dimarts, 29 de desembre del 2009

Abeniara





Diumenge passat, dia 27 de desembre, va ser un dia de nervis, de bons desitjos, d'emocions contingudes fins el final, de música, de cultura, d'identitat... va ser el nostre dia. Després de dos anys de feina, per fi, mostràvem al públic assistent el resultat de les hores invertides als assajos i a l'estudi, el primer disc d'Abeniara.

Quantes vegades he anat a presentacions de discs de grups que m'agraden i als que sempre admir... però diumenge érem nosaltres a l'escenari. Tot aquell muntatge d'equip de so i llums era per a Abeniara. Tota aquella gent que va omplir l'auditori ens venia a escoltar. I crec que tots i totes n'estam satisfets. Ens ho vàrem passar molt bé sonant. Una experiència per recordar (i per repetir, a finals de gener presentam el disc a Barcelona!). Gràcies a tota la gent que va venir, gràcies als col·laboradors, gràcies, gràcies, gràcies. 

Una vegada passat el concert, i rebent l'escalfor de les nostres amistats i coneguts, algú em va demanar que li signàs el CD... uooooooooo! Quina passada tot plegat. La veritat és que essent part implicada en tot això les paraules no em basten.

Crec que encara no ho he acabat de pair. Vaig a fer-ho, però a Istanbul... Bona entrada d'any!

(Més informació de la presentació a Diario de Mallorca

dimarts, 8 de desembre del 2009

Frankfurt, Siegen i... Wise Guys!!!!

No sé com començar perquè em costarà descriure tot el que vaig viure el cap de setmana del pont de desembre. L'any 2009 quedarà per sempre més a la meva memòria... i encara no ha acabat.

Aquest cap de setmana vaig visitar Frankfurt - i na Rosa!-. En Joan i en David també s'hi varen apuntar.

Divendres ens vàrem trobar a l'aeroport de Son Sant Joan (ells venien de Felanitx i jo de Menorca) i vàrem anar a facturar les maletes. Gairebé tres hores de vol amb Ryanair i vàrem arribar a l'aeroport de Frankfurt-Hahn... jo ja sabia que era aquí on arribàvem, així que la sorpresa d'haver d'agafar un bus que feia un trajecte de quasi dues hores fins a la ciutat de Frankfurt va ser només dels meus acompanyants.

Una vegada a Frankfurt, a l'estació (Hauptbahnhof) vàrem haver de demanar un taxi, ja que eren més de la 1 de la matinada i el transport públic ja no anava. Per fi vàrem trobar l'hotel Jaguar. Allà ens esperava na Rosa, gairebé adormida. Ella havia viatjat des de Freiburg (on fa un curs d'Alemany) i havia arribat bastant més prest. Vàrem deixar l'equipatge i na Rosa ens va contar l'enganxada que ja havia tengut amb l'amo de l'hotel... i quan vàrem baixar el vàrem trobar que plorava sol quasi a les fosques... resulta que fa un any se li va morir la dona. Potser era l'origen de la "mala rebuda" a na Rosa. Vàrem anar a sopar a un turc, que devia ser l'únic local per menjar obert a aquelles hores. Cervesa alemanya per tots i kebab pels tres mallorquins. Ben bo. I va arribar l'hora d'anar a dormir, que encara que sembli curt, havia estat un dia duret.

Dissabte ens va fer aixecar l'amo de l'hotel, perquè quedaven deu minuts per poder baixar a berenar. Tot un detall. Al mejador hi havia buffet, que encara que no era massa variat, estava bé. Ens vàrem poder omplir (mal fet!). Tot seguit vàrem sortir al carrer i vàrem pujar al S-Bahn. Vàrem baixar a l'aturada Römer, que és on està ubicat el Weihnachtsmarkt, el mercat de Nadal. Olors, colors, fred, pluja... ambient nadalenc per tots els racons. Ganes de tastar tot el que veiem, i com que havíem berenat no podíem. Indescriptible, gent per tot arreu, Glühwein (vi calent), dolços de tot tipus, cavallets...

A migdia vàrem anar a la Hauptbahnhof. Na Rosa duia els passatges, així que només vàrem haver de triar el tren correcte i pujar. Tot el camí vam jugar amb les dames xineses que en David havia duit.

Una vegada a Siegen vàrem cercar un lloc calentet per dinar. Després vàrem visitar el Weihnachtsmarkt, amb pista de gel inclosa, on vàrem gaudir d'una tassa de Glühwein (per als no germanòfils, vi calent amb espècies)... aquests alemanys, seran el que voldreu, però saben com muntar-se un advent com cal.

I per fi. Va arribar el moment d'anar a l'auditori on es feia el concert. Amb temps suficient vàrem entrar, mirar de trobar el nostre lloc i tanta sort... per variar m'havia equivocat comprant les entrades i tenia un lloc per a cadira de rodes! Afortunadament van entendre l'errada i vaig poder seure al costat de na Rosa a la quarta filera (en Joan i en David seien a una altra banda)... nervis, fum, música de fons, més nervis... s'apaguen els llums... aaaaaaaaahhhhhhhhhhhh, són ells, canten, sonen, els sent, SURTEN!!!! Wise Guys al meu davant, tots cinc, tots ells... no sé com no em va pegar res. Quan em vaig voler adonar les cames em feien mal, estava bocabadada i no parava de tremolar! Però unes quantes cançons més tard em vaig poder relaxar i vàrem gaudir de dues hores i mitja de concert. Són tantes les emocions que vaig experimentar que no sé quines paraules escriure. Ho deixarem així, segur que qui em coneix ja m'entén... Am Anfang, Es ist nicht immer leicht, Alles in die Luft, Schiller, Seeman, Quäl dich fit, Ruf doch mal an, Sing mal wieder, Jetzt ist Sommer, Jetzt und hier... cançons dels seus anterios discos, i Schlechtes Karma, Ikea, Im Flugzeug, Mein neues Handy... avançament del proper disc que sortirà d'aquí a un mes. Al·lucinant tot plegat. Ells, la música, les coreografies, les presentacions. TOT.

Una vegada acabat el concert va tocar córrer per poder agafar el darrer tren de la nit. Però jo ja estava satisfeta. Així que m'és igual les dues hores de tren de tornada, m'és igual aixecar-me aviat l'endemà per poder fer coses, m'és igual passejar hores i hores pels hivernacles del Palmengarten (interessant, per cert), m'és igual el fred que feia baix la pluja altra volta al Weihnachtsmarkt, m'és igual menjar sense miraments, m'és igual tot (excepte la vostra companyia, és clar).

Dilluns a migdia ens acomiadàvem de na Rosa (adéu polida, fins aviat) i de Frankfurt, agafant el bus que ens duria a Hahn. Allà vàrem facturar i vàrem esperar pacientment l'hora d'embarcar. Una vegada dins l'avió semblava que ja s'havia acabat tot, però no... No cridarien algú per megafonia? No seria jo aquest algú? I l'avió estibat de mallorquins, quina vergonya. Resultava que hi ha havia dos comprovants de vol amb el meu nom... En Joan havia fet dues còpies de tot i en David, enlloc de passar amb el seu passatge, va passar amb la meva còpia. Còmic, tot plegat. Però ara ja sí, el nostre viatge arriba al seu final. I ara... fins quan? Quin/on serà la propera? Ja fris de tornar partir...


dimecres, 2 de desembre del 2009

Som el que menjam?


Esper que no sigui del tot cert... no sé si es veu prou bé, però a la fotografia hi ha un ingredient que (crec) no hi tocaria ser. Anava a dir que el premi per endivinar-ho és una ensaïmada menorquina, però no crec que a ningú li faci ganes que li dugui res, o no almenys del mateix lloc d'on ha sortit aquest "cocarroi". Mai m'hagués imaginat a mi mateixa escrivint una entrada com aquesta.

Vegetariana i putejada.