la conversa. Jo... he fet la foto aviat, he voltat i anat més que de pressa cap a casa. No pots ni riure!

He baixat les maletes i he esperat que vengués el taxi. Ha arribat amb una mica de retard, com no, i devers les 9:40 hem posat l'equipatge a dins (amb cop al cap inclòs amb la porta del maleter, que som d'esburbada...) i hem partit cap a Ceuta (o Sebta). No ho he pogut evitar. He plorat tot el camí, deixant enrere els carrers, la gent, les muntanyes, les vistes, les carreteres plenes de vianants, els taxis grocs, la Medina, els tès, el palau del Rei, les abelles, les contínues sorpreses d'en Martí, els silencis dels viatges en cotxe, l'Atlàntic, el color blau, els mocadors, les gel·labes, la música andalusí, els nins que venen mocadors, els "hola guapa", els caragols, els "súper bocatas", les "brevas", els oferiments de tot tipus (henna, "xines", visites guiades,...), la immensitat, les olors, els baladres de les voreres dels rius, i tantes altres coses que ni hi caben ni sé com explicar.

Una vegada a la frontera, entenc el que em va dir en Martí quan vaig arribar sobre la gentada anant i venint, d'una banda a l'altra. Quan he davallat del taxi de seguida s'han acostat uns quants per oferir-se a dur la maleta o a vendre'm un paper necessari per passar la duana (però que jo ja duia). El taxista ja m'ha deixat ben a la vora dels policies a posta, així que no he tengut cap problema per passar a l'altra banda. Quan m'han segellat el passaport, he deixat terres marroquines definitivament per anar a territori espanyol una altra vegada. He travessat a peu el tros de "terra de ningú" per arribar al control de la Guàrdia Civil. Molt simpàtics ells. No m'han obert la maleta, però sí m'han demanat què hi duia. A la fi ha arribat el darrer tràmit, la Policia Nacional, i he agafat un taxi que m'ha duit fins el port. No recordava allò de les dues hores de diferència, em pensava haver d'esperar unes quantes hores per agafar el ferry, però clar, ja era la una del migdia i ha estat arribar, comprar el bitllet i pujar al vaixell.

La mar anava remoguda, m'he pensat tenir un trajecte semblant al de venguda, però com n'estava d'equivocada! El dia que vaig venir no vaig veure gens la mar... tanta sort, perquè devia fer pot. Si amb les ones que hi havia ara, el vaixell gairebé no es moviia... I deixant el continent africà he tornat plorar, tot el temps. No sé què devia pensar la gent del meu voltant...

A Algeciras tot ha anat molt ràpid, he arribat a les dues i mitja i a les tres partia el bus. La proximitat física de la gent amb qui he compartit viatge ha impedit un nou vessament de llàgrimes, a banda que ja començava a estar cansada i he dormit una mica. A les cinc hem arribat a Málaga. El bus cap a l'aeroport ha vengut mitja hora més tard, així que eren quasi les sis quan ha entrat a l'aeroport. Quedaven quasi dues hores pel vol, i tranquil·lament he anat a dinar... que encara no havia menjat res en tot el dia, llevat d'un iogurt. Després he facturat la maleta i quin remei, he anat a esperar qur arribàs l'hora d'embarcar, que ha estat devers les set i mitja.

A l'avió he hagut de dur les ulleres posades tot el temps. Entre que no m'agrada volar i la melangia que s'havia apoderat completament de mi... sí, altra volta je plorat, com una bleda, què hi farem? Potser val més així, potser això vol dir que altra volta puc sentir coses, potser sigui bo.

Arribada a Palma i topada amb la realitat meteorològica: quina calor que fa a Mallorca! Jo, que me n'anava preparada per suportar les inclemències del temps xafogós d'Àfrica, em trob que d'un bon tros a la nostra illa hi fa molta més calor, quines coses. Pensant ja en agafar el bus de línia per quedar a dormir a Palma, una animeta caritativa m'ha telefonat dient que em venia a cercar. Gràcies, tenia ganes d'anar a ca nostra, desfer les maletes, posar la roba a rentar, i començar a contar coses, tot i que com que gairebé ho he contat tot a través d'aquests testimonis que he anat enviant, no sé molt bé què dir. Una vegada a ca nostra, el primer que he fet ha estat telefonar en Martí per confirmar-li que, dotze hores després d'haver partit, era sana i estàlvia a ca nostra.

I aquí s'acaba la meva aventura africana. Gràcies si heu tengut la paciència d'anar llegint el meu quadern de viatge. Esper haver contribuit a acostar una miqueta el que he viscut, les sensacions i experiències. "Shokram".

19 juny 2006. Les compres...

El matí m'he aixecat decidida a fer el munt de fotos que es suposa que hauria d'haver fet fins ara i anar de compres... però al portal he trobat na Teresa amb dues amigues que m'ha dit a veure si anava a fer un tè amb elles... i què volieu què fes? Clar que hi he anat. Ens hem assegut dins un "Salon de The" i n'hem demanat un perhom. Després d'una bona estona de xerrar (entre elles, clar, jo... què he de dir?, el tema de la mort del company de l'escola encara és ben present entre els d'allà), hem anat a fer una volteta. He de dir que avui per primera vegada des que som aquí, realment feia calor, el sol pegava de bon de veres.

Primer de tot hem anat al mercat. M'han avisat que hi faria molta olor. Són unes exagerades, tampoc no ha estat tant. Des del primer moment ens ha acompanyat un jovenet molt ben plantat que anava agafant les bosses del que elles compraven i que a més m'ha donat conversa tot el temps que ha estat amb nosaltres. Bàsicament hem parlat de futbol i del temps. Ja n'hi ha. Quan han acabat, aquest jovenet se n'ha anat cap a ca na Teresa a deixar-ho al portal. Ells li ha donat uns quants dirhams i m'ha explicat que així és com es guanya la vida, que quan ella i el seu marit varen arribar era un al·lotet i ja feia el mateix. Com no voleu que intentin de totes totes travessar la frontera? Realment n'hi ha molts que no tenen RES a perdre... excepte la vida.

El que hem fet a continuació ha estat anar de sabateria en sabateria, per al final no comprar res, perquè no han trobat el que cercaven. Uffff! De les meves fotos i compres, res de res. Tanta sort que encara queda tot l'horabaixa. Ens hem assegut una estona a la placeta de davant ca nostra, fins l'hora de fer el dinar. Curiós, no ho havia fet cap vegada.

Quan ha vengut en Martí de l'escola hem dinat de peix, amanida i truita de patates amb albergínia i carbassó.

L'horabaixa hem anat a fer una passejadeta aprofitant per fer les compres rigoroses. No és que sigui el meu fort això d'anar de botigues, però tampoc podia desaprofitar l'ocasió per dur unes quantes coses que em feien ganes. El primer que hem cercat ha estat música, com no? No me'n puc anar de Tetuan sense dur-me'n un testimoni en forma de CD de la meva estada per aquestes meravelloses terres. Per això hem anat al "zoco". En Martí m'havia explicat un altre dia que era un lloc molt angoixant, sempre ple de gent, però jo he trobat que no n'hi havia per tant, però clar, el que no he pensat i ell m'hi ha fet reflexionar és que era hora d'estar a casa fent la llarga estada a la taula després d'haver dinat pròpia dels marroquins, a banda que hi havia partit de futbol, i això també influeix. Aquest Mundial... si els bars ja estan ben servits de clients en dies normals, no vos cont quan hi ha partit. Quasi forma part de la seva religió. Al que anava. Hem entrat al "zoco" i ens hem aturat a una paradeta amb discs... pirates. Discs originals? I això què és? El "Top Manta" està degudament reconegut com a activitat lícita. El millor de tot és que l'amo ens ha anat posant la música que ens treia per tal de poder decidir què ens agradava més. Sempre amb l'orientació i el bon criteri d'en Martí, he comprat cinc discs de música marroquina a 20 dirhams cada un. En Martí, per la seva banda, n'ha comprat dos més.

Amb la bossa plena de música, hem anat cap a altres comerços de la ciutat. Hem intentat estalviar-nos l'entrada a la Medina, cosa que ens hauria retardat de valent i el partit Tunis-Espanya començava a les set. A una petita entrada hem trobat tassons i teteres. En Martí ha comprat dotze tassons (un de tants compromissos que ha d'atendre, tothom li ha comanat coses) i jo sis tassons i una tetera. Ja tenc el "kit" per preparat un tè com Alà mana, només manca l'herbassana que segurament trobaré a ca nostra en arribar.

Hem arribat fins a "Pabellones" a deixar aquest viatge i hem tornat perquè a mi em feia ganes dur una estora cap a Mallorca. No ens ha costat gaire trobar alguna cosa que ens agradàs. Llàstima que del model que jo tenia en ment no hi ha hagut el color desitjat, cosa que ha provocat que definitivament me'n dugués una estora de bastant més qualitat i una mica més barata del que havíem vist el primer dia la botiga d'estores de la Medina. Tot seguit, sense perdre massa temps, hem passat per una pastisseria i he carregat de pastissets d'ametlla i de dàtil (que a mi l'ametlla no m'agrada i també en vull menjar) per tal de provar si una vegada sigui a Mallorca ens podem veure i gaudir d'un horabaixa de tès i pastes (Jaume i Mercè, ja sé que vos queda un poc enfora, he, he). Ja sé que serà difícil, però que sapigueu que a ca nostra hi haurà tot això... fins que s'ho acabin, he, he.

Hem arribat a casa amb el partit començat i Espanya perdent 1-0. Ens hem acomodat: sofà, pipes, cervesa (sense alcohol) i futbol. No m'ho puc creure. El final supòs que qui més qui manco el sabeu, un 1-3 de vertigen. Vos havia dit que m'agrada el futbol? Tanta sort...

Per sopar, i com a darrer dia, en Martí ha tret vi blanc... (no vull sentir ningú) mentre a la tele posaven House. Vos he dit que entre altres coses en Martí segueix tots els capítols de House, Anatomía de Grey, Mujeres desesperadas, Crossing Jordan...? I que a més se n'ha baixat tots els capítols amb l'emule...? Aquesta setmana ha anat a descobriment per dia. Després de sopar, ha tret un licor de llimona boníssim, i que pegava fort ferm! Entre mossegada i mossegada, peo, en Martí feia excursionetes fins l'estudi perquè s'ha gravat els discs que jo havia comprat i m'ha gravat els seus i d'altres que tenia per casa. Aquest home no sap estar quiet!, excepte quan s'asseu còmodament al sofà... amb la bossa de pipes davant el futbol, qualsevol de les anteriors sèries que vos he dit o la incalculable font de recursos musicals en forma de DVD o VCD.

Ja queda poc. He fet la maleta, aprofitant bé els raconets, perquè ja vaig venir amb l'espai just i me'n duc un munt de coses. Ens hem dit bona nit, després que en Martí m'explicàs per segona vegada què he de fer demà dematí en arribar a la duana. Hem anat a dormir... bé, ell ha anat a dormir. Davant la imminent tornada, no he pogut aclucar els ulls quasi en tota la nit. He aprofitat per acabar de llegir els musicals que tenia pendents de l'altre vespre. Voltes i voltes...

18 juny 2006. Assilah i Tanger

Com que ens hem colgat a les 4 de la matinada, ens hem aixecat moooolt tard, les dotze, tot i que jo, com de costum, m'he despert mooooolt abans. Després d'una dutxa (cadascú la seva, eh?) hem agafat altra volta el cotxe. Aquesta vegada anàvem més enfora, així que el perill d'un viatge sense obrir boca, m'ha fet intentar encetar algun tema de conversa, tot i la sensació d'immensitat quan veus les planures quilomètriques amb les muntanyes de fons que omple qualsevol buit i a més et deixa sense paraula. Ha donat resultat. Els primers quilòmetres, silenci total, però després hem començat a parlar del grup, de Deixa't Anar, i vaja si hem tengut coses a dir i a contar, per tot el dia! La veritat és que feia estona que desitjava tenir aquesta conversa amb en Martí, però no sabia per on començar, i gràcies a les preguntes sobre curiositats que ell tenia, hem aclarit molts punts, tant ell com jo.

Hem anat fins a Assilah, a la costa atlàntica. El primer que hem fet ha estat dinar, ja eren les dues del migdia. Hem entrat a un restaurant que es diu "Casa Pepe" (idò!) i hem demanat peix. Quina passada, què bo ha estat tot! D'aperitiu ens han duit una sardina perhom, després un plat de d'aladrocs i un altre d'escopinyes. El plat fort ha estat peix fregit: llenguado, llucet, gambes, calamar, més aladrocs i un altre peix vermell del que en sé el nom perfectament però ara no ho record. Per beure, cervesa i aigua, i de postres flam i cafè. 360 dirhams que he pagat jo. Home, només mancaria. Fa gairebé una setmana que som aquí i encara no m'han deixat pagar res, a sobre que estic gairebé de franc...

Després de dinar hem fet una volta pel poble antic, que està dins les murades. Antany fou de dominació portuguesa. Tot molt net i poqueta gent. A les petites botigues, sobretot, estores, mil i un colors mesclats de tal manera que te'n duries tot el que veus. Quina passada. Hem arribat fins dalt les murades, des d'on teníem una vista de l'Atlàntic meravellosa. La platja era plena de gent que es banyava i hi havia uns quants jovenets que pescaven des d'unes roques enmig de l'aigua. En Martí m'ha explicat que fins fa poc temps l'escriptor Antonio Gala tenia una casa per allà.

A mitjan horabaixa hem partit cap a Tanger. Allà, res d'excepcional. Fins mitjans dels anys 50 no era marroquina, sinó que va ser ciutat internacional i es nota molt l'europeïtzació de les construccions però també de la gent. Al contrari que a les altres bandes que he estat, aquí no hi ha Medina, o millor dit, el que hi ha és un petit "zoco" però minúcies comparat amb la resta. Ni tan sols hem davallat del cotxe, sinó que quan hem fet la volta fins la zona espanyola, hem tornat cap a Tetuan, seguint a estones amb la nostra conversa.

A la nit, abans d'anar a dormir, en Martí m'ha passat els textes de Casi Caperucita i Algo parecido a Cenicienta, les dues obres treatrals-musicals per a infants que ha escrit i dirigit a Tetuan, a més dels tres musicals que ja havia composat i estrenat a Mallorca, juntament amb l'escriptor Pere Salas de Pollença, dels quals vaig tenir l'ocasió de veure'n el tercer el dia de la seva estrena: Després de la desgràcia, Bandejat i La Deixa.

17 juny 2006. Un palau i Xauen

És dissabte i ens hem aixecat bastant tard. En el meu cas he estat fent voltes i voltes dins el llit, esperant que en Martí s'aixecàs, no volia fer renou.

Per dinar hem anat a un antic palau anomenat Saada, aprofitat actualment com a restaurant. Era com estar dins un conte d'aquells de les mil i una nits o dins una pel·lícula, talment. Les parets folrades de mosaics, els sòtils de guix, columnes, saletes, sofàs... heu de venir a veure-ho. En Martí no és la primera vegada que hi va i es nota. L'amo ens ha fet molt de cas i per seure ens han posat una taula ben enmig, just davant d'un grup de músics que han amenitzat el dinar. Més de pel·lícula encara.

Hem menjat una sopa típica marroquina, en Martí m'ha dit que és la que mengen tot just s'acaba el ramadam. Després una amanida de les que fan per aquí, és a dir, de tot i molt, que no ens hem pogut acabar. Tot seguit, "pinxos", que encara que jo sigui un poc reticent a la carn, vos puc assegurar que res a veure amb els que menjam a Mallorca, vos ho promet. Encara hi ha hagut un altre plat, pollastre a la llimona. Deliciós, tot deliciós.

El temps que ens menjàvem tot aquest tiberi, han sortit uns quants ballarins. Els primers no els he pogut veure massa bé, només m'he fixat que feien voltar una espècie de "borla" (com es diu?) que duien al capell. Un altre feia voltes al mateix temps que aguantava una palangana amb espelmes enceses. Llavors se'n posava una damunt la mà posada enterra i feia la volta sencera a tot el cos sense moure la mà. Després ha sortit una al·lota a fer la dansa del ventre, tot i que en Martí m'ha explicat que és típica d'altres indrets però que és aprofitada a Marroc com a reclam turístic.

De postres ens han duit tè (que no em cans de beure i ja en duré perquè el pogueu tastar i opinar per vosaltres mateixos, tot i que no crec que pugui ser capaç de fer-lo tant bo com el d'aquí...) i dues classes de pastes típiques, una d'elles amb dàtil, que és la que he menjat (no podia més!).

L'horabaixa hem partit amb el cotxe cap a Xauen, un poble preciós amarat de color blau per totes bandes, sobretot la Medina. El viatge d'ha fet una mica llarg, no per la distància (hi ha una hora i mitja de camí aproximadament), sinó pels interminables silencis entre en Martí i jo. Vaja dos, ens agrada més escoltar que no xerrar. Afortunadament, dins el cotxe d'un músic no hi falten les cintes, i tractant-se d'en Martí, de bona música a més. A Xauen hem deixat el cotxe a un aparcament i hem fet un passeig per la Medina... un amic em va dir que és com un petit poble de fades, i té raó. Carrerons, pujades i baixades, escalons, i molt menys angoixant que la Medina a Tetuan, ah! i moltíssimes vegades més net. Hem fet un tè asseguts a la terrassa d'un bar anomenat "Pikin". També m'he fet alguna foto (ja era hora!).

El camí de tornada semblava marcat per la mateixa tònica que el d'anada, però ha sorgit una interessant conversa sobre la feina de mestre que ha mantengut la meva atenció de tal manera que no me n'he adonat i ja érem a Tetuan una altra vegada.

El vespre l'hem passat mirant vídeos musicals, xerrant de tant en tant i menjant pipes. En Martí és un autèntic campió en aquesta disciplina... Una vetllada d'allò més tranquil·la, i encara que sembli una pèrdua de temps a simple vista, he de dir que molt profitosa.

16 juny 2006. Jacinto Benavente

Com cada dia, m'he aixecat ben prest. Després de fer el "ronso" una estona, a les 10:40 he partit cap al C.E. Jacinto Benavente, que és l'escola on fa feina en Martí i està a dos carrers de ca seva. Quan hi he arribat i he demanat per ell m'han dit a veure si era la seva germana. Ens assemblam? Mai no ho hauria pensat, ara que amb la quantitat de germanes que té és realment comprensible que s'ho imaginassin. Pels passadissos he trobat un altre home que m'ha reconegut de seguida (havia vengut una vegada a casa però jo no el recordava) i m'ha duit fins allà on era en Martí. Hem passejat per tota l'escola, m'ha presentat bona part dels mestres i demés personal que hi treballen, gent molt simpàtica, oberta i engrescadora. Com més temps passava allà, més ganes tenia d'algun dia poder arribar a formar part d'un equip com aquest. Altra volta algú m'ha demanat si érem germans perquè ens assemblàvem (i da-li!). Un cambrer (sí, tenen cambrer i tot!) m'ha duit un tè(eeemmmmmmmhhhhh!!!!!)

Quan he arribat era l'hora del pati, així que tots els nins i nines jugaven fora, però després he tengut el privilegi (i dic bé, PRIVILEGI) d'assistir a una de les classes d'en Martí. En aquest cas, però, no era de música, ja que és tutor de 2n i per tant fa primària en general. Tocava castellà i els nins i nines anaven sortint d'un en un a llegir un fragment redactat per ells sobre un poema que havien llegit el dia anterior. Evidentment, durant uns minuts, el fet que jo fos allà dins (en Martí m'havia presentat com a mestra, quina il·lusió), provocava mirades de curiositat i poca atenció al que s'estava fent. El Martí, però, aconseguia l'atenció dels seus alumnes amb la seva professionalitat i manera de fer (de la que em vull contagiar, per cert).

Després han fet plàstica: pintar un dibuix amb aquarel·les, amb tot l'enrenou que comporta això, com és ara anar a cercar aigua (dije que sólo hasta la mitad!), repartir les capses de pintura, els pinzells (quieres estarte quieto?), un tros de paper a cadascú, els dibuixos (sentaos...) i el més important, paciència. En Martí ha hagut de sortir de la classe uns moments, i m'ha demanat que em quedés amb els nins i nines, en poques paraules, deixava la classe en les meves mans! No m'ha costat gens posar-me en el rol de mestra i a més m'hi he sentit molt còmoda, amb els nins i nines sol·licitant la meva atenció per aclarir dubtes, anant de taula en taula per veure com anaven, ajudant els que ho necessitaven...

Els darrers minuts de classe en Martí pretenia comunicar la seva classe amb Mallorca, concretament amb la seva filla Ariadna que fins el curs passat havia anat a escola amb aquell grup, però la connexió a través del Messenger no ha acabat d'anar bé, i ho ha hagut de deixar córrer. Han fet una lectura dramatitzada (cadascú al seu lloc, però) d'un text que imagin que és una de les adaptacions d'en Martí. Divertidíssim. De fet, m'havia d'aguantar les rialles amb una mà a la boca per no interrompre la classe!

Ha sonat el timbre i tothom se n'ha anat cap a ca seva, excepte un grupet de nines que em feien la pilota perquè dilluns hi tornàs (però si jo no he fet res!).

Una visita engrescadora.

Quan hem arribat a casa ja teníem el dinar a punt: amanida amb peix. M'agradaria saber què li posen al menjar. Un plat simple però ple de sabor.

L'horabaixa en Martí tenia dos compromissos, primer havia d'anar a l'ajuntament i després a Ceuta, i no sabia quan tornaria. O sigui, que m'he quedat sola. M'he aventurat a anar a passejar pel meu compte, però Tetuan és molt gran i m'he limitat a anar pels carrers que més hem passat aquests dies i que ja començ a conèixer. Ha estat un volta tranquil·la, només m'han volgut vendre mocadors una vegada, se m'han oferit per anar a fer una visita guiada a la Medina, un altre que no aturava de dir: "Española?, English? Française?"... ja me coneixeu, no caminava més aviat per no aixecar sospites, he, he. He tornat a casa sense ni tan sols entrar enlloc a comprar alguna cosa per sopar. M'agrada l'ambient de Tetuan, però acompanyada... no és por a res, simplement que m'angoix massa, he, he. He de dir, així mateix, que més tard he tornat davallar al carrer i aquesta vegada he arribat fins una pastisseria i he duit una barreta de pa, dues pastes salades i una de dolça per 8 dirhams! Al canvi en euros, més o menys basta llevar un zero, o sigui que treis comptes.

I el vespre... l'he passat a casa. La veritat és que no hi ha gaire per contar. M'he documentat musicalment i he tocat la guitarra. Quan he anat a dormir en Martí encara no havia arribat.

15 juny 2006. Tetuan (Medina i primera sortida)

Avui sí, segur que són les deu del matí o potser encara més tard. M'aixec, vaig al menjador... són les set!!!! Me'n torn a dormir, quin remei.

Aguant dins el llit fins un poquet passades les vuit. No hi ha manera, encara que vulgui, no puc dormir més.

Prop de les deu ha telefonat en Martí. M'ha dit que una veïnada, na Teresa, em volia convidar a anar a fer una volta amb ella si estava sola a casa. Clar que sí! Molt millor anar acompanyada d'algú que es coneix la ciutat que sola, que eren els meus comptes fins ara. He anat a ca na Teresa (és valenciana però parla en castellà, el seu marit és mestre i té dos fills que viuen a València). Primer de tot hem anat a fer un tè. He descobert que el que em varen fer ahir a la botiga d'estores duia herbassana, com el d'avui, no menta... són mel! També ha vengut un altre home, un marroquí del qual no record el nom (no hi ha manera) que es veu que té algun càrrec important en matèria de turisme (tampoc no he acabat d'aclarir quin). M'ha donat un missatge per en Martí: que no se'n vagi sense pagar-li el que li deu... idò! Aquest home ha dit que per allà aprop han obert un nou restaurant i els propietaris són un marroquí i una mallorquina, que a més també és mestra de música. Hem decidit anar a a visitar-la. El no-sé-què de turisme s'ha acomiadat i nosaltres dues hem anat a canviar euros per dirhams. Hem arribat al restaurant i ha resultat que... no era mallorquina, sinó canària! De Las Palmas... en fi, no és la primera vegada que algú confon els topònims, no passa res.

Altra volta hem entrat dins la Medina, però aquest pic per un lloc diferent. Hem passat pels gremis de fusters, dels "curtidors" (no sé com es diu, però quina pudor!) de pell, els carboners, els ferrers... També hem anat als llocs de les fruites i les verdures i al "zoco", que aquí li diuen el "Corte Inglés", perquè té tres plantes i hi pots trobar de tot. Això sí, una mica aclaparador sí que és, passadissos estrets, gent per tot, mercaderies col·locades de manera que es pugui veure la major quantitat de gènere possible en el menor espai... Na Teresa m'ha explicat les diferències entre unes vestimentes i les altres. La majoria de dones duen gel·laba i mocador al cap. Ara bé, les que el duen cenyit (el mocador), ho fan per moda, no per convenciments religiosos. La gent de la muntanya vesteix bastant diferent de la gent de ciutat. Hem passat per davant una mesquita a l'hora de l'oració. L'imam crida els fidels amb un cant a través dels altaveus col·locats dalt del minaret i els homes entren tot llevant-se les sabates. Això ho fan vàries vegades al dia i dura uns deu minuts.

A migdia, havent acabat en Martí la seva jornada laboral, hem dinat de cus-cus. Sublim, simplement sublim. No vos ho puc explicar, hauré d'aprendre a fer-ne, o haureu de venir fins aquí per saber què és autèntic, deliciós, indescriptible cus-cus. Encara que no crec que mai em pugui arribar a sortir tan bo com ho fa na Suad; què bé que cuina aquesta dona!

L'horabaixa, després de l'horeta rigurosa, hem agafat el cotxe i hem sortit de la ciutat. Hem arribat fins el polígon industrial (o això diu en Martí) i hem anat a una fàbrica de rajoles. "Inés", es diu. Tota la seva producció va directament a Espanya (ja sabeu, mà d'obra barata...). En Martí fa temps va fer una comanda, però tal i com ell imaginava... encara no està començada. Una setmana, li han dit, però així com va el ritme vital per aquí, no ho sé.

Hem arribat fins un poble veïnat que es diu Martil, igual que el riu que passa per devora Tetuan i segueix cap a aquest poble, però aquí li diuen "Martín". És la zona dels estudiants universitaris, allà hi ha diverses facultats, i es nota per la quantitat de joves amb carpetes que hi ha al carrer. Això sí, la majoria d'al·lotes amb el seu mocador posat al cap. Martil també és una zona residencial i suposadament turística. Dic suposadament perquè allà t'ho venen com a lloc turístic i realment està una mica deixat, però bé, com per tot. Hem vist la platja. Tot i semblar que la mar convidava a banyar-s'hi (no, encara no me n'han vengut ganes, és una manera de xerrar) hi havia una bandera vermella que avisava del perill ocult: les corrents que et xuclen i t'arrosseguen cap a dins i al fons. I efectivament, tot i haver-hi gent a l'arena, no hi havia ningú dins l'aigua.

Durant tot el trajecte hem vist gent a peu per la carretera. Com diu en Martí: hi ha gent per tot! Has d'anar ben alerta a no atropellar ningú. Travessen sense mirar i no tenen cap inconvenient en fer-ho pels llocs més insospitats. Els cotxes que més circulen són els taxis. N'hi ha de dues classes: els de color groc són els petits i només poden anar per dins la ciutat. Hi caben tres persones a més del conductor, una davant i dues darrera. Els de color blau i blanc són més grossos, fan trajectes entre pobles i a banda del conductor hi poden anar sis! persones més, dues davant i quatre darrera. Fins a aquest límit de passatgers, si algú agafa un taxi, no vos penseu que és com aquí, que és exclusivament per ell, sinó que el conductor es va aturant si troba més gent pel camí. Això és aprofitar els recursos!

Hem tornat cap a Tetuan però abans hem passat per un centre comercial tipus "Carrefour"... però sense gent. No hem hagut de fer gens de cua per pagar. Una no hi està gens avesada. Entre altres coses hem comprat iogurts. Tanta sort que tenen el dibuixet, perquè sinó la majoria no sabria de què són! Cal dir, però, que hi ha moltíssims productes en francès, i així és més fàcil.

El temps que quedava fins l'hora de sopar en Martí ha aprofitat per fer informes de l'escola i jo... he gandulejat pel sofà mirant una pel·lícula (Amor idiota). El sopar ha estat típicament mallorquí: pa amb coses (i tomàtigues de ramellet!). Després de sopar hem vist "Jesucrist Superstar". Encara que sembli mentida jo encara no l'havia vist.

14 juny 2006. Tetuan (Medina i sopar superlatiu)

He sentit en Martí quan se n’ha anat. Quan he obert els ulls pensava que com a mínim, serien les deu del matí. M’he aixecat i he comprovat que només eren les vuit! Això deu ser “jet lag”, no?

Avui dematí l’he passat dins la casa. Encara no m’atreveixo a sortir sola al carrer. No és que tengui por d’alguna cosa o d’algú, sinó de perdre’m! M’estim més esperar que en Martí torni i sigui ell qui em dugui a veure llocs interessants. Això sí, he aprofitat per escoltar música, veure un DVD de “Les Luthiers”, berenar… i quan ja no sabia què fer mirar “Al salir de clase” (ja ho sé, però m’avorria, què voleu). A mitjan dematí ha vengut la senyora de fer feines, una joveneta amb la que no ens hem entès gens, ja que no xerra ni castellà, ni anglès, ni francès… ella em xerrava en àrab i, evidentment, no he pillat res, bé, crec que he entès que nom “Suad” o alguna cosa per l’estil. Tanta sort que en Martí l’havia avisada que jo seria per allà!

A migdia, més prest del que m’esperava, ha vengut en Martí. Record que algú em va dir: “Te’n vas aquesta setmana? Et perdràs el Mundial!”, idò no senyors, no passeu ànsia que estic ben informada de tot. En Martí duu un exhaustiu control sobre els partits i els resultats (no coneixia aquesta dèria seva), i a més jugava la selecció espanyola, així que hem dinat d’uns ciurons boníssims que havia preparat na “Suad” acompanyats de la retransmissió del partit. Tanta sort que m’agrada el futbol! De segon plat hi havia carn, no me demaneu si era cabrit o mè, m’ho he menjat igualment, sense remugar gens, però amb MOLTA amanida (ma mare, en tornar no cal que me’n faceu, crec que de totes maneres no m’hi enganxaré massa…).

Quan ha acabat el partit (4-0, oee, oee) hem anat a passejar pels voltants de “Pabellones”, que és com és conegut el conjunt d’edificis on estam. Primer de tot hem anat a l’ajuntament a fer unes gestions; com que en Martí torna definitivament cap a Mallorca necessita molts papers supòs que per donar-se de baixa del cens i coses així. Hem arribat fins la Medina, un vertader laberint de carrers i carrerons on els comerciants venen els seus productes. Hi ha de tot. Són moltes dependències una devora l’altre, distribuïdes en gran part formant “gremis”. És difícil d’explicar en paraules, ja miraré de fer fotos perquè vos en pogueu fer una idea. Quan feia una estona que ens passejàvem, hem topat un home que encara no he aclarit si és conegut d’en Martí o si s’han fet amics allà mateix, he, he. Ens ha duit fins una “botiga” (no sé quin nom donar-li) d’estores. No vos ho podeu imaginar. Colors, colors i més colors. Com que en Martí estava interessant en comprar-ne una, ens han duit al pis de dalt, ens han fet seure a un banc d’aquells encoixinats, ens han preparat un tè a la menta, mmmmmmm, deliciós! i ens han començat a treure estores i més estores. Al·lucinant. He viscut per primera vegada el tòpic del regateig amb un comerciant. En primer lloc, ens n’ha venut una a un preu més que raonable, no ha fet falta discutir gaire sobre els dirhams que deixàvem. Però després ha vengut l’amo i forçat volia que ens en duguéssim una altra. En Martí li deia que no, que no en podia comprar més, i aquells dos venga insistir, un pic i un altre. Tant, que al final la segona estora l’ha deixada per menys de la meitat del preu inicial. A més, ens les durien a casa. Un moment que en Martí m’ha deixat sola per anar a pagar, m’han oferit coses també a mi, però ni duia diners ni vull comprar res el segon dia, ja hi tornaré dilluns, perquè realment hi ha coses que m’agradaria dur cap a Mallorca (aunque una sigue siendo pobre y no puede comprar a la ligera). A més, l’”amic” que ens havíem trobat pel carrer m’ha demanat si m’agradaven les espècies i les herbes, i com que li he contestat que sí, després li deia a en Martí que jo li havia demanat per anar a una farmàcia… has d’anar molt en compte amb el que dius. Si t’interessa alguna cosa és perquè ho vols comprar. Ja n’aprendré.

Hem tornat a casa i en Martí em demanava què volia fer, on volia anar… no ho sé! No sé què vull veure! En Martí encara no coneix la meva perpètua indecisió i el meu no-sé-què-punyetes-vull-fer-amb-la-meva-vida. Deixaré que sigui ell qui em sorprengui. Tanmateix abans del viatge no m’he documentat massa, així que vagi on vagi tot serà una descoberta. Com que no en treia res en clar, ha decidit mostrar-me diferents coses que ell ha fet, musicalment parlant. Dos musicals per a infants que m’han fet riure de debò, arranjaments de cançons conegudes, cançons pròpies… m’ho he passat pipa. Ja m’agradaria poder anar a classe amb ell només per aprendre una petita part del que sap. Música pràctica, FER música. M’encantaria.

Devers les set i mitja hem tornat sortir, aquesta vegada per comprar alguna cosa per sopar. Hem anat a una pastisseria i hem duit unes pastes salades farcides de pollastre i unes altres de formatge, a més de QUATRE pastissets. Com es passa. Es veu que li agrada menjar tant o més que a mi, he, he, quins dos. Després hem anat a un lloc de menjar ràpid (o no sé què dir-li) i hem duit dos típics entrepans marroquins. Bestial. A més de ser enormes, a dins hi posen de tot: carn, ceba, tomàtiga, col, pastanaga, pasta, puré de patata… regat amb salses diferents com ara maionesa, olives, tonyina… i rematat amb patates fregides. Quina bomba! Pots decidir quins ingredients hi vols i quina salsa. Tipus kebab però “a lo bestia”. Hem anat a casa i hem sopat de tot això. En Martí ha tengut estómac per acabar-se l’entrepà i menjar un salat de pollastre, a més d’un pastisset, però jo m’he vist amb feines per acabar-me el “panet(-ot)”. Després d’una estona i una mica d’aigua, he pogut menjar un pastisset. Deixarem les pastes salades per demà (BUF!).

En haver sopat hem fet "sofing". En Martí mira "Mujeres desesperadas" i "House". Troba estrany que jo no vegi res de tot això, però... no tenc temps! A Mallorca el ritme és diferent, vos ho assegur. Aquí no hi ha problemes d'estrès, ni ansietat, ni angoixes vàries. Si tens pressa, no vénguis a Tetuan. I això m'encanta. Catalina: aquest seria el meu lloc ideal per fer feina, i potser el teu també, he, he.

Avui hem anat a dormir més prest. En Martí (i tota l'escola en general) ha tengut uns dies esgotadors física però sobretot emocionalment degut a la inesperada mort d'un company el mateix dia que vaig arribar (és a dir, ahir). Quan ens hem trobat coneguts pel carrer no parlen d'altra cosa. A més, es veu que qui havia d'ajudar no ho ha fet gaire (per no dir gens) i la pobra família ho ha passat, ho està passat pitjor encara del que seria "normal" en aquests casos.