*Primera publicació conjunta. Gràcies per l'ajuda, Ullsdecolormel!
-Benvingut de nou, passi a la meva vida, que hi té lloc encara.
-Gràcies per rebre'm.
-Ara li ensenyaré el piset. No és molt gran, però crec que hi podem estar còmodes.
-Porto dolços, espero que li agradin. He duit pastissets, també.
-Segui al sofà, jo prepararé cafè. Mmmmm, fan molt bona pinta. Quina oloreta... L'ha encertada vostè, de seguida.
-Descafeïnat amb gel. M'he arriscat perquè no coneixia bé els seus gustos.
-De seguida. Vol dos sucres i una cullerada d'amor, com sempre?
-Ha passat el temps, però veig que la memòria no li falla. Sí, si li plau.
-És difícil oblidar algú com vostè.
-És molt acollidor aquest piset. I li ha sabut donar aquest toc càlid seu tan característic.
-Veu el somriure amb què m'he vestit avui? El recorda? Sí, és el mateix que em va regalar... me l'he posat expressament, perquè sabia que venia. Li agrada, encara?
-Sí que el recordo. Dormo cada dia amb ell. Continua tenint la seva llum interior vessant pels seus ulls verds, arribant a la meva platja càlida i humida. Aigua salada, aigua dolça, aigua que dóna vida...
-Ai, la seva platja! Encara conserva la petita barca?
-Sí, encara la tenc, però fa temps que no la trec a fer un tomb.
-Ai, quins records, m'encantaria tornar-hi. Sap si farà bon temps el cap de setmana vinent?
-No ho sé, però ja ho miraré. I demà mateix miraré com està la barca.
-No voldria semblar-li atrevida.
-Digui, digui.
-Això de la barca... que podríem mirar de treure-la? Ai, potser demano massa, perdoni.
-Serà un plaer tornar a navegar tots tres. Des que no ens veiem no l'he emprada més. Em recordava massa a vostè. Sa barca i vostè eren un.
-Ai, quina vergonya, no em miri amb aquests ulls que em fondré.
-Perdoni, no voldria incomodar-la. Feia tant de temps que no els veia, i els records amb els anys es van difuminant...
-Si no és que m'incomodi... però recordo coses. Tot i que ara no recordo perquè vam deixar de navegar. No devia ser important...
-Ara al tornar-la a veure amb aquesta esplendor d'abans, em sento encisat.
-Ai, si segueix dient aquestes coses haurem de deixar de dir-nos de vostè, no troba? Crec que la seva visita m'està rejovenint.
-Perquè vam deixar de veure'ns? No ho record.
-Veu? No devia ser important. I hem esperat tot aquest temps... però ara em sento molt feliç que sigui aquí avui.
-Jo em sento igual que la darrera vegada que la vaig veure i estic molt content. Aquest cop aniré més alerta. Vull poder veure cada dia aquests ulls seus, si m'ho permet, és clar.
-Vol dir... què ha vingut per quedar-se? Ja no marxarà de la ciutat? Pensava que era una visita de cortesia i prou.
-Si em permet, m'agradaria fer-li una visita de cortesia cada dia.
-Ai, no sé què dir... bé, sí que ho sé. Jo voldria preparar-li cafè tots els dies, si vostè també em permet.
-Serà un plaer, no ho dubti. Cada dia a les 5, puntual, em tendrà aquí. Duré pastissets. Sap una cosa? Els he fets jo mateix.
-No em digui! Però si semblen de pastisseria!
-Li dic, perquè veig que li han agradat.
-On n'ha après? En algun dels seus viatges, potser?
-No, curiosament va ser aquí.
-Aquí, vol dir a la ciutat?
-Quan vam deixar de veure'ns vaig deixar també d'anar amb la barca. Un dia, passejant pel carrer, uns nens jugaven. Un d'ells menjava un pastisset. Se'l menjava amb passió, no semblava que fos un pastisset, semblava quelcom prohibit. De sobte els seus amics, que jugaven amb la pilota, sense voler el van ferir i el pastisset li va caure. La cara del nen em resulta indescriptible. Uns instants després, el va recollir del terra, com si fos un animal al que estimes molt i el va llençar a la paperera, però no el va tirar, l'hi va dipositar. Allò em va fer recordar la passió que sentíem quan navegàvem. Ara, navegar sol ja no tenia sentit, però em vaig apuntar a un curs de pastisseria que feien al barri per poder recordar a través dels pastissets, i encara que amb el temps es difuminés, recordar la passió i la dolçor d'aquell temps que vam viure plegats...
-Ai, se'm trenca el cor sentint-lo parlar. No tenia ni idea de tot això.
-El meu torna bategar amb la força de quan tenia 15 anys.
-Pensava que... com sempre... que... s'havia oblidat i ja està.
-Oblidar? A vostè? Com pot pensar això? L'adorava!
-No ho sé... jo tampoc no he passat ni un sol dia sense recordar el seu somriure...
-Però em feia por. Creia que no era prou bo per a vostè. Que es mereixia un home diferent de mi, millor que jo.
-No em digui això... prou bo? Però... tot aquest temps... jo... no n'he mirat d'altre mai més... guardo la seva fotografia al calaix, devora el llit. Cada nit, abans d'anar a dormir, la trec, l'observo...
-I jo la seva a la cartera, sempre a prop del cor.
-Doncs, què bé que hagi tornat... mai no és tard... no sé... m'ajuda?
-Què vol que faci?
-Tenc un nus a la gola, aquí que no es desfà... potser si vostè... deixa de dir-me vostè...
-Li agafo la mà? Perdó! T'agafo la mà? És el costum.
-Sisplau... jo també m'hi hauré de tornar avesar. Agafa'm la mà... Tremoles?
-Com una fulla.
-Igual que jo, suposo.
-Saps quant temps he esperat aquest moment?
-El mateix que jo, pel que veig.
-Tota una vida! I ara sembla tan senzill!
-Acosta't una mica més, si no et sap greu. Crec que ja em va passant, però no m'amollis, que tenc por.
-Tens la mà freda. Estàs bé?
-No sé ben bé com estic.
-No tenguis por, estem junts.
-Em sent estranyament còmoda i nerviosa alhora. Tenc por que en sortir per la porta tornin passar 20 anys...
-Després de tant temps és la primera vegada que estem així. No ho permetrem, oi que no?
-No, és clar que no. Però jo... ja ho sap. Vull dir, ja ho saps. Som insegura, em costa creure. I ets tan polit... igual que abans. No has canviat gens.
-No mirem més enllà. Acomiadem-nos amb la il·lusió que demà ens tornarem veure.
-Te'n vas?
-Em referia quan ho féssim, a menys que em demanis que quedi...
-Jo... t'anava a dir si t'agradaria quedar a sopar. Si no tens res millor a fer. Hi ha pastís d'albergínia.
-Accepto encantat la invitació. És un plaer immens. Però et demanaré un favor.
-Digues.
-Jo escuro els plats.
-Com abans...
-Sí, com abans. Els anys han passat però segueixes com abans.
-El rellotge es va aturar el dia que vam deixar de veure'ns.
-Tu no has canviat, o potser sí, perquè estàs més encantadora que mai.
-I tu, si m'ho permets, segueixes igual d'atractiu, però ara més interessant. I veig que el que més m'agradava, justament el que portes a dins, segueix intacte.
-Sé fer pastissets!
-Tu creus... que... mmmm.... ho podríem tornar intentar? O ja n'estic fent un gra massa? Ai, ara potser ja m'he passat. No recordava aquesta passió!
-Ssshhhh...
-Ja callo, crec que ho entenc. Les paraules em perden, com abans.
-Sopem!
-Sopem.
-Quina oloreta que fa!
-Si mal no record hi ha d'haver una botella de vi aquí al costat.
-Sí, aquí és. I l'obridor?
-Al calaix. Estic molt contenta de poder compartir aquest sopar amb tu. Saps quant temps fa que sopo tota sola? Massa...
-I jo ni t'ho imagines.
-Però avui ets aquí i de sobte el món em sembla meravellós. Si vols més sal... ja saps que jo en poso poca.
-Com canvia tot si tu hi ets... primer ho tasto i ja veuré.
-Tot canvia sense el filtre dels teus ulls... una mica de pa? L'he fet jo.
-Sí! Per mullar.
-Ets com un nen, encara.
-Aquests són els panets que vas aprendre a fer?
-Sí! Te'n recordes?
-Quins records! Els fas igual? O has après a fer-ne amb altres ingredients?
-Vaig improvisant. Si hagués sabut que quedaries a sopar n'hagués fet amb carabassa que eren els que més m'agradaven, però no recordo quins eren els teus preferits. Ai, aquesta memòria.
-Els clàssics. Però estic obert a tastar nous gustos.
-És veritat, la de les llavoretes era jo.
-Si vols investigar, jo et donaré la meva opinió. I els panets amb xocolata? Te'n recordes? Encara tens aquella xocolata?
-La suïssa? Malauradament es va acabar fa estona.
-No, la belga.
-Ah, no, tampoc.
-No n'hi ha per aquí?
-Vaig deixar de comprar-ne quan... bé, ja saps quan.
-Demà aniré a veure si en trobo. Ja m'havia oblidat d'ella també.
-Hem deixat de fer moltes coses, no?
-Quan ens vam separar, tot allò que ens pertanyia va desaparèixer, i ara que hem tornat, tot torna.
-En vols més?
-Buf, estic ple! Però és tan bo que hi faré un raconet. Va, sí, posa-me'n més. Un dia és un dia!
-Val més que t'omplis d'això, crec que no tenc res de postres per oferir-te. Deixa'm mirar...
-Si vols... un petó ensucrat...
-Oh!
-Perdona, no volia ofendre't. De vegades no penso les coses.
-No, no, no m'ofens, tot el contrari. És que m'ha pujat un no-sé-què per l'estómac que... jo diria que... vull dir... mmmm... no me'n surto...
-Demà, potser...
-Suposo que estic tota vermella i... voldria... d'això...
-Estàs preciosa...
