Una mescla

* Es ist vorbei bye bye Junimond. Es ist vorbei, es ist vorbei bye bye. (Die Prinzen)

S'acaba el juny, la veritat és que si ho miram bé no queda res. La setmana que entra és la darrera del mes, del curs i de la meva vida activa a Menorca. No va ser fàcil al principi, però el que me'n duc dins les maletes que ja començ a fer supleix qualsevol moment de tristesa o feblesa. Gràcies per aquests dos anys de redescobriments (i altres sense "re-"). Me'n vaig contenta, amb la seguretat que en mirar enrere, des del vaixell, deixaré un lligam més que profund amb aquesta illa. I amb els i les que hi queden. I amb els i les que també se'n van.

* D'ahir a avui hi ha un abisme, s'estiu sona diferent. (Tutu-pà)

I ja està. És que els 30 són 30, no hi pens massa, però hi són. Es nota. I llavors vénen caps de setmana com els dos darrers i dius: "Si tenc més marxa que quan en tenia 18!" Idò. Ja està.

* I és només quan som una piltrafa que m'escric i me dibuix, sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts. (Antònia Font)

Avui som una piltrafa... si no trec malament els comptes fa més d'una setmana que surt cada dia, principalment per Ciutadella, amb excusa o sense. Quins dies. Només em queda escriure, perquè en quedi constància: Visca Sant Joan, visca Ciutadella, visca el gin!!!!

* I jo que veig que lluito però se m´escapa, sé que el temps m´ensenyarà com oblidar-te, però l'espera resulta llarga. (Lax'n'Busto)

Ai, aquest cor... fred però que no es resisteix a sentir. Encara puc i això m'infla les venes, de vegades em trastorna el cap, però sempre és una bona notícia comprovar que no n'he perdut del tot la capacitat. Hauria de ser una mica més optimista en aquest aspecte; no és fàcil.

* Allibera els sentits i mira al voltant, que tot serà més fàcil. No t'espantis per res i ves apostant, per tu i per tot el que t'agradi. (Amb una mica de sort)

Sí!!!! L'estiu és aquí i l'hem començat amb molt bon peu. Tenc ganes de tot. Estic eufòrica. Vull tirar endavant i veure què hi ha a l'altra banda del mar, llevar definitivament algunes barreres i seguir vivint amb la passió que em fa falta.

* Que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi res, serà que sóc massa jove per fer-me gran però això ho cura el temps, suposo que ho cura el temps. (Els Pets)

Seguint amb l'argument dels 30, com puc fer-me gran si, per exemple, faig "animalades" com anar a veure concerts a altres països d'Europa i no me'n fugen les ganes?

* Du kannst nich alles haben, aber ganz gelegentlich scheint die Sonne auch für dich! (Wise Guys)

Per acabar avui, no podien faltar ells, que m'emocionen a cada nota. I demà el sol sortirà. Per tu. Per jo. Per tots. Bona nit.

Fred

...si no és que frissi, però com que darrerament sent fred en quasi tot el que faig, quan apareix una ombra que sembla que pot entebeir l'ambient, que em toca l'ànima mínimament, gairebé m'hi tir de cap, i el que passa a continuació sol ser que en realitat no hi ha ni la meitat del que havia imaginat, i la topada és considerable, sense arribar a ser brutal, que són molts d'anys de caminar d'aquí cap allà i la capa protectora sol fer efecte, però així i tot hi torn, cada vegada que l'ombra es fa clara, i és genial i meravellós, perquè em sent bé, perquè m'agrada poder sentir, perquè l'aportació positiva és directament proporcional al temps que necessit després per recuperar-me, perquè no és tan fàcil, quan s'ha acabat, una vegada més toca la fase de tristor encoberta, de pensar i rememorar cada instant, fins que es fon per cansament i potser desídia, i no culparé ningú d'aquest estat, o d'altres, simplement em dedicaré a seguir vivint i sobrevivint el millor que podré, amb les ganes intactes de dedicar un "t'estim" sincer a qui primer sigui capaç de compartir alguna cosa més enllà, naturalment sense deixar de banda ni menysprear un sol segons tots i cadascun dels "t'estim" sincers que surten sovint de la meva boca i/o del meu pensament, que més d'un s'hi queden per manca de valor, de temps o què sé jo, són moltes les històries que envolten el cicle vital i de vegades costa discernir les reals de les imaginàries, que aquestes darreres volten constantment provocant un idealisme gens saludable per a la ment, que vola, que se'n va, que no vol tornar, i ja m'he tornat embullar perquè no sé si era això del que xerrava o si volia dir alguna altra cosa que, gràcies a l'efecte peixera ara més present que mai, ja se m'ha escapat per enèsima vegada, com les converses desades a la capsa de la mudança, tancada fins qui sap quan, potser en tornar, encara no sé ben bé d'on, perquè sé que me'n vaig però no quan tornaré, i no em preocupa perquè em fa ganes i em motiva, això sí que dóna empenta a la meva ànima, que creix però no es multiplica, almenys no de moment, ja veurem què passa més endavant, que ara no és hora de pensar-hi, o potser sí, què sé jo, que no tenc clar què faig bé i què no, on m'agradaria ser, amb qui voldria fer, com somiaria tocar, perquè hauria d'esperar, i tenc paciència, que som molts i segur que coincidim un dia d'aquests, només esper que en el moment oportú, estic un poc cansada de dissonàncies temporals i al mateix temps sé que és el que hi ha, ho agafes o ho deixes, i què vols que et digui? amb tu, sense tu, per tu, però per mi, amb mi, sense ningú i ja m'està bé, que el que volia dir era: quedam i xerram?

Totalnacht

28-30 maig 2010

I el dia va arribar, just després d'unes minicolònies on ja es sap que dormir, el que es diu dormir, no es fa ni a pler ni en quantitat d'hores suficients. Temps just per passar per casa, una dutxeta, i cap a l'aeroport falta gent. Crec que per primera vegada en molt de temps, no hi va haver ni retards ni històries, com a mínim a l'hora de partir.

Vaig fer escala a Palma, i com que em sobrava un poc de temps va venir na Sara a veure'm, que ja falta poc per final de curs...

Prop de les deu de la nit embarcava al vol d'Air Berlin, emocionada, amb ganes de tot però amb reserves pel que m'esperava en ser a Köln. Com que era la segona vegada en poc temps que viatjava a l'aeroport de Köln-Bonn, no va ser gens difícil seguir el camí correcte cap al tren, i tampoc no em vaig equivocar comprant el bitllet a la màquina (vos jur que són difícils d'entendre, per molt alemany que sàpigues). Vaig anar fins la Hauptbahnhof i d'allà vaig agafar el segon tren que em deixaria, de matinada i un poc desorientada, a Mühlheim. Dic desorientada perquè em va costar una mica decidir-me a caminar en la direcció correcte, al meu mapa no sortia aquella part de la ciutat i en vaig haver de cercar un altre. Trobada la Frankfurter Str. només l'havia de seguir tot recte, però una senyalització de l'aparcament de l'Stadthalle em va despistar i vaig fer un poc de volta. Res, que a les dues de la matinada ja era davant la porta del lloc on es faria el concert l'endemà a partir de les set del vespre, així que el que m'esperava era duret, si tenim en compte que allà (com es lògic) no hi havia ningú més...

Començava a tenir un poc de fred i a pensar que potser seria millor cercar un hotel a prop, per almenys descansar unes quantes hores, quan varen aparèixer cinc joves, entre ells na Francis, una de les al·lotes que vaig conèixer a la coa per comprar les entrades el mes passat. Venien carregats amb menjar i ja havien deixat el cotxe just allà davant, varen treure els sacs de dormir i ens vàrem disposar a passar la nit en aquell trespol tan fred de les escales. Ells almenys duien alguna cosa per posar davall el sac de dormir... jo no.

Quin fred! Quin mal! És impossible dormir en aquestes condicions! Però alguna estona ho devia haver fet, perquè ja començava a sortir el sol... millor dit, a fer claror, però és que només eren les quatre i mitja del matí!!!!

A les sis, poc a poc, les primeres persones que estaven una mica menys boges que nosaltres, apareixien. I durant tot el dia, la mateixa pregunta: de quina hora sou aquí????

No tenc un record molt nítid del que va ser el matí, entre la son que ja duia de les minicolònies i la que evidentment vaig emmagatzemar aquella nit... sé que ben prest vaig anar a cercar una xocolata calenta, a més d'anar al bany. I vaig anar alternant conversa amb estones de son, ara ja amb una espècie d'estora davall meu, i amb el sol pegant de veres (a mi perquè a Menorca ja m'havia tocat, però d'aquell seguit d'alemanys i alemanyes blancs com la llet més d'un i una van arribar a l'hora del concert amb un considerable to rogenc a la pell). 

Em posava dels nirvis comprovar que quan xerraven entre ells, no entenia gairebé res. És un poc frustrant, perquè quan penses que ja saps xerrar, diguem-ne, amb una "certa" fluidesa, no entendre el que diuen et fa ser conscient del poc que realment saps...

A les quatre i vint les portes es van obrir. Ens van posar un braçalet de color rosa i vàrem entrar. Podia haver segut davant de tot, hauria estat ben lògic, però em vaig estimar més seure amb la gent amb la que havia passat tot el dia, així que vaig deixar que ells triassin. Quarta filera, molt bé, veig tot l'escenari, serà genial... fins que davant meu s'asseuen dues torres. I ja és massa tard per canviar-me. Bé, com a mínim si no s'aixequen gaire...

Tres hores més d'espera... i ja hi som. Arriba el moment, comencen sis hores de concert!!!

I ara, com ho faig per descriure un concert? S'ha de viure! S'ha de sentir! És molt complicat transmetre el que vaig viure dins aquella sala. Cinc blocs de cançons, 15 a cada bloc, de les recents, de les més antigues, algunes noves! Coreografies, rialles d'acudits que no entenia, oblits de frases senceres, cançons que les deixaven cantar al públic, i ells sempre tan professionals, tan divertits, tan admirables, que no tenc paraules suficients... En Dän saluda a tota la gent de la sala, i tot seguit als que han vengut d'Àustria, de França, d'Eslovènia... "Mallorca! Mallorca!" criden unes veus al meu voltant. "Mallorca? Algú ha vengut de Mallorca?", "Sí, jo", "De veres?", "...sí", "Però... vius a Mallorca realment", "...sí", "Però si ets molt jove!" i tot l'auditori esclata a riure. Excepte jo. Què m'he perdut? No ho entenc! I quan s'acaba el bloc de cançons una joveneta m'ho explica: "La imatge que tenim de Mallorca és de gent gran amb diners que se n'hi va, es compra una finca i s'hi queda a viure", "Vols dir... que s'ha pensat que som alemanya?", "Efectivament"... 

75 cançons són moltes cançons. Així que no varen faltar aquelles que tant m'agraden com Alles in die Luft, Quäl dich fit, Lass die Sonne scheinen, Achtung ich will tanzen, Mad world, Mittsommernacht bei Ikea, Ohne dich, Hamlet, Die Bahn kommt, Tekkno, Paris, Jeden Samstag, Klassenfahrt, Jetzt und Hier... bé, no acabaria mai. 

Cada bloc va començar amb un d'ells duent un cartell que anunciava la part corresponent (Teil 1, Teil 2...) i fent alguna cosa especial: en Dän amb una guitarra i cantant amb el públic Ich bin e'ne Kölsche Jung..., en Ferenc fent una versió tipus "Karaoke" de The unknown Stuntman, n'Eddi cantant en "playback" un Goldeneye que estones anava massa depressa i estones tot el contrari, en Sari improvisant hip-hop i finalment en Nils cantant alguna cosa que tenia a veure amb un vídeo que havien gravat ambientat a Star Trek. 

També a cada bloc varen canviar el seu vestuari: 1-La roba que duen a la portada del darrer disc Klassenfahrt, 2-De negre, 3-La roba que duien a la gira Frei!, 4-Vestit (de mudar) negre (allò que en castellà es diu traje i que en català no li trob una traducció que m'agradi prou), 5-Disfresses trekkies. Cal dir que a la darrera part, molta de la gent es va disfressar, ja que, com molt bé va explicar en Dän (i jo vaig entendre), abans la Totalnacht es feia per carnaval, i és ben sabut que a Köln el carnaval és molt important.

Aquesta nit hi va haver un espai especial per a la solidaritat. Wise Guys col·laboren des de fa estona amb Misereor, i dels diners de les entrades es van poder fer entrega de dos xecs per valor de 20.000€ cada un a dos projectes a Àfrica, un per a medi ambient i l'altre per a infants. 

Hi va haver molts altres moments especials, com per exemple la pujada a l'escenari de Christoph Tettinger, el primer baix de la formació, o també l'entrega d'un CD signat a una dona que havia assistit a totes les Totalnacht que s'han fet fins ara (que crec que són 8).

Després del concert hi havia la possibilitat de quedar una estona més i accedir a compartir dues paraules, un autògraf, una foto... amb Wise Guys. I no vaig tenir coratge. Eren allà davant meu, un munt de gent demanava la seva atenció, però no vaig poder ni acostar-me. Els vaig mirar una estona d'enfora per tot seguit desfer el camí que em duria fins l'aeroport, aquesta vegada un poc més humit perquè plovia. Morta de son, rebentada, però feliç, realment feliç d'haver-ho fet, d'haver-ho aconseguit. Un segon que em vaig veure reflexada a un mirall vaig veure la mala cara que feia. Però era igual. Valia la pena tot el que havia esperat, tot el que havia passat, per poder gaudir de nou d'aquests cinc homes que em fan perdre els sentits de mala manera, que em tenen així d'enganxada a la seva música i al seu espectacle. 

A descansar. Quan serà el proper?