dilluns, 16 de maig del 2011

Com es fa?

Vaja, avui toca insomni... no tenc cap motiu (lògic) que m'obligui a estar desperta fent voltes dins el llit, però així és.
Avui m'han demanat com duc "les hormones". I no sé què contestar. De fet, només em surt posar-me vermella i callar, perquè no sé què explicar, ni si hi ha res a explicar. 

A finals d'any en farà deu que em(ens) vaig casar. Es diu aviat. Joder... deu anys ja. Amb la carrera just començada, de manera inconscient però a la vegada tenint ben clar el que feia, el que fèiem, il·lusionada amb aquell projecte comú que tan sols dos anys i mig després es trencaria, abocant-me al pitjor estiu de la meva vida. Crec que mai he plorat tant. I esper que mai més es torni a repetir aquella mescla de sensacions de fracàs, impotència, ràbia, decepció, tristesa extrema i, sobretot, de dolor insuportable. Feia molt de temps que no en xerrava i molt més que no escrivia sobre aquella experiència. Sí, experiència. Al cap i a la fi en això queda. Molt temps després he estat capaç de mirar enrere i deixar de banda l'amargor per donar pas a l'agraïment per tot allò bo que vaig poder aprendre de tot plegat. Molt millor així, no?

Però hi ha una cosa... en tot aquest temps no he coincidit amb ningú que em pugui tornar la sensació d'estimar, en ambdós sentits. Amor de parella, vull dir, òbviament (de la resta d'amors en vaig servida i n'estic ben contenta). Al principi és lògic pensar que no en volia ni sentir a parlar. Avui ja em fa falta. I no sé si serà cert el que també m'han dit aquest vespre, que no sé triar. Possiblement. Ara bé, aquestes coses es trien? Vaig repetint patrons, una vegada i una altra, igual és que he après a viure d'aquesta manera i oferir-me la possibilitat d'un amor correspost no entra dins els meus plans. Inconscientment, és clar. I aquests patrons es resumeixen en:

1) Un dia descobresc que algú que ja conec se'm fa interessant, normalment per la conversa que té.
2) Sent que potser tenim coses en comú i una escalada de pensaments encadenats em fa veure aquesta persona amb uns altres ulls i pens en la possibilitat d'alguna cosa.
3) Tot i que per una banda m'hi vull resistir, aquesta persona passa a ocupar bona part de la meva ment.
4) Em faig moltes il·lusions i qualsevol doi em sembla un senyal.
5) L'altra persona no respon a les meves expectatives i comença la fase d'emprenyament. Amb mi mateixa. I amb ell/ella.
6) Arrib a la conclusió que tot ha estat un miratge, que és normal que l'altre/a no senti res per mi i que mai més tornaré estar amb algú.

I així vaig passant els dies. 

De totes maneres, molt hi té a veure la meva "maleïda" passió. Pujades i baixades emocionals es van succeint, unes vegades per donar-me per vençuda i d'altres per convèncer-me que tenc permís i som mereixedora d'aquest amor que es suposa que hauria d'arribar tard o d'hora. Quan estic a la fase "optimista" tampoc puc evitar analitzar la meva situació actual: faig el que em dóna la gana i quan em dóna la gana. Visc allà on vull i vaig on em duu el vent. No he de passar comptes amb ningú. Agaf tren o avió amb la regularitat que el meu sou i les meves ganes de conèixer món (o anar a concerts de Wise Guys, perquè no dir-ho?) em permeten. Seria tot això compatible amb una relació? Vull pensar que sí. Però, un moment. Vull una relació? La necessit? Això ja no ho sé.  

dimecres, 11 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Cap a Viena que t'hi espera gent (i II)

El divendres (29 d'abril) l'havíem reservat per fer una sortida especial: aniríem a Salzburg en cotxe. Ens vàrem trobar ben prest a l'oficina de lloguer de cotxes i, una vegada superats els tràmits burocràtics, vàrem anar a cercar el nostre vehicle. En Tomeu va ser l'encarregat de treure'ns de Viena, amb el suport logístic de na Coral al mapa de paper i en Tià a les noves (ja no tant, eh?) tecnologies. No va ser massa difícil, només deixar la ciutat una llarga autopista comunica les dues regions, amb els corresponents punts de descans. En vàrem aprofitar un per berenar i canviar de conductor... pobre Tià, no el vàrem deixar conduir tranquil. La segona aturada va ser a Mondsee, un poblet a la vora del llac que duu el mateix nom, molt polit. I vàrem aprofitar per dinar, ja que hi érem. Després vàrem fer una volteta per la ruta que a l'oficina de turisme ens havien recomanat. 

Fins a Salzburg va conduir na Coral. L'avantatge d'haver-hi estat fa no gaire, és que ja sabia ben bé per on havíem d'anar: des de Mirabell cap a la casa de Doppler, travessant el pont, enfilant la Getreidegasse fent aturada a la casa de Mozart, arribant a la catedral tot admirant les fonts que ara ja estan descobertes. Aquesta vegada sí, vàrem poder pujar amb el funicular fins a la fortalesa Hohensalzburg. Diria que va ser una incursió ràpida, ben aviat varen començar a tancar els museus i ni tan sols vàrem ser a temps de fer la visita guiada, però les vistes i el bon temps ho varen suplir bastant bé. En tornar davallar vàrem berenar de Bretzels. Per acabar la visita a Salzburg vàrem passar pels jardins de Mirabell, florits, plens de tulipes de tots colors. I encara vàrem poder descobrir que més enllà el jardí seguia, que hi havia unes figures de nanets que ens varen inspirar per fer-nos fotos "artístiques" i que un poc amagat hi havia un parc infantil inspirat en "La Flauta màgica"... encara ens sentim prou joves com per jugar una estona? Sí!!!!

Sortir de la ciutat va ser, potser, la part més complicada del dia. La missió va recaure en n'Antònia, i tots vàrem posar el nostre granet d'arena per tal d'embullar-la i anar fent voltes inútils...
Altra volta quilòmetres d'autopista. Encara teníem temps i ganes de fer una darrera aturada a Seewalchen am Attersee, un dels llocs on Klimt va pintar els seus paisatges. La veritat és que aquesta zona de llacs immensos és impressionant. Només ens va faltar poder fer una volteta amb barca... També vàrem aprofitar per sopar.

Jo mateixa em vaig encarregar de la darrera etapa de carretera, conduint per primera vegada a Àustria i entrant el cotxe dins Viena. Tanta sort que era bastant tard i no hi havia gaire trànsit...

El dissabte vàrem tornar a Schönbrunn, aquesta vegada per veure el zoo. Sí que vaig fer bé de treure'm el passi anual! L'horabaixa vàrem arribar a l'Stephansplatz per fer les compres pertinents i després vàrem anar a l'hotel a deixar-ho tot per, una mica més tard, anar a l'òpera, que des de fa unes setmanes tenen una pantalla instal·lada a la plaça Herbert von Karajan i es poden veure les funcions de franc. Asseguts enterra vàrem poder escoltar i veure una estona de Don Giovanni (Mozart). Un moment, aquest Don Giovanni... és ell? No, no ho és. Espera! Sí! És ell! Ildebrando d'Arcangelo en el paper de Don Giovanni!!!! Ai, que m'acub...

Per al darrer sopar vàrem triar els crêpes del Café der Provinz. En Jaume, na Mercè i n'Aina ens varen acompanyar, fent la vetllada encara més interessant.

I aquí s'acaba aquesta revisió del que ha estat, fins el moment, la darrera visita. M'ho he passat molt bé, ha valgut la pena el cansament i tot plegat, només per tenir-vos a prop i fer-vos partícips d'aquest escenari de la meva vida, d'aquesta Viena que tant em dóna i que tant em deixa compartir. I més il·lusió em fa perquè dos dels protagonistes d'aquest capítol seran pares després de l'estiu i segurament aquest és el darrer viatge que facin fins aleshores (i supòs que bastant temps després!). Tomeu i Coral, tota la felicitat del món!!!! 

dijous, 5 de maig del 2011

Cap a Viena que t'hi espera gent (I)

Va ser un poc estrany. El que diré ara només val per als que feim feina al món de l'ensenyament, ja sé que als altres igual no vos fa gràcia. Tornar a casa, la de Viena vull dir, el primer dimarts després de Pasqua. Clar que ja havia fet vacances des del dijous abans de Rams, però era la primera vegada que marxava mentre als altres encara els quedaven uns dies. I a més arribar i trobar-me visites que ja fa un dia que hi són, com si fos jo la que ve a veure'ls i no al contrari. Crec que ha estat la vegada que més m'he cansat i a la vegada la que menys he hagut de pensar, perquè duien una idea bastant clara del que volien fer.
Idò això, dimecres al matí (27 d'abril) em vaig trobar a l'hotel amb na Coral, en Tomeu, n'Antònia i en Tià, que curiosament s'allotjaven just devora l'Ambaixada. Primera aturada, com no, Belvedere. Una passejada pels exteriors ens va mostrar com els jardiners fan la seva feina: flors intermitents, olor d'herba tallada, fonts que es van omplint... Viena es vol posar encara més guapa, i els que se n'ocupen ho aconsegueixen.

En decidir que també volien veure el museu per dins, vaig aprofitar per anar a la feina a arreglar quatre coses que tenia pendents. I en sortir-ne ja era hora d'anar a dinar. Després em varen acompanyar a l'escola i varen poder veure alguns dels meus alumnes, que normalment xerren pels colzes però estaven un poc tallats... Lògicament uns minuts més tard se'n varen anar a voltar pel centre.

Al cap d'unes hores ens vàrem reunir al Naschmarkt, tot decidint que aquell vespre soparíem a ca nostra, de manera que havíem d'anar a fer la compra. El menú consistiria en amanida i pa amb oli. Jo anava despistada, com sempre mirant a terra, i vaig posar el que havia agafat a la cistella d'un altre jove que, pel que vaig poder intuir, va flipar una estona... 

Ja a ca nostra, volíem pujar amb l'ascensor. Som cinc. Posa que màxim quatre. Bah, total no ho sabrà... Què no? Es tanca la porta i la cosa no es mou. Ni s'obre. Cinc persones ben estretes dins un ascensor (petit). I tanta sort que ens va pegar per riure... finalment la porta es va obrir i vàrem decidir que aniríem tots per l'escala... 
L'endemà ens vàrem trobar a l'aturada de Hietzing per entrar a Schönbrunn. Primer vàrem voltar pels jardins, pujant a la Glorieta i contemplant les vistes per acabar entrant al palau. Crec que aviat em sabré el que diu l'àudioguia de memòria i podré fer jo mateixa de guia.

A migdia tenien ganes de tastar les salsitxes que es venen al carrer, així que vàrem anar a l'Stadtpark a dinar (prèvia compra d'un panet de formatge al súper, clar), asseguts a un banc, com faig els dies que he d'anar al matí a l'Ambaixada i fa bon temps (abans d'anar a l'escola, vull dir, perquè no tenc temps de tornar a casa). Altra vegada els vaig deixar "lliures" mentre jo anava a complir amb les meves obligacions laborals. 
Per sopar en Tià tenia ganes de tastar els fideus d'un dels locals del Naschmarkt. Na Begoña també s'hi va apuntar, i vàrem acabar menjant a un vietnamita, on na Coral i en Tomeu varen poder recordar moments del seu viatge de noviis. 

De camí cap a casa na Begoña i jo ens vàrem posar al dia de les respectives neures, sobretot del "no m'agrada, però...". Quines dues!

dilluns, 2 de maig del 2011

De Divendres Sant a Dilluns de Pasqua

Divendres Sant (22 d'abril). Tradició o no, enguany vàrem tornar quedar per anar a dinar a la platja. Havíem de partir prest i anar a no-sé-quina platja, però tradició o no, era quasi migdia quan ens trobàvem al Caló d'en Borgit... i com m'agrada aquest raconet de Mallorca! Feia vent i per això vàrem cercar un recés on poder menjar tranquil·lament i prendre una mica el sol, ja que hi érem. Truites, pasta, galletes, "popets"... tot era boníssim, i amb la millor companyia del món. Sí, ja ho sé, darrerament escric molt això de la "millor companyia del món", i mai sobre les mateixes persones, però és que cada escenari té els seus bons actors i actrius i cada obra és diferent a l'anterior. Així que puc dir-ho ben alt: sou el millor que em podria haver passat. Tots. Totes. Sigui a les Illes o al continent. 

El vespre vàrem anar a veure el Davallament. No sé si és perquè és Felanitx o simplement perquè ho fan molt bé, però tot i ser la mateixa història amb els mateixos textos cada any, estones posa la pell de gallina. En Joan va arribar tard, vestit de banda de música, perquè li han encomanat la tasca de portar la bandera. Tan guapo... Però no el vaig veure desfilar. Amb els que pròximament seran papàs (Tomeu i Coral) i els que ja ens han convidat a noces (Sílvia i Miquel) vaig anar a sopar. I a xafardejar.
Dissabte Sant (23 d'abril). Sant Jordi passa desapercebut entre processons, dinars i lipdubs. Sí, dissabte al matí vàrem posar el nostre granet d'arena per aconseguir que Felanitx també tengui el seu lipdub "Felanitx m'agrada". Tòpics com els de "la gent no es mou", "no participa" o "no estimam la vila" varen quedar per unes hores en segon pla. Hi ha qui dirà que ha quedat "cutre" o que estava mal organitzat. Sempre hi haurà gent que es queixarà. Però la meva experiència em diu que aquelles hores de rialles i nervis, aquells moments de no saber ben bé què fer, aquella escala de l'església plena de gent i, com no, el resultat final de tot plegat, han valgut bé la pena. I sí, amb orgull seguiré dient que Felanitx m'agrada.


Va ser un dia rodó, dinant al Parc, fent horeta amb en Joan i na Joana a ca'n Peu, anant a fer la compra al Lidl on s'hi van afegir na Sara i una amiga seva, fent un Laccao als Tamarells i acabant sopant a ca'n Toni González. Gràcies una vegada més per ser-hi.
Diumenge de Pasqua (24 d'abril). Com ja he explicat altres anys, el diumenge de Pasqua els Salers sortim a cantar per tot el poble recaptant panades, rubiols, botelles de vi i tot el que la gent ve a bé a donar-nos. Amenaçava pluja, però el cert és que durant tot el matí el cel es va comportar i ens va deixar fer la nostra "feina". Enguany amb cançons noves i les mateixes ganes, amb gent molt jove incorporant-se a la tradició, amb un bon berenar per agafar forces... A migdia els vaig haver de deixar. No puc fer tard al dinar familiar quan he estat més de tres mesos fora. 

A casa molt bon ambient (amb la manca dels nebots, què hi farem?), rostit per als carnívors i verdures al forn per a mi, dolços típics i molts d'anys per tot el que podem celebrar aquests dies, Sant Jordi i aniversaris de noces.
L'horabaixa em vaig tornar afegir a les cantades de sales per les cases de fora vila, ja amb l'aigua present. Vàrem acabar sopant a casa d'un dels Salers, amb unes bones rialles d'"orella a orella", hihihihihihi... (o hauria de dir de "boca a orella"?). Ves alerta on trepitges, aquest és el meu (nostre) terreny!

Dilluns de Pasqua (25 d'abril). Caminada solidària a Sant Salvador, organitzada per la Penya Barcelonista Els Tamarells i a benefici de DACESMA, entitat que ajuda a persones (i les seves famílies) amb danys cerebrals esdevinguts. Feia molt de temps que no pujava a peu i aquesta era una bona ocasió, per anar-hi amb els amics i per contribuir a la causa. El temps no acompanyava massa, però així i tot no va ploure fins que vam ser a dalt i tampoc no ho va fer molt de temps. Per dinar hi havia torrada, així que vaig dur el meu propi menjar. Després hi va haver música i un sorteig. No ens va tocar res, però vàrem riure. En baixar cadascú se'n va anar a casa seva, menys en Joan, que va venir a la meva, i na Joana, que s'hi va apuntar més tard. 
Què ràpid passen els dies. Una setmana i mitja intensa, divertida, genial. Tot i que me'n torn amb les idees gens clares, cosa que en el fons fa més emocionant la propera tornada. Potser és que val més no aclarir-ho. Potser és que ja torn tenir el cap ple del que no toca. Però... i el que hem rigut... Mira'm als ulls i no diguis res més.

diumenge, 1 de maig del 2011

De Rams a Dijous Sant

Resulta complicat mantenir el blog al dia quan els esdeveniments s'acaramullen i voldries trobar el temps necessari per explicar-ho tot amb detall.

Dissabte de Rams (16 d'abril). Encara amb l'experiència d'Hamburg ben present (massa a estones) vaig compatir un concert de Wise Guys al Konzerthaus vienès amb Dona invisible, Bego Ña i Herr Olmeno. No sé com varen tenir la paciència d'aguantar la meva sobredosi d'èxtasi durant aquelles hores... Ben davant, com ha de ser quan compres les entrades amb uns mesos d'antelació, cantant, ballant quant la cançó ho demana a cop de ritme i harmonia, gaudint de les vistes i fent totes les fotos possibles. I com més va més m'agraden aquests cinc joves... ja no tant, però joves al cap i a la fi. I no, no em fa por cansar-me'n. Després de l'embriagament musical vàrem visitar el bar del costat per comentar aquesta i altres jugades. Herr Olmeno té teories molt interessants...

Diumenge de Rams (17 d'abril). Com és ja habitual, una hora de son per fer via cap a l'aeroport, que el vol sortia ben prest. Escala a Madrid. Per fer-ho més entretingut, la primera companyia de vol surt amb retard, l'empresa que gestiona els panells informatius decideix que puc invertir el temps d'espera fent-me canviar innecessàriament de terminal (control de passaport inclòs, estrany, no?) per a darrera hora dir-me que no m'havia d'haver mogut del lloc on era abans i la segona companyia aèria, que és la mateixa que la primera però amb nom i colors diferents, també (afortunadament) duu retard... Però l'alegria que es sent quan s'intueixen els perfils mallorquins després de quasi tres mesos i mig no té preu. 

A Palma m'esperaven en Joan i na Joana (iuhuuuuuuuuuuuuuu!), que de seguida em van dur fins a ca nostra per: 1) abraçar la meva mare i 2) dinar de fideuà de verdures!


L'horabaixa ens vàrem trobar amb més amics i entre altres coses vàrem pujar al Calvari al mateix temps que la gent que havia participat al Via Crucis en davallava. Que sí, que feim tard, ja ho sabem, gràcies...


Dimarts Sant (19 d'abril). No pot ser. Ara ja no. Anar a Mallorca és automàticament sinònim de passar per Menorca. A resoldre qüestions pendents, a visitar amics i amigues i simplement a passejar per Maó. Així que a migdia vaig agafar l'avió amb la intenció de fer una sorpresa als companys de l'escola, però el vol va sortir massa tard i no va poder ser. Na Xisca em va venir a recollir i vàrem anar a casa seva. Després sí que varen començar les sorpreses. En Miquel va dir: "No m'ho puc creure". El que no em puc creure jo, després de tant de temps, és que pensi que aniré a Mallorca i no passaré a veure'l. Encara que signifiqui canviar d'illa. El vespre va ser el torn de na Lídia, amb qui vàrem anar a sopar as Castell. Ai, com vos estim!!!! Ja dins el llit, tot i el cansament acumulat, hi va haver temps de xafardejar com cal (eh, Xisca?).


Dimecres Sant (20 d'abril). Matí, visita a Mare de Déu del Carme, l'escola del curs passat. No sé com em vaig poder contenir tenint gairebé tots els (meus) nins i nines aferrats ("Mira! Ha vengut na Maria!"). Després em vaig dedicar a passejar-me per les classes a saludar els i les mestres. Feien la setmana cultural, fent tallers d'art i decorant tot el recinte escolar, que he de dir que els ha quedat de conya. I com que era allà, vaig donar un petit cop de mà. He contribuït a la nova imatge!!!! Altra volta és com si mai no hagués partit. Potser enyori una mica això de tenir companys de feina... però ja tornaré. A migdia na Xisca i jo ens vàrem tornar trobar amb en Miquel per anar a dinar, i després em vaig acomiadar de tots dos: na Xisca partia cap a Mallorca i en Miquel cap a Berlín. Ha estat massa curt! L'horabaixa el vaig passar a l'EOI, amb mestres i companys que no feia ni dues setmanes que ens havíem vist a Hamburg... Un alemany va fer una xerrada sobre la Pasqua a Alemanya. Després una petita "festa" on em vaig encarregar de posar la música (hihihihi, Wise Guys, hihihi, Die Prizen, hihihi, Die Ärzte, hihihi...). Na Rosa (iuhuuu!!) també s'hi va apuntar i en acabar, juntament amb n'Ernest (el mestre) vàrem anar a fer una cervesa al port, que em pensava seria curta però es va convertir en una altra cervesa (per mi vi blanc!), un sopar i una copa al Parra... i vénga riure. Aturarem alguna vegada? (No, per favor!)

Dijous Sant (21 d'abril). Les darreres hores a Menorca les vaig passar amb n'Inma, que va venir expressament de Ciutadella per estar una estona amb mi. Gràcies, de veritat. No només per venir, sinó per escoltar-me (més aviat intuir-me) i no jutjar-me. Vals un món! L'horabaixa, ja a Ca'n Peu, varen venir els meus nebots, que es fan grans molt aviat. I com que quedaven a dormir ja no vaig moure'm de casa.