Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (III)

A 8D vaig tornar la fotocòpia de les meves dades, plorant, i vaig demanar on havia d'anar exactament. Una vegada davant la porta corresponent, era tal l'estat de nerviosisme en el que em trobava que fins i tot em vaig esclatar el nas... Moc, sang i plor infantil sembla que van entendrir la infermera, que em va dir que no em preocupàs, em va agafar tot el que duia a les mans i em va fer seure, després d'intentar entendre què em passava (no era fàcil, provau de xerrar en un idioma que no és el vostre enmig d'un atac de nervis com el meu...). 

Vaig tenir temps de calmar-me una mica, i aquella infermera simpàtica va tornar sortir i em va explicar que em farien una radiografia. Oh! Una radiografia! Allò era tot! I vaig posar-me a la taula de radiografies encara amb llagrimots caient galtes avall; la sensació de soledat, de llunyania, podia amb mi (repeteixo, sé que no estic sola, però així em sentia allà dins!).

Radiografia en mà vaig tornar, per fi, a la sala d'espera inicial. Encara vaig haver d'esperar una bona estona fins que em van cridar. I amb temps just per no haver de telefonar a ningú que anàs a l'escola a substituir-me, em va tocar entrar a la consulta. El metge em va dir que a les radiografies no s'hi veia res i em va preguntar si havia tret cap pedra. És clar! Per això som aquí! Després de tantes voltes, a la fi podia fer el que havia anat a fer aquell matí a l'AKH... entregar el tub amb la pedra, perquè l'analitzin i em puguin dir què és el que les produeix. 

Dijous tendré els resultats. Ja vos contaré... tremol només de pensar en tot el que hauré de fer fins arribar a la consulta del metge.