Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (II)

L'endemà vaig tornar a l'AKH amb la meva pedra. Vaig pujar a urologia (8D) i vaig explicar tota la història del dia anterior. Acte seguit em van fer omplir dos formularis, un amb les dades personals i un altre per la targeta sanitària europea. Em van dir que estava tot bé i que de seguida em veuria un metge, que prengués lloc tranquil·lament a la sala d'espera.

Efectivament poc temps després va sortir un metge dient el meu nom. Em va donar un full on s'especificava quines proves m'havien de fer (incomprensible per jo) i em va dir que anàs primer al 8F i en haver acabat allà tornàs. Molt bé. La pedra i jo vàrem seguir el camí fins el 8F. Una dona molt simpàtica em va dir que m'assegués i que ja em cridarien, però jo no ho vaig acabar de veure clar i vaig anar a la finestreta d'admissió. 

A la finestreta d'admissió 8F em van agafar el paper del metge, el meu DNI i la targeta sanitària.

-Ha omplert un formulari a 8D?

-Sí.

-Té la fotocòpia?

-No.

-Torni a 8D i que li donin una fotocòpia, sinó haurà d'omplir el formulari una altra vegada.

-No tenc cap inconvenient en tornar omplir el formulari. 

-Torni a 8D, per favor.

-Ok...

Vaig tornar a 8D.

-Vénc de 8F i allà em demanen una còpia del formulari que he emplenat fa deu minuts.

-Perdoni?

-Que fa una estona m'he registrat aquí i ara a 8F en volen una còpia.

-Una còpia?

-Sí.

-De què?

-Del formulari que he emplenat fa una estona quan he arribat.

-Un moment.

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar a 8F per aclarir el que feia falta.

-Això que necessita ja l'hi han donat abans.

-Mmmmm, no.

-Un moment. 

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar no sé on per aclarir el que feia falta. Acte seguit va bufar, se'n va anar, i va tornar amb un paper exacte al que jo ja havia duit a 8F amb les proves que m'havien de fer.

-Aquí té.

-Mmmm, no, no és això el que em demanen, és una còpia del formulari que JO he emplenat.

-Un moment.

I la persona que havia sortit de darrere el taulell per anar a cercar un paper que ja teníem i que no necessitava, va tornar darrere el taulell i va tornar telefonar a 8F per aclarir el que feia falta... aquesta vegada sí. Per fi tenia la còpia!

Vaig tornar a 8F. Van agafar la còpia de les meves dades, van posar el paper del metge amb la petició de proves dins una carpeta verda, em van donar una polsera blava que m'havia de posar al braç i em van dir que tornàs a 8D. Ah! I que també tornàs la còpia de les dades a 8D!

Convençuda que no entenia res i que no tenia ni idea del que m'havien de fer ni perquè em donaven una polsera d'hospital (ni perquè collons ningú feia cas de la pedra, que en resum era la qüestió per la qual jo era allà!)... vaig acabar per posar-me a plorar. Dels nervis. De la ignorància. De por...          

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (1)

Què m'està passant? No he acabat de sortir-ne d'una i ja estic immersa en una altra. El cos, aquest cos meu, em parla i no sé si l'acab d'entendre.

Són les ganes desaforades d'anar a casa? (Ca nostra...)

És por?

És pre-estrès de final de curs?

És el sistema immunològic que no torna?

Fa unes setmanes xerrava de l'herpes que s'havia instal·lat (al nas, eh?) sense permís i sense ganes de marxar. D'allò només en queda un redol vermellós que cada dia s'apaga un poc. I ara? 

Dimarts, just quan acabava la feina, el ronyó dret m'avisava que alguna cosa no anava bé. M'havia passat tot el dia anant al bany (sense gaires èxits, per això) i de sobte la cosa es va intensificar. Cap a l'hospital falta gent! A emprar la targeta sanitària europea, que per alguna cosa la tenc. I vaig partir plorant, no sé si del mal o de la sensació de soledat (ja sé que no estic sola!) enmig d'una ciutat plena de gent. 

AKH, l'hospital del costat de casa. Enorme. Grandiós. I en termes mèdics en alemany vaig ben perduda. Però demanant es sol arribar a port. Vaig entrar a urgències i de seguida em van fer el triatge, amb analítica inclosa per confirmar que no estàs embarassada (llàstima, no ho estic...). Després d'una burocràcia que no entenc que facin fer si et trobes malament i véns sense acompanyants, per fi em va veure un metge. I el dolor no feia més que augmentar. Convençuda que era una infecció, així li ho vaig fer saber, però ell, amb els resultats de l'analítica anterior, ho va descartar. "Perquè plores?" em va demanar... si es pogués imaginar que em sentia com si m'estassin clavant un ganivet al costat, segurament hauria obviat aquesta pregunta. Es va disposar a treure'm sang. De dreta. Així com vaig poder li vaig explicar que de vegades perd els sentits... i em va fer jeure. Tanta sort, perquè quan va acabar de seguida em va posar un calmant d'aquells gota a gota (pretenia que estàs dreta tot el temps?). 

Afortunadament aquests coses van ràpides, i el mal es va anar apagant, sense acabar de desaparèixer, però ja era més bo de dur. Una ecografia va plantejar la possibilitat d'una pedra... i em va enviar a fer-me radiografies. Vaig perdre per complet la noció del temps, crec que hi vaig estar més d'una hora, això de les drogues és el que té. Mig adormida, esperava pacientment mentre les urgències que ho eren més que la meva em passaven davant. Però m'era igual. Era feliç en el meu món sense dolor. 

Vaig entrar a la sala de radiografies rient i tot, la infermera era molt amable i simpàtica. Curiós, aquí no et fan desvestir, només baixar una mica els calçons, i ja està... i de sobte la màquina em va parlar: "Respire hondo y mantenga la respiración", "Ya puede respirar"...

Conclusió: tenia una pedra, però el metge em va dir que ja era a la bufeta, que no calia que quedàs a l'hospital, que havia de sortir per ella mateixa, que quan sortís tornàs perquè l'analitzassin, i per això em va donar uns filtres (hihihi). 

Cansada, vaig anar cap a casa. Tenia ganes d'anar al bany. Vaig estar a punt de no agafar els filtres -total, això va per llarg- i tanta sort que ho vaig fer. La pedra era allà, al fons del filtre...