Noces de març

22.03.2014

Sabíem que era una aposta segura delegar la preparació de la festa. Més encara quan els encarregats eren Hexe i JP. Varen acceptar de seguida i amb una simple entrevista en varen tenir prou per imaginar i desenvolupar una idea.

Per la nostra part només va quedar decidir la llista de convidats, tasca ben difícil, ja que suposava deixar molta gent al marge de la festa, i la logística pels que vendrien de fora.

Un dia abans vàrem viatjar des de Menorca, Ullsdecolormel, Barretdepalla i jo. Entre acomodacions vàries vàrem acabar tard, mentre Hexe, JP i altra gent que no sabíem donaven els darrers retocs al local escollit.

El dia es va despertar mig gris -no faré cap més comentari- i en poc temps ja hi havia gent rondant per Ca'n Peu. Jo tenia cita amb manicura (regal de Hexe!) i perruqueria, i no va ser fins prop de migdia que vaig poder veure, per fi, el meu «vestit» de núvia, que Hexe havia mantingut amagat fins el darrer moment. Una camisa verda amb mànegues amples marró amb reflexes daurats i una llarga cua del mateix material, d'inspiració elfa, que vaig completar amb calçons negres i sabates marrons. No gaire enfora Ullsdecolormel s'emprovava la seva capa de jedi.

Tot a punt, vàrem partir cap a Son Pou, popularment «Els Caragols». No érem els primers, molta alegria de veure família i amistats, un grup arribat des de Viena, un altre des de Terrassa, també de Menorca... Besades, abraçades, rialles i temperatura agradable, tot i uns núvols que amenaçaven pluja i no ens deixaven tenir el boti-boti pels nins i nines muntat.

Mentre una porcella i un mè voltaven poc a poc damunt el caliu, vàrem tastar coques i calçots amb romesco, drets, xerrant ara amb un, ara amb una altra, gaudint de la gent i del menjar. Quan els organitzadors ho varen trobar convenient la gent va començar a entrar al menjador, deixant-nos a nosaltres els darrers, com marcava el protocol. Just abans d'entrar, hi havia una bosseta de benvinguda per a cadascú (en desconeixíem el contingut), també per a nosaltres dos, que va resultar que indicava a quina taula s'havien de seure els convidats. En entrar... uaaauuuuuu.... sense paraules... Ambientació curradíssima mescla d'El Senyor dels Anells i Star Wars, els vienesos taral·lejant la marxa imperial... i nosaltres sense saber cap on mirar. Naus, lletres, heura, espases làser, mira! L'estrella de la Mort! Mira! Els nostres noms! Mira els tovallons!... 

Hi havia tres taules llargues, i a cadascuna dos llocs buits. Havíem de seure una estona a cada lloc, ens ho farien saber mitjançant un senyal acústic prou audible. I vàrem seure. Seria impossible descriure tot el dinar, d'una taula a una altra, amb sorpreses ara sí, ara també, amb un menjar deliciós (menú: caragols i carn, macarrons pels menuts -i algun no tan menut-, dolços i beguda a voler), amb un tracte meravellós, amb emocions i ploreres... Un àlbum de nosaltres de petits i amb un trosset de vida en comú, una capsa plena de cosetes vieneses, papers dins les bosses de benvinguda per deixar missatges dins l'estrella de la mort, fotos de fars, el boti-boti per fi en funcionament... i el millor de tot, sentir l'escalfor de la gent. Tòpic però real. 

Acabat el dinar va arribar la «cerimònia». Darth Vader JP va fer el seu discurs i vàrem passar a l'intercanvi simbòlic de regals, la manera que vàrem triar per casar-nos. Per part d'Ullsdecolormel, unes dolces i emocionades paraules i un ANELL!!!! Sí, sí, sí!!! El meu ja marit em va regalar un anell! I a més, edició limitadíssima, fet expressament per mi i per aquest dia. Tenc un anell!!!! Per part meva, un mix de cançons prou significatives (amb ajuda guitarrística, merci JM!), una moto en miniatura i totes les pel·lícules de la saga Star Wars en Bluray.

Han passat molts mesos ja, segur que em deix alguna cosa, si hi éreu, ho llegiu i teniu ganes de compartir algun record més, endavant!!!!

*Fotos de Germà d'Ullsdecolormel

L'espera (dolça)

Valga'm Déu l'estona que feia que no passava per aquí. Altres dèries han ocupat el meu temps i el nostre espai, fins el punt que gairebé nou mesos després...

Sí, gairebé nou mesos després. Estam a punt per veure't la cara, ja tenim les coses bàsiques preparades i només falta que decideixis començar el viatge de sortida per aquest canal que imagin estret i insuficient, però que segurament serà perfecte per a tu. 

És com un somni, a la darrera entrada anava de concert i en aquesta estic parlant amb la nostra filla. Filla!!!! Ullscolordemel descansa al meu costat, ell és qui ha treballat més per assegurar-te totes les comoditats materials que pensam que seran bones. Jo ja no puc fer gran cosa, amb aquesta panxa que sembla que no pugui ser més grossa i les cames que no aguanten dretes gaire estona. Però estic bé. Està essent una experiència meravellosa, m'he trobat còmode, feliç, tot aquest temps. 

Hem tengut temps de casar-nos (legalment, a la pràctica ja ho havíem fet al març! I a l'abril!), d'anar de viatge de noces, quinze dies en caravana per Àustria, de passar temps a Felanitx i a Terrassa, de deixar la feina un i tenir-la a deu minuts de casa l'altra, de fer pilates i anar a caminar sovint, d'acabar de guarnir casa nostra, de fer totes les revisions pertinents i fins a quatre proves de glucosa, d'engreixar molt poc durant set mesos i a bastament els dos darrers, d'ampliar coneixements amb lectures interessants i, sobretot, de fer-nos a la idea que en un no res seràs aquí i, com ens diuen tantes i tantes vegades, ens canviaràs la vida (i nosaltres, els teus pares, encantats que així sigui).

Quan vulguis...

Novel·la desordenada per entregues (11)

Gairebé mitjanit. Temperatura agradable que no rebutja jaqueta prima de color gris. Estómac lleugerament satisfet per l'amanida de nervis que es cargolen després d'anys d'esperar el moment que ja arriba. I ja hi és. Es repeteix l'escena de músics a l'escenari recolzats amb l'aplec de gent anònima o no tant, benvinguda, necessària, valorada, estimada... I s'enlaira el concert. Frenesia d'acords, notes, cordes, vents, percussions, cables, llums i alguna cabellera desbordada. 

Èxtasi total i absolut, sense cap dubte, sense cap recel; bogeria incontrolable; desconeguts mesclats entre habituals amb quilòmetres a l'esquena i hores acumulades. I és tot tan perfecte!

Ens ho miram, en plural que és el que som ara, des del segon pla que arriba amb la maduresa que dóna l'experiència d'haver-ho viscut a primera línia no fa tant temps, quan encara escrivies en singular, viatjaves en bus (o avió, o vaixell, o tren, o taxi), el còmput d'hores dormides era quasi negatiu i cercaves recompensa a la teva dedicació/devoció darrere l'escenari. I sense melangia. Amb un somriure. 

I et gaudim! Sí, a tu, a qui en realitat hem vengut a veure, malgrat el conjunt sigui del tot recomanable i imprescindible! Però és que et venim a veure a tu! Cantam, ballam, bevem, riem, i seguim tots els teus moviments. 

No necessitam res més, ens ho hem passat molt bé i ens disposam a partir cap a casa quan, de sobte, apareix aquell pensament contradictori. Quedam un poc més i t'esperam? O millor no molestam? Però... en realitat molestam? Aix, no sé què fer... Talles d'arrel la conversa interna amb una mirada furtiva des d'un costat de la plaça i ja ho sé del cert. Ha valgut la pena. Com sempre.

Gràcies, maco*!

* http://www.fotolog.com/aigua_salada/35095262/

 

Enllaç, noces, casament, matrimoni...

T'estim, Ullsdecolormel!

Malaltia de Menière

Torna aquella sensació de "sempre tens"... i des de sempre m'ha fet molta ràbia aquest comentari, perquè d'alguna manera duu associat l'acusació d'estar fingint. 

L'altre dia a classe d'alemany parlant de salut i benestar la professora de conversa ens va demanar si consideràvem que gaudíem d'una vida saludable. Vaig contestar que interiorment la meva existència és molt feliç però que el físic no acompanya, ja que des de fa bastants anys quan no és un nap és una col, com diria el meu estimadíssim company. 

Els que estau més a prop bé sabeu de les meves dificultats periòdiques per caminar. Idò ara que les cames sembla que van funcionant i no em fan patir, tot apunta (i esper sincerament equivocar-me) que se'm reproduirà un episodi de vertigen Menière, i dic reproduir perquè al juliol ja em vaig passar quasi tot el mes tancada a casa, en posició horitzontal la majoria del temps, per aquests marejos que m'incapacitaven totalment i que ara tem... L'altra vegada tot va començar amb l'orella tapada i un renou constant, que és el que he tengut avui durant tot el dia. He tengut i encara tenc, clar.

Duim temps xerrant sobre aquestes cosetes que em van passant, i pensam seriosament que la majoria són psicosomàtiques. Ara bé, a què són degudes ja no està tan clar. Els finals (de trimestre, de curs, o altres situacions) no em són fàcils i és bastant habitual que durant o després em sobrevingui alguna malaltia. Però, ara? No hi ha cap desenllaç a prop!

Vaig a dormir, tot esperant que siguin només uns acúfens molestos però sense importància...

Resposta a la Consellera (#VagaIndefinidaDocents)

Gràcies per la teva carta Joana Maria Camps, però no em transmet gens de tranquil·litat.

1. Vols dir que no ens hem preocupat de saber tota la informació possible referent al TIL, o és que no la tenim perquè ens l'amagau? No sé que és pitjor... En el primer cas podríem posar en dubte que siguem tan bons professionals com dius. En el segon, m'estim més no comentar res, que m'encenc per moments.

2. Terminis progressius i realistes no són "primer curs
de segon cicle d'educació infantil (3 anys), a primer, tercer i quint (!!!!!!!!, quants anys feia que no sentia això) d'educació primària i a primer curs d'ESO". Perdona però algú t'ho havia de dir. En lloc d'enviar-nos cartes de "suport"(?), fes una volta per les escoles però queda-hi una bona estona. No farà falta que t'expliqui res. Ah, i podries ajudar, ja que hi seràs, atenent els nins i nines / fillets i filletes / boixos i boixes que s'han quedat sense PT, AL o mestre de suport perquè segons els vostres estudis sobren docents.

3. De veres creus que les escoles d'idiomes, amb tot el meu respecte (que en som usuària des del primer curs que vaig fer feina) són l'entorn adequat per aprendre l'anglès que necessitam a les aules per aplicar el TIL? Sabrem anglès, tendrem un nivell suposadament adequat (si som afortunats i les capacitats individuals ens ho permeten) però ni de bon tros suficient com per impartir una matèria en aquesta llengua. Pel que fa al CEP, no he vist cap curs d'especialització en alguna de les matèries que feim a l'escola. Una millora en la competència lingüística no és suficient, Consellera.

4. Si per dialogar ens referim a mantenir un discurs inflexible i a botar-se els òrgans competents de cada escola (Consells escolars, clar), llavors hauré d'admetre que sí, que el tarannà és dialogant... I el que necessitam no és negociar les condicions laborals, sinó millores a les condicions en què ens veim obligats a treballar. Falten mestres! Manquen recursos! Hi ha tres instituts de Menorca sense director per (una altra vegada!) una mesura injusta!

5. No ens inquieten els canvis, som mestres, flexibles, ens adaptam, innovam dia a dia... el que ens inquieta és tenir un Govern que ens puteja (perdonau) per sistema, que aplica lleis i decrets "per collons" (no trob altra manera de dir-ho) i que se li'n fot tres prebes el futur dels alumnes. No ens enganeu, no vos enganeu, no ho feis per ells.

Bona nit i allà tu amb la teva consciència.

 

 

Carta de la Consellera adreçada als docents

 

#16s

Demà faig vaga. Perquè tenc dret a fer-ne. Però més important encara: perquè crec en el que feim. M'és igual qui governi, m'és igual qui siguin els "experts", m'és igual tot, excepte la feina que he triat fer. M'agrada, i molt. No vaig a la vaga perquè em sembli insuficient el meu sou, se me'n fot el que em descomptin. Vaig a la vaga convençuda de que les condicions actuals no són les òptimes ni per ensenyar ni per aprendre. Torn repetir, entrau a l'escola, demanau, informau-vos... Jo encara no tenc fills, però mira per on cada curs acab estimant els i les alumnes. Per ells, per les famílies, per tots i totes, jo demà faig vaga.

Viena: records, vivències... gràcies! (4)

Just davant de l'ajuntament hi trobam el Burgtheater (Teatre imperial), que és el Teatre Nacional d'Àustria a Viena, un edifici neobarroc inaugurat el 1888. Malgrat passar-hi per davant milers de vegades mai no vaig arribar a prendre la decisió ni de visitar-lo ni d'intentar gaudir d'alguna de les representacions que s'hi duien a terme la temporada de teatre. Una llàstima, pens ara...

I ben al costat, el Volksgarten, o "Jardí del poble". Quina meravella al mig de la ciutat. Passejar, fer esport, descansar... Admirar les flors (sobretot els rosers) a la primavera, trepitjar la neu a l'hivern... El que més crida l'atenció és el Temple de Teseu, rèplica d'un temple grec, que durant bona part del temps que vaig viure a Viena va estar semi-tapat, ja que l'estaven restaurant. El record més divertit que en tenc és de la visita dels meus pares i uns amics, quan ens va servir d'aixopluc d'una d'aquestes remullades d'estiu que arriben sense avís previ. Una de les parelles que formaven el grup de visitants no va arribar a temps i la resta ens els miràvem mentre ells dos feien esforços per mantenir-se el més eixuts possible davall un únic paraigües...

Un altre atractiu que vaig tardar més del normal en descobrir és l'estàtua en record d'Elisabet -Sissí- que van instal·lar allà després de l'assassinat de l'emperadriu.

Una de les sortides del parc ens deixa una altra vegada al Ring, i travessant el carrer ja som al Parlament, un edifici de marcat estil grec clàssic, construït a finals del segle XIX. Qui ens dóna la benvinguda no és altra que la deessa Atenea, al capdamunt de la font que representa els quatre rius més importants d'Àustria. Afortunadament, una de les activitats dels diferents cursos de llengua alemanya que vaig fer a la Universitat era una visita guiada a aquest lloc, així que és un dels pocs que he pogut veure per dins.

Menú: incompetència

Primer de tot, fer una petita observació. No tenim res en contra que gent d'altres països s'estableixi aquí i agafi negocis que ja estan en marxa sense modificar-ne ni el nom ni (en aquest cas) la carta. De fet, em sembla una bona idea.

L'altre dia (de pagès) vàrem anar a sopar amb uns amics d'Ullsdecolormel. Era divendres, no gaire tard, però el lloc que aquests amics havien escollit estava tancat, de manera que vàrem voltar un poc més per trobar-ne un altre que ens fes el pes. Vam optar per un local "dels de tota la vida". 

Estava buit. Primer indici. 

A l'única persona encarregada li va costar una mica aixecar-se de la cadira i deixar l'ordinador per interessar-se per nosaltres. Segon indici. 

Així i tot, vàrem seure. Aquell senyor va agafar més aviat amb poca traça coberts d'altres taules i els va posar a la que havíem triat. I ens va dur una carta. Gràcies. Una. Tercer indici. Perquè quan n'hi vàrem demanar una altra valga'm Déu que li va costar trobar-la/acostar-la.

Carta típica i tòpica. Perfecta per als nostres interessos. Amanides, pasta, pizzes i entrepans. Meravellós. Teníem gana. Vàrem tardar menys a decidir-nos que el cambrer/adult (ir)responsable a demanar-nos. 

A partir d'aquí, els indicis es varen convertir en fets denunciables, com a mínim, ja que aquella persona provinent de l'estranger (sense connotacions despectives)

no entenia el significat de "pizza". Pizza. Aquesta pizza -indicant el lloc on estava escrit-, volem aquesta pizza. Semblava que ho agafava... però no. No sabia què demanàvem, no sabia si en tenia, havia de telefonar el seu cap per saber si podia fer una pizza (de moment no havíem pogut demanar res més!), i mentre intentàvem comunicar-li que en realitat en volíem quatre, ens vàrem mirar i quasi sense necessitat de dir res vàrem decidir marxar d'aquell lloc.

I vàrem entendre perquè el suposat restaurant de carta típica estava buit un divendres a la nit. 

A qui se li acut deixar un bar/restaurant obert sense personal competent? Per molt que siguin estrangers! Com pensen fer caixa?

*Al final vàrem sopar, a un restaurant especialitzat en menjar més o menys de la mateixa zona geogràfica d'on suposam prové el senyor/cambrer/persona encarregada. Ràpid i bo. Competents.

Viena: records, vivències...gràcies! (3)

L'ajuntament (Rathaus) és un dels espais que més canvis pot observar al llarg de l'any. La plaça i el parc que hi ha just davant són escenari de múltiples aconteixements i l'activitat de muntatge i desmuntatge sembla que no acaba mai. 

Durant els dos anys d'estada a Viena hi he vist projeccions a una pantalla gegant (òpera, ballet, concerts...), música en directe, pistes de gel, mercats de Nadal, mostres regionals, preparatius del Life Ball o de competicions esportives... 

Crec que l'edifici de l'ajuntament és de visita obligada, tant per dins com per fora. Els dilluns hi sol haver visites guiades gratuïtes, però no faceu com jo, que vaig decidir anar-hi un dels pocs dilluns en tot l'any que no en feien. Com a història curiosa, la que na Mercè em va contar la primera vegada que vaig anar a Viena: a la torre central i més alta s'hi pot veure una estàtua, el Rathausmann (l'home de l'ajuntament, que representa un portaestendard i n'hi ha una reproducció al parc per poder-ne observar els detalls). Quan es va planejar la construcció, l'aleshores Kaiser Franz Joseph I va ordenar a l'arquitecte Friedrich von Schmidt que l'alçada de l'obra no superàs la de la Votivkirche (99m), molt propera. Efectivament, la torre central només fa 97,9m, complint així amb l'exigència, però Schmidt va voler afegir l'escultura de 5,4m. Una estratègia curiosa però eficaç.

Quan més m'ha agradat és als voltants de Nadal. Un bon fred, una tassa de Pusch o Glühwein calentet a la mà i badar a totes i cadascuna de les paradetes del mercadet... quin ambient, i ara que s'acosten aquestes dates, fris de tornar-hi. Esper que nevi...  

Viena: records, vivències... gràcies! (2)

L'edifici de la Universitat el trobam just al costat d'una de les sortides de Schottentor. Bé, un dels edificis, supòs que el més important i/o antic. Les diferents facultats estan escampades pels voltants... i alguna un poc més allunyada. 

Vaig entrar-hi dues vegades, coincidint amb els dos cursos d'alemany intensius d'estiu que vaig fer el juliol de 2009 i el setembre de 2010. Només hi anàvem el primer dia i el darrer, la benvinguda i la "graduació" (les classes es feien en un altre recinte). 

Per donar-nos la benvinguda i distribuir-nos en grups, ens feien passar a l'Audimax (Auditorium Maximum), una sala d'actes enorme i molt moderna. La graduació, en canvi, tenia lloc a una sala més petita i antiga, amb pintures de Gustav Klimt al sostre, tot molt més solemne. La segona vegada que hi vaig anar, a més, vaig participar actívament, perquè havia anat a les classes extres d'agrupació coral on havíem après unes quantes cançons, entre elles Ode an die Freude (lletra de Schiller i música de Beethoven... genau, l'Oda a l'alegria) i les vam cantar durant la cerimònia.

El mateix setembre de 2010 vaig anar al servei d'informació a l'estudiant, per saber quines opcions tenia. Al final es va quedar amb res perquè necessitava un munt de documentació que no tenia/tenc (fa estona vaig perdre el diploma dels estudis de mestra i encara no n'he demanat un duplicat) i vaig optar per fer un altre curs d'alemany...

Fauna nocturna (comèdia policíaca)

Ja sabien que quedar a dormir a casa seva podia ser tota una peripècia, basant-se és clar en experiències prèvies: cada vegada que tenia convidats passava alguna cosa al llarg de la nit. Aquella vegada no en seria una excepció.

Acabaven d'arribar de festa, no eren hores intempestives, però sí suficients per tot aquell veïnat que l'endemà feia feina. Sense fer gaire renou ni la típica xerradeta, van muntar el sofà-llit, es van posar el pijama i es van dir bona nit. Era estiu, encara feia calor, així que van decidir deixar la porta del balcó oberta. "Quin silenci", van pensar alhora. I van tancar els ulls.

Ja s'havien girat unes quantes vegades, fins trobar la postura idònia, quan de sobte un o dos cotxes es van aturar al carrer. El renou del motor va desaparèixer de seguida, però tot seguit la música provinent de la ràdio del vehicle va inundar la tranquil·litat de l'indret, juntament amb el so sord de la porta de baix en tancar-se, les sabates de taló acompassades pujant les escales, l'altre so sord de la porta de dalt i, per acabar-ho d'adobar, l'equip de música de la propietària d'aquells talons amb el típic "txunda-txunda" poligoner. 

Van estar una bona estona a aixecar-se, confiant que els altres s'adonarien de l'animalada que feien... però no. Van guaitar pel balcó. El "txunda-txunda" encara era pitjor, els dos cotxes tenien els llums encesos i n'hi havia un que feia moviments estranys. En un primer moment van pensar que el conductor anava ben gat: cap endavant fins quasi pegar a un altre cotxe, cap enrere fins quasi pegar a la paret, mitja volta al límit, cap envant fins quasi entrar dins el portal d'una casa, cap enrere fins quasi endur-se'n un contenidor... cap envant, poc a poc, amb els netejaparabrises funcionant, més envant, més envant, més envant... cap enrere, cap enrere, cap enrere... fins fregar tot el costat dret amb un altre cotxe aparcat. 

La situació es va tornar còmica per a uns i incòmoda per a d'altres. Una companya del conductor suposadament gat cridava que havia fet un cop a l'altre cotxe, el conductor contestava que no, que no l'havia tocat (l'havia mogut i tot!), el propietari del vehicle estacionat ho havia vist tot i els deia que no es moguessin, que de seguida baixava... 

Una vegada abaix, el conductor suposadament gat es va mantenir al marge, la companya va retirar el cotxe, el propietari va avaluar els danys i finalment tots els components del grup de dos cotxes inicial es van desentendre de tot. Per anar presumptament gat, el conductor caminava ben recte. I el propietari, en veure l'endemesa que li deixaven, va decidir telefonar a la policia, que uns vint minuts més tard es va personar al lloc dels fets i poc a poc ho va aclarir tot: 

- El conductor suposadament gat no tenia carnet de conduir.

- El cotxe aparcat no es va fer gran cosa però s'havia de fer un "parte" igualment.

- El propietari del cotxe que feia moviments estranys va haver d'abandonar una festa i va arribar molt enfadat, ja que havia deixat les claus perquè els altres anassin a cercar alguna cosa, no perquè l'inconscient sense carnet provàs de fer pràctiques a un carrer ple de cotxes aparcats.

Amb tot això, el volum del "txunda-txunda" va disminuir, aparentment en funció de la intensitat d'altres sorolls que es produien dins la casa i que no volien ser escoltats. Però això darrer només era una hipòtesi...

...bona nit.   

Viena: records, vivències... gràcies! (1)

A només deu dies de començar un nou curs, m'he adonat que són moltes les situacions, experiències i, sobretot, persones que han configurat els dos darrers anys a Viena. N'hi ha que ja han tengut cabuda en aquest bloc, però ara em ve molt de gust fer un recorregut imaginari per aquests llocs que d'alguna manera tenc integrats dins la memòria, per saber quins records em visiten.

M'agradaria començar amb el "meu" centre de Viena, que no és altre que Schottentor. És un punt de connexió de tramvies i metro, molt útil, ideal per quedar amb gent o acomiadar-se, menjar qualsevol cosa de camí a la feina o contemplar l'edifici més emblemàtic, la Votivkirche. 

- Entre la Votivkirche i Schottentor trobam un parc que fins el 1984 era conegut sinplement com a Votivpark, però llavors només va conservar aquest nom el tros que envolta directament l'església, i el que queda a l'altra banda del carrer va prendre el nom de Sigmund Freud-Park.

- De seguida que el sol s'anima a il·luminar la capital austríaca, l'ajuntament posa gandules a disposició de qui vulgui. El parc s'omple de gom a gom, amb pocs centímetres de gespa sense ocupar. 

- Una sola vegada he gaudit d'aquesta experiència: un dia, abans d'anar a la feina, vaig quedar amb en Jaume, la seva filla Aina, Dona Invisible i Weiko. Era primavera i alguns arbres mostraven la seva esplendor floral.

- A l'hivern la neu cobria per complet l'àrea del parc. Simplement espectacular.

- Schottentor em va servir de lloc de trobada amb en Taner, company turc d'un dels cursos d'alemany que he fet a la Universitat, un dia que vàrem quedar per anar a fer una cervesa.

- Quan Ullsdecolormel em va visitar el gener passat, era habitual que de camí a casa ens aturàssim a comprar castanyes torrades per a ell i patates per a mi. Per aquest motiu vàrem batejar Schottentor amb el nom de Maroniplatz... (Maroni=castanyes).

- Al cantó de l'edifici del Bank Austria hi ha un termòmetre/rellotge que em servia cada dia de camí a la feina per saber si anava bé de temps o com de malament estava del cap per anar caminant amb el fred que feia...

- Si a nivell de carrer hi havia castanyes, un nivell per sota podies triar sushi, fideus xinesos, pizza o kebap, entre d'altres.

El DNI juganer

Hi havia una vegada un DNI molt viatger. Sempre anava amunt i avall amb la seva propietària i rara era la setmana que s'estava quiet en un mateix lloc.

Un dia, però, va decidir que n'estava una mica cansat i va planejar una entremaliadura innocent però efectiva. Va trobar el moment ideal després d'haver-se deixat comprovar per a fer la facturació de l'equipatge, a la terminal 1A de l'aeroport de Viena. Havia sortit de la cartera on habitualment habitava amb una companya seva, una targeta vermella de viatger freqüent. Va aprofitar la poca traça de la seva propietària per esmunyir-se de la butxaca de la maleta, tot acomiadant-se formalment de la targeta vermella, que no va poder fer res per avisar del perill. 

Una vegada a la porta d'embarcament corresponent, i després d'haver passat prop d'una hora badant i jugant amb el telèfon mòbil, la dona va pensar que hauria de posar el DNI i la targeta vermella altra vegada dins la cartera i, oh!, sorpresa!, el DNI havia desaparegut! La propietària va mirar per tots els llocs on havia estat la darrera mitja hora, sabent que no tenia temps de tornar al taulell de facturació, perquè el vol sortia en menys de 10 minuts... 

El DNI, mentrestant, no parava de riure. Tot li estava sortint tal i com havia planejat. Ell ja sabia que no tenir DNI a l'aeroport de Viena no seria un problema, perquè normalment no el demanen per pujar a l'avió, però que quedar en algun punt desconegut de l'edifici forçaria l'aparició d'un duplicat, un nou DNI que hauria de substituir l'extraviat.

Així va ser com la propietària va partir cap a Menorca, una mica preocupada però conscient que hi havia solució. Li feia llàstima haver-lo perdut, perquè tot just feia dos mesos que l'havia fet renovar...

Els següents set dies varen passar amb relativa calma, la dona no semblava tenir cap pressa per anar a la policia, encara que va enviar un correu electrònic a l'oficina d'objectes perduts de l'aeroport de Viena, per si algú havia trobat el document, sense obtenir-ne cap resposta afirmativa, fins que un dia es va despertar pensant que era una mica inconscient, que qualsevol persona podria haver recollit el DNI i estar realitzant malifetes... ves a saber on seria!

Encara va esperar un dia més, però finalment es va plantar a la comissaria de policia decidida a demanar un DNI nou. Va seure allà tres quarts d'hora, ja que no havia reservat cap torn, nerviosa perquè havia d'anar a fer un examen i potser arribaria tard. Quan semblava que ja li tocava, el DNI va comprendre que ja n'hi havia prou de fer-la patir i, de manera que semblés casual, va fer-se visible una altra vegada, precisament dins la cartera de la propietària, encara que en un lloc on ella mai no l'hauria posat...

 

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (III)

A 8D vaig tornar la fotocòpia de les meves dades, plorant, i vaig demanar on havia d'anar exactament. Una vegada davant la porta corresponent, era tal l'estat de nerviosisme en el que em trobava que fins i tot em vaig esclatar el nas... Moc, sang i plor infantil sembla que van entendrir la infermera, que em va dir que no em preocupàs, em va agafar tot el que duia a les mans i em va fer seure, després d'intentar entendre què em passava (no era fàcil, provau de xerrar en un idioma que no és el vostre enmig d'un atac de nervis com el meu...). 

Vaig tenir temps de calmar-me una mica, i aquella infermera simpàtica va tornar sortir i em va explicar que em farien una radiografia. Oh! Una radiografia! Allò era tot! I vaig posar-me a la taula de radiografies encara amb llagrimots caient galtes avall; la sensació de soledat, de llunyania, podia amb mi (repeteixo, sé que no estic sola, però així em sentia allà dins!).

Radiografia en mà vaig tornar, per fi, a la sala d'espera inicial. Encara vaig haver d'esperar una bona estona fins que em van cridar. I amb temps just per no haver de telefonar a ningú que anàs a l'escola a substituir-me, em va tocar entrar a la consulta. El metge em va dir que a les radiografies no s'hi veia res i em va preguntar si havia tret cap pedra. És clar! Per això som aquí! Després de tantes voltes, a la fi podia fer el que havia anat a fer aquell matí a l'AKH... entregar el tub amb la pedra, perquè l'analitzin i em puguin dir què és el que les produeix. 

Dijous tendré els resultats. Ja vos contaré... tremol només de pensar en tot el que hauré de fer fins arribar a la consulta del metge. 

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (II)

L'endemà vaig tornar a l'AKH amb la meva pedra. Vaig pujar a urologia (8D) i vaig explicar tota la història del dia anterior. Acte seguit em van fer omplir dos formularis, un amb les dades personals i un altre per la targeta sanitària europea. Em van dir que estava tot bé i que de seguida em veuria un metge, que prengués lloc tranquil·lament a la sala d'espera.

Efectivament poc temps després va sortir un metge dient el meu nom. Em va donar un full on s'especificava quines proves m'havien de fer (incomprensible per jo) i em va dir que anàs primer al 8F i en haver acabat allà tornàs. Molt bé. La pedra i jo vàrem seguir el camí fins el 8F. Una dona molt simpàtica em va dir que m'assegués i que ja em cridarien, però jo no ho vaig acabar de veure clar i vaig anar a la finestreta d'admissió. 

A la finestreta d'admissió 8F em van agafar el paper del metge, el meu DNI i la targeta sanitària.

-Ha omplert un formulari a 8D?

-Sí.

-Té la fotocòpia?

-No.

-Torni a 8D i que li donin una fotocòpia, sinó haurà d'omplir el formulari una altra vegada.

-No tenc cap inconvenient en tornar omplir el formulari. 

-Torni a 8D, per favor.

-Ok...

Vaig tornar a 8D.

-Vénc de 8F i allà em demanen una còpia del formulari que he emplenat fa deu minuts.

-Perdoni?

-Que fa una estona m'he registrat aquí i ara a 8F en volen una còpia.

-Una còpia?

-Sí.

-De què?

-Del formulari que he emplenat fa una estona quan he arribat.

-Un moment.

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar a 8F per aclarir el que feia falta.

-Això que necessita ja l'hi han donat abans.

-Mmmmm, no.

-Un moment. 

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar no sé on per aclarir el que feia falta. Acte seguit va bufar, se'n va anar, i va tornar amb un paper exacte al que jo ja havia duit a 8F amb les proves que m'havien de fer.

-Aquí té.

-Mmmm, no, no és això el que em demanen, és una còpia del formulari que JO he emplenat.

-Un moment.

I la persona que havia sortit de darrere el taulell per anar a cercar un paper que ja teníem i que no necessitava, va tornar darrere el taulell i va tornar telefonar a 8F per aclarir el que feia falta... aquesta vegada sí. Per fi tenia la còpia!

Vaig tornar a 8F. Van agafar la còpia de les meves dades, van posar el paper del metge amb la petició de proves dins una carpeta verda, em van donar una polsera blava que m'havia de posar al braç i em van dir que tornàs a 8D. Ah! I que també tornàs la còpia de les dades a 8D!

Convençuda que no entenia res i que no tenia ni idea del que m'havien de fer ni perquè em donaven una polsera d'hospital (ni perquè collons ningú feia cas de la pedra, que en resum era la qüestió per la qual jo era allà!)... vaig acabar per posar-me a plorar. Dels nervis. De la ignorància. De por...          

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (1)

Què m'està passant? No he acabat de sortir-ne d'una i ja estic immersa en una altra. El cos, aquest cos meu, em parla i no sé si l'acab d'entendre.

Són les ganes desaforades d'anar a casa? (Ca nostra...)

És por?

És pre-estrès de final de curs?

És el sistema immunològic que no torna?

Fa unes setmanes xerrava de l'herpes que s'havia instal·lat (al nas, eh?) sense permís i sense ganes de marxar. D'allò només en queda un redol vermellós que cada dia s'apaga un poc. I ara? 

Dimarts, just quan acabava la feina, el ronyó dret m'avisava que alguna cosa no anava bé. M'havia passat tot el dia anant al bany (sense gaires èxits, per això) i de sobte la cosa es va intensificar. Cap a l'hospital falta gent! A emprar la targeta sanitària europea, que per alguna cosa la tenc. I vaig partir plorant, no sé si del mal o de la sensació de soledat (ja sé que no estic sola!) enmig d'una ciutat plena de gent. 

AKH, l'hospital del costat de casa. Enorme. Grandiós. I en termes mèdics en alemany vaig ben perduda. Però demanant es sol arribar a port. Vaig entrar a urgències i de seguida em van fer el triatge, amb analítica inclosa per confirmar que no estàs embarassada (llàstima, no ho estic...). Després d'una burocràcia que no entenc que facin fer si et trobes malament i véns sense acompanyants, per fi em va veure un metge. I el dolor no feia més que augmentar. Convençuda que era una infecció, així li ho vaig fer saber, però ell, amb els resultats de l'analítica anterior, ho va descartar. "Perquè plores?" em va demanar... si es pogués imaginar que em sentia com si m'estassin clavant un ganivet al costat, segurament hauria obviat aquesta pregunta. Es va disposar a treure'm sang. De dreta. Així com vaig poder li vaig explicar que de vegades perd els sentits... i em va fer jeure. Tanta sort, perquè quan va acabar de seguida em va posar un calmant d'aquells gota a gota (pretenia que estàs dreta tot el temps?). 

Afortunadament aquests coses van ràpides, i el mal es va anar apagant, sense acabar de desaparèixer, però ja era més bo de dur. Una ecografia va plantejar la possibilitat d'una pedra... i em va enviar a fer-me radiografies. Vaig perdre per complet la noció del temps, crec que hi vaig estar més d'una hora, això de les drogues és el que té. Mig adormida, esperava pacientment mentre les urgències que ho eren més que la meva em passaven davant. Però m'era igual. Era feliç en el meu món sense dolor. 

Vaig entrar a la sala de radiografies rient i tot, la infermera era molt amable i simpàtica. Curiós, aquí no et fan desvestir, només baixar una mica els calçons, i ja està... i de sobte la màquina em va parlar: "Respire hondo y mantenga la respiración", "Ya puede respirar"...

Conclusió: tenia una pedra, però el metge em va dir que ja era a la bufeta, que no calia que quedàs a l'hospital, que havia de sortir per ella mateixa, que quan sortís tornàs perquè l'analitzassin, i per això em va donar uns filtres (hihihi). 

Cansada, vaig anar cap a casa. Tenia ganes d'anar al bany. Vaig estar a punt de no agafar els filtres -total, això va per llarg- i tanta sort que ho vaig fer. La pedra era allà, al fons del filtre... 

 

Un no-convidat inesperat i molest

Era feliç en la meva ignorància. N'havia sentit a parlar, però sempre com quelcom llunyà. Mai m'havia preocupat de cercar-ne símptomes, evolucions, precaucions o tractaments. Era allò de "bah, això no va amb mi, no em passarà".

Que no em passarà? Tassa i mitja, com diuen. Però clar, si m'hagués aturat a pensar-ho quan va aparèixer i hagués cercat la informació o atenció adequada enlloc d'intentar solventar-ho per mi mateixa, ara no estaríem així.

Anem a examinar-ho.

Pot sortir per:

-Estrès Estressada jo? Què va!

-Cansament Podria ser... tant de moviment...

-Malalties debilitants Compta la grip?

-Exposició prolongada als raigs solars Surt molt el sol a Viena..

-Menstruació Cada mes des de fa vint anys!

-Febre Allò mateix de la grip

-Begudes alcohòliques ...

-Dieta Ehemmm, ho deixarem estar

Prevenció:

-És molt difícil Començam bé, idò

-Evita el contacte físic Amb mi mateixa o amb d'altres?

I si ja el tens:

-No t'ho toquis Hem fet tard!

-Evita el contacte físic Amb altres persones, no? També hem fet tard!      

En resum, que m'ha sortit un herpes, i pel que he llegit, ho he fet fatal fins ara i a més ni se n'anirà ni ho puc eliminar, simplement quedarà rondant per aquí esperant la propera oportunitat per manifestar-se... algú ha vist passar el meu sistema immunològic? Vull que torni...

32

...arribats a aquest punt ja ho entenc, entenc quin era el pla i juraria que no em sap gens de greu tot el que ha esdevingut des que la consciència em permet gaudir d'aquesta aventura del viure que ara acompanyes amb presència, paciència, ànima, constància, consonància, ètica i moltes altres esdrúixoles que ara mateix em fa mandra sucar de la meva cervellera però que ja tens ben integrades a la neurona que no deixa d'aprendre i fer-me aprendre, que no és cosa d'un únic cos travessar nits i dies d'amor i lluita per allò en el que creim, per allò que se'ns fa necessari com l'aigua dolça, contrapunt a la salina de l'illa que ens espera i no sucumbeix a la frissor desmesurada que impòs a les hores deliberadament solitàries, minuts d'il·lusió i desencís que encadenen moments de glòria del que ha estat, és i serà, i encara que ho sembli no estic perduda, el plor desesperat sovint condueix al rumb adequat, potser amb el vaixell equivocat o, qui sap, tan sols inadaptat al mar que creua delerós d'arribar a port i ancorar sense decor a la blancor del cor que record, el mateix que em treu de la presó i m'instrueix com sortir-me'n individualment però mai sola, perquè sola ja no és sola, ara és dualitat, binomi o simplement -meravellosament- parell(a), ganes de la vida que així és més vida, concretament avui que faig un any més, especialment cada dia comú/compartit, tot és tu i mel... 

Novel·la desordenada per entregues (10)

S'està fent gran, de vegades diria que massa aviat i tot. És curiós que el temps no passi per segons què i després quan es tracta d'ella sigui una cursa a contra-rellotge. Amb aquests cabells negres i rebels... s'assembla tant a tu!

Avui ha arribat de l'escola amb una cançó nova. L'hauries d'haver sentida, fort i no et moguis l'havia de cantar abans de dinar, ni tan sols ha esperat que arribàssim a casa, crec que tots els veïns han pogut gaudir aquest recital. I després dels macarrons ha quedat dormida al sofà. M'agraden aquestes estones, quan hi és però no hi és. M'he assegut al seu costat, observant com respirava, amb la boca ben oberta i segurament somiant que jugava amb tu... no m'ho invent, sovint m'ho explica. Se'n recorda. I com riu quan xerra de tu!

Ara ja comença a fer calor i obrim la vidriera de la terrassa per alenar aquesta flaire de pi que arriba suaument. Fa olor d'estiu, tot i que encara manquen uns mesos. 

Abans que es desperti, aprofit per rentar els plats i posar una mica d'ordre. És fàcil amb un espai reduït com aquest. Ep! Reduït no vol dir necessàriament petit. Per res del món marxaria d'aquí. Ens hi sentim molt bé, més que be, és casa nostra.