Novel·la desordenada per entregues (4)

Esperança. On he sentit abans aquesta paraula? Algú demana esperança? Però, com es fa això de tenir, sentir o entreveure esperança?

Dijous vaig començar la rehabilitació. No serà un camí fàcil, però tenc el més important, coratge. Ja he fet dues sessions, i tot i que no conec encara millora, imagin que en poques setmanes recuperaré part de la mobilitat. No tenc por. Potser una mica de respecte, però res més. No em tortur pensant en què passaria si tot això no funcionàs. En realitat seria ben fàcil resignar-me i deixar de lluitar. Com sempre. Com sempre fins ara, és clar. Com sempre fins que he entès que donar-ho tot per perdut sense haver començat és de covards. És aquí on entra l'esperança? Vols dir que ho he trobat? No saps idò l'alegria que em dónes. 

Tenir plans de futur també es relaciona amb l'esperança? Realment em pensava seria bastant més difícil. Hi ha vida més enllà de la cadira de rodes. Visca! Ara estava pensant... potser avui m'he aixecat més optimista del que és habitual en mi i demà tot serà gris o negre una altra vegada... no ho crec. Sembla que no. No és eufòria alcoholitzada ni altres estats al·lienats. Som jo. Podria dir que he tornat? Ja tenc ganes de fer la tercera sessió. 

Novel·la desordenada per entregues (3)

Les proves analítiques eren prou clares i no deixaven marge a l'esperança. Aquell estiu tot just estrenat s'acabava de cop, així, sense compassió, sense temps per reflexionar, sense espai per al penediment, de manera brutal, amb la sensació d'anar a la deriva en terra ferma, talment un follet que s'acaba d'adonar que ha perdut els seus poders màgics.

Aquella era una batalla perduda sense ni tan sols haver-se'n plantejat l'estratègia a seguir. Era completament inútil fer-se preguntes del tipus "I si...?". Només el final. El seu final. I ni tan sols podia allargar-ho a mode d'improvisació jazzística. Els dubtes deixaven de tenir sentit al mateix ritme que la partitura arribava al darrer compàs del seu "What a wonderful world" particular. 

Si fos creient, el més fàcil hauria estat conhortar-se amb la promesa de la vida eterna, però era un poc massa tard com per començar a donar per vàlids arguments que li eren aliens -mai no empraria la lluita activa-, així que la sensació d'anar caminant per l'estreta corda fluixa semblava que li oprimia el cervell. I no era tristesa pel que deixava, sinó desconsol pel que mai no havia provat. 

Novel·la desordenada per entregues (2)

La immediatesa de la trobada amb l'amant la torbava en tots els sentits possibles. Mentre acabaven d'acordar els detalls de la cita furtiva, notava aquella sensació tan enyorada a l'entrecuix, alhora que la consciència li dictava tot el contrari. Però no era capaç de negar-s'hi, sabia que en veure's tot el demés perdria la seva importància i que no seria fins en acabar les alenades compassades que la ment seria seva una altra vegada. 

En realitat res de tot allò no tenia gaire sentit, però veure's d'amagat era quelcom semblant a tenir una aventura i ho feia més interessant. Tanmateix, l'home que ella estimava i per qui deixaria de fer aquelles bogeries no mostrava el suficient interès com per poder pensar que d'alguna manera li era infidel. 

Potser pensar que només era sexe li feia fugir totes les ganes acumulades, encara que no devia ser tan dolent deixar-se dur pel desig una vegada cada molt de temps. Més d'un any en feia de l'última, quan es va prometre no tornar-hi. I amb el cor més enllà del mar feia plans amb un cos que no li era desagradable, tot i saber que no en podria treure mai el que realment volia. 

Novel·la desordenada per entregues (1)

- Perdona que sigui tan directa. És que ja començ a tenir una edat, i no estic per segons quins jocs. Me dius que sí, però jo no hi veig l'interès per cap banda. No fa falta me posi més en evidència, no?- deia na Marta sense mirar-la als ulls. Potser no era tan valenta com es pensava, i s'estimava més donar-se per vençuda enlloc de creure en ella mateixa i en el que li deien les seves companyes. N'Alba sí que la mirava, dubtant entre seguir animant la seva amiga o callar. Ella sempre ho veia tot tan clar...

- Idò jo n'estic convençuda. Hauries de mirar de dir-li alguna cosa.

- Encara més?
- Dona, al meu entendre encara no li has fet saber res de res.
- Res de res... si ja t'ho dic jo. Res de res!
N'Alba no va dir cap altra paraula. Quan na Marta es tancava en ella mateixa era gairebé impossible accedir-hi, així que les dues van estar una bona estona sense dir-se res, només mirant la mar, potser pensant en allò que fa tants anys una d'elles havia sentit a dir: "L'aigua salada ho esborra tot"... Podria esborrar també allò?
- Torna!- va xisclar n'Alba. Però na Marta ja no escoltava. Ella sempre tan tràgica, no es conformava amb un final que no tenia ni començament. Així que es va inventar la seva pròpia història.