Kein Schmetterling mehr

"Ich glaub' du hast mein Herz tranchiert
und meine Seele flambiert,[...]

Liebe geht durch den Magen" 

Wise Guys

Aquest és el tros de cançó que he anat repetint entre pensament i pensament durant l'hora i mitja que ha estat el bus a arribar. Una hora i mitja, caminant fent voltes a la plaça Menorca de Ciutadella per no adormir-me, dóna per molt.

En un primer moment, el "no" a trenc d'alba m'ha provocat una profunda tristesa, convertida en ràbia irracional i sense sentit pocs minuts després -tres segons cap a tu i la resta tota cap a mi-, reconduïda a gran comprensió, claredat i serenitat en la recta final de l'espera. Un "no" que semblava que no volia sortir, i no n'entenc el motiu, perquè t'ho he posat fàcil, com a mínim en el moment precís del comiat; som conscient que gens abans. No era conya allò de la salut mental, molt millor saber el que realment hi ha que somniar amb el que penses que podria arribar a haver-hi per al final travelar i caure des de ben amunt. Un "no" que de cap manera tanca portes, sinó que en deixa moltes d'obertes, ara que arriba el bon temps. Potser tanqui la pàgina "Liebe" per acabar d'obrir de pint en ample la caseta de "Freundschaft", si volem, sabent que no es cerca sinó que es troba, coincideix, creix, s'alimenta, millora, funciona, esdevé. Segueixen en peu les ofertes, propostes, invitacions i demés. Amb intensitat si s'escau, perquè no em ve de gust oblidar i ja està, sinó gratar una mica més a veure què trobam, què trob, què som, què ets. Em reafirm en les opinions que fins aquest moment tenc de tu, seguesc amb les mateixes ganes de compartir estones, voldria que efectivament formassis part del món que m'envolta.

Es tractava de prevenir el desastre i he estat a punt de no saber fer-ho, però una vegada més me'n surt sense cap ferida. Bé, avui deixau-me plorar, fumar i menjar. Demà ja no. Demà comença una nova i meravellosa setmana a Menorca, tanmateix amb el cap a Viena, però aquí hi ha vida encara.

Aprofitant l'efecte peixera, bones, som na Maria, com va?

   

Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no. 

 

Berlin (IV)

Dilluns, 22 de febrer.

22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...

Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!

Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.

Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant. 

A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...

Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.

A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...

Amb aquest panorama, val més anar a fer la maleta per l'endemà i dormir. Sí, val més. 30 anys. Què bé han començat!

Berlin (III)

Diumenge 21 de febrer.

Tocava aixecar-se prest. El tren cap a Dresden partia d'hora, així que sense berenar ni res vàrem anar a l'estació en taxi, per por de perdre el tren (en realitat vàrem haver d'esperar una bona estona, fins i tot vàrem poder berenar). 

El trajecte va durar unes tres hores aproximadament, amb canvi de tren inclòs. Tres hores que vaig començar escoltant Wise Guys i vaig acabar participant activament o no de la conversa d'uns quants companys de viatge, realment interessant i divertida. Així com ens anàvem allunyant de Berlin la neu anava desapareixent, sense fer-ho del tot. 

Una vegada a Dresden vàrem començar a caminar per la part més nova de la ciutat, amb una lleugera nevada que feia més màgic el passeig pel Kästner Passage (Erich Kästner, entre d'altres, va escriure "Emil und die Detective", i era de Dresden) i el Kunsthofpassage, el barri dels artistes, amb parets espectacularment decorades. Ens vàrem dividir per anar a dinar ràpidament, -vaig anar amb en Xavi a menjar un kebab a un local que es deia Istanbul...- ja que a les dues havíem quedat amb una guia que ens mostraria i explicaria la part més interessant, a l'altra banda del riu... pensàvem que seria ben ràpid fer el camí que ens separava del punt de trobada, però finalment vàrem fer una mitja hora tard...

Afortunadament a la guia li sobrava el sentit de l'humor (vaig entendre que havia viscut a algun lloc d'Andalusia). Ens va oferir una visita molt divertida, entre explicacions i comentaris que de vegades no sabies si xerrava seriosament o et prenia el pèl. Vàrem veure l'òpera -reconstruïda tres vegades-, la catedral, el palau Zwinger i vàrem acabar el passeig a la Frauenkirche. Un recorregut molt interessant per aquesta "Florència de l'Elba" que ens va convèncer de la bellesa i alhora la dissort de la ciutat, on molts dels edificis s'han acabar de reconstruir en els darrers anys. 

Finalitzada la visita guiada disposàvem d'unes dues hores de temps lliure, que uns quants vàrem aprofitar per entrar a un bar-restaurant a encalentir-nos les idees amb una bona tassa de Glühwein... o dues, o tres.

La tornada molt tranquil·la, només destacar una interessant conversa sobre educació, de la que vaig esdevenir "secretària" personal -i com me va agradar!-.

A Berlin la major part del grup tenia ganes d'anar a sopar de kebab, però jo ja n'havia dinat i vaig estimar-me més anar a l'hotel, entre altres coses per carregar l'MP4 i poder tornar escoltar Wise Guys. Vaig aprofitar que en Macià -mestre de Ciutadella- havia de fer unes feines amb ordinador per deixar-li l'aparell. Vaig esperar que acabàs i després, sense haver-ho pensat, em va dir que anava a sopar... anam? D'acord, vaig a cercar la jaqueta i vénc amb tu. Era massa tard com per posar-me a menjar, però una cervesa sí que la vaig fer. I alguns descobriments més. Conversa agradable, de les que m'agraden...

Berlin (II)

Dissabte 20 de febrer.

Ens vàrem aixecar relativament prest, per estar a punt a les 10. Vaig anar amb les meves companyes d'habitació a berenar. En total érem més de 30 persones, però aviat vaig veure que no aniríem junts per tot. Hi havia gent que ja havia estat abans a Berlin i es feien el seu propi programa. Evidentment contaré el que vaig fer jo, sinó no acabaria mai.

Vàrem sortir al fred carrer per anar a la Breitscheidplatz a visitar la Gedächtniskirche (església de la memòria), que va ser destruïda (com tantes altres coses) durant la II Guerra Mundial i ha quedat talment com a record del que mai més no hauria de tornar a passar. Després d'estar-hi una estona cadascú va partir pel seu vent, i en Xavi i jo vàrem passejar la resta del matí per la Ku'damm, una avinguda estibada de comerços de tot tipus, aturant-nos sobretot a les llibreria i botigues de música. Al final del matí duia tres llibres més en alemany dins la motxilla: "Deutsche Geschichte", Mythologie" i "Religionen der Welt". I perquè em vaig aturar. La propera vegada que véngui a Berlin faré més lloc a la maleta.

A migdia havíem quedat amb la gran part del grup al Sony Center de la Potsdamer Platz. D'allà un bon nombre ens vàrem dirigir a la West Side Gallery, el tros més llarg de mur que es conserva. Vàrem veure'n el principi, amb els seus graffitis, al mateix temps que en Macià ens explicava la història del mur. 

Molts dels que érem allà volien anar al barri turc, però en Xavi i jo vàrem tornar a Potsdamer Platz perquè teníem ganes d'anar al cinema, però els horaris no ens varen anar bé i ens vàrem dedicar a seguir passejant, amb la Berlinale present a tot arreu. Vàrem acabar per anar a l'hotel, cansats de voltar sense rumb fix.

Es suposa que el vespre anàvem a sopar, però jo em vaig estimar més anar a descansar. Descansar? Sí!!!! Dormir!!!! (I Wise Guys cantaven a Kiel...)

Berlin

Divendres 19 de febrer.

Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).

A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.

Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada. 

Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies. 


A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.