dimarts, 30 d’agost del 2011

Novel·la desordenada per entregues (5)

Arribares un horabaixa de juliol, no era ben bé casualitat, tots tres havíem decidit trobar-nos en aquella plaça. Música i festa, alcohol de baixa graduació i sol de justícia. Jo la desitjava, ella, tan atractiva com sempre, i em regalava els seus llavis a estones, fins que la causalitat ens va fer coincidir a l'espai/temps adequat per descobrir-nos, per fer-te saber que no em limitava i fer-me saber que hi ha coses que encara són possibles.



I ens quedam sense paraules però no podem deixar de parlar i comunicar. Amb la naturalesa perduda en el fons de l'armari que no es pot tancar perquè li sobren experiències, que tanmateix és impossible fer net, perquè no s'han d'esborrar els camins que ens han duit allà on ara som i ens fan ser el que som. Amb la tranquil·litat de no haver de demostrar res perquè simplement no cal. Amb la subtilesa precisa per no embolicar el tresor que suposa saber que hi ets, que jo hi som, que ens tenim. Amb la paciència suficient per trobar i provocar altres espais/temps que ens indiquin que vivim amb els peus a terra i el cap que vola més amunt que qualsevol avió.

Tot just fa quatre setmanes que ens vàrem conèixer, un mes des que entrares com un huracà per aportar ritme, harmonia i dinàmica, trenta dies de somriures hiperbòlics.

Aquests dies de tanta calor només em surt suar agraïment per cada un dels porus de la meva pell per la sort que he tengut, que tenc i que segurament seguiré tenint, una sort que té part d'accidental i part de provocació, perquè en el fons ens la cercam i treballam quan ens permetem seguir coneixent, poc a poc, a mig gas o a les totes, les petites i grans característiques que conformen el jo individual i que ens serviran per convertir-ho en una pluralitat ben avinguda, fonamentada amb l'amistat que anam regant hàbilment amb gotes de tendresa.

Tendresa. Redescobrir la màgia d'una carícia, d'una mirada, d'una besada senzilla. Redescobrir la capacitat d'admirar algú que no cerca explícita ni intencionadament aquesta admiració. Redescobrir la tranquil·litat d'estar al costat d'algú que no espera res sinó sols que siguis tu mateix. Redescobrir, i no deixar-ho de fer.

Saps? No tenc por. No me'n fas. No me'n faig. M'encanta.

D'aquí a uns dies més ja no seré aquí a la vora. Però no em sap greu, perquè és el que he triat, el que m'he guanyat i el que, aparent i afortunadament, serà un motiu més per donar-te a conèixer espais i temps del meu viure, estones compartit, estones regalat, estones intensificat. Sigui el que sigui el que ens dugui l'avenir, gràcies per possibilitar el fet de compartir el present. Vals un món. O dos.

I ja n'hi ha prou per avui, que et col·lapsaré les neurones. I no és que desconfii de la teva capacitat per processar tot això, és una qüestió d'higiene moral o de respecte, avidesa de captar la teva atenció en dosis adequades. Ai, i quines són aquestes dosis? I jo què sé... Les quantitats són relatives una vegada passes el límit que t'havies marcat. No et vaig telefonar el mateix dia que vaig arribar de viatge perquè m'havia proposat xerrar amb tu només cada dos dies, per anar-ho reduint a una vegada cada tres dies abans de marxar. Una espècie de transició per anar-me acostumant al fet que no siguis tan accessible com fins ara. I avui dematí ja hem xerrat tres vegades. I m'encanta, no et pensis. No tornaria enrere res del que hem fet/viscut/compartit. Res. En absolut. Perquè tot això és el bagatge que me'n portaré, el que em servirà per ser feliç uns tres mesos de restriccions, per anar-te preparant la millor rebuda que et puguis imaginar -i aquí potser en faig un gra massa perquè és probable que n'hagis viscudes d'altres, intenses, emocionants, però què cony! serà la meva rebuda!-. I no vull saber què passarà demà. No ho necessit. Fora plans de futur, fora preocupacions innecessàries. Només tu, polidet meu, polidet nostre, que vius (respires!) i amb el teu viure arrossegues quantitats industrials de dolçor, dolçor que desmunta la teoria de l'aigua salada i la transforma, metamorfosi benvolguda. I no passa res quan no sabem què dir, perquè em mires i ja ho sé tot, em mires i ara encara hi ha estones que em costa creure que aquestes mirades tenguin la destinació que insinuen, em mires i no hi pot haver major felicitat que aquesta.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Un títol i un motiu

El títol:



...tot semblava tant senzill, tan real
mentre et mirava els ulls de color mel.
Aquells ulls de color mel.

El motiu: